La terra que s'alça

Reus Digital - 03/10/2010 - Anton Baiges Gras

'Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s'alça en els seus homes. No has sentit mai dir allò de : "Si tal cosa succeís, fins les pedres s'alçarien?" Doncs ara som en això: que les pedres s'alcen; que cada home és un tros de terra nadiua amb cara i ulls, i esperit i braç; i la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres (...)". Joan Maragall.'L'alçament'. La Veu de Catalunya. (13 d'abril de 1907).

Permeteu-me de recordar aquestes paraules del nostre insigne poeta noucentista, traductor i dramaturg, autor de poemes tan representatius com La vaca cega o el Cant Espiritual, en l'any del centenari de la seva mort i els cent-cinquanta anys del seu naixement. S'hi escau la idoneïtat del moment, ara que es torna a parlar de Solidaritat Catalana, aquell moviment polític i ciutadà que va agrupar els anhels del catalanisme ideològicament divers, a les primeries del segle XX, des de Francesc Cambó fins a Francesc Macià, amb tot un programa per reclamar el dret a l'autonomia de Catalunya i que desembocà en la creació, el 1914, de la breu Mancomunitat de Catalunya, primera institució de recuperació de l'autogovern des d'època medieval.

El passat 10 de juliol, Catalunya donà diverses lliçons: la primera, inqüestionable, de ciutadania. Les altres, segurament, lectures interpretables i discutibles, però no ens equivocarem si afirmem que d'entre els manifestants hi havia un tant per cent gens menyspreable de catalans de totes les tendències que creien i continuen creient que el futur del país ha de passar, inexorablement, pel dret a decidir dels seus ciutadans, o altrament dit, el dret d'autodeterminació, que inclou, lògicament totes les opcions polítiques d'una societat democràtica.

La resposta ciutadana, de les entitats cíviques i culturals, els gremis professionals, sindicats i empresaris, esportistes, artistes, periodistes,… fou extraordinària. Catalans d'origen i d'adopció, també de llengua castellana i de moltes altres, eren al passeig de Gràcia per dir prou a un estat de coses a què ens ha abocat la sentència d'un tribunal més propi de règims tutel.lats, d'escassa vocació democràtica, saltant-se tots els procediments impecablement 'constitucionals' dels elegits del poble català i la sobirania expressada a les urnes.

Davant de tot això, però, el sobiranisme català, en lloc d'articular una resposta seriosa, plural i inclusiva alhora, una estratègia programàtica de màxim nivell, exhibeix impúdicament les baralles gairebé tribals de qui en pot treure més rèdit abans de sortir al camp de batalla: esbatussaments, discussions, malfiances i desunions sota múltiples pretextos i més que dubtoses patriòtiques raons. N'hi ha per a tothom: els uns, perquè se senten incompresos i atacats per haver defensat, amb mancances i limitacions, és clar, l'etapa 'federalista', dins el malferit tripartit. Els altres, perquè es veuen exclosos després d'haver treballat en cos i ànima en la gran onada cívica i popular de les consultes sobiranistes; els de més enllà, perquè primer són d'esquerres i després catalans… Sincerament, ens mereixem tot això els compromesos i cívics ciutadans que contribuïm amb temps i quotes al nostre país? Seran capaços de sumar des de les diferències, sovint més personals que ideològiques, en un front comú per crear cultura del dret d'autodeterminació, abans de la convocatòria electoral?

O continuarem perplexos i esmaperduts davant d'un estèril debat que només beneficia a l'establishment oficial, pendent com està de si treu majoria en les properes eleccions o les acaba perdent estrepitosament? Permetran que la il.lusió d'un poble, plural i divers, esgotat de proclames i estratègies partidàries, però encara amb autoestima, embarranqui per la mesquinesa dels egocentrismes i batusses particulars,'ara que la terra s'ha alçat', com deia fa cent anys Joan Maragall?