El Singular Digital - 24/05/2011 - Víctor Alexandre
És molt positiva l’Acampada Solidària de la plaça de Catalunya d’aquests darrers dies, situant Barcelona en els telenotícies d’arreu del món, fins al punt de convertir-se en un moviment que ha travessat l’Atlàntic i s’ha encomanat a capitals com Nova York, Mèxic, Buenos Aires o Bogotà. I el més interessant és que al darrere es troba un llibre que hi ha influït notablement. Em refereixo a “Indigneu-vos!”, d’Stéphane Hessel, redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans. Un llibre és una cosa molt humil, molt, però infinitament poderosa, perquè pot esmolar el pensament, acabar amb la letargia social i empènyer moltes persones a canviar per sempre la seva actitud davant la vida. Per això les primeres víctimes, amb l’arribada d’un règim totalitari, són sempre els escriptors desafectes. L’home lliure és l’enemic número u de l’absolutisme, i, per tant, el més perillós per als guardians de l’statu quo. Saben que el pensament lliure acostuma a plantar la llavor de la revolta i el temen i l’odien a parts iguals.
Una altra cosa és que el moviment de l’Acampada hagi estat més emocional que cerebral. Vull dir que hagi estat més una reacció que no pas una acció preconcebuda. El mateix Hessel ha dit que “no tenir un líder pot ser un problema”. Evidentment, no es tracta d’un líder a qui tothom segueix a ulls clucs sinó d’algú amb capacitat per transmetre als altres la idea que no n’hi ha prou d’indignar-se. Cal també tenir un full de ruta contra la depredació del planeta i en defensa de valors com la justícia i el respecte per la llibertat dels pobles. L’afany de dominació de l’ésser humà, com a via de reafirmació personal, és tan cec que ni tan sols no s’adona que porta implícit el germen de la seva pròpia destrucció.
Per això és positiu que l’Acampada de Barcelona s’hagi desmarcat del plantejament hispanocèntric de la de Madrid i de la seva Spanish Revolution, i que, tot marcant perfil propi, Catalunya hagi plantejat qüestions com aquestes: “La nació catalana gaudeix del dret inalienable a l’autodeterminació, com recull la Carta de les Nacions Unides. La legitimitat democràtica de la Constitució espanyola és nul•la, atès que el poble català no ha pogut expressar lliurement la seva voluntat d’organització política, econòmica, jurídica i social de la seva nació. L’Estat espanyol no està legitimat per amenaçar la nació catalana amb una intervenció militar, atès que això violaria les resolucions de la Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europa que l’Estat espanyol ha signat. La nació catalana no reconeix cap sobirania de la Corona espanyola sobre el seu territori, atès que els Borbons no ostenten cap dret dinàstic sobre el nostre país. Els ciutadans de Catalunya no estan subjectes a la llei espanyola, atès que la Carta de les Nacions Unides reconeix el dret de cada nació a desenvolupar-se socialment, culturalment i estructuralment sense ingerències externes. L’organització política de la nació catalana s’ha de basar en un sistema de llistes obertes, atès que l’existència jurídica de la nostra nació es basa en els principis de legitimitat democràtica reconeguts per la Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europa.”
En sentir això, no és estrany que les veus catalanes del nacionalisme espanyol, sempre disfressades d’universalisme de fira, s’hagin pronunciat d’aquesta manera: “Aquesta revolució no ha de tenir banderes ni tampoc nacions. És pel bé de les persones, contra el capitalisme salvatge i sense ètica i contra la corrupció més dura, i cap d’aquests dos conceptes no té bandera”; “No és el moment de dividir, sinó d’unir forces; ja es va espatllar una revolució obrera per culpa dels nacionalismes”; “Què és aquesta merda anomenada Catalan Revolution? Res de divisions del moviment. Tots units! Spanish Revolution!”.
Gairebé no val la pena fer cap comentari, perquè aquestes proclames es desacrediten soles. Diguem, tanmateix, que precisament darrere de l’opressió de pobles hi ha sempre el capitalisme salvatge, la manca d’ètica i la corrupció més dura. I totes tres xacres es poden trobar en governs d’aparença democràtica, com l’espanyol, i sota banderes que trepitgen altres banderes. Els obrers no són pàries, com alguns dels seus suposats defensors voldrien. Els obrers són éssers humans que tenen pare i mare, com tothom, i un poble i una cultura i una llengua i, en definitiva, unes arrels que estimen profundament i a les quals ningú no té dret a exigir-los que hi renunciïn. I quan els éssers humans deixen la seva terra per anar-se’n a una altra, fan seves les causes justes de la terra que els acull perquè aquest és el principi de tota solidaritat. La necessitat vital de defensar-se d’un dominador no és nacionalisme, el veritable nacionalisme és la imposició d’un pensament únic per perpetuar la dominació. Unitat sí, és clar que sí. Però des de la diferència. Altrament no es tracta d’unitat, sinó de ramat. És una llàstima que no entenguem que l’autèntica revolució, la més elevada i universal de totes, consisteix en el respecte per totes les banderes, no pas en la seva supressió, ja que tota revolució que no respecti aquest principi està condemnada al fracàs. Aquesta, per tant, hauria de ser l’autèntica Catalan Revolution, aquesta podria ser la més enriquidora aportació de Catalunya a la Humanitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada