Diari Ara - 15/04/2011 - Xavier Bosch
Les aigües profundes de la política catalana baixen cada dia més accelerades. El 10-A, que no és res més que una variant del meteorit que va néixer el 10-J, ha impactat de ple sobre el bipartit del Govern. CiU pretenia navegar sense la paraula sobirania en el primer tram de la legislatura, però les pulsions, com ja va advertir Freud, no es poden enterrar. Haurà de gestionar la paraula crisi i haurà de gestionar també la paraula independència. La primera havia de servir per tapar la segona, i vés a saber si ara es potenciaran l'una a l'altra en una mena d'espiral diabòlica (per exemple, disminuiríem les retallades socials si fóssim independents?). Perquè els més de 250.000 vots de diumenge no han tingut conseqüències immediates a Espanya, on de moment govern i oposició s'ho miren amb un aire d'incredulitat. Han servit, en canvi, per redefinir la posició de tots els partits catalans en relació a la qüestió eterna. És com si per una vegada el missatge no anés dirigit als espanyols sinó a nosaltres mateixos. El Govern es troba amb un nou full de ruta i ha de fer un reset que no estava previst: al problema de la crisi econòmica s'hi suma ara el de la identitat nacional.
Només en aquest context s'explica la gens anecdòtica trifulga sobre el vot misteriós de Joana Ortega diumenge passat. La resposta aïrada de Duran a la pregunta de per què havia revelat el vot de la vicepresidenta i la posterior esbatussada amb Marta Ferrussola demostren fins a quin punt la federació nacionalista està en una situació de creixent i gairebé insuportable incomoditat. La dura intervenció de Ferrussola no és res més que una baralla de Duran amb Jordi Pujol per persona interposada, de la mateixa manera que la revelació del vot d'Ortega no és res més que l'intent de Duran de votar també per persona interposada. S'ha volgut treure importància a l'incident i disminuir la categoria a anècdota, però no estem davant un incident qualsevol. No crec que a ningú li importi de veritat què ha votat o ha deixat de votar la vicepresidenta, però en canvi és fascinant veure les dificultats que té CiU per gestionar la situació. La qüestió nacional, que era la seva preferida, ha esdevingut finalment seva particular pedra a la sabata. Com més temps estigui sobre la taula, amb paraules tan gruixudes com referèndum , més profunda serà la divisió entre Convergència i Unió. La distància que hi ha entre Felip Puig i J.M. Pelegrí és tan irreconciliable que només serà sostenible si s'enterra el debat sota la taula. Aquest era el guió que estava escrit: hi havia un tabú i no es podia treure. CiU va guanyar unes eleccions amb el miratge que el 10-J es diluiria, però aquella manifestació havia estat un sotrac massa profund a la societat catalana, i necessàriament havia de tornar a aflorar. El resultat és que el 10-J ha mutat vuit mesos després en 10-A.
El 10-A ha tingut la gosadia d'enderrocar un dels últims mites de la Transició a Catalunya: el de la cèlebre i tan ben gestionada ambigüitat de CiU. L'equidistància entre el sobiranisme i el peix al cove trontolla de manera seriosa per primera vegada. Amb els precedents de l'Estatut i de la crisi econòmica, que obliguen a reconèixer la impossibilitat d'interlocutar amb Madrid, el 10-A ha obligat per fi la federació a posicionar-se. El president Mas ha intentat sortir de l'atzucac amb un argument extravagant segons el qual ell votava com a persona i no com a president: no sabem si a partir d'ara cada vegada que prengui una decisió aclarirà també si ho fa com a ciutadà o com a màxim representant del poble de Catalunya. Uns dies després CiU s'abstenia al Parlament en la moció de la independència. Són un gestos que intenten retornar a la vella posició d'ambigüitat, però la sensació és que ja s'ha fet tard. Les urnes han estat col·locades per la societat civil i és la gent, i no els polítics, els que els han empès a votar. Els consellers han votat, el president ha votat, i fins i tot ha votat la vicepresidenta de Duran.
Mirin només les primeres conseqüències de tot plegat: es debat normalment sobre la independència de Catalunya, un fet impensable fa només uns mesos. Es produeix una important esquerda entre Convergència i Unió, de conseqüències incalculables. S'allunya un pacte amb el PP, i es refreda la idea d'un doble pacte a Madrid i a Barcelona després de la victòria de Rajoy. Jordi Pujol llança la idea d'un referèndum sobre el pacte fiscal i confirma la idea que està disposat a empènyer el Govern cap a posicions més radicals. Tot aquest debat gira a l'entorn del fet suposadament menor del vot d'una vicepresidenta.
De veritat algú pretén fer-nos creure encara que estem davant d'una anecdòta?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada