Diari Avui - 9/05/2011 - Agustí Pons
Através dels articles que Gaziel publicava a La Vanguardia es pot anar resseguint la progressiva incapacitat de la dreta espanyola per acceptar el marc democràtic de la II República. Atrapada entre el desgastat republicanisme de Lerroux i les vacil·lacions de Gil Robles bona part de la dreta espanyola no va entrar mai en el joc institucional i amb aquesta actitud va ajudar a precipitar l'esclat de la Guerra Civil. Quaranta anys després, Manuel Fraga, que sabia història, no va voler fer de Gil Robles i, en el moment de la Transició, va bolcar la seva enorme energia política en l'intent de fer entrar tota la dreta espanyola dins el marc parlamentari que es tornava a obrir. Una Espanya amb una part substancial de la dreta fora del sistema democràtic hauria esdevingut inviable. En bona part gràcies a Fraga la dreta extraparlamentària, la de Blas Piñar per entendre's, ha estat una dreta numèricament residual.
Ara bé, el preu a pagar per aquesta operació ha estat alt. La dreta franquista acceptava el joc democràtic a canvi d'oblidar Franco. Franco ha acabat essent, per a bon part de la dreta espanyola, una figura neutral sobre la qual hi ha opinions divergents, totes elles mereixedores d'un respecte idèntic. Probablement, un judici als franquistes –ni que fos només a la cúpula franquista– hauria estat impossible i decididament desestabilitzador. Però cada vegada estic més convençut que un dels grans errors de la Transició va ser deixar impune el franquisme. Un judici al franquisme, amb més caràcter pedagògic que penal, hauria ajudat a impedir que, finalment, i a més de trenta anys de la mort de Franco, plantejaments plenament franquistes, propis de l'ultradreta antidemocràtica, acabessin essent majoritaris en el pensament de la dreta política espanyola.
Al llarg d'aquests darrers trenta anys, la dreta espanyola s'ha anat escorant cap a l'extrema dreta sense cap mena de vergonya. En primer lloc, cal anotar la liquidació d'una UCD, una mena de coalició de partits que va resultar indigerible per a la dreta tradicional, i per als sectors socials que històricament li han donat suport. La UCD només va poder ser possible mentre la dreta tradicional va tenir por que algú li demanés comptes de la seva implicació en el franquisme. Va ser el moment esplendorós de la UCD, quan va poder tirar endavant la reforma fiscal i el divorci. Després, progressivament, el franquisme reciclat es va convèncer que el seu passat quedaria impune i va començar la caça dels moderats. A poc a poc, dels llocs de responsabilitat intel·lectual o política vinculats al PP van anar desapareixent els esperits menys sectaris. Des d'Herrero de Miñón a José Antonio Zarzalejos, destituït com a director d'ABC, la llista és molt llarga. Fins arribar a la situació actual. En aquests moments, i com molt bé ha assenyalat el gran Enric Juliana, a Madrid hi ha tres diaris que basculen entre la dreta i l'extrema dreta i que es disputen una mateixa franja de públic. I a la comunitat de Madrid governa el populisme excloent i demagògic d'Esperanza Aguirre la qual, segons totes les enquestes, arrasarà en les properes eleccions. Per no parlar d'Intereconomía, etcètera.
El que acaba de passar amb la legalització de Bildu és la prova més clara del predomini ideològic del franquisme camuflat de dreta democràtica. El PSOE, tot i estar en el govern, ha hagut d'acudir al Tribunal Constitucional per aconseguir que el dret i la lògica s'imposessin. Rodríguez Zapatero no té en aquests moments cap mena de credibilitat; tampoc en el tema de les identitats nacionals. Però el més preocupant ha estat la posició del PP, el partit al qual, al cap i a la fi, li tocarà la responsabilitat d'intentar treure Espanya de la crisi. I quina confiança podem tenir, catalans i espanyols, en el PP si durant el procés que ha desembocat en la legalització de Bildu ha mantingut una actitud que cap demòcrata no pot acceptar? Ja sé que els més radicals pensaran que amb el PP no es va enlloc. El problema, però, és que hi haurem d'anar ens agradi o no. I, en aquest sentit, el paper que en el tema de Bildu ha jugat Mariano Rajoy ha estat més que lamentable. Rajoy també té por de l'extrema dreta que domina intel·lectualment i ideològicament el seu partit. Però per això no aconsegueix generar confiança com a líder ni davant del pitjor govern que hem tingut des de la restauració de la democràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada