Tranquil, Jordi, tranquil

Diari Avui - 15/08/10, Patrícia Gabancho

Jordi Font, gestor cultural, catalanista d'arrels populars i més que res bon amic, va publicar en aquestes pàgines un article de caràcter apocalíptic amb un escenari que no és la primera vegada que planteja. La cosa va més o menys així. La dreta espanyola, que pretén trencar l'espai central de convivència a Catalunya (perquè és un espai que bàsicament gestiona el PSC, diu), ataca Catalunya i l'autogovern. Això provoca la radicalització del nacionalisme català, que al seu torn genera el rebuig de la part menys catalanista, o més espanyola, de la societat catalana, amb la qual cosa l'excel·lent relació que hem construït entre els uns i els altres se'n va a can Pistraus, i la dreta pesca en les aigües tèrboles que han brollat. Com que no es pot modificar l'estratègia reaccionària, Jordi Font demana als nacionalistes que no piquin l'ham i que no torrin l'ambient –per no dir una altra cosa– amb pretensions sobiranistes que l'únic que fan és afeblir la convivència (i, no cal dir-ho, l'espai de gestió del PSC). Home, parlem-ne.

La teoria del ‘quieto parao' és molt pròpia del PSC (el president Montilla d'això en diu esquivar dreceres), perquè és l'única teoria que beneficia qui està instal·lat en el mínim comú denominador, en el “no anem més enllà”. L'agitació nacionalista i l'avenç del sobiranisme són els que incomoden el PSC perquè trenquen el seu objectiu, que és l'encaix submís de Catalunya a Espanya, cosa que és una part substancial del projecte socialista espanyol (plural, no cal ni dir-ho), que alhora és un projecte de modernitat (és un dir) per a l'Espanya homogènia, centralitzada i castellana. Es tracta que Catalunya no hi faci nosa. El PSC es troba ara en la paradoxa de jugar en el terreny nacionalista sense tenir-hi credibilitat (per la supeditació al PSOE) mentre que el seu electorat natural no se sent especialment motivat per aquest tema. No acontenta ni els uns ni els altres, i com que hi afegeix la manca de projecte que comporta la burocràcia de l'aparell com a única proveïdora d'estratègia, fa aigües.

El problema que es troben és la creixent majoria (catalana) que rebutja aquest projecte socialista repartit, amb matisos de discurs, entre el PSC i el PSOE. Atiar la por a la revolta dels hispanocatalans n'és la vacuna: de fet, és l'enèsima expressió del mite de la “Catalunya real”. Amb perdó per l'esment, en el llibre El retorn dels catalans plantejo precisament això: el seguit de mites (falsos) que han servit i serveixen per frenar les aspiracions catalanes a la llibertat, en un mena de “tunejat de coco”, ben orquestrat per les ments pensant proespanyoles de dins i de fora, que té per missió desactivar la consciència catalana. La por ha estat un gran motor (o un fre de mà) en la història de Catalunya, i és això el que avui està canviant. Per això ens diuen: com vols fer la independència si la meitat de la població té vincles amb Espanya? Si això és la Catalunya real? Parlem-ne, també.

Jordi Font, per comptes de prejudicis, esgrimeix enquestes: el famós contingent que és “tan català com espanyol”, tot passant per sobre del fet que el percentatge de “més català que espanyol” és molt més dens que no pas l'opció contrària, certament irrellevant. Doncs bé, si la gent és tan-tan, per què Jordi Font la compta al 100% com a deutora del projecte d'encaix amb Espanya? Per què no ens la repartim a mitges, i diem que com a mínim el 50% poden ser independentistes ara o en el futur? La Catalunya real, a vegades, surt a manifestar-se al passeig de Gràcia amb l'estelada.

Encara n'hi ha més, i de més greu. La teoria del mínim comú denominador situa l'Estatut com el màxim que poden tolerar els hispanocatalans. Fantàstic: donem a una minoria no qualificada, un sector de població bastant estancat i segurament el menys integrat culturalment al país, la responsabilitat de fixar l'horitzó de llibertat a què aspirem. Això, que no va així enlloc del món, equival a un suïcidi col·lectiu. ¿Hem de situar el llistó a l'alçada del senyor García Prieto, que cada cop que es belluga el sobiranisme, en fa un comunicat contrari en nom de la convivència? La teoria pressuposa que és millor frustrar els catalans que volen la independència que no pas irritar els hispanocèntrics que no la volen. Un negoci ben galdós!

Dit d'una altra manera: els catalans de cultura espanyola no serien gens propensos a acceptar decisions democràtiques, i per això la majoria ha de renunciar a plantejar-les, no fos cas que se'ns trenqués la convivència. Aquesta teoria va estar en part vigent durant el pujolisme: que no se'ns trenqui el país, deia el president, abans de renunciar a forçar l'avenç de la llengua. Si els catalans amb aspiracions nacionals (culturals, polítiques, socials, econòmiques i financeres) plenes ja hem cedit tant durant els últims trenta anys, ¿no comença a ser el moment que comencin a cedir els altres? ¿No hem fet prou inversió en convivència els catalans de cultura catalana com per ara exigir tolerància i amplitud de mires dels catalans de cultura espanyola?

¿O hem de continuar asseguts al costat del camí, veient passar les oportunitats, esperant que la “pluja fina” amari els cors i els cervells endurits per la tradició i la prèdica sociata? La convivència la fem entre tots, però l'horitzó polític el marca la majoria. I fins i tot aquells que no volen la independència viurien millor en un país lliure, que no pas anant a buscar trossos d'Estatut en uns ministeris que no saben conjugar el verb traspassar. Aquesta és, amic Font, la grandesa de l'aposta.