El trípode de l'independentisme

Diari Ara - 28/04/2011 -  Miquel Puig

No he comprendido nunca por qué preocupa el nacionalismo [...] de Cataluña. 

Desde hace mucho tiempo [...] pretende el poder público que los españoles existamos no más que para que él se dé el gusto de existir.

Ortega y Gasset

El meu amic Alfredo Pastor ha publicat un article en aquest mateix diari on es manifesta antiindependentista, qüestiona les bases sobre les quals aquest moviment s'està construint a Catalunya i conclou que acabarà en un carreró sense sortida.

Pastor respecta els sentiments que animen l'independentisme, però considera que la societat catalana està demostrant immaduresa per autogovernar-se -com ho demostraria la poca seriositat del debat sobre les retallades que està anunciant la Generalitat-, que els independentistes són una minoria i, per acabar, que els arguments que utilitzen -la idealització d'una Catalunya independent, la conversió de l'Estat espanyol en el cap de turc de tots els nostres mals i la distorsió del llenguatge- acabaran abocant-los a un atzucac. Sense rebutjar els arguments de Pastor, crec que hi ha motius racionals per defensar l'independentisme.

No crec que les Constitucions s'hagin d'estar qüestionant cada dia, però sí que s'han de considerar com a instruments de treball reformables. Si no fos així, la Constitució americana no tindria cap esmena, i en té unes quantes. I les revisions no tenen per què ser accessòries. Per molt que la Constitució del 1979 sentenciï -amb els vots dels catalans- la unitat d'Espanya, és legítim que una de les seves parts es pregunti ¿per què hem de viure junts? Com deia Renan, la nació és un plebiscit quotidià. ¿Per què, doncs, s'han de suportar els inconvenients de la unitat? Perquè la unitat té inconvenients. El primer, sens dubte, el cost.

Pastor es declara incompetent per valorar el denominat dèficit fiscal de Catalunya amb la resta d'Espanya. Tampoc jo no sóc competent per valorar la renda per càpita de Luxemburg i tanmateix dono per fet que és molt alta. Ho diuen els experts i me'ls crec. El mateix passa amb el dèficit fiscal. Molts experts seriosos l'han mesurat i tots han arribat a la conclusió que és molt elevat. Com en qualsevol estadística, serà discutible la xifra, però el fet roman: formar part d'Espanya ens resulta car. (Per cert, el fet que no els ho resulti al País Basc i a Navarra, per molt que ho empari la Constitució, és inacceptable.)

Si el cost de la unitat és alt, podria estar justificat per l'interès del projecte. Un estat és un instrument al servei de les persones, i és legítim demanar-se si la gestió dels afers públics per part de l'Estat espanyol és eficient. La resposta és, com a mínim, discutible. En ocasions l'Estat espanyol demostra la seriositat de les seves institucions: jo agraeixo que un jutge -estatal- ordenés l'escorcoll del Palau de la Música i que un fiscal -estatal- presentés una querella contra els seus directius, i em demano per què les institucions catalanes, que tenien la responsabilitat del vetllar sobre aquesta institució, no ens van protegir prou diligentment. En la Transició, els polítics espanyols també va estar a l'altura, malgrat les crítiques que ara se'ls fan. Hi va haver un moment que les presons espanyoles tancaven el director general del la Guàrdia Civil, el governador del Banc d'Espanya i el president del banc més gran. Lluny de ser símptomes d'un país malalt, aquests fets només són possibles en un país seriós.

Ara bé, malgrat els exemples anteriors, em temo que la classe política que controla l'Estat espanyol té tendència a la irresponsabilitat. Hi ha massa exemples: l'escena dels partits fent pinya amb els seus dirigents imputats, el foment de la indolència per raons populistes i la manca d'autoritat a l'hora de protegir els indefensos (siguin nens davant la televisió, mestres davant alumnes o contribuents davant polítics corruptes).

¿El projecte comú? Espanya només té un projecte: construir un París al mig de la Meseta. ¿No és lògic que aquest projecte no engresqui els catalans? Si la unitat no es justifica per l'interès podria, i hauria, de justificar-se per l'amor. ¿Existeix avui el vincle d'afecte que hi hauria d'haver entre Catalunya i la resta d'Espanya? Procuro ignorar les campanyes d'antipatia mútua tan freqüents a banda i banda de l'Ebre, però crec que la resposta és, com a mínim, dubtosa. Pastor és una persona que estima Espanya en la seva complexitat, però em temo que no forma part de la majoria. Em fa l'efecte que una hipotètica separació despertaria més tristor en algunes parts de Catalunya que a Salamanca o a Múrcia.

El cost, la manca de projecte comú i l'antipatia mútua constitueixen el trípode sobre el qual s'assenta l'independentisme. Només el temps dirà si aquest corrent anirà o no a més. Jo li desitjo molta força. Pel bé d'Espanya i pel bé de Catalunya. Espanya necessita un esperó que la faci despertar. Catalunya necessita treure's de sobre l'excusa perenne de Madrid com a coartada de les nostres pròpies mancances.