Refundar el capitalisme?

Diari Ara - 12/05/2011 - Joan Majó

Quan, el setembre del 2008, van fer fallida Lehman Brothers i AIG, i van estar abocats al mateix precipici moltes dotzenes d'entitats financeres de tota l'OCDE, vam sentir dos comentaris molt significatius. Un, no sé de qui va ser, va pronosticar que la caiguda del Mur de Berlín havia suposat "la mort del comunisme" i que la del Lehman Brothers seria "la del capitalisme". L'altre, del president Sarkozy, que va dir que calia "refundar el capitalisme". A tres anys vista, és ben clar que ni la predicció va passar, ni ningú ha fet cap pas per posar en marxa la refundació. Al contrari, estem seguint un camí de sortida de la crisi totalment "capitalista": és el capital financer, a través dels "mercats" (aquest eufemisme que serveix per no dir clar on són i què fan les grans institucions financeres), qui ens marca a tots el camí.

Destruir el sistema capitalista de mercat lliure (no planificat), sense tenir a mà una tercera alternativa solvent, podria provocar un gran caos i un enorme retrocés en els nivells de benestar de tots nosaltres. Però no podem acceptar la continuïtat i el reforçament del sistema actual que, a més d'injust, ens ha portat a tots a la crisi. Per tant crec que és imprescindible, més que refundar, reformar el capitalisme. Aquesta reforma ha de ser molt forta en dos camps i ha de suposar sobretot dues coses: eliminar la preeminència del sistema financer posant-lo novament al servei de l'economia productiva, i recuperar la funció equitativa i redistributiva del sistema fiscal, que ha fet una gran marxa enrere aquestes darreres dècades.

Un principi del capitalisme és acceptar que aquell que realitza un servei a la societat en pugui treure un benefici. El forner que fa pa s'hi guanya la vida, el barber que talla els cabells, també. I també el que té una fàbrica de camises. El sistema financer, els bancs , fan un doble servei: recollir, guardar i retribuir els estalvis dels ciutadans i utilitzar-los per donar crèdits a persones i a empreses. Acceptem que, en aquesta funció d'intermediació, la diferència d'interessos entre les dues operacions els deixi un benefici. Sense aquest crèdit l'economia no funcionaria, i per tant és un sector que, ben regulat, és vital per al país i s'ha de preservar. A partir d'aquí, des de ja fa anys, entrem en una segona activitat que s'ha denominat (¡pobres enginyers!) enginyeria financera . Consisteix a guanyar diners només movent diners, jugant-hi, corrent alts riscos, inventant nous productes, especulant amb els preus del petroli, del sòl urbanitzable, de les empreses o dels aliments. En la majoria dels casos això no representa cap servei útil, més aviat al contrari. I quan aquestes operacions s'han liberalitzat i desregulat (titulització de deutes, lloguer d'accions, vendes a curt a la baixa, permutes de crèdits fallits...) i s'han convertit en la principal activitat del sistema financer, i en la principal i més ràpida font de beneficis, la cobdícia d'entitats i de dirigents s'ha disparat, i ha portat el sistema a la ruïna, i a tots a la recessió.

Quan el sistema financer ha deixat d'estar al servei de l'economia real i ha entrat massivament en aquest negoci purament financer, ha augmentat molt els seus beneficis, però ha obert el camí cap al precipici. Si als anys 80 els beneficis del sistema financer nord-americà representaven un 17% dels beneficis de tota l'economia, l'any 2006 van arribar a significar un 41%, gràcies sobretot a la producció i comercialització dels nous actius financers. Paradoxalment, a partir del 2008, d'aquests actius en diuen ells mateixos "actius tòxics". I tots hem quedat ben intoxicats!

No pretenc pas que se suprimeixin totes aquestes activitats. Algunes tenen utilitat en la formació dels preus, l'estabilitat dels mercats, l'estímul a la innovació o la millor assignació de capitals. Però s'han de poder fer dins d'uns límits regulats, els han de fer unes entitats diferents dels bancs, més petites, perquè puguin fer fallida sense que s'enfonsi el sistema de crèdit, i ben identificades perquè els que hi confien els seus diners en forma de dipòsits sàpiguen el grau de risc que corren. La seva solvència ha d'estar vigilada de forma molt propera per una autoritat reguladora central, i no tenen per què tenir, com ara passa, una fiscalitat privilegiada.

Aquesta reforma és necessària i urgent per tres raons. Per evitar que es tornin a repetir els mateixos problemes. Per justa compensació als ajuts amb diners públics que se'ls ha donat i que encara necessitaran. I perquè només així es poden acceptar els sacrificis que en el camp salarial, de protecció laboral i de pensions s'estan demanat als treballadors. Són sacrificis necessaris, però n'hi ha d'haver per a tots.