Diari Ara - 3/04/2011 - Toni Soler
EMOCIONS MIL. "Abrils i senyors, tots traïdors", diu una contundent (i subversiva) dita popular. Som a l'abril, el mes de la climatologia capritxosa, dels xàfecs i les solellades sobtades, de les mànigues curtes prematures que acaben en constipat. L'abril és el mes primaveral per excel·lència, però també és el mes de la catalanitat emocional, encarnada en Sant Jordi i la Moreneta. Els defensors del determinisme climàtic dirien que totes dues coses tenen molt a veure; que l'eufòria atmosfèrica, el festival del sol i el pol·len atien cert catalanisme tel·lúric: ens fan adonar del vincle que sentim amb el territori. A l'abril ens agrada viure aquí, tot ens sembla més bonic, més propi i més digne de ser defensat. Això no té res de polític, en principi. Però és que el clima polític també abrileja: el dia 10 hi ha la consulta sobiranista a Barcelona, el dia 14 farà 80 anys de la República catalana d'en Francesc Macià... i, a més, el Barça i el Madrid s'han d'enfrontar fins a quatre cops per la conquesta de tots els títols possibles. A l'abril, emocions mil!
LA CONSULTA. Els capricis del calendari situen la cita electoral del 10 d'abril al costat de l'efemèride republicana del 14. Qui voti per la independència el dia 10, a més de saber que Pujol i Mas ja ho han fet, tindrà al cap el que va passar en aquesta mateixa ciutat fa 80 anys justos. És impossible no establir paral·lelismes entre les dues dates, entre els dos fenòmens. Estem parlant de dues expressions de sobiranisme: el de les aspiracions i el dels fets. El del somni i el del fet històric. Però, si ens hi fixem bé, potser trobarem més realisme -més realitat- rere la consulta del dia 10, que no pas en la proclamació del dia 14, que constitueix un gran moment èpic però al cap i a la fi va resultar ser un miratge.
DUES LLIÇONS DEL 14-A. El 1931, després de guanyar per sorpresa unes eleccions municipals, Macià i Companys van fer caure la monarquia borbònica sense disparar ni un tret. L'Avi va proclamar la República catalana confiant en una solució confederal per a Espanya. Ho va fer comptant només amb el seu prestigi i el seu carisma, res més. Durant tres dies, el nou règim sobirà va estar en vigor, però no va fer cap pas endavant per consolidar-se. No va poder -i, en part, no va voler- ensenyorir-se de cap dels ressorts del poder estatal: la hisenda, l'ordre públic i les relacions internacionals. El dia 17, el govern espanyol va admetre l'autonomia de Catalunya, però després d'imposar la conversió de la República catalana en Generalitat. De tot plegat se'n desprenen dues lliçons que cal tenir presents avui dia. Primera, que en política quan es té força -la força que sigui- s'ha de tendir als fets consumats. Segona, que per obtenir la independència no n'hi ha prou de sortir al balcó i proclamar-la. Cal pensar, sobretot, en l'endemà.
I ara fem-nos una pregunta: si el Parlament proclamés la independència, com reclamen Laporta i López Tena, passaria alguna cosa? Ens enviarien els tancs... o rebríem el terrible càstig de la indiferència?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada