El valor dels valors

Diari Avui - 15/05/2011 - Xavier Graset

Necessitem sant Tomàs per creure'ns això que estem vivint amb el Barça. I és que sant Tomàs tenia estudiada la perseverança, un dels nous valors culés. Perseverança com a hàbit, també actitud mental per resistir la tristesa, i permanència en el bé fins al final de la vida. Ja fa anys que Francesc Torralba va arrenglerar un centenar de valors per viure, i d'aquesta llista n'hi ha molts que donen contingut a aquesta definició que diferencia el joc blaugrana. Laboriositat, eficiència, imaginació, tenacitat, generositat, fortalesa, humilitat, temprança, epiqueia, alegria, la magnanimitat per afrontar els grans reptes, coratge i memòria, en serien uns quants exemples. I a més, pel que veiem del Barça de Guardiola, no es tracta de guanyar de qualsevol manera, sinó de fer servir el propi joc com un valor. I és que jugar és com viure, amb normes i pautes de conducta.

Per això ara que els joves culés no saben què és això de patir per aconseguir un títol, i tota la societat té un equip per emmirallar-se i agafar com a model, hem de posar l'alerta sobre la violència i tensió que hi ha molts caps de setmana als camps de futbol on els més petits somnien ser Messi. És preocupant veure com certs pares projecten les seves frustracions, i alhora aspiracions, en els fills de tan mala manera, amb tanta mala fe. Com es generen petits monstres, amb el verí de la violència i el joc brut incorporat per al seu futur. Quina llàstima! Aquest esperit espartà, amb un règim d'entrenaments que copia el dels professionals, i que no deixa espai per al plaer de jugar.

Què hi farem! Parlant de valors com el coratge i la memòria, l'última i deliciosa pel·lícula de Woody Allen, Midnight in Paris, es capbussa en la transmissió del passat. Vaja, que els seus protagonistes acaben convençuts que alguns dels temps passats eren millors que el present, que l'Edat d'Or és la de les generacions passades.

Potser aquí el Barça i els seus èxits, sense menystenir el passat, donen valor i Pilota d'Or al present, i ens abonen a un futur esperançador.

SNP: independentistes de veritat

El Punt - 9/05/2011 - Josep Maria Pascual

El Partit Nacional Escocès (SNP) ha obtingut la majoria absoluta a les eleccions escoceses. I ho ha fet amb un projecte que inclou la celebració d'una consulta per la independència, però sense que aquest sigui el punt principal del programa.

L'SNP, després d'una legislatura governant a Escòcia en minoria, aquesta setmana passada va aconseguir una majoria absoluta per l'obra de govern feta (inclosa la gestió de la crisi econòmica mundial) i perquè va presentar un programa no només basat en el què farem sinó també en el com ho farem, és a dir, amb confiança pel passat immediat i credibilitat per al futur pròxim.

Ara, a Catalunya, de ben segur que apareixeran els independentistes freakies i voldran aprofitar la victòria de l'SNP per rendibilitzar-la a favor de la causa catalana. Serà un altre exemple que l'independentisme català és immadur i no ha entès que, des del final de la Segona Guerra Mundial, democràcia és sinònim de política, no de tertúlies.

Un cop coneguts els resultats electorals, el primer ministre britànic, David Cameron, va telefonar personalment al primer ministre d'Escòcia, Alex Salmond, per dir-li que està legitimat per convocar la consulta per la independència en la data i en els termes que decideixi. Salmond en va ha prendre nota, però, immediatament, l'SNP s'ha posat a treballar en una etapa nova del seu conegut full de ruta: l'autonomia fiscal.

Sabedor que no tots els votants que li han donat la majoria absoluta són independentistes, l'SNP convocarà la consulta (no pas referèndum), entre el 2013 i el 2016, incloent-hi com a objectiu preferent un nou pas endavant, l'autonomia fiscal: la capacitat per establir la normativa fiscal, i per recaptar, gestionar, liquidar i inspeccionar gairebé tots els impostos (els mateixos que un Estat sobirà).

Aquesta nova situació, afegida a la negociació sobre la capacitat d'endeutament, farà que Escòcia deixi de ser un negoci per als britànics (inclòs l'espoli del petroli del mar del Nord) i la independència política madurarà de manera natural. Qui sap si la independència d'Escòcia arribarà per una declaració unilateral, però no de Holyrood, sinó de Westminster.

La dreta espanyola i Bildu

Diari Avui - 9/05/2011 - Agustí Pons

Através dels articles que Gaziel publicava a La Vanguardia es pot anar resseguint la progressiva incapacitat de la dreta espanyola per acceptar el marc democràtic de la II República. Atrapada entre el desgastat republicanisme de Lerroux i les vacil·lacions de Gil Robles bona part de la dreta espanyola no va entrar mai en el joc institucional i amb aquesta actitud va ajudar a precipitar l'esclat de la Guerra Civil. Quaranta anys després, Manuel Fraga, que sabia història, no va voler fer de Gil Robles i, en el moment de la Transició, va bolcar la seva enorme energia política en l'intent de fer entrar tota la dreta espanyola dins el marc parlamentari que es tornava a obrir. Una Espanya amb una part substancial de la dreta fora del sistema democràtic hauria esdevingut inviable. En bona part gràcies a Fraga la dreta extraparlamentària, la de Blas Piñar per entendre's, ha estat una dreta numèricament residual.

 

Ara bé, el preu a pagar per aquesta operació ha estat alt. La dreta franquista acceptava el joc democràtic a canvi d'oblidar Franco. Franco ha acabat essent, per a bon part de la dreta espanyola, una figura neutral sobre la qual hi ha opinions divergents, totes elles mereixedores d'un respecte idèntic. Probablement, un judici als franquistes –ni que fos només a la cúpula franquista– hauria estat impossible i decididament desestabilitzador. Però cada vegada estic més convençut que un dels grans errors de la Transició va ser deixar impune el franquisme. Un judici al franquisme, amb més caràcter pedagògic que penal, hauria ajudat a impedir que, finalment, i a més de trenta anys de la mort de Franco, plantejaments plenament franquistes, propis de l'ultradreta antidemocràtica, acabessin essent majoritaris en el pensament de la dreta política espanyola.

 

Al llarg d'aquests darrers trenta anys, la dreta espanyola s'ha anat escorant cap a l'extrema dreta sense cap mena de vergonya. En primer lloc, cal anotar la liquidació d'una UCD, una mena de coalició de partits que va resultar indigerible per a la dreta tradicional, i per als sectors socials que històricament li han donat suport. La UCD només va poder ser possible mentre la dreta tradicional va tenir por que algú li demanés comptes de la seva implicació en el franquisme. Va ser el moment esplendorós de la UCD, quan va poder tirar endavant la reforma fiscal i el divorci. Després, progressivament, el franquisme reciclat es va convèncer que el seu passat quedaria impune i va començar la caça dels moderats. A poc a poc, dels llocs de responsabilitat intel·lectual o política vinculats al PP van anar desapareixent els esperits menys sectaris. Des d'Herrero de Miñón a José Antonio Zarzalejos, destituït com a director d'ABC, la llista és molt llarga. Fins arribar a la situació actual. En aquests moments, i com molt bé ha assenyalat el gran Enric Juliana, a Madrid hi ha tres diaris que basculen entre la dreta i l'extrema dreta i que es disputen una mateixa franja de públic. I a la comunitat de Madrid governa el populisme excloent i demagògic d'Esperanza Aguirre la qual, segons totes les enquestes, arrasarà en les properes eleccions. Per no parlar d'Intereconomía, etcètera.

El que acaba de passar amb la legalització de Bildu és la prova més clara del predomini ideològic del franquisme camuflat de dreta democràtica. El PSOE, tot i estar en el govern, ha hagut d'acudir al Tribunal Constitucional per aconseguir que el dret i la lògica s'imposessin. Rodríguez Zapatero no té en aquests moments cap mena de credibilitat; tampoc en el tema de les identitats nacionals. Però el més preocupant ha estat la posició del PP, el partit al qual, al cap i a la fi, li tocarà la responsabilitat d'intentar treure Espanya de la crisi. I quina confiança podem tenir, catalans i espanyols, en el PP si durant el procés que ha desembocat en la legalització de Bildu ha mantingut una actitud que cap demòcrata no pot acceptar? Ja sé que els més radicals pensaran que amb el PP no es va enlloc. El problema, però, és que hi haurem d'anar ens agradi o no. I, en aquest sentit, el paper que en el tema de Bildu ha jugat Mariano Rajoy ha estat més que lamentable. Rajoy també té por de l'extrema dreta que domina intel·lectualment i ideològicament el seu partit. Però per això no aconsegueix generar confiança com a líder ni davant del pitjor govern que hem tingut des de la restauració de la democràcia.

A Euskadi hi tornen a ser tots

Diari Ara - 7/05/2011 - Daniel Gómez

La legalització de les 254 llistes de Bildu, a banda de provocar un cisma als alts tribunals espanyols, sacsejarà la política basca, marcada des de fa una dècada pel Pacte Antiterrorista del PP i el PSOE, en el marc del qual es va gestar la llei de partits. Oferim una guia per no perdre's en l'escenari que s'obre al País Basc i Navarra que, mentre ETA intenta obrir un procés de pau amb l'Estat, tindrà entre els protagonistes la coalició independentista legalitzada pel Tribunal Constitucional.

 

Què és Bildu?

Bildu - reunir - és una coalició formada per Eusko Alkartasuna (formació que als 80, i amb l'exlehendakari Carlos Garaikoetxea al capdavant, es va escindir del PNB), per independents de l'esquerra abertzale il·legalitzada i per Alternatiba, creat el 2007 fruit d'una escissió d'Ezker Batua, la marca basca d'IU. Inspirada en el Front Democràtic Unit de la Sud-àfrica de l'apartheid, Bildu és la plasmació electoral dels pactes estratègics subscrits el 2010 per Batasuna amb EA i Alternatiba. La coalició és un instrument dissenyat per ajudar l'esquerra abertzale a superar la llei de partits, de la mateixa manera que el Front Democràtic Unit va permetre al llavors il·legal Congrés Nacional Africà de Nelson Mandela fer política tot i les lleis segregacionistes de Pretòria als anys 80 del segle passat.

 

Quina força té cada partit dins de la nova coalició?

L'esquerra abertzale n'és la força principal, seguida d'EA, mentre que Alternatiba és testimonial. Prenent com a referència les últimes eleccions locals, les del 2007, Acció Nacionalista Basca -aleshores la marca que va ser refugi de l'esquerra abertzale- va convertir-se en tercera força d'Euskadi i aconseguia el govern de 42 ajuntaments, tot i tenir la meitat de les llistes il·legalitzades. EA va obtenir deu alcaldies i Alternatiba, quinze regidors. En les últimes eleccions al Parlament basc, EA, que ja no anava en coalició amb el PNB, va obtenir només un escó.

 

Quina diferència hi ha amb Sortu?

Bildu és una coalició electoral independentista i Sortu - nèixer - és el nou partit de l'esquerra abertzale, a través del qual Batasuna aspira a ser legal i tornar a les institucions respectant la llei de partits i assumint exclusivament vies pacífiques, polítiques i democràtiques. Sortu no va ser inscrit per decisió del Tribunal Suprem i ara el seu cas està recorregut davant el Constitucional i pendent de resolució. La decisió de l'alt tribunal favorable a Bildu pot fer pensar que Sortu seguirà la mateixa sort quan el seu cas es vegi.

 

Refarà l'espai històric de l'esquerra abertzale?

Des que va ser il·legalitzada el 2003, Batasuna ha demostrat una vegada i una altra al llarg d'aquests anys que compta amb un nucli electoral d'uns 100.000 votants extremament fidels i immunes als contextos polítics i judicials i que, quan els ho han demanat, han votat nul. Per tant, davant els comicis del 22-M, aspira no sols a recuperar el terreny perdut (va enfilar-se als 270.000 vots el 1999 amb EH), sinó també a incrementar la influència de l'esquerra independentista gràcies a les aliances amb EA i Alternatiba.

 

Quin perjudici pot causar al PNB?

A Guipúscoa és on Bildu pot fer més mal al partit d'Iñigo Urkullu. En aquest territori, feu tradicional de l'esquerra abertzale, la coalició sobiranista aspira a recuperar la posició hegemònica d'HB. En les últimes municipals, els socialistes bascos van ser, per primera vegada i gràcies a la il·legalització parcial d'ANB, el partit més votat, però el PNB aconseguia la Diputació Foral. Més que al PNB, amb una base social abertzale de centredreta, Bildu disputa directament l'espai electoral a Aralar, partit independentista d'esquerres que es va escindir de Batasuna el 2001 a causa de la persistència d'ETA. Caldrà veure també com es resol el pols a Navarra entre Bildu i Nafarroa Bai, l'antiga coalició que integrava EA i de la qual fou expulsada pel PNB i Aralar pels acords amb Batasuna. NaBai aspira a ser primera força.

 

Quines alcaldies podrien recuperar els abertzales?

Les d'Ondarroa, Lekeitio, Oiartzun, i Lizartza, entre d'altres, a més de mantenir les 42 actuals. En l'actualitat, l'esquerra abertzale i EA sumen una seixantena d'alcaldies i més de 600 regidors.

 

Quina serà la seva política d'aliances?

El seu programa passa per garantir governs sobiranistes i d'esquerres compromesos amb un procés de pau que resolgui el conflicte basc a través del diàleg i del reconeixement del dret d'autodeterminació. Això exclou el PP i el PSE, i obre la porta a PNB i Aralar.

 

Com afectarà l'incipient procés de pau?

Tots els partits bascos menys el PP coincideixen a destacar que la legalització enforteix la democràcia i millora la convivència entre bascos perquè, per primera vegada des de fa vuit anys, les institucions locals i forals reflectiran la voluntat dels ciutadans. A més, la recuperació del poder municipal per part de l'esquerra abertzale suposarà un aval al seu gir cap a les vies pacífiques i democràtiques i permetrà a Batasuna seguir aprofundint en el procés que ha d'acabar amb la desaparició total de la violència d'ETA. La victòria judicial de Bildu enforteix l'alto el foc permanent, general i verificable internacionalment que ETA va decretar el 10 de gener.

L'aposta de ‘La Vanguardia'

Diari Avui - 7/05/2011 - Josep Gifreu

Els grans diaris són els que identifiquen i que dignifiquen una llengua i un país. Quina llengua i quin país identificava fins ara un diari tan central en la història de Catalunya com La Vanguardia? A partir del dimarts 3 de maig, després de 130 anys de la seva fundació i d'edició en espanyol, l'actual propietari del diari, Javier Godó, ha decidit de posar fi a l'anomalia. Des del 3 de maig La Vanguardia s'edita també en català fent realitat el somni d'alguns dels seus directors més insignes, com Miquel dels Sants Oliver i Agustí Calvet, Gaziel.

Els historiadors s'afanyen a precisar com a La Vanguardia hi ha hagut moltes vanguardies. Vull pensar que la d'ara representa una refundació almenys des del punt de vista: superar la contradicció que el mateix Gaziel formulava en un famós article. Escrivia: “Mientras no cambien radical y totalmente las circunstancias, el primer periódico de Cataluña y hasta el segundo, seguirán siendo escritos en castellano”. I afegia tot seguit: “Pero me parece que un buen diario en catalán, no partidista, sino para todos, sin distinción de credos y aspiraciones políticas, es ya posible”. L'article és de 1927.

L'aposta definitiva per incorporar la nostra llengua a l'edició del diari català de referència pot ser valorada des de moltes perspectives. L'únic retret que se li ha fet, i que objectivament se li pot fer, és el retard en la presa d'una decisió que, com s'ha vist durant la campanya de promoció del mateix diari, responia a Catalunya a un clam unànime, en primer lloc dels seus lectors. L'anomalia s'ha fet més punyent durant els últims anys en comprovar la paradoxa cada dia més insostenible d'un diari que anava incorporant periodistes, col·laboradors i lectors més i més afins a posicions catalanistes i fins i tot obertament independentistes, i que s'expressava només en espanyol.

