Diari Ara - 5/05/2011 - Natalia Arroyo
Martí Perarnau (Barcelona, 1955) va ser atleta olímpic a Moscou 1980 en la modalitat de salt d'alçada. És periodista i productor publicitari. Col·labora amb diferents mitjans i és un dels analistes més destacats de l'actualitat del Barça. Acaba de publicar el llibre El camí dels campions , en què explica el procés de formació dels futbolistes des que arriben a La Masia fins que debuten -o no- amb el primer equip blaugrana.
No deu ser fàcil ser seguidor del Barça aquests dies a Madrid.
Després de vint anys, n'he vist de tots colors. Vaig traslladar-m'hi el 1992 i vaig viure la bona època del Dream Team i Van Gaal, però també els galàctics i les Champions del Madrid. Ara ja ho visc amb certa tranquil·litat i intento mantenir-me al marge de certs debats i polèmiques.
Després de jugar quatre clàssics en pocs dies, tens la sensació que el model del Barça s'ha reforçat?
Ja era molt fort abans. Des de l'arribada de Rijkaard, el Barça insisteix un altre cop en una manera de jugar molt marcada. Amb Guardiola es referma l'estil, pels resultats, pels èxits i, sobretot, per l'actitud dels jugadors dins i fora del camp.
Al llibre expliques que aquest estil neix d'una idea els anys 70 amb Laureano Ruiz, pren forma amb Cruyff i troba l'excel·lència amb Guardiola. Quaranta anys jugant de memòria. Això cou a Madrid?
Que el Barça tingui un estil tan reconegut és el principal problema que té el Reial Madrid. Ells s'equivoquen, com ho va fer el Barça fa uns anys, pensant que la solució són els títols. El problema no són només els resultats. El problema és, com deia Florentino Pérez, que l'estil del Madrid és guanyar. I guanyar és un objectiu, però en cap cas un estil.
El més curiós de l'estil del Barça és que s'entrena artesanament des de fa anys, sense pautes escrites.
Mentre em documentava per al llibre, em preguntava si no era perillós que no hi hagués una mena de carta magna que ho recollís tot. No existeix. L'ensenyament de l'estil Barça és molt complex i funciona com una escola tradicional antiga, en què el coneixement passa de manera oral de mestre a mestre. Fa por, però si té èxit des de fa anys, potser és millor que segueixi fent-se així.
Hi ha res d'aquest procés que et recordi la teva etapa d'atleta?
Quan jo tenia entre dotze i catorze anys pujava a Montjuïc a entrenar-me amb el mestre Nemesi Ponsati, i ell ens ensenyava els fonaments, l'idioma de l'atletisme. És, una mica, el que s'intenta fer al Barça.
I ensenyar els valors...
Sí. En aquests temps de resultats immediats, aquesta aposta pels valors del Barça sona com una impostura. Però realment és així, i des de petits s'intenta inculcar als jugadors els valors de solidaritat amb el company, d'esforç, de respecte.
Ets publicista. Quin valor té ara la imatge que projecta el Barça?
És impossible que algú pugui dissenyar una campanya tan potent i positiva com la que, de manera espontània, s'ha construït amb La Masia i amb la mateixa marca Barça. Té un valor incalculable, amb un impacte arreu del món que no es pot mesurar en termes publicitaris.
Què és més difícil, plasmar en un llibre el camí dels campions o recorre'l fins al final?
La meva tasca és exclusivament periodística, un treball d'investgació. És molt més complex el que ha de fer un nano per arribar al Camp Nou. El seu camí és un camí cruel, darwinisme pur, en què només els més bons resisteixen. El Xavi m'explicava que el més dur era quan, cada estiu, li canviaven els companys del taxi per anar a entrenar-se.
Però no tots tenen lloc al Barça.
Hi ha un embús de jugadors al primer equip. Les generacions més joves pugen amb molta força, perquè veuen que s'aposta pel planter i que referents com Pedro i Busquets estan triomfant. Però els que hi ha actualment al primer equip són jugadors joves i, els més veterans, com Xavi i Puyol, semblen tenir corda per a estona. El camí dels campions és ara més cruel que mai. Veurem jugadors molt bons que hauran de marxar per falta d'espai.
Has viscut uns Jocs Olímpics com a esportista, periodista i organitzador. Què els fa tan especials?
Les Olimpíades superen qualsevol altra competició que pugui disputar un esportista. Tenen una aroma especial. Et marquen, les recordes sempre. Com a periodista és una experiència fantàstica i com a organitzador, sobretot si la fas a la teva ciutat, com em va passar a mi a Barcelona 92, és una vivència que saps que mai més es repetirà. És màgic.
Deixar que Messi anés a jugar-hi en la primera temporada de Guardiola pot haver estat decisiu?
Va ser una decisió molt criticada però va ser clau per guanyar-se el jugador. Per a Messi, com per a qualsevol esportista, ser olímpic és un somni. I, amb aquest gest, Guardiola es guanya el cor de Messi.
Aquest moment del Barça és irrepetible, com organitzar uns Jocs?
No m'atreveixo a posar un final a aquest equip, que fa temps que competeix per tot. Mentre conservin els valors i amb la bona feina al planter, el projecte tindrà continuïtat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada