La fi del pujolisme

Diari Ara - 7/04/2011 - Patrícia Gabancho

L' expresident Pujol ha votat que sí a la independència, després d'uns mesos de reflexions sobre el país i sobre el fracàs d'aquell hipotètic encaix amb Espanya que havia de resoldre tots els problemes. No és pas cap estridència: Pujol encarna molt bé l'ànima d'una Catalunya, part definitòria del mainstream de la societat, que ha passat d'una posició dubitativa a afirmar que sense independència vénen mal dades. Que ha passat de la por a prendre mal a la consciència de l'ara o mai. Pujol no és independentista per convicció, sinó per deducció. El que és important de les seves declaracions és a la segona part de l'argumentació: si no assolim la independència, desapareixem com a país. Perquè part del projecte espanyol consisteix a diluir Catalunya en l'espanyolitat banal per tal que es produeixi el famós encaix, sense que Espanya s'hagi fet més flexible, federal o confederal, sinó perquè Catalunya s'ha estovat. Això és el nucli del nou pensament pujolià i val la pena subratllar-ho perquè és una ruptura profunda amb el pujolisme convencional. Votar simbòlicament la independència només n'és la conseqüència coherent.

El pujolisme va ser -i ja no és- l'assumpció de l'encaix a la manera espanyola, a canvi d'un minso terreny de joc per estintolar la vida catalana de fronteres endins. El pujolisme acceptava com a correcte el marc autonòmic, malgrat que maldava per anar-lo eixamplant gràcies als vots: jo et salvo el pressupost o la investidura, tu em dónes els Mossos. Mentrestant, el pujolisme escampava un missatge d'optimisme entre els catalans: tot va bé, de tant en tant ens enfadem, però som un bon matrimoni. En aquest sentit, és fill de la Transició, que va consistir a assumir un pacte deficient, posar-hi nosaltres el bou i Espanya l'esquellot, i defensar l'acord com si ens hi anés la vida, fins i tot dissimulant quan els grinyols no ens deixaven dormir en pau. Pujol ha evolucionat, com ho ha fet el país, perquè quan el nou Estatut s'estavella contra la murada espanyola és evident que ja no hi ha res a fer. La colla de jutges van estripar la baralla.

I perquè els símptomes són clars. Tenim sobre la taula l'última enquesta de l'ús social de la llengua catalana, i les xifres són les que són: només un 20% de la població viu en català. Al costat d'això, pràcticament tothom l'entén. Què vol dir? Que els catalans continuen parlant en castellà amb els castellans. Així de senzill. El gruix de la població afirma que usa les dues llengües en les relacions socials, però si gratem veurem que qui no canvia mai de registre és el castellanoparlant. El gest català de guardar la llengua per a una ocasió millor és una herència del que el pujolisme va representar: aquesta actitud calmada, conciliadora fins a l'exageració i no fem trencadissa, que es basa en "ja cedeixo jo perquè hi hagi pau". Si els catalanoparlants tinguessin la consciència lingüística que tenen els castellanoparlants, el futur del català seria un altre i les enquestes també. Però la consciència es treballa. Quan allò del 5-0, Sandro Rosell va dir que era per no "perdre la costum", o sigui, ho va dir a la manera de Cruyff, vulnerant el gènere. Algú n'ha fet la broma que correspon? Això també és consciència lingüística.

Aquesta actitud submisa és la que explota el PSC en la veu de l'expresident Montilla quan diu que votar, com ha fet Artur Mas, en la consulta del 10-A divideix el país. Si davant d'un fet hi ha dues actituds possibles, tant divideix votar com no votar. Montilla va dividir el país quan es va abstenir a Sant Joan Despí, on viu: sense anar més lluny, jo m'hi vaig sentir molt poc representada! La gràcia de la consulta és que irrita aquells que d'estranquis la boicotegen amb fets i paraules, i això és un indici del que haurem de fer aquest diumenge. Perquè al mig hi ha hagut l'enorme sarcasme dels diners catalans. Que aquells que ens prenen el 10% del PIB diguin que apugem impostos o retallem fins al 20% el nostre benestar és un insult a la intel·ligència, a la solidaritat i a la sensibilitat social. Trobo interessant que el govern català es planti. A veure què en fem, de la plantada: de moment, és el millor bàlsam a les cruels retallades.

La plantada ha de tenir una via de fuga, una fita en l'horitzó, i no pot ser altra que la que ha assenyalat Jordi Pujol. Alimenti l'independentisme de Convergència, president. Gosi liderar el moviment, encara que sigui de manera moral. CiU (hi ha molta independència a Unió, malgrat el senyor Duran) no pot ser-ne el fre, ni l'eterna espera, perquè altrament se separarà dels seus votants, que, ara mateix, estan més enllà que els dirigents. Convergència ha de ser el gruix de la independència perquè en té la gent i, ara, també notoris personatges que han votat a la consulta. La mateixa consulta que fa posar nerviosos tots aquells que creuen que la solució -la condemna perpètua- és Espanya. Si ha desaparegut l'actitud submisa, d'acontentar-se amb poc, que va ser el pujolisme, és hora de marcar pautes noves de paraula i d'acció. I diumenge, tothom a les urnes!