Ja hi haurà qui farà la tesi doctoral sobre la immensitat de pàgines escrites i de literatura produïda en castellà per imperatiu de La Vanguardia durant aquests anys d'autonomia i d'afirmació del catalanisme polític i cultural. Periodistes, columnistes, escriptors, científics, experts en mil afers... i naturalment polítics de tot l'espectre, han hagut d'escriure en espanyol, o ser traduïts, si volien complir amb la dita que deia: “Si no surts a La Vanguardia no existeixes”. La paradoxa arribava al punt que els mateixos presidents de la Generalitat, de Pujol a Maragall, estaven obligats a claudicar de la seva llengua pròpia per poder publicar unes ratlles al diari de referència.

Tot i així, s'ha fet evident en la darrera etapa que el diari, tot i mantenir l'ambigüitat acostumada davant fets i iniciatives importants d'afirmació nacional, ha anat incorporant nous sectors d'opinió que representaven una certa ruptura amb l'immobilisme anterior. Firmes habituals ara com les de Quim Monzó, Màrius Serra, Pilar Rahola, Salvador Cardús, Antoni Puigverd, Francesc-Marc Àlvaro o Ferran Requejo, per citar una representació d'ampli espectre, marquen un camí sense retorn cap a la plena normalitat del diari, que implica necessàriament la llengua del país.

Al costat d'aquest procés de refundació i de compromís amb el país, el diari s'ha anat armant com a diari de referència, com a diari independent (en el sentit formal, mantenint òbviament preferències polítiques) i com a diari de qualitat. D'altra banda, iniciatives com posar a disposició gratuïta tota la seva hemeroteca digital no tenen parangó. A més, la incorporació de l'edició digital, amb set milions d'usuaris únics (bona part dels quals consultaran ara la versió catalana) és tot un èxit professional.

Com va confessar Javier Godó a Pilar Rahola, l'aposta ha estat “un acte de fe en el país”. Enhorabona! Alguns tanmateix al·leguen que molts el feren fa molts anys, un acte semblant, com l'AVUI el 1976, quan l'aposta era més que arriscada. D'altres recriminen a l'empresari que només es mogui per incrementar les vendes i el negoci. Però, no és tot un mèrit del país que el català sigui negoci? En tot cas, la pregunta és ara: hi haurà negoci per als vells i nous competidors en l'aventura de la premsa en català?

Allò que, en fi, cal demanar al grup Godó és coherència i que apliqui la lògica de la normalitat del català a tots els mitjans del grup. Fins quan haurem d'esperar un acte de fe similar en el cas de 8TV? Sigui com sigui, amb l'aposta de La Vanguardia en català i l'èxit de RAC1, l'espai català de comunicació ha fet un pas de gegant cap a la consolidació.

Una lluita més enllà del camp

Diari Avui - 6/05/2011 - Jordi Camps

Toca parlar del Barça. Toca parlar de Guardiola. Toca parlar del Real Madrid. Toca parlar de Mourinho. O potser toca parlar de la victòria del CN Sabadell en la copa d'Europa femenina de waterpolo. O del DKV Borges, que ha tornat la lliga espanyola de tennis de taula a Catalunya després de dues dècades. O potser toca parlar de l'enèsim miracle del Manresa de bàsquet en la seva lluita per la supervivència en la lliga ACB. També podria tocar parlar de l'espectacular triomf del Barça d'handbol a Kiel, que el va situar en la final a quatre de la Champions d'handbol. O que bé el Reus o bé el Liceo guanyaran enguany la lliga d'hoquei sobre patins després de 13 anys de tirania blaugrana. O de la resistència de l'Espanyol a deixar passar el somni de jugar a Europa la temporada que ve. I de moltes altres coses podria tocar parlar. Coses que han passat en les tres darreres setmanes, en què tots hem quedat com ficats dins d'una bombolla en la qual només teníem temps per als terribles duels que han disputat el Barça i el Real Madrid.

 

Els duels entre els dos grans del futbol espanyol han acaparat tota l'atenció. Que no hagués estat així hauria estat estrany. Han estat molt més que quatre partits de futbol –de fet, de futbol n'hem vist ben poc, si més no d'una de les parts–. Sobre el camp hi ha hagut una lluita molt més que esportiva, gairebé personal entre alguns dels protagonistes, però a fora ha estat política pura la que ha enfrontat els uns i els altres. Aficionats i mitjans. No política partidista, de partit polític, sinó política en estat pur, de confrontació de maneres de veure molt diferents moltes coses. I sense que cap de les parts sigui capaç de reconèixer que l'altra pot tenir raó en algunes coses. El Real Madrid considera que els títols els ha de guanyar ell, s'aferra a un passat triomfal i està convençut que qualsevol altra cosa que passi, especialment si el que guanya és el Barça, és un accident de la història. Igual que la dreta espanyola, que hi ha vegades que sembla que es pensa que encara vivim en les èpoques feudals, que els governs han d'estar a les seves mans i que només fets circumstancials els impedeixen manar. I si no estan manant, el seu únic objectiu és recuperar el poder. Sigui com sigui. Mourinho, el Madrid i el seu entorn han mentit i han manipulat la realitat com han volgut. Hi veig molta similitud amb les actituds i les propostes de la líder popular a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, reclamant més i més per a Catalunya quan qui ho ha de donar és un govern socialista. Demanarà el mateix quan qui mani a la Moncloa sigui el seu cap?

L'independentisme escocès obté la majoria absoluta

Diari Avui - 7/05/2011 - Quim Aranda

Fa sis setmanes semblava impossible. Ahir, acabat el recompte dels vots de les eleccions nacionals a Escòcia, la quarta consulta des que es va aprovar la devolució de poders de Londres a Edimburg, el Partit Nacionalista Escocès (SNP), que lidera el carismàtic Alex Salmond, emergia com la força hegemònica al país. Quan encara falten per atribuir-se 21 escons de part de les regions en què es divideix el territori, l'SNP ja arribava al llindar dels 65 diputats. La dada indica que el nacionalisme ha escombrat del mapa el laborisme en àrees tradicionalment seves, pràcticament en totes les que hi havia en joc a Glasgow i Edimburg, on s'ha endut cinc dels sis seients en disputa.

De fet, els de dijous són els pitjors resultats del Partit Laborista a Escòcia en els darrers vuitanta anys. El líder, Ian Gray, va anunciar ahir que deixarà el càrrec a la tardor, quan tindrà lloc el proper congrés de la formació. 

La “històrica” victòria de l'SNP, en paraules de Salmond, també ha estat propiciada, sens dubte, pel duríssim càstig que els liberals demòcrates van rebre arreu del Regne Unit, en la múltiple jornada electoral celebrada dijous a les illes.

Per primera vegada, l'executiu d'Edimburg serà monocolor, un mèrit molt més que destacable –i demèrit de la resta de partits–, ja que el doble sistema amb què s'escullen els diputats al Parlament de Holyrood havia estat dissenyat, en l'Acta de Devolució de 1998, precisament per evitar el que tot just s'ha fet realitat: que cap partit aconseguís la majoria absoluta.

Des d'ahir, el primer ministre britànic, el tory David Cameron, té damunt la taula el que molts analistes ja qualifiquen de “problema escocès”, i que podria definir el futur polític de la Gran Bretanya els propers anys.

Relació amb Londres

Al primer ministre electe Salmond li va faltar temps per anunciar que abans que s'acabi la legislatura el seu govern convocarà el tan anhelat referèndum sobre la independència, sempre segons els postulats nacionalistes, per tal que els escocesos puguin pronunciar-se sobre l'estatus constitucional d'Escòcia i la seva continuïtat, o no, dins de l'estructura política del Regne Unit. Els comicis, per tant, obren un període nou en la història no només escocesa sinó també britànica i, potser més a llarg termini, europea.

Parlant des de la seva circumscripció electoral, on va obtenir l'escó amb el 64 per cent dels vots, Salmond va assegurar que “Escòcia ha superat una campanya negativa”, referint-se a la carta de la por que els partits estatals van exhibir amb la intenció de frenar l'ascens del seu partit.

El primer gran repte del nou govern serà renegociar una llei financera que no escanyi el país. Cameron, que va felicitar Salmond, li va oferir tota la col·laboració per “tractar amb justícia el poble d'Escòcia”, per bé que va recordar que en tot moment s'oposarà al “trencament” de la unió.

Barça i independència

El Punt - 7/05/2011 - Jordi Badia

Els Barça - Madrid sempre han estat més que un partit de futbol, i en aquesta sèrie de quatre gairebé consecutius que han disputat aquests darrers dies ho han estat més que mai. Observant què ha passat, sentències com aquelles que diuen que el futbol és una religió laica o que, més adequada pel que fa el cas, el futbol és la política per altres mitjans adquireixen un sentit ben ple.

 

Certament, hi ha un risc de caure en una mena de presentisme. Pot passar que la proximitat dels enfrontaments no ens deixi agafar la perspectiva suficient. D'incidents i estirabots com els que hi ha hagut durant aquests divuits dies de frenesí de culers i merengues, n'hi ha hagut sempre, i segur que encara en podríem trobar de més greus i de més forassenyats. Però em fa l'efecte que la intensitat i la seriositat amb què s'han produït ara és nova i no només s'explica per raons futbolístiques.

 

La simbologia d'una i altra afició ha estat més nacional que mai. Tot i que no disposo de dades amb què sustentar-ho més que la meva pròpia observació, m'ha fet tot l'efecte que els culers treien més estelades que en d'altres cops i que els merengues també recorrien a la bandera espanyola d'una manera més intencionada. Ara: si simbòlicament el grau d'exacerbació és discutible, en el pla de les declaracions i de les actuacions institucionals em sembla innegable.

Hem sabut que el jugador del Barça Gerard Piqué es referia a la lliga i la copa com els trofeus dels “espanyolets” i, fossin els comentaris del defensa català certs o no ho fossin, hem vist com la premsa de Madrid i del Madrid els esbombava per arengar les hosts merengues contra les forces catalanoblaugranes. I hem sentit com l'exporter del Madrid Paco Buyo cridava José Guardiola i remarcava que li deia José perquè “som a Espanya”. Amb segons quin tipus de llenguatge, no és gens estrany que les reaccions populars hagin estat tan insultants i agressives.

En el pla institucional, no s'ha fet gran cosa per a posar seny a tanta inconsciència ni per a evitar que la riuada sortís de la llera futbolística; al contrari, han obert tantes comportes com han tingut, i aigua avall. El Real Madrid va prohibir l'ús del català per la megafonia del seu estadi en l'anada de les semifinals de la lliga de campions, fet que tots els equips amb què ha jugat el Barça sempre han permès i que la UEFA autoritza i aconsella. I el personal de seguretat del Santiago Bernabéu es va dedicar a requisar totes les estelades que va trobar. I encara podem parlar d'un cas, almenys, en què un policia va multar un seguidor culer per haver penjat una bandera catalana en un arbre madrileny (sense que aquest se'n queixés i sense preguntar-li si era culer o merengue).

En tot el que ha passat hi ha una raó futbolística d'una magnitud colossal. El Real Madrid no s'empassa la supremacia actual del FC Barcelona en les competicions domèstiques, i encara menys que sigui la referència del futbol estatal a Europa i al món. Ara ja fa molts anys que dura i, sobretot, també fa anys que es veu que no saben per on mossegar i cada queixalada els costa molts calés i acaben a cal dentista. Aquests dies s'ha vist que no els fa res jugar molt brut i, si cal, afilerar-se rere les trapelleries d'un trinxeraire que els ha promès que sap la melodia amb què estroncar-los el mal culer.

Tanmateix, és indiscutible que també hi ha tingut molt a veure la tensió política actual entre Catalunya i Espanya amb el teló de fons de la independència catalana. En aquesta sèrie de quatre partits entre el FC Barcelona i el Real Madrid, la qüestió de Catalunya ha estat present de manera inequívoca perquè, encara que ningú s'hi hagi referit directament, tothom ha sabut en tot moment de què parlava. I és que és inevitable. És una qüestió que ja tenyeix qualsevol acte de les relacions entre Catalunya i Espanya. I els Barça - Madrid sempre han anat d'això.

"Per arribar al Camp Nou s'ha de seguir un camí cruel i darwinià"

Diari Ara - 5/05/2011 - Natalia Arroyo

Martí Perarnau (Barcelona, 1955) va ser atleta olímpic a Moscou 1980 en la modalitat de salt d'alçada. És periodista i productor publicitari. Col·labora amb diferents mitjans i és un dels analistes més destacats de l'actualitat del Barça. Acaba de publicar el llibre El camí dels campions , en què explica el procés de formació dels futbolistes des que arriben a La Masia fins que debuten -o no- amb el primer equip blaugrana.

