La indignació que cal

Diari Ara - 25/08/2011 - Toni Soler

El miratge. Algú sap què ha passat amb l'onada sobiranista que ens aixecava de terra i se'ns enduia al vol? El cicle electoral triomfant de CiU ho ha cobert tot d'un tel de conformitat, com si ara que hi ha timoner nou, la tripulació preferís esperar ordres a coberta. Ben cert, la situació econòmica ens afluixa a tots l'ànim. I com que la hisenda pública està pitjor del que semblava i no hi ha ni cinc, ni tan sols per satisfer el curt termini, les grans ambicions ens semblen luxes fora del nostre abast. Analistes desmenjats es vanten de dir que el debat sobre el concert econòmic "ja cansa", com si fos una distracció absurda que ens impedeix preocupar-nos de l'essencial, que és com arribar a final de mes. Increïble. Quin gran miratge, quina farsa discursiva, ordida des de l'espanyolisme de sempre, el que només té com a única preocupació la unitat d'Espanya. És exactament el contrari: el tema, l'únic tema, és el dels nostres diners.

L'espoli. És l'espoli fiscal. És la xuclada imparable, metòdica, sense parió a Europa en termes de solidaritat interterritorial, que supedita les nostres prioritats (seria millor dir-ne urgències) al sosteniment d'interessos que en gran mesura són aliens, per no dir contraris. Però el pitjor és que no podem lluitar contra la crisi perquè tenim les mans i els peus lligats. L'única preocupació de tots plegats hauria de ser com podem fer-nos amos del que generem i com podem retornar-ho a la societat en forma de benestar. Les acampades dels indignats , però, no en parlen. I, mentrestant, a Badalona i a moltes altres ciutats molta gent ha preferit votar un partit que nega aquest espoli fiscal contra tota evidència, només per pur patriotisme, i prefereix, en canvi, regatejar les beques de menjador i les places de guarderia als últims a arribar. Perquè l'estratègia del PP no és altra que aquesta: protegir l'Estat que xucla i centrifuga el nostre esforç fiscal desviant contra els sectors més fràgils de la nostra societat la indignació que això genera. Aquesta perversa recepta ha tingut un cert èxit entre sectors que, per causes perfectament descriptibles, detesten per igual la catalanitat i la immigració. Gent respectable, que pot arribar a significar un percentatge rellevant del cos electoral, però que representen la negació de l'ideal català, del que Catalunya vol ser com a comunitat nacional, d'homes i dones lliures, amb igualtat de drets i deures, amb independència del seu origen.

La majoria. La consecució de la sobirania fiscal, pedra angular de totes les sobiranies, no és ja un delit patriòtic, sinó un objectiu peremptori sense el qual ens condemnem a la subsidiarietat, la no responsabilitat, l'infantilisme polític i, sobretot, l'enquistament de conflictes socials que el PP utilitzarà sempre en benefici del que li convé, que és la desintegració del subjecte polític català. Els partits de la majoria democràtica catalanista han de deixar de banda tota altra prioritat per deixar clar quins són els principis i els ideals que representen la part més important de la ciutadania. Les picades d'ullet a Rajoy i Rubalcaba sí que cansen! Sobirania per fer la Catalunya de tots hauria de ser l'única divisa. La unitat civil és desitjable, però no som un país perfecte. Si la unitat civil implica renúncies impossibles, és molt més honorable l'ampla majoria dels que volem construir i merèixer un país digne. Indignem-nos, doncs, i fem-la possible.