El col·laboracionisme

El Punt - 11/08/10 - Miquel Esteba

Valéry Giscard d'Estaing, quan era president de la República francesa, va voler canviar la lletra de l'himne nacional francès. Ell, tan partidari de l'aristocràcia, el trobava exagerat i resclosit. L'oposició popular va ser unànime i Mitterrand va dir-li amb contundència que “qui era ell per canviar un símbol tan nostrat”. La iniciativa no va prosperar. Potser tenia les seves raons, Giscard, perquè França era un país lliure i normalitzat, però crec que es va equivocar perquè encara que cap sang impur abreuve nos sillons la guerra del 45 era molt present en la ment dels francesos.

La protesta va venir sobretot de la gent de l'antiga Resistència que no volien attendre dans nos campanyes mugir ses feroces soldats perquè molts s'hi varen deixar la pell davant de l'ocupació nazi i dels col·laboracionistes que, val a dir-ho, varen ser moltíssims, massa.

Pensem que amb el col·laboracionisme del govern de Vichy, la ruptura social i política va ser dolorosa i lacerant. Les delacions, les deportacions i els afusellaments estaven a l'ordre del dia, però el pitjor va ser la passivitat de la majoria social, tant es així que Goering en ser preguntat sobre la Resistència francesa, va dir displicentment “de quina resistència em parleu?”. Però encara que la guerra la varen guanyar els ianquis com tothom sap, la figura del general De Gaulle, tot salvant la dignitat i l'honor, va ser implacable amb els còmplices, i l'heroi de Verdum, el mariscal Pétain, va acabar confinat a l'illa de Yeu, on va morir.

El Parlament de Catalunya va aprovar que l'Onze de Setembre fos la nostra festa nacional i Els segadors, l'himne nacional. La primera decisió va ser encertada pel seu caràcter reivindicatiu, avui tan justificat, com absolutament vigent enfront de diades tan assenyalades com la de Sant Jordi. Quant a Els segadors, dol haver de dir que, a la meva inicial acceptació, l'ha seguit un rebuig total, i és que no vull fer el ridícul. El respecto, però no puc cantar coses com “Catalunya triomfant... ” o “que tremoli l'enemic...”, etcètera. Em cau la cara de vergonya.

Per a Joan Puigcercós l'enemic de la cançó deu ser l'Estat espanyol, ja que en unes declaracions on responia a la sentència del TC, deia que Espanya havia declarat la guerra a Catalunya. Però s'equivoca quan diu que hi ha una “declaració de guerra”. No és veritat. Només ho és de facto Què més voldríem els catalans que fos així? Perquè això voldria dir que seríem una nació amb estat. Les declaracions de guerra es fan entre estats, no entre nacions.

Per als espanyols no és necessària cap declaració, ja que només cal que les altes instàncies de l'Estat, l'església, el món econòmic i el món informatiu amb les seves falses i tendencioses invectives, es posin en marxa.

Em demano, després de passar-se unes legislatures a Madrid, què s'esperava el president d'ERC del TC? No s'adona que fa molt de temps que la bel·ligerància espanyola envers Catalunya és constant i s'ha aguditzat en els últims temps de manera clara amb l'empleat d'en Murdoch, José María Aznar, i el seu discurs agressiu i violent? No oblidem que, si hagués continuat manant, avui les aigües de l'Ebre, amb l'aprovació de CiU, ja arribarien a Múrcia. Ja podia i devia saber el que en sortiria, Puigcercós.

Al capdavall, em costa creure que la classe política catalana estigui perplexa, hagi estat “expectant” durant tant de temps i l'hagi sorprès una sentència cantada. L'agressió permanent de les institucions espanyoles obeeix a una estratègia molt ben definida. Per part catalana no hi ha hagut mai cap estratègia que no sigui la de l'absurd lliurament als postulats espanyols.

Mentre la Generalitat advocava per una absurda docència i defensava la governabilitat i l'estabilitat (doctrina Roca-Duran), ells no deixaven d'agredir i provocar Catalunya i els catalans.
Però voldria destacar que cap guerra no es comença sense tenir en territori contrari unes quinta columnes ben alliçonades. En definitiva, sense un col·laboracionisme polític, econòmic, social i mediàtic preexistent o de nova creació, què es el que té molt ben organitzat l'enemic, és a dir, Espanya.

Ens han passat la línia Maginot (Estatut) sense cap problema. Mentrestant els botiflers, i els venuts, estan exultants i no tenim, ni hem tingut, de moment, cap De Gaulle, cap líder vàlid, ni els americans del nostre cantó. Però no se sap mai.