Diari Avui - 22/11/2010 - Editorial
El cinema català viu en aquests moments una situació esperançadora. En els dos darrers anys, pel·lícules de producció o coproducció catalana han rebut 150 premis en festivals de cinema d'arreu del món. Guardons que, com és el cas de l'Ós d'Or obtingut per La teta asustada a la Berlinale del 2009, són d'una notorietat internacional encomiable.
La raó d'aquest èxit als festivals de cinema es basa en el talent, però també té un component fonamentat en una raó negativa: tradicionalment, Catalunya ha destinat pocs recursos a la producció cinematogràfica. Aquest fet ha fomentat un cinema de risc, que ha vençut mancances econòmiques amb experimentació, imaginació i llibertat. La limitació de recursos ha propiciat pel·lícules que es mouen bé en els àmbits cinèfils, però que a l'hora d'entrar en els circuïts més comercials dilueixen el seu potencial. En aquest sentit, es marca la diferència amb el cinema que es fa Madrid, més tendent a imitar a Hollywood perquè disposa d'un finançament més gran.
El següent estadi a què ha d'aspirar el cinema català és aconseguir traduir la qualitat i el caràcter d'autor de gran part de la seva producció en esdeveniments també populars i comercials. Els triomfs dels festivals no són mai garantia d'èxit a les taquilles. I sense fer calaix no es pot construir una indústria sòlida que a més de satisfer un mercat intern tingui una bona sortida internacional.
El camí que va de la creació d'autor a les superproduccions de Hollywood té moltes estacions. Catalunya ha d'arribar a i fer-se forta en les creacions que aportin el plus creatiu, que sembla ara adormit en el cinema més comercial, i alhora oferir missatges d'intensitat global. Pa negre és un dels exemples d'aquest nou model. Porta 720.000 euros i 120.000 espectadors en 33 dies i té bones perspectives de distribució internacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada