Crònica.cat - 27.07.2010 - Editorial
El ritme polític de Catalunya batega a dues velocitats ben diferents. Una és a de l'oasi català, la del qui dia passa any empeny, la dels experiments amb gasosa, la del senyor Esteve en definitiva. L'altra és la de la impaciència, la de l'ara o mai, la de córrer tan de presa com es pugui encara que no es tingui clar el camí. La primera porta a la paràlisi, perquè desaconsella el moviment; la segona porta a la frustració, ja que desaconsella l'estratègia i l'atenció als timings.
Durant molts anys, des de la Transició, el país ha viscut en el primer ritme. Des del fracàs de la reforma de l'Estatut, sembla que una bona part del país viu en la segona. La independència, terme maleït durant dècades, ara sembla ser la pedra filosofal que, en el fons, tothom coneixia i defensava des de sempre. I així, acabada d'arribar a la centralitat política, la independència esdevé un objectiu inajornable per molts.
Tan inajornable, que qualsevol estadi intermig es menysprea. Només així es poden entendre determinades opinions publicades en el sentit de que la manifestació del 10 de juliol "no va servir de res". Opinions que apunten a que, pel que fa al procés d'independència, no hi ha res que importi a banda de les eleccions de la tardor. La resta, en el millor dels casos, serien brindis al sol; i en el pitjor, racions d'oci pel poble.
Però el cert és que aquesta impaciència no és sinó una mostra d'això mateix, d'impaciència. Si algú creia que l'endemà del 10 de juliol el Parlament de Catalunya proclamaria la independència, sens dubte s'haurà endut una desil·lusió. Però cal admetre que no era una idea gaire realista. Enlloc d'això, el que s'ha pogut veure aquests dies no dóna com per cantar victòria, però si com per a tenir una sobrada mostra que després del 10 de juliol res no tornarà a ser igual.
Així, ERC ha situat la consulta sobre la independència com una condició sine qua non per formar govern. Destacats dirigents d'ICV, com ara Raül Romeva, han dit allò de "adéu, Espanya". CiU també ha posat un accent sobiranista al seu discurs, i fins i tot un partit tan poc sospitós d'independentisme com és Unió s'ha declarat "confederalista". I al PSC, que directament està contra la independència, han augmentat en les darreres setmanes les tensions internes a l'entorn de qüestions com la creació d'un grup parlamentari propi a Madrid, la relació amb el PSOE o fins i tot la prohibició de les curses de braus. O sigui que definitivament, i malgrat la impaciència, la manifestació del 10 de juliol és, de totes totes, la manifestació que ha servit d'alguna cosa. I que servirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada