El Punt - 29-07-2010 - Narcís Oliveres Terrades
Ha esdevingut un tòpic afirmar que el pacte constitucional del 1978 s'ha trencat o que s'ha esgotat. Ni s'ha trencat, ni s'ha esgotat. Segons la sentència del TC mai no ha existit. La teoria democràtica fa de la voluntat del poble la font del poder i li atribueix el poder constituent. Un pacte constitucional suposa l'existència de diverses unitats polítiques, cada una de les quals conté el subjecte d'un poder constituent. Que Catalunya no sigui una nació implica que Catalunya no va pactar res. Allò que no existeix no es pot pactar. Estic d'acord que l'existència de Catalunya és anterior a 1978, però com a unitat política no va participar en aquell procés constituent.
El terme nació té una significació predominantment política. En un primer concepte, el d'Estat-nació, és un poble que té l'objectiu polític de mantenir-se com a tal Estat-nació. En un segon sentit, una nació és un poble en el qual, almenys, una part de la població té l'objectiu de constituir un estat propi.
També s'afirma que el terme poble no és definit jurídicament. És un altre tòpic; si ens remuntem a l'antiguitat, ens adonem que el concepte ja té clares connotacions jurídiques. A Grècia l'expressió democràcia prové de demos, poble, i de kratos, govern. A Roma, Ciceró comenta que perquè hi hagi poble hi ha d'haver reconeixement de la cosa pública, la qual cosa suposa necessàriament un reconeixement de l'existència d'un dret comú.
Una democràcia, per definició, és un govern del poble. Governar és dirigir. Per dirigir s'ha de decidir com. És el poble qui decideix. El principi del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos ha adquirit des de la seva inscripció a la Carta de les Nacions Unides una dimensió jurídica i se n'ha fet un principi bàsic de dret internacional, que exclou qualsevol forma d'annexió forçada, com és el cas de Catalunya. El principi està consagrat d'una manera expressa a l'article 1.2 de la Carta, que estipula que un dels propòsits de l'ONU és desenvolupar relacions amistoses entre les nacions, basades en el respecte al principi d'igualtat de drets i lliure determinació dels pobles, i prendre altres mesures adequades per enfortir la pau universal.
El problema entre Catalunya i Espanya no és un problema intern de l'Estat espanyol. Ni Catalunya, nació annexada a Espanya el 1716, ni cap altra nació oprimida no poden esperar cap voluntat de solució del seu propi opressor. És un problema d'ordre internacional. La via és la internacionalització del problema. La solució no és Madrid. El Tribunal Internacional de Justícia de l'Haia, l'òrgan judicial principal de les Nacions Unides, en una sentència emesa en data 22 de juliol, relativa a Kosova, afirma que no hi ha cap argument que prohibeixi la independència d'un país, i la moció de suport a Catalunya presentada a la Cambra dels Comuns pel diputat gal·lès Hywel Williams, en què s'expressa preocupació perquè la voluntat democràtica de Catalunya ha estat sobrepassada per un tribunal de Madrid, ho confirma.
L'actual dinàmica de la política internacional ha propiciat l'aparició del terme protodiplomàcia, que s'utilitza per descriure gestions que contenen un missatge separatista. La sentència del Tribunal de l'Haia sobre la legalitat de la independència de Kosova i la moció a la Cambra dels Comuns prefiguren una acció protodiplomàtica del govern de Catalunya que sorgeixi de les properes eleccions. Haurà d'engegar novament els motors del país, que el tripartit ha paralitzat, i tindrà la responsabilitat històrica de canalitzar els anhels d'independència. Per fer-ho li caldrà desenvolupar una eficaç protodiplomàcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada