Una qüestió de dignitat

Diari Ara - 5/09/2011 - Antoni Bassas

Setembre. Torno a desitjar-los bon dia des la contraportada de l'ARA dels dilluns, que té la sort d'ocupar-se de la cara més guanyadora d'aquest país, que és el Barça de Pep Guardiola. Com que aquest cap de setmana no ha actuat, em permeto ocupar-me, excepcionalment, de l'altra cara del país, la de la seva incomoditat existencial, reapareguda amb la sentència del català a l'escola.

Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n'ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l'exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.

Autoestima també: som al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents d'aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya.

Persistència: a vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l'espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de la família. La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà al final de l'ensenyament obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l'espanyol, sinó amb l'anglès.

Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l'únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l'ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d'immigrants la llengua de la família és l'amazig, l'àrab, l'urdú o l'espanyol de Sud-amèrica. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.

Indignació: Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votar sí a l'Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l'ànima jacobina del PSOE. Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament i ¿ara resulta que hem d'anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència. Així s'han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d'aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)

Fer un pensament: no podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d'impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d'aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d'un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la pròxima generació: l'única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d'edat.

Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat.

La dependència econòmica

Diari Avui - 4/09/2011 - Francesc Cabana

L'Estat espanyol no és independent. Especialment en el terreny econòmic. No ho és des de la seva incorporació a la Unió Europea i sobretot des de la seva entrada a la zona euro, la moneda única de disset estats. El Banc d'Espanya pot tractar bé un banc i malament una caixa –ho ha fet–, però el govern espanyol no pot devaluar, ni fixar els tipus d'interès, perquè no té moneda pròpia. I el procés és clar: si la crisi econòmica actual no destrueix l'euro i fa avortar la Unió Europea, els membres d'aquesta unió han d'anar fent passes endavant, lentament però amb continuïtat.

I la propera passa –que segons alguns experts hauria d'haver estat anterior a la implantació de l'euro– és una política fiscal comuna i l'aproximació en la política laboral.

Quan no hi ha sobirania plena en la política econòmica, perquè aquesta és compartida amb estats més forts, pots tenir l'avantatge que els països més pobres rebin el suport dels més rics, dintre de la mateixa unió.

Però si no fas els deures –i aquest és el cas de l'Estat espanyol–, els països que els han fet poden imposar el seu criteri als altres. Hem d'estar a les verdes i a les madures.

El govern de Rodríguez Zapatero va pecar per fatxenda quan la conjuntura era bona per a tothom; no se'n va adonar quan la situació va canviar radicalment i des de fa un any i mig fa el ridícul davant del món, ja que s'ha posat en evidència que rep instruccions –indirectes i diplomàtiques, és clar– de les dues potències de l'euro –Alemanya i França– i del Banc Central Europeu, en el qual Espanya participa però no mana.

Per acabar-ho d'adobar, els sindicats majoritaris espanyols i alguns moviments populars més o menys estructurats no són conscients d'aquesta dependència i actuen com si depenguéssim de nosaltres mateixos.

Si aquí tenim un 21% d'atur, mentre a Alemanya és del 7% i a França arriba fins al 9,7%, el motiu de la diferència no és que ells siguin més intel·ligents que nosaltres, sinó que són més eficaços. I per què són més eficaços?

A Catalunya tenim tres dependències en lloc d'una: la general de l'Estat, en relació amb la Unió Europea i la zona euro; la dependència envers un estat centralista en el qual els catalans hem tingut sempre un paper mínim, i la dependència imposada per una balança fiscal insuportable. Si la política econòmica de l'Estat és correcta, en podem treure els beneficis corresponents, com a país emprenedor que som.

Però si el govern espanyol l'espifia contínuament, ens trobem nedant contra tres o quatre corrents contraris, que ens poden esclafar contra les roques. Paguem per un excés de solidaritat amb la resta de comunitats de l'Estat –la balança fiscal–, paguem pels errors del govern –en el qual no som, fora del Ministeri de Defensa– i paguem per les imposicions europees, conseqüència dels errors del govern. I els catalans també paguem pels nostres errors, és clar.

Ens en sortirem, per descomptat. No voldria deixar mal regust. Estem millor que fa 25 anys i molt millor que fa 50 anys. Però tampoc hem de ficar el cap sota l'ala.

El català, un altre cop en el punt de mira

Diari Avui - 4/09/2011 - Editorial

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha donat un ultimàtum al govern perquè apliqui abans de dos mesos una sentència que insta a utilitzar també l'espanyol com a llengua vehicular en l'ensenyament obligatori. Una aplicació estricta d'aquest principi a les nostres escoles faria entrar en fallida el model d'immersió i normalització lingüística, que s'aplica des del 1983. El model garanteix que tot l'alumnat que surt de les escoles i instituts de Catalunya coneix i domina el català i l'espanyol.

No s'entén, per tant, la preocupació dels que, des del mateix moment que el Parlament va aprovar la llei de normalització lingüística, han estat combatent amb diferents noms i actors la seva aplicació. És igual si les famílies que demanen educació en espanyol (i que són ateses) són una ínfima minoria. Els tribunals dictaminen que el model s'ha de canviar, hi hagi demanda social o no. Una manera de fer que acostuma a fracassar... si no hi ha un interès polític al darrere.

La resolució del tribunal ha estat rebuda per la societat catalana com una altra agressió contra la seva llengua pròpia. Una aplicació estricta de la resolució provocaria la fractura de la societat catalana en dues comunitats lingüístiques, que és el que el model de normalització ha evitat. Només des de la ignorància o la mala fe es pot afirmar que l'espanyol està en una situació de debilitat a Catalunya. Si alguna llengua necessita ser protegida al seu propi país és la catalana. Per diverses raons, però sobretot perquè el català és l'essència de la nostra cultura. La societat catalana ha de rebutjar tots els intents de laminar la seva personalitat, que provenen del pensament únic.

La dictadura de les idees

Diari Avui - 2/09/2011 - Vicent Sanchis

Va ser durant la segona legislatura de José María Aznar que el PP –i, de rebot, també el PSOE– van sacralitzar la Constitució Espanyola fins a convertir-la en un codi de la fe laica. La Constitució esdevenia símbol i garantia de “democràcia, modernitat i ciutadania”. Reflex, en realitat, d'un nou republicanisme jacobí. En el fons, era utilitzada com un recurs semàntic per cobrir les aparences d'un nou espanyolisme tan agressiu com tots els anteriors. D'aquesta manera, el substantiu constitucionalisme –o el concepte patriotisme constitucional– i l'adjectiu constitucionalista equivalien a espanyolisme i espanyolista, perquè s'enfrontaven als nacionalismes –perifèrics–, que es presentaven –sobretot, de cara a l'exterior– com a ideologies antidemocràtiques, excloents i agressives. Un nacionalista a Espanya ha passat a ser un individu insolidari, violent i totalitari. Per contra, un constitucionalista és un ciutadà modern, solidari, conscient i valedor dels seus drets i deures cívics. Les etiquetes, per molt lluny que se situïn de la realitat, poden acabar tenint una gran efectivitat, sobretot en l'ànim d'aquells que s'ho miren des de lluny.

Així, ara, a Espanya un discrepant nacional s'ha convertit en un personatge odiós i odiat, i que és acusat sovint d'inconstitucionalitat o d'anticonstitucionalitat, pecat mortal i gairebé delicte de lesa majestat i humanitat. Seguint aquesta lògica tan perversa i alhora delirant, una bandera, com ara la senyera independentista, pot ser estigmatitzada amb aquests adjectius. Una actitud tan ridícula com titllar d'inconstitucional –i per tant, delictiva– la republicana, la gai o la mateixa bandera pirata. Quan precisament és la Constitució la que hauria d'emparar i garantir qualsevol idea expressada de manera democràtica.

Per tot això, a Espanya la reforma de l'article 135 de la Constitució, que ahir van aprovar al Congrés el PSOE i el PP, té unes connotacions especials. Unes conseqüències futures molt més greus que en qualsevol altre Estat de l'entorn. Si una administració gosa superar el límit d'endeutament recollit per la nova redacció constitucional, podrà ser acusada immediatament d'anticonstitucional, que, pel que es va veient, és la pitjor cosa que es pot ser a Espanya ara com ara.

La gravetat de la infracció posa encara més en relleu l'exageració de la mesura. Si la Constitució és un marc que recull drets i deures bàsics, incloure-hi el principi d'estabilitat pressupostària és una absurditat, un gest histriònic que només evidencia el nivell de ridícul a què pot arribar la política; espanyola, en aquest cas. Si, en definitiva, es tracta de guanyar-se la confiança dels mercats financers internacionals, aquests mercats haurien de quedar satisfets amb l'aprovació d'uns pressupostos de les diferents administracions espanyoles continguts, restrictius i severs. O d'una llei puntual que estableixi límits d'endeutament sensats. I si no en tenen prou, menys pessigolles els hauria de fer una reforma constitucional que inclou conceptes tan confusos com “dèficit estructural” o que proposa terminis d'aplicació de deu anys.

Encara més, la reforma que ahir va aprovar el Congrés dels Diputats es pot interpretar també com una agressió a la llibertat d'idees i d'opcions polítiques. José Luis Rodríguez Zapatero ha entès a la força que ha de reduir la despesa i que no pot continuar augmentant el dèficit i el deute públics perquè depèn, li agradi o no, de l'actitud dels mercats financers i de la confiança que l'Estat espanyol s'hi guanyi. Encara que pugui també pensar que el comportament d'aquests mercats sovint respon a maniobres purament especulatives i que les “tensions extremes” que ha patit aquest estiu i que pateix encara el deute espanyol siguin injustes perquè no responen a la situació real de l'economia espanyola o a la mateixa solvència de l'Estat, Zapatero ha de donar proves irrebatibles de contenció i de reducció pressupostàries. Però podria no fer-ho. És a dir, podria prendre decisions diferents. Els dirigents polítics i els mateixos electors tenen també dret a equivocar-se, d'acord amb les pròpies conviccions.

Una persona sensata pot arribar a la conclusió que, en definitiva, tant José Luis Rodríguez Zapatero com Artur Mas, assumint el desgast polític d'aplicar grans “retallades”, actuen de manera raonable i encertada. Per molt que les conseqüències immediates d'aquestes decisions siguin ben dures d'assumir. Però hi pot haver persones que considerin que aquells que defensen l'aplicació estricta de les teories keynesianes –és a dir, l'augment de la inversió i de la despesa públiques per atiar el consum i reduir els efectes de la recessió– encara tenen més raó. Ahir al Congrés espanyol hi havia opcions polítiques que clamaven al cel indignades amb el que consideren una “submissió injustificable a les lleis del mercat”.

Hi tenen tot el dret. Més encara, aquesta és la mateixa essència del sistema democràtic. Ni el PSOE d'Alfredo Pérez Rubalcaba ni Esquerra Republicana ni Esquerra Unida no cal que acatin allò que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero o el Partit Popular consideren una estratègia necessària de supervivència. És obvi que Esquerra Unida no guanyarà les eleccions, però, si ho fes amb un programa que reclamés més despesa pública, més inversió social, no podria aplicar-lo perquè la Constitució acaba de consagrar el principi d'estabilitat pressupostària. Ahir, el Congrés espanyol va aprovar per gran majoria una restricció constitucional d'idees polítiques.

Colom i la casa Reial Catalana

Colom i la Casa Reial Catalana intenta desmuntar la fal·làcia d’un Colom plebeu, analfabet i estranger que té els alts càrrercs poílítics i militars que només tenien els membres de la casa reial i certs nobles. És possible que un estranger analfabet arribés als cim més alt de l’estructura de l’estat? És possible que ho aconseguís enganyant el rei Ferran i tota la cancelleria, sense que ningú no ho denunciés? O potser el que realment va passar és que el diputat, militar, almirall i ambaixador Colom es va emparentar amb una dona de la reialesa de Portugal i de Catalunya –una descendent del comte Jaume d’Urgell–, i per aquesta raó va poder accedir als càrrecs a què va accedir i viure a les corts on va viure, amb la més absoluta de les normalitats i sense cap denúncia institucional.

El documental, basant-se en els estudis d’en Jordi Bilbeny, mira d’explicar els fets i de  donar sentit a la mentalitat reial del Descobridor i a la dinastia que els Colom van crear  a l’altre costat de l’Atlàntic.

Cada dimecres als Cinemes Girona de Barcelona

http://www.cinemesgirona.cat/projeccions/divendres-8-dabril-estrenem-colom/

Colom i la casa Reial Catalana, un film de Pilar Montoliu amb el suport de l'Institut Nova Història from Institut Nova Història on Vimeo.

El declivi del capitalisme?

Diari Avui - 1/09/2011 - Xavier Díez

Un dels fenòmens més colpidors de la història recent fou el del naufragi del comunisme. La facilitat amb què es va dissoldre la Unió Soviètica va deixar sorprès tothom. Tampoc semblava fàcil imaginar la fallida ideològica d'un marxisme pel qual milions de persones havien lliurat les seves vides confiades en un món millor sorgit d'una revolució social. Dues dècades després, aquella poderosa organització internacional amb partits, sindicats, intel·lectuals i un discurs teòric detalladament elaborat sembla el somni d'una nit d'estiu. Fora d'uns quants irreductibles, la majoria van abandonar les seves creences, van provar, sense èxit, una reconversió ideològica o, simplement, van acabar reclosos en la pròpia privacitat.

El discurs marxista es basava en un discurs prou simple. El capitalisme, sistema d'organització econòmica fonamentat en l'explotació dels recursos naturals i les persones, acumulava plusvàlues a partir del control dels mitjans de producció. El resultat, la privatització en poques mans dels fruits del creixement econòmic, generava desigualtats intolerables. La reversió del procés només era possible si la classe industrial explotada acabava controlant aquests mitjans. Posteriorment Lenin va traduir la teoria en la praxi de la presa de poder a partir d'un partit únic que no només controlava els mitjans sinó la totalitat de la vida pública i privada dels ciutadans d'un estat.

La gran paradoxa és que els estats comunistes van continuar aplicant estructures econòmiques, tècniques d'organització i mentalitats purament capitalistes. Els mateixos plans quinquennals perseguien idèntics objectius que les economies de lliure mercat; el creixement i l'expansió il·limitada i la concentració de la plusvàlua, també en les poques mans dels dirigents del partit únic. Tot té una lògica. Marx, com ell mateix reconeixia, era un deixeble de Hegel. I el filòsof alemany podria ser considerat com el pare del concepte de progrés. Aquesta idea només podia sorgir en el segle XIX, quan la revolució industrial havia suposat un creixement material inèdit en la història. De fet, aquesta idea de progrés il·limitat és una anomalia en la història universal, on l'estancament i l'estructura cíclica d'expansió-contracció ha estat el més habitual.

Històricament semblem arribats a un punt en què la inèrcia de l'expansió industrial sembla donar símptomes d'exhauriment, si més no a Occident. Passades l'era del vapor, de l'electricitat o la revolució informàtica i tecnològica capaç de multiplicar els béns i els serveis, els esdeveniments recents, l'hegemonia d'un capitalisme financer i especulatiu deixa en evidència un canvi de paradigma. En la nostra generació hem passat del fum de les fàbriques a fabricar fum. El creixement econòmic que assenyalen els estadístics sovint no reflecteix altra cosa que l'alteració del preu de les coses o la colonització, per part del capital privat, d'espais reservats a la comunitat.

A Occident (a la Xina estan fent la seva pròpia revolució industrial), s'instal·la el pensament col·lectiu que les crisis, anteriorment considerades com a accidents en una dinàmica d'expansió, comencen a cronificar-se. De fet, per a les classes mitjanes i baixes, l'estancament i erosió de poder adquisitiu i drets socials representa el més habitual des dels setanta ençà. I totes les estadístiques on el PIB nacional apareix en positiu amaguen el fet que, en realitat, tot creixement no es fa sobre la base de millores tècniques, sinó d'apropiació dels minvants recursos de la majoria. Un exemple, la bombolla immobiliària, on molts s'enriquiren a partir de la violació del dret constitucional a l'habitatge digne. Malgrat això, l'ortodòxia econòmica assenyala que només el creixement econòmic pot permetre sortir d'una crisi que no és accidental, sinó sistèmica. I els ideòlegs actuals del capitalisme, després de perseverar en el fracàs, s'assemblen més a bruixots que a científics. I les seves teories no esdevenen altres coses que creences irracionals i supersticions.

En aquestes circumstàncies, es podria inferir que la fallida comunista anticipà el declivi, si més no teòric, del capitalisme ortodox. Ambdues idees es fonamentaven en un mateix principi hegelià, la idea de progrés, avui del tot desacreditada. Per tant, calen nous paradigmes per evitar la catàstrofe. I en una època en què el principal dany col·lateral del capitalisme és la creixent desocupació i exclusió social, potser ens convenen més solucions aritmètiques que ideològiques. És a dir, repartir, en comptes d'esperar un creixement que no tornarà en un futur sense progressos materials apreciables. Potser és per això que l'anarquisme sembla haver sobreviscut al comunisme. El contemporani de Marx, Kropotkin, ho va deixar clar a la seva Conquesta del pa. Disposem, malgrat tot, d'un ampli nombre de recursos. I tothom en pot gaudir sempre que es reparteixin equitativament. I en un moment com aquest, val més repartir el treball i els seus fruits d'una manera organitzada abans que esperar que els exclosos de Tottenham reclamin violentament el seu tros de pastís.

Espanya es refunda, i Catalunya?

Diari Avui - 1/09/2011 - Editorial

Els grans canvis històrics sovint s'activen a partir de fets aparentment menors, com podria ser la reforma constitucional impulsada aquest estiu. D'entrada, el canvi que s'hi farà no és res de l'altre món atenent estrictament la lletra i la poca concreció que conté, si no fos que obre la porta, en el fons però sobretot en les formes, al capgirament del model d'estat. No cal buscar circumloquis ni subterfugis ni eufemismes per definir què passa: el nacionalisme espanyol s'ha posat en marxa cap a l'unitarisme. Ras i curt.

En el fons de l'assumpte hi ha, naturalment, l'amenaça de la llei orgànica, que, seguint el mandat constitucional, haurà de fixar la magnitud del control de l'Estat sobre la despesa i sobre les administracions responsables d'aquesta despesa. És en aquesta bugada on Catalunya pot acabar de perdre els llençols que li queden per autogovernar-se des del punt de vista financer. Però, a més, hi ha l'actitud prepotent i abassegadora mostrada pels dos grans partits nacionalistes espanyols, el PP i el PSOE, que amb aquesta actuació marquen les línies bàsiques d'una política d'estat inconfusible. No hi ha cap altra Espanya més enllà d'aquests partits, si no és per sumar-se a la centralització.

Arran d'aquesta situació els partits catalans que encara no s'han lliurat als designis de Madrid tenen l'opció de plantar cara en una batalla perduda, com és la del respecte a les altres realitats nacionals, o bé començar un procés de desconnexió tan mesurat com es vulgui però inequívoc. En aquest model d'estat espanyol, una Catalunya amb personalitat pròpia no hi cabria encara que volgués.

I si reformem la Transició?

Diari Ara - 1/09/2011 - Patrícia Gabancho,

Té gràcia que el govern català consideri que la reforma constitucional limita l'autogovern català. Deu ser que no han entès de què va l'autonomia. L'autonomia és una repartició de funcions a través de la qual la decisió política es queda al centre i la gestió se'n va cap a la perifèria. Es descentralitza la gestió, no pas la decisió. Per això Catalunya pot decidir sobre la sisena hora a les escoles públiques però no pot modificar l'estructura de l'ESO. Una altra cosa és que ens vulguem enganyar fent veure que tenim molt de poder per fer moltes polítiques pròpies. La crisi, amb la cruesa que la caracteritza, ja ha deixat clar que Catalunya no té ni els recursos ni les competències per dissenyar una política econòmica que l'ajudi a sortir del pou, entre altres coses perquè ara mateix no està en condicions financeres - madame Salgado li diu fins on pot arribar- per construir la connexió ferroviària del port de Barcelona i la ministra troba més interessant acabar de fer l'AVE a Galícia, que al capdavall és la seva terra. L'autonomia és això.

Per això tampoc no colarà el que surt de qualsevol cap catalanocèntric: si posem límit al deute, posem límit a la solidaritat. Pura equitat. Però l'Estat espanyol no ha sigut pensat com un espai d'equitat, sinó com una martingala segons la qual n'hi ha que paguen -sempre els mateixos- i n'hi ha que cobren. Això és part del pacte de la Transició, que va ser un pacte d'interessos obvis, però també de paternalisme temorenc d'uns agents que no les tenien totes. No seria mala idea asseure's un dia a rellegir fil per randa la Constitució. S'hi va fixar, amb paletades de ciment, aquest règim bipartidista imperfecte que ara és capaç de pactar el sostre del deute en un pim-pam per fer contenta una senyora Merkel que no es fia ni un pèl d'una gent que malversa més que no inverteix. Com que tothom va creure que no es podia deixar la política a mans del poble, l'esquerra va accedir a desmobilitzar aquella part de la població que estava a l'aguait, esperançada i crítica, començant per la mateixa Constitució, que va ser objecte d'una sistemàtica campanya d'anàlisi i rebuig. El gran Heribert Barrera va votar que no.

Es van consagrar el bipartidisme, l'escassa participació, les llistes tancades, la fragmentació dels Països Catalans, l'espoli fiscal, tot. A Catalunya, la feina de fer empassar aquest fel la van fer de bracet el PSC i el PSUC, amb la col·laboració de Convergència, que no tenia aleshores base militant per desmobilitzar però s'ensumava la possibilitat d'arribar al poder i no volia ballaruga a les cantonades. I és ben sabut que si el PSC -Ernest Lluch- va desestimar el pacte fiscal a la basca per raons ideològiques, perquè volia consolidar el projecte de modernitat espanyol, Convergència ho va fer no pas per evitar-se de recaptar impostos, com es va dir, sinó perquè va apostar pel desenvolupament d'Espanya: d'aquelles regions espanyoles endarrerides des d'on continuaven arribant immigrants després de tres dècades d'èxode feixuc. Uns immigrants pels quals el país no tenia altres mecanismes d'integració cultural que no fos el contacte benintencionat entre les dues comunitats.

La Transició, així, va ser un procés complex i en molts aspectes culpable -per poc o per massa- que es va basar en el silenci. Ni culpes ni confessions. La consigna: que no es vegi gaire el que estem fent. Més de trenta anys després, els vicis continuen: el govern espanyol, que ha promès escoltar tothom i bla-bla-bla, no té cap intenció de fer un referèndum per santificar la reforma constitucional. Una reforma que, al bon estil Zapatero, és un gest fet a mitges, perquè les xifres van a part en una llei orgànica. El que diu l'article retocat fa riure: si jo fos mercat faria veure que no he vist res i continuaria acarnissant-me sobre el deute espanyol. Fixem-nos que, en el molt sensible terreny laboral, Zapatero ha estat incapaç de flexibilitzar la contractació per tal que tenir un treballador fix no sigui un llast insalvable i ara intenta arreglar-ho fent eterna la provisionalitat, es a dir, inventant un contracte fals de llarga durada que no penalitzi l'empresari.

Aquestes pífies són possibles perquè l'esquerra calla, sense cap sentit crític, començant per aquest PSC que no acaba de tenir ànima pròpia. No és tant que trobin perfecta la reforma constitucional sense consulta popular, sinó que encara repeteixen la sonsònia de l'impost català de successions i no volen veure que Espanya és l'únic país de l'entorn que no ha apujat -amb govern socialista!- l'impost als rics més rics. Rics que, davant del gest dels col·legues francesos, no han dit ni piu. I si miréssim la realitat de cara?

Teresa Forcades: Evangeli contra multinacionals

Diari Ara - 1/09/2011 - Albert Pla Nualart

És una veu que porta vel. Una eloqüència sòbria i didàctica que no es mou de l'andante ma non troppo per poder-ho passar tot pel seu rigorós nihil obstat.

Parla amb la modèstia d'una mitjancera, viu en la tensió de no immutar-se i el seu esforç perquè no aflori cap passió té un punt d'enervant si ets una mica bel·licós.

Ho té tot per dir tòpics conservadors, però amb calma beata diu veritats tan incòmodes i perilloses per a certs negocis milionaris que els periodistes independents han hagut de fer hores extres per desacreditar-la.

Moderns i feministes com són, li han arribat a dir que, seguint la regla benedictina, no hauria de parlar tant. Ignoraven que sant Benet només demana callar quan no tens res important a dir: un consell que ells farien santament de seguir.

Els sorprèn que seguir l'Evangeli obligui a dir sense embuts el que per a l'establishment és teoria conspirativa i per a la majoria una obvietat: que l'interès d'una multinacional no coincideix amb el bé comú.

Han esperat, en va, que la vanitat la convertís en un Pare Apel·les femení. Però manté un perfil baix amb el crèdit intacte. I no és probable que torni a ser mediàtica fins que la consciència la impulsi a parlar.

Als EUA va descobrir que la prioritat dels hospitals és fer diners. Que es trobi bé en un monestir no és aliè al seu rebuig visceral a la lògica del mercat.

Policies i bombers espanyols escridassen els catalans en els seus Jocs Mundials