Diari Avui - 13/08/10 - Jordi Marté i Deulogeu
1) És possible l'encaix de Catalunya a Espanya?
Hi ha una part de la societat catalana que, independentment del seu origen, creu que Catalunya no es podrà sentir mai còmoda en una Espanya basada en l'Estat nació tradicional que no té ni la més mínima intenció d'interioritzar l'Estat plurinacional, plurilingüístic i pluricultural que semblava emanar de la Constitució Espanyola del 1978, la qual ja reconeixia realitats diferents al seu article 2, en distingir entre nacionalitats i regions.
La sobirania compartida, una relació bilateral, no té cabuda a la Constitució Espanyola, que concep una única sobirania nacional, entesa aquesta com a nació espanyola –el tot–, que no es pot compartir amb cap altra realitat o comunitat nacional existent –la part–, ja que la considera element troncal de la seva essència constituent com a estat, i no quelcom que pugui tenir consciència nacional pròpia i, per tant, un estat propi també.
En aquest nou escenari s'hi adscriuen múltiples perfils: l'independentisme d'arrel identitària, el sobiranisme pràctic i gradual de caire estratègic, el català emprenyat i desencantat que mostra símptomes de desafecció, però també alguns dels mal anomenats xarnegos, uns quants dels altres catalans, en paraules d'en Francesc Candel, i un bon grapat dels que van celebrar el triomf de la selecció espanyola en el campionat del món de futbol de Sud-àfrica. Benvinguts a la Catalunya plural!
Precisament d'aquesta transversalitat política i de l'impuls de la societat civil prové la riquesa d'aquesta nova cruïlla històrica, que ha de ser vista com un punt de partida i una refundació i replantejament de la relació amb l'Estat espanyol, superat el marc del pacte per la convivència que va suposar la Constitució Espanyola. Si la nova relació se sustenta en el reconeixement de l'existència de la sobirania del poble català com a nació, aquest nou període constituent naturalment ha de poder acabar amb la creació d'un Estat català.
2) És possible una Catalunya amb identitats múltiples?
La meva opinió és que sí. Catalunya ha estat sempre una terra d'acollida i hi ha qui es considera només català, més català que espanyol, català i espanyol, més espanyol que català i només espanyol –i tot això sense considerar adscripcions identitàries de caràcter regional de base territorial i no estatal: andalús i català, extremeny i català, manxec i català, gallec i català, etc.
A més a més, en els propers anys el fenomen de la nova immigració ens portarà a veure com aquestes identificacions tenen formes ben diferents de les que estem acostumats i que tindran relació directa amb els països d'origen de les persones immigrades (senegalès i català), amb la Unió Europea (UE) (senegalès, català i europeu) i amb el món entès com una mena de condició administrativa de ciutadania internacional que ens donarà drets arreu (senegalès, català, europeu i ciutadà del món).
3) Com arribar a la independència?
Amb un full de ruta ben definit per anar creant estructures d'estat en sectors estratègics (internacionalització de l'economia catalana, projecció de l'esport, la llengua i la cultura catalanes, etc.) i una àmplia xarxa de complicitats a escala internacional que faci de l'opció de la independència una proposta atractiva, solvent i guanyadora.
A més a més, caldrà anar pensant en la negociació amb l'Estat espanyol que permetrà el traspàs de tots els recursos necessaris per garantir l'estat del benestar i els serveis públics de qualitat a Catalunya.
Serà fonamental garantir el respecte i els drets de les minories (nacionals, lingüístiques i culturals), és a dir, que per damunt de tot es preservi la cohesió social de tots els ciutadans catalans. No pot haver-hi independència amb fractura social.
Quan Catalunya sigui independent, serà una Catalunya plural plenament nacional, no una Catalunya només nacionalista. És a dir, a ulls del món podrem ser ciutadans catalans amb nacionalitat catalana. Ni més, ni menys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada