Croada contra el català

Diari Ara - 13/08/2011 - Patrícia Gabancho

Ara fa una setmana es va celebrar, per iniciativa institucional de Madrid, el dia universal de la llengua espanyola. Van fer allò tan gastat de triar la paraula més bonica. I vet aquí que la més votada va ser "Querétaro", el nom d'un estat de Mèxic. Un psicoanalista en trauria partit, perquè el topònim vol dir "lloc de les pedres grosses" en purepetxa, que és una de les tantes llengües que el castellà va escombrar i eliminar durant i després de la conquesta. S'ha de ser poc sensible. Tinc una amiga mexicana que explica aquesta actitud, tan dramàtica com induïda, de dir "això meu no és una llengua, és una manera de parlar" i com, per això mateix, s'adoptava amb esforç i obediència la llengua del colonitzador. Tampoc no els van deixar triar. La següent iniciativa del dia E va en aquesta direcció: fer de l'espanyol la segona llengua franca mundial. Es veu que amb l'anglès no s'hi atreveixen. La proposta no té sentit, perquè les llengües no es fan franques, sinó que ho resulten, a còpia d'ocupar espai i usos. El castellà és una llengua en dinàmica expansió, sobretot perquè s'escampa la demografia que l'encarna: és, sense cap mena de dubte, la llengua franca de l'hemisferi sud. Ser-ho globalment requeriria, més que no pas iniciativa espanyola, poder polític i econòmic d'aquest sud, però el país emergent de la colla parla portuguès.

Explico tot això perquè coincideix amb l'ofensiva -una autèntica croada- contra la llengua catalana, impulsada pel PP al País Valencià, Mallorca i Catalunya. Mai havien estat tan units aquests Països Catalans que els catalans vam enterrar quan la Transició. Sembla mentida que una llengua que es planteja conquerir el món sencer es prengui la molèstia d'atacar una llengua menuda i tímida com el català. Quina falta els fa? Però l'esperit és l'esperit. El català no ha estat colonitzador ni quan els llobarros solcaven el Mediterrani amb les quatre barres al llom, i el castellà ho és fins i tot quan no li cal. És l'obsessió per l'homogeneïtat, dins de la qual la diferència ofèn, perquè és diferent aquell que no vol ser espanyol a la manera espanyola, déu meu! Mai ningú va ser obligat a parlar en castellà, va dir un dia el rei, se'n recorden? I qui ho va escriure i tots els qui ho van llegir o escoltar ho van trobar tan encertat, esclar, esclar.

Contra això hi ha dos conceptes fonamentals, que són els que governen la sociolingüística de les societats complexes. L'un és el que portarà a l'ONU el PEN, associació internacional d'escriptors, i que es coneix com a Declaració de Girona. Estableix el dret de la comunitat lingüística a casa seva, és a dir, fent un lligam específic entre llengua i territori. La gent neix en una cultura i en una llengua, i cultura i llengua neixen (o "són nascuts") en una terra concreta. En aquest territori cal que la llengua sigui oficial, que s'ensenyi a l'escola i que els mitjans de comunicació la defensin i li donin prestigi. Tots els matisos d'aquesta prescripció són importants. Ja no podem tenir en compte la famosa "llengua materna", perquè a Catalunya hi ha 300 llengües maternes. Per tant, el que ha de prevaler és la llengua nascuda en la terra, el que l'Estatut en diu "llengua pròpia", i que a Catalunya només pot ser-ho el català. Aquest lligam entre comunitat i terra és essencial, perquè una comunitat lingüística sobrevinguda -els pakistanesos al Raval de Barcelona, posem per cas- no poden tenir els mateixos drets. Els estats plurinacionals d'Europa segueixen aquesta lògica i les llengües senyoregen els seus territoris (mireu Bèlgica o Suïssa). A Espanya, el castellà senyoreja pertot. És un altre gol de la Transició: Espanya imposa llengua, mercat i consum cultural arreu i estableix una competència perpètua i desigual amb el català. Sí que en saben, els espanyols.

L'altre concepte és encara més important, perquè diu que de vegades cal vulnerar drets individuals a favor dels drets col·lectius. L'Alicia no té dret a escolaritzar el seu fill en castellà perquè la immersió lingüística és un bé superior. Exactament el contrari del que ens diuen els espanyols: són les persones, no les llengües, les que tenen drets; i les terres no tenen llengües. Ah, no? Nosaltres -i és un "nosaltres" molt compartit arreu del món- contestem: la cohesió social es fa a l'entorn de la llengua pròpia de la comunitat, o la comunitat desapareix. El PP ha anat atacant la comunitat lingüística catalana des de la perifèria, però ara, amb un cistellet de vots, també a Catalunya. Ens fa més petit el mercat cultural, que vol dir que ens resta prestigi, negoci i imaginari. Ens afebleix. Ens humilia. Per què tant d'esforç? Perquè l'estat autonòmic del cafè per a tothom pretenia diluir Catalunya. Espanyolitzar-nos. ¿I quina manera més evident de fer-ho que aconseguir que, de Figueres a Guardamar, tothom parli la llengua de Querétaro?

La resposta catalana a la croada és tan feble, tan derrotada, des de CiU a ERC quan se n'ocupava, que de vegades sembla que no cal ni plantar batalla. Serem el que volem ser, però la qüestió és si volem ser.