E-notícies - 26-07-2010 - Victor Alexandre
Les recents paraules del president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero sobre Catalunya al Congrés del seu país són molt d'agrair perquè hauran estat força clarificadores per a més d'un català, especialment aquells que, per justificar la seva immobilitat, es diuen a ells mateixos que el Partit Socialista i el Partit Popular no són el mateix. "Seria molt pitjor amb el PP", addueixen. Talment com si el fet de tenir un carceller sibil·lí, però somrient, en lloc d'un de malcarat, fos sinònim de llibertat. Doncs no. El discurs del carceller Zapatero el podria haver fet perfectament el carceller Rajoy. Hi hauria matisos en el to i en la forma, però el sentit seria el mateix. És clar que, ben mirat, ja fa temps que Espanya va descobrir que l'estètica és el punt més feble dels catalans. Les floristes de la Rambla en donen fe: "Sobretot que faci bonic", és la motivació que més sovinteja entre els compradors de rams. Per això el Partit Socialista treu tants vots a Catalunya, perquè la seva estètica, comparada amb la del baladrer Partit Popular, sembla una cançó de bressol.
Però la lletra de la cançó de bressol que Zapatero va cantar l'altre dia diu que només existeix una única nació reconeguda, que és l'espanyola, ja que una cosa és la nació amb valor jurídic i constitucional -Espanya- i una altra la nació de tipus "històric, sociològic i cultural" -Catalunya- com a "expressió d'un sentiment de la seva [particular] visió de la història". És a dir, que Espanya seria una nació i Catalunya tan sols un sentiment. Un sentiment folklòric fruit de la interpretació fantasiosa que els catalans faríem de la història. I afegia: "Hi ha ciutadans en alguna comunitat que pensen que són una nació i els podem tapar la boca [com feia Franco]; però com que en democràcia això no sembla que es pugui fer, hem de respectar i limitar jurídicament l'abast d'aquesta realitat".
Francament, acostumats a la buidor narcòtica dels discursos de Zapatero, s'agraeix aquest rampell de sinceritat, perquè gràcies a ell apareixen completament nus els principis totalitaris sobre els quals es fonamenta l'ideari del Partit Socialista, uns principis que l'agermanen amb el franquisme en el seu article suprem: no hi ha més nació que l'espanyola. De fet, segons ens diuen els socialistes, se'ns pot "tapar la boca", ja sigui per deixar-nos en ridícul, per emmudir-nos o per reprimir-nos, però, com que la democràcia els obliga a guardar les formes, fan lleis que assoleixin per la via civil el mateix objectiu que el franquisme assolia per la via militar: la captivitat de Catalunya. Fixem-nos, per altra banda, que en les paraules de Zapatero no hi ha només la prova d'una incapacitat congènita per entendre el significat del mot llibertat. També hi ha una subtil amenaça i una burla manifesta al poble català tractant-lo de somiatruites i de guillat. En realitat ens diu que al frenopàtic hi ha individus que se senten Napoleó, Elvis o Cantinflas i que no per això deixen de ser guillats, la qual cosa requereix la vigilància de gent sana i entenimentada que pensa i decideix per ells. Una gent sana i entenimentada que a Espanya es diu Zapatero, Bono, Rubalcaba, De la Vega o Chacón, i a Catalunya Montilla, Iceta, Zaragoza, De Madre o Ferran. Tota una declaració de principis. No és estrany que aquesta gent glorifiqui l'Estatut del guillat. És la llei que els permet mantenir el control del frenopàtic i continuar rentant el cervell als interns que el confonen amb un balneari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada