L'himne espanyol

E-notícies - 2/05/2011 - Víctor Alexandre

Aquests darrers dies hem tingut dues mostres de nacionalisme esportiu altament il·lustratives que han posat en evidència una vegada més -ja no ve d'aquí- els qui diuen, davant la més mínima reivindicació catalana, que esport i política no s'han de barrejar. D'una banda, en el partit de Copa del Rei entre el Barça i el Reial Madrid, disputat a l'estadi de Mestalla, a València, hem assistit a la utilització d'un equip de so amb una potència de 100.000 watts amb l'única finalitat d'amagar la xiulada catalana a l'himne espanyol. De l'altra -en parlaré més àmpliament en un proper article-, hem vist com el Reial Madrid prohibia l'ús de la llengua catalana a la megafonia de l'estadi Bernabeu "per raons de seguretat". Sembla increïble, certament. Però només per a aquells que no han volgut assabentar-se que la mort de Franco només va significar la mort física d'un individu que es deia així, no pas del seu ideari. I la prova és que ell hauria fet el mateix. Les formes, com és obvi són diferents. No caldria sinó! Però el racisme catalanofòbic que el seu règim protegia es manté inalterable. I ho fa perquè la catalanofòbia és tan inherent a Espanya com l'ou ho és a la gallina. Tanmateix, no és aquesta catalanofòbia el problema més greu de Catalunya -tant de bo!-, sinó la falta de cultura democràtica d'Espanya. Vull dir que és la unió d'aquestes dues misèries el que fa d'Espanya un país esperpèntic i obsolet. L'anomenada Transició, així com la Constitució que en va sortir, no han estat res més que una patètica comèdia destinada a mantenir -tot emmascarant-lo- el règim d'explotació colonial sota el qual vivia i encara viu Catalunya dins l'Estat espanyol. Per això l'espoliació que patim, a més de perdurar, no ha parat de créixer i ja ultrapassa els 22.000 milions d'euros anuals.

Així les coses, és ben normal que la resposta de la Federació Espanyola de Futbol a l'esmentada xiulada catalana fos de caràcter totalitari i que, atesa la impossibilitat d'empresonar els xiuladors com en altres temps, optés per imposar-hi una contaminació acústica de 120 decibels malgrat que la llei determina que el màxim permès -i només en casos molt especials- és de 90. Es tractava, en definitiva, d'amagar la dissidència, no fos cas que el món pogués veure la nostra realitat política. No han faltat, malauradament, les veus anestèsiques catalanes que, en qualitat de tertulians radiofònics o televisius -per això els contracten- han blasmat la xiulada tot dient que els himnes s'han de respectar. Doncs no. De cap manera. En aquesta vida només s'ha de respectar allò que mereix ser respectat. El respecte no és un dret, és una concessió; el respecte no s'adquireix amb el naixement, el respecte es guanya amb la vida. Un poble mai no pot sentir respecte per l'himne de la nació que l'oprimeix. És una simple qüestió de dignitat. Els himnes, per si mateixos, no són res. És només allò que representen el que els dóna sentit. I l'himne espanyol representa un país que no respecta els drets nacionals de Catalunya, entre els quals la seva participació en competicions internacionals. Per tant, si Espanya vol que els catalans respectin el seu himne, el primer que ha de fer és respectar els catalans. Llavors, i només llavors, podrà demanar reciprocitat.