Tres-cents anys després

Diari Avui - 11/09/2010 - Xevi Xirgo

Avui fa 296 anys que, després de tretze mesos de setge, l'11 de setembre de 1714, les tropes de Felip V van entrar de forma sagnant a Barcelona. Superat el gest heroic de resistència per unes hores del conseller en cap de la ciutat, Rafael Casanova, la ciutat es va rendir i a Barcelona, i a Catalunya, mai res ha tornat a ser igual. Cap perdó, tortures per als detinguts i, dos anys després, el Decret de Nova Planta, que avui encara arrosseguem d'una manera o altra. La comparació, ja ho sé, pot semblar una barbaritat. Però llegeixin-se el Decret de Nova Planta i veuran que no. “Las causas de la Real Audiencia se substanciarán en lengua castellana”, sosté. I afegeix una llarga llista de prohibicions. Els representants de les grans ciutats com Barcelona, Girona, Tarragona, Tortosa, Lleida o Cervera, si havien de negociar qualsevol cosa, havien d'anar-se'n a les Corts de Castella, perquè aquí no es podia decidir res sense el seu consentiment. La llengua castellana es va anar introduint de forma estratègica –d'una forma perfectament planificada– i el català va acabar reduït a l'àmbit domèstic. No sé si els sona, tot plegat. Pràcticament tres-cents anys després, i amb tota la distància que la conjuntura històrica ens aconsella prendre, continuem sota l'ombra dels Borbons, amb un altre rei Felip a la cantonada, i les relacions Catalunya-Espanya poden ser més correctes i formals, que d'això de no anar matant la gent se n'aprèn amb els anys, però sense haver resolt l'encaix de Catalunya a Espanya. O el que és el mateix: tres-cents anys després, en realitat potser no ens hem mogut gaire. I és que la realitat és tossuda.