Barrera, entre Esquerra i Catalunya

Diari Ara - 29/08/2011 - Joan B. Culla

Fill de Martí Barrera i Maresma, un obrer fideuer i del quadre cenetista que va arribar a diputat i conseller de Treball de la Generalitat, Heribert Barrera i Costa va ingressar a Esquerra Republicana el 1935, quan era un estudiant de 18 anys i mentre el seu pare estava empresonat arran dels Fets d'Octubre de l'any anterior. Soldat de lleva de l'Exèrcit Popular, el servei en una unitat sota control comunista i també les topades entre ERC i el PSUC durant la Guerra Civil i la primera dècada de l'exili el van vacunar de per vida contra qualsevol afinitat amb el marxisme. Una posició, aquesta, que el faria objecte de persistents calúmnies i llegendes negres, igual com li va succeir al seu amic Josep Pallach.

Refugiat a França amb la seva família el 1939, es va formar com a químic en aquell país i també als Estats Units, però el 1952 va decidir tornar a Catalunya, on es va incorporar a la modesta xarxa de relacions personals que configurava l'Esquerra clandestina i, a partir del 1961, en va esdevenir tàcitament el cap visible. Amb tot, no va ser fins a principis del 1976 que Barrera va apostar per reorganitzar el partit de Macià i Companys com una opció política diferenciada de la socialdemocràcia pallaquista. Després d'una incorporació tardana i plena de traves a la cursa electoral del postfranquisme, ja va ser un èxit que Barrera conquerís l'únic escó d'ERC a les Corts Constituents del 1977.

Tarradellista no gaire correspost, el diputat Barrera es va distingir durant els processos constitucional i estatutari per la ferma dignitat amb què va defensar la República, els principis federatius i la sobirania de Catalunya. Sens dubte això va contribuir al remarcable ascens electoral d'Esquerra el 1980, ascens que li va donar la clau de la majoria al Parlament de Catalunya, tot just restaurat. Que, a la fi, aquesta clau obrís les portes al primer govern de Convergència i Unió va convertir Barrera, per alguns, en la bèstia negra, "l'home que va fer Pujol president", el que es va vendre la majoria d'esquerres a canvi del plat de llenties de la presidència del Parlament. Un estigma que l'ha perseguit fins a la tomba però que és històricament insostenible, perquè desdenya des del paper determinant del vot popular en la investidura de Pujol fins a les febleses i contradiccions del PSC en aquell moment, passant pel previ compromís programàtic d'ERC de no pactar en cap concepte amb els comunistes.

Líder sovint discutit però implacable (implacable amb els opositors interns) d'ERC fins al 1986, hi va conservar una influència amb què va contribuir, el 1989, a la caiguda del seu successor, Joan Hortalà. I després d'un cert idil·li amb Àngel Colom -que el va fer president del partit- també va cooperar en la coalició informal que el va foragitar el 1996. A partir d'aleshores, però, es va distanciar de la nova direcció republicana i es va erigir en una mena de consciència crítica del nacionalisme radical i va transformar el seu confederalisme en independentisme explícit. Exquisit en les formes, Barrera no es va doblegar mai a allò politically correct , la qual cosa li va valer acusacions de racisme o xenofòbia tan hiperbòliques com rancunioses.

Vista la seva trajectòria, era previsible que el veterà polític fos contrari a la fórmula dels tripartits PSC-ERC-ICV que van governar Catalunya des de finals de l'any 2003. Quan, de resultes d'aquesta coalició, Esquerra es va trencar, Barrera no va dissimular el seu suport a Reagrupament i la passada tardor va reclamar sense èxit una candidatura independentista unitària al marge d'ERC. Tanmateix, la disciplina d'aquest partit sempre ha estat flexible i quan, el 19 de març d'enguany, va ser convidat a la celebració dels 80 anys del partit, l'Heribert hi va assistir no sense precisar la pròpia posició: "Fa anys que per raons d'edat, sobretot, i també per discrepar amb la política seguida en el partit, la meva militància no ha sigut gaire activa [...]".

Durant l'acte del 19 de març d'aquest any a l'antic Foment Republicà de Sants, Heribert Barrera es va fondre en una abraçada amb Víctor Torres i Perenya, vell amic dos anys més gran i amb una biografia molt paral·lela a la seva. En poc més de dos mesos, hem perdut l'un i l'altre.