Les eleccions del proper 28 de novembre són d'una importància cabdal per a Catalunya. Per a una nació que no pot decidir sobre les coses més elementals de la seva vida, com ara els recursos que genera, totes les eleccions ho són, de cabdals; però les d'aquesta tardor, per a nosaltres, encara ho són més, perquè sense l'independentisme al Parlament -el conseqüent, no pas l'immobilista i conservador que penja la bandera espanyola a Governació i homenatja feixistes- Catalunya no sortirà de l'atzucac en què es troba. Al contrari, la perpetuació de la subordinació de Catalunya a Espanya va en detriment de la primera com el pas dels minuts va en detriment de l'equip que està perdent en un camp de futbol. I és que, per bé que el símil esportiu pugui semblar una banalització de la situació, Catalunya recorda força aquells equips que, incapaços de creure en ells mateixos, no sols donen per descomptada la seva derrota, sinó que el seu únic objectiu consisteix a perdre per golejada moderada. És a dir, per un 5-0, tot evitant el ridícul d'un 8-0. No cal dir que, com explica prou bé la psicologia de l'esport, tot equip que surt al camp amb aquesta actitud estar condemnat a baixar de categoria al final del campionat. I per a Catalunya, baixar de categoria, és letal, perquè ja fa molts anys que juguem a Segona Divisió. La primera, la d'honor, és la dels estats. I nosaltres no en tenim, d'Estat. I quan no tens aspiracions de millora, inevitablement empitjores. Cosa que, a banda d'allunyar-te de l'ascens, t'aboca irremeiablement al descens. Catalunya es troba just en aquesta fase, la que ens diu que no voler ascendir a primera significa descendir a tercera. I el més lamentable és que les causes no es troben en la suposada força d'Espanya, que és un tigre de paper, sinó en el complex d'insignificança de Catalunya. Bé, de Catalunya no. D'alguns catalans. Especialment d'aquells que governen el país i que, remenant la cua davant Madrid o anant-hi a protestar amb veu aflautada, l'han dut a la vora de l'abisme.
El proper 28 de novembre, per tant, tindrem oportunitat de votar a favor de la independència de Catalunya amb la plena seguretat que, a diferència de les eleccions anteriors, no serem víctimes d'una estafa i que el nostre vot no serà posat al servei del PSOE català per tal que l'espanyolisme ocupi, com ara ocupa, totes les àrees de poder del país. Catalunya necessita que el 28-N l'independentisme conseqüent sigui com més fort millor per diverses raons, especialment per dues: una, per foragitar l'espanyolisme de la Generalitat; i dues, per impedir el relaxament en matèria nacional de la força que guanyarà les eleccions i que, com és prou sabut, serà CiU. De fet, hi ha moltíssims independentistes convergents que, conscients del perill de relaxament de la seva direcció, consideren que un bon resultat de Reagrupament i Solidaritat serà bo per a la formació, perquè l'esperonarà. Són persones que saben que una cosa és rebre l'esperó noble de l'independentisme no claudicant i una altra haver d'aguantar el galdós discurs d'un lloro converfòbic capaç de qualsevol cosa per tal de continuar gronxant-se al Pati dels Tarongers.
Tanmateix, perquè això s'esdevingui, el 28-N cap independentista no es pot quedar a casa. El crit clar i majoritari de la manifestació del passat 10 de juliol ha de tenir una extensió conseqüent en el Parlament de Catalunya. Més que res perquè, mentre el descens de categoria, en futbol, dura un mínim de nou mesos, un resultat advers, en unes eleccions, és una travessia del desert que dura quatre anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada