El Singular Digital - 4/05/2011 - Víctor Alexandre
El pitjor de José Mourinho no és la seva incontinència verbal contra tot allò que s’interposi als seus propòsits, ni tampoc els atacs, les calúmnies i les difamacions que llança contra els entrenadors, àrbitres o equips que deixen al descobert les seves mancances. El pitjor de Mourinho és el seu immens complex d’inferioritat. Un complex d’inferioritat molt ben amagat darrere la màscara d’un egocentrisme en grau superlatiu i amb escenificacions en forma de monòlegs que giren exclusivament entorn la seva persona. Mourinho no desitja la victòria esportiva, Mourinho necessita el triomf personal perquè està convençut que sense ell no és ningú. Per això tot el que diu, tot el que fa i tot el que transmet està al servei d’aquest triomf, i per això, també, és capaç de les més grans baixeses per aconseguir-lo. I entre aquestes baixeses, ja ho hem vist, figura la injúria contra el rival com a element compensador de la seva impotència. Pensa, empès per la ràbia, que abocar una galleda d’escombraries sobre aquell que l’ha vençut el fa menys perdedor. El problema d’una personalitat així no és només que entra en una espiral dins la qual cada estirabot ha de ser més gran que l’anterior, sinó que perd el sentit del ridícul i de la realitat.
El monòleg de Mourinho després de la derrota del Reial Madrid davant el Barça, en l’anada de les semifinals de la Champions, el passat 27 d’abril, pretenia desacreditar la victòria catalana, això és obvi, però sobretot intentava traspassar al rival tota la ràbia que sentia. La ràbia que li feia que el món hagués vist el patètic antifutbol d’un Madrid convertit en un equip sense identitat, covard, aculat i destraler i amb maniobres, com ara la gespa alta i sense regar, més pròpies d’un Alcorcón o d’un Almeria que no pas d’un club que ultrapassa els 400 milions d’euros de pressupost. No és estrany que l’endemà el diari The Times definís Mourinho com “un enemic del futbol”. Hom pot dir que, malgrat tot, el seu Madrid és un equip integrat per un bon grapat d’estrelles que tenen una cotització altíssima. I és cert. Hi ha jugadors molt bons al Madrid. És obvi que els tres millors del món, Messi, Iniesta i Xavi, són del Barça, però el Madrid, encara que inferiors, cal reconèixer que en té de molt bons. La diferència entre ambdós equips és que mentre el joc del Barça és una obra mestra en si mateix, el del Madrid és pura mediocritat. Talment com si en cinema parléssim de “Centaures del desert”, de John Ford, i de “Calígula” de Tinto Brass. Tinto Brass va disposar d’un pressupost de 16 milions de dòlars –que l’any 1979 eren molts diners– i va poder contractar grans figures, com ara Peter O’Toole, Malcolm McDowell, Helen Mirren o John Gielgud, però el resultat va ser un bunyol espectacular perquè cap actor, per bo que sigui, no pot compensar la manca de talent d’un director. Ni tan sols amb un guionista com Gore Vidal. Una altra cosa és que el públic, atret per les estrelles i les escenes eròtiques, anés a veure “Calígula” i que el productor –que només volia un èxit de taquilla, no pas fer bon cinema– aconseguís el seu propòsit. Però res a veure amb la qualitat de “Centaures del desert”. I la prova és que Ford va crear escola amb aquesta pel•lícula. Ford, és clar, estimava el cinema, Brass només se’n servia. Ford era un geni del seté art, Brass només un artificier. Per això, mentre “Calígula” es va convertir en fum just després de ser filmada, “Centaures del desert” està considerada avui, mig segle després del seu rodatge, una de les millors pel•lícules de tota la història del cinema. Steven Spielberg la considera la millor.
De la mateixa manera, el Barça de Pep Guardiola ja és el millor equip de tota la història del futbol i el seu joc i la seva filosofia de planter són admirats arreu del món. De fet, tot i que encara pot continuar excel•lint, ja ha creat escola. No és estrany, per tant, que un individu acomplexat i necessitat de reafirmació com Mourinho es mori d’enveja observant-lo. No s’adona que no és el talent de Guardiola, sinó la seva pròpia mediocritat allò que el separa de la glòria.
El monòleg de Mourinho després de la derrota del Reial Madrid davant el Barça, en l’anada de les semifinals de la Champions, el passat 27 d’abril, pretenia desacreditar la victòria catalana, això és obvi, però sobretot intentava traspassar al rival tota la ràbia que sentia. La ràbia que li feia que el món hagués vist el patètic antifutbol d’un Madrid convertit en un equip sense identitat, covard, aculat i destraler i amb maniobres, com ara la gespa alta i sense regar, més pròpies d’un Alcorcón o d’un Almeria que no pas d’un club que ultrapassa els 400 milions d’euros de pressupost. No és estrany que l’endemà el diari The Times definís Mourinho com “un enemic del futbol”. Hom pot dir que, malgrat tot, el seu Madrid és un equip integrat per un bon grapat d’estrelles que tenen una cotització altíssima. I és cert. Hi ha jugadors molt bons al Madrid. És obvi que els tres millors del món, Messi, Iniesta i Xavi, són del Barça, però el Madrid, encara que inferiors, cal reconèixer que en té de molt bons. La diferència entre ambdós equips és que mentre el joc del Barça és una obra mestra en si mateix, el del Madrid és pura mediocritat. Talment com si en cinema parléssim de “Centaures del desert”, de John Ford, i de “Calígula” de Tinto Brass. Tinto Brass va disposar d’un pressupost de 16 milions de dòlars –que l’any 1979 eren molts diners– i va poder contractar grans figures, com ara Peter O’Toole, Malcolm McDowell, Helen Mirren o John Gielgud, però el resultat va ser un bunyol espectacular perquè cap actor, per bo que sigui, no pot compensar la manca de talent d’un director. Ni tan sols amb un guionista com Gore Vidal. Una altra cosa és que el públic, atret per les estrelles i les escenes eròtiques, anés a veure “Calígula” i que el productor –que només volia un èxit de taquilla, no pas fer bon cinema– aconseguís el seu propòsit. Però res a veure amb la qualitat de “Centaures del desert”. I la prova és que Ford va crear escola amb aquesta pel•lícula. Ford, és clar, estimava el cinema, Brass només se’n servia. Ford era un geni del seté art, Brass només un artificier. Per això, mentre “Calígula” es va convertir en fum just després de ser filmada, “Centaures del desert” està considerada avui, mig segle després del seu rodatge, una de les millors pel•lícules de tota la història del cinema. Steven Spielberg la considera la millor.
De la mateixa manera, el Barça de Pep Guardiola ja és el millor equip de tota la història del futbol i el seu joc i la seva filosofia de planter són admirats arreu del món. De fet, tot i que encara pot continuar excel•lint, ja ha creat escola. No és estrany, per tant, que un individu acomplexat i necessitat de reafirmació com Mourinho es mori d’enveja observant-lo. No s’adona que no és el talent de Guardiola, sinó la seva pròpia mediocritat allò que el separa de la glòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada