El 10-A, tothom a votar

Diari Ara - 4/04/2011 - Sebastià Alzamora

Artur Mas deu creuar els dits perquè aquests dies ningú (algun dirigent d'Unió, per exemple) s'acosti a la seu d'Òmnium amb la mala idea d'emetre un vot anticipat nul, amb una papereta on hi hagi escrit " Jo voto que sí, però a títol estrictament personal i amb total desvinculació de la meva responsabilitat de govern i de la meva representació institucional dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya", o alguna cosa per l'estil. I perquè de l'urna en què va dipositar el vot no en surti cap cosa rara que les males llengües (alguna n'hi ha) li puguin atribuir.

I és que Artur Mas, ni que fos amb gavardina i ulleres fosques, va anar a votar a favor de la independència de Catalunya, tal com ell mateix va corroborar després (i Déu nos en guard de dubtar de la seva paraula). De fet, Artur Mas és un bon exemple de la progressió espectacular que ha experimentat últimament el sobiranisme (o l'independentisme, pel nom no ens discutirem). En una data tan propera com l'any 2003, quan va ser candidat per primer cop a la presidència de la Generalitat, hauria semblat un acudit preguntar-se si Mas era o no era sobiranista: en aquell moment era el delfí de Jordi Pujol amb tot el que això comportava, un robot clenxinat i programat per administrar l'herència del seu pare polític, i molt desenfeinat hauria hagut d'estar qui s'entretingués a atribuir-li vel·leïtats separatistes. Només vuit anys més tard, qui més qui menys dóna per fet que Mas és partidari de la independència, i que si no ho diu més clar és a causa dels equilibris de poder que es veu obligat a mantenir. Amb un afegit fonamental: que Artur Mas ja no és només Artur Mas, sinó que ara és el president Mas. I ho segueix sent quan va a votar a favor de la independència de Catalunya, ni que ho faci d'amagatotis, en una urna de cartró i proclamant que ho fa "com un ciutadà més". A pesar d'ell mateix, es tracta d'un gest enormement significatiu, com ho és que, poques hores abans, Jordi Pujol també emetés el seu vot independentista (ell sí, a micro obert i sense cap dissimulació: privilegis dels jubilats). És curiós: als inicis del primer tripartit, Esquerra es veia convençuda de poder arrossegar el PSC cap a posicions properes a l'independentisme, però finalment els arrossegats hauran estat els dirigents de CDC (no les bases, una bona part de les quals ja fa temps que hi eren). A aquestes altures de la pel·lícula, el que és absolutament innegable és que l'opció independentista forma part de la centralitat política catalana, i que gaudeix d'una transversalitat més que notable i d'una acceptació creixent.

Tot plegat fa que, per a tots aquells i aquelles que hi són convocats, anar a votar diumenge que ve sigui molt més que un mer simulacre: és l'oportunitat de reivindicar, de manera totalment legítima, una plenitud democràtica que no acabarem d'assolir fins que no siguem cridats a votar a un referèndum de debò sobre el futur d'aquest país. Mentrestant, el 10-A, tothom a votar. És just i necessari.