Vulgar i fatxenda

Diari Avui - 19/04/2011 - Isabel Llauger

No he estat mai partidària d'insultar per sistema ningú. L'insult m'ha semblat sempre un recurs de persones mediocres, incapaces d'argumentar amb altres paraules els possibles retrets que es tenen davant l'actuació o les idees d'altri. Sóc del parer que quan una situació o uns fets ens ofenen, el millor que es pot fer, per tal que no se t'infli i esclati la jugular, és controlar els improperis i no donar el gustasso a l'interlocutor de veure't perdre el seny. Aquesta ideal i civilitzada premissa admet una pluralitat i humana quantitat de matisos que justifiquen precisament el contrari: deixar-te anar i vomitar l'insult més directe i ofensiu que puguis perpetrar. Si fa tres anys m'haguessin dit que seguiria amb tant d'interès i implicació, i amb uns ja mínims coneixements adquirits del tema, un partit de futbol, hauria pensat que s'estava parlant d'algú que no era jo. Però com que la vida evoluciona, i està bé que sigui així, aquest dissabte passat amb amics entranyables i persones estimades vaig gaudir i seguir de manera entusiasta el Real Madrid-Barça. Més enllà de les qüestions tècniques que els experts relataven: que el Madrid jugava replegat i per tant no jugava, que el penal a favor d'ells va ser inexistent, que al Barça n'hi havien deixat de xiular un parell o que en Villa perdia (sempre) massa ocasions... vaig tornar a ser testimoni del desvergonyiment i la grolleria d'aquest subjecte vulgar i fatxenda que es deu creure el Messies i que, considerant que el món està en contra seu i que tot allò que passa al seu equip és producte de l'atac d'uns incompetents, es permet el luxe de ser insolent amb els periodistes i deixa anar verí per allà on passa amb una arrogància insultant. Que el morenasso d'en Mourinho, aparentment atractiu (a mi no m'atreu gaire la seva cara de cínic) i amb aires de grandesa, sigui tan substancialment mal educat, arrogant i es vanagloriï de menystenir tothom i no se l'insulti públicament a cada pas que fa em sorprèn. Els ben asseguro que, en aquest cas, tota l'allau d'infàmies, improperis i ofenses que des de la sala d'estar de casa se li van cridar em van semblar, sense que serveixi de precedent, del tot necessaris, justificats, sòlidament argumentats i absolutament merescuts.