Indigna’t, Doraemon no existeix

El Singular Digital - 21/05/2011 - Francesc Canosa

Sempre m’ha inquietat Doraemon, el gat còsmic. Va venir del futur per ajudar Nobita Nobi. Un pobre xaval que no toca vores i que està a punt d’endeutar-se . Aquest fet afectarà a la resta de generacions. Per això ve el gat del punyeter més enllà: vol evitar que Nobita s’ho rebenti avui i que els seus descendents del demà les passin putes. Doraemon és fa l’amo de la festa. Té una butxaca on surt de tot (penso que un dia vaig veure-hi Torrebruno). I quan no surt res Nobita plora com una bleda assolellada sense protecció solar. Potser això està passant ara.

 

Després de veure in situ, sentir, llegir, aspirar, expirar... Em dóna la sensació que a Plaça Catalunya (i a la resta d’Espanya) sempre s’està esperant que arribi un Doraemon. Un gat sense orelles, tot pinxo ell, cua mig trapella, i bigotis bon rotllo, que ho arregli tot. Perquè sinó ho fa en Nobita es fotrà a gemegar com cabrit sense sessió piscina climatitzada. Penso que el problema, veritablement, som nosaltres. Com que he espellat més d’una bèstia al llarg de la vida, em permeto ara esparracar Doraemon i Nobita, és a dir nosaltres. El nostre quotidià Dr. Jekyll i Mr. Hyde d’avui. Au, bisturí i a fer el pi.

 

-El bueno, el feo y el malo: Crec que aquesta pel·lícula no diu la veritat. La veritat, ja ho va dir Mercè Rodoreda –empresària del ram del cristall- és un mirall trencat, cadascú té el seu bocí. El sistema, els bancs, els polítics... Tot és abstracte. Qui són ells sinó nosaltres? Trobo a faltar també apel·lar a la responsabilitat individual com a part de la col·lectiva. Per què la tenim, oi?

 

-Jo, Claudi (o, Jo, Robot): Sí, trobo a faltar el jo. Vull veure el jo. El banc és culpable i el paio que demana un crèdit per anar-se’n de vacances quan no té diners? No és culpable? Directors de bancs m’han explicat suïcidis econòmics sense precedents de persones embogides per gastar. Qui és culpable? No trobo el JO. Per què et compres un cotxe que consumeix 20 litres? Per què? Per què gastes sinó tens? Per què no pagues el lloguer del pis i t’ho gastes en l’entrada d’un cotxe? Oi que no et tiris al metro quan ve el metro? Ah! Perquè fotre mà a la caixa de l’Ajuntament i afanar 60 euros també és robar, oi? I deixar els llums encesos de l’oficina? I robar folis? I... Vull veure els Claudis, també són culpables.

-El retrat de Dorian Day: Emmiralla’t. L’home és infeliç per dos motius: vol que les coses siguin diferents del que son i vol que durin més del que poden durar. Falta honestedat. Ningú vol mirar-se al mirall i admetre el que veu i el que és. El nivell d'engany és proporcional al grau de democràcia i llibertat. No tot és possible. Mai ho ha estat. Una cabra és una cabra, no pot pretendre ser una formiga. Jo no sé sumar, no puc pretendre ser matemàtic o banquer. I si ho pretenc, fracassaré. No és meva natura. El lleig no és guapo. El tonto no és intel·ligent. I al revés. No puc voler ser escriptor i no escriure. No puc pretendre trobar feina i no haver fet res, res des de la placenta. Cal estar format, però també cal tenir actitud. Cal moure’s com el Correcaminos. Cal viure la vida com un mai més. Cal estar viu. La victòria és del que aguanta. La vida no és una cursa de 80 metres, és la punyetera marató. Tot és pur sentit comú. Clar, cada cop menys sentit i menys comú.

 

-La vida és dura i s’ha de menjar molta verdura (director’s cut): Res és fàcil. Mai ho ha estat. Ningú té memòria. Ningú la vol tenir. Abans vivien 8 a una casa. Padrins, pares i fills. Ara 8 en 8 cases. Abans el braç de gitano es menjava els diumenges, ara el volem cada dia i tres cops. El drama no és que els temps hagin canviat (que sempre ho fan) el drama és que ho vulguem negar i neguem el passat. Gay Talese, el periodista més llegendari que encara està viu, ho ha dit aquesta setmana a Barcelona: “vaig començar sense cobrar”; “Fes un bon treball, no pensis en els resultats”; “No obtenim tot el que volem, res és fàcil”. Talese, és un revolucionari perquè diu la veritat. Diu el que ningú vol sentir. Més. Recordo un Afers Exteriors d’en Mikimoto que entrevistava Pere Balsells, un català que viu als Estats Units de des de fa seixanta anys i que té una gran empresa d’enginyeria. No es perdin el que diu al 8:50: aquí es treballa quan es necessita. Ah! Cada any dóna 15 beques a estudiants catalans per estudiar enginyeria a Califòrnia. Hi ha molta gent que dóna sense voler res a canvi. Hi ha molta gent que canvia la vida dels demés. Això existeix! Més. Fa un parell de setmanes Time Out oferia un reportatge amb joves catalans que s’obren camí a Hollywood (directors, guionistes, etc.). Denominador comú: treballar, treballar, treballar si vols arribar a algun lloc. Hores. El nostre problema és que volem arribar al Happy End de la pel·lícula sense haver-la fet, ni tan sols sense haver-la vist. Això sí que és un fos a negre com una destral desdentada i rovellada.

 

-Llums de la ciutat: Per què ve la gent a Barcelona? Per coses que estan fetes fa més de cent anys: la Sagrada Família, l’Eixample, el Passeig de Gràcia, el Modernisme... La Barcelona i Catalunya viuen d’edificis, de símbols, del segle anterior. La Mancomunitat va construir un país amb una sabata i espardenya. Esbocina els estereotips, uns homes que avui diríem de dretes, ho van fer tot, amb consens i pel poble: la Biblioteca de Catalunya, l’Escola industrial, la xarxa de Biblioteques Públiques, la de carreteres, la de telèfons, els serveis meteorològics, cartogràfics, geogràfics... Com ho van fer? Amb manifestacions? No! Treballant. Endreçant. Feina de formiga (que per això du tants anys a la terra). Potser que aprenguem del que es pot aprendre. Perquè d’això vivim encara.

 

-Catalunya: el meu país. Hem sentit aquest dies coses com: circumscripció única. Abans solucionar el problema comú que l’autodeterminació. Això és més important que la independència. Aquesta és la veritable prova del cotó. La música manguera (d’estació de servei). La banda sonora crònica de suspiros de España. L’engany clàssic. Recorden la Guerra Civil? Abans fer la revolució que la guerra. Així va anar. Però... demòcrates de Matrix –com ja està dient molta gent- el milió de persones que surten al carrer per l’Estatut, les consultes, la vergonya indignant de la retallada de l’Estatut, del Tribunal Constitucional, els insults, les mentides... Això, clar, això, no compta. Ningú mai ha defensat Catalunya. Per què serà? Podem donar lliçons de democràcia a tot el món. Pau Casals li va explicar al món: som el primer Parlament. Ho hem donat tot. Som bona gent. Ho hem demostrat. Però, no. No existim i mai existirem. Com el darrer de la cua, el que mai li toca. Nosaltres sempre podem esperar. Quan estiguem al clot ens diran que ja ens cridaran per fer-nos la manicura. Alguna cosa falla des de fa segles. Els catalans sí que tenim cultura de la indignació: des de 1714. I dèficit fiscal des de aleshores. Vull recordar: 15 mil milions de pessetes el 1967. 18 mil milions d’euros el 2010. El nostre model econòmic mai ha estat l’espanyol. Som diferents. I Espanya ens escanya lentament com un crim perfecte. Això no compta, oi? És la gènesi, és el tot. Quanta gent viu a costa de Catalunya i ho nega i ens escup? (dins del país i fora). Si n’hi ha que no s’indignen amb això, doncs tot és mentida i de la bona. Vaja, tampoc seria res de nou. Cal obrir els ulls i no fer banderes de les lleganyes.

Com va escriure Màrius Torres abans de morir: “El que importa és mantenir els ulls ben oberts i esforçar-se a l'amarguíssim exercici de veure les coses tal com són”. Ras i curt. Segueixo la màxima heretada de generació rere generació: “si en tens dos i en gastes tres, et quedaràs sense res”. I així amb tot. Però els que practiquem això anem a contra corrent. Som els del mig. Sempre atrapats per uns i altres (jo em considero anti sistema dins del sistema: sóc anarco-conservador). Aviat ens apedregaran i ens denunciaran. I quan dius que Doraemon no és un gat, que senzillament és un dibuix animat, et diuen que estàs equivocat, que ets un ignorant. Però la vida és tossuda, surts al carrer i no hi ha Doreamons. No els trobaràs. El problema? Senzill. El problema és que molta gent no ha vist mai un gat. Ep, dic els de debò, els que fan mèu, mèu, t’esgarrapen i també, com els veritables Robin Hood, donen afecte a qui el necessita. Però com que molta gent té estereotipats els gats es pensen que això no és cert, que són feréstecs. Mentida. I vés sumant, Superman. Com va dir mestre Pujols: “La vida és com un coit, una gran confusió de cames”. Reflexionem.