No deu ser fàcil ser seguidor del Barça aquests dies a Madrid.

Després de vint anys, n'he vist de tots colors. Vaig traslladar-m'hi el 1992 i vaig viure la bona època del Dream Team i Van Gaal, però també els galàctics i les Champions del Madrid. Ara ja ho visc amb certa tranquil·litat i intento mantenir-me al marge de certs debats i polèmiques.

 

Després de jugar quatre clàssics en pocs dies, tens la sensació que el model del Barça s'ha reforçat?

Ja era molt fort abans. Des de l'arribada de Rijkaard, el Barça insisteix un altre cop en una manera de jugar molt marcada. Amb Guardiola es referma l'estil, pels resultats, pels èxits i, sobretot, per l'actitud dels jugadors dins i fora del camp.

Al llibre expliques que aquest estil neix d'una idea els anys 70 amb Laureano Ruiz, pren forma amb Cruyff i troba l'excel·lència amb Guardiola. Quaranta anys jugant de memòria. Això cou a Madrid?

Que el Barça tingui un estil tan reconegut és el principal problema que té el Reial Madrid. Ells s'equivoquen, com ho va fer el Barça fa uns anys, pensant que la solució són els títols. El problema no són només els resultats. El problema és, com deia Florentino Pérez, que l'estil del Madrid és guanyar. I guanyar és un objectiu, però en cap cas un estil.

El més curiós de l'estil del Barça és que s'entrena artesanament des de fa anys, sense pautes escrites.

Mentre em documentava per al llibre, em preguntava si no era perillós que no hi hagués una mena de carta magna que ho recollís tot. No existeix. L'ensenyament de l'estil Barça és molt complex i funciona com una escola tradicional antiga, en què el coneixement passa de manera oral de mestre a mestre. Fa por, però si té èxit des de fa anys, potser és millor que segueixi fent-se així.

Hi ha res d'aquest procés que et recordi la teva etapa d'atleta?

Quan jo tenia entre dotze i catorze anys pujava a Montjuïc a entrenar-me amb el mestre Nemesi Ponsati, i ell ens ensenyava els fonaments, l'idioma de l'atletisme. És, una mica, el que s'intenta fer al Barça.

I ensenyar els valors...

Sí. En aquests temps de resultats immediats, aquesta aposta pels valors del Barça sona com una impostura. Però realment és així, i des de petits s'intenta inculcar als jugadors els valors de solidaritat amb el company, d'esforç, de respecte.

Ets publicista. Quin valor té ara la imatge que projecta el Barça?

És impossible que algú pugui dissenyar una campanya tan potent i positiva com la que, de manera espontània, s'ha construït amb La Masia i amb la mateixa marca Barça. Té un valor incalculable, amb un impacte arreu del món que no es pot mesurar en termes publicitaris.

Què és més difícil, plasmar en un llibre el camí dels campions o recorre'l fins al final?

La meva tasca és exclusivament periodística, un treball d'investgació. És molt més complex el que ha de fer un nano per arribar al Camp Nou. El seu camí és un camí cruel, darwinisme pur, en què només els més bons resisteixen. El Xavi m'explicava que el més dur era quan, cada estiu, li canviaven els companys del taxi per anar a entrenar-se.

Però no tots tenen lloc al Barça.

Hi ha un embús de jugadors al primer equip. Les generacions més joves pugen amb molta força, perquè veuen que s'aposta pel planter i que referents com Pedro i Busquets estan triomfant. Però els que hi ha actualment al primer equip són jugadors joves i, els més veterans, com Xavi i Puyol, semblen tenir corda per a estona. El camí dels campions és ara més cruel que mai. Veurem jugadors molt bons que hauran de marxar per falta d'espai.

Has viscut uns Jocs Olímpics com a esportista, periodista i organitzador. Què els fa tan especials?

Les Olimpíades superen qualsevol altra competició que pugui disputar un esportista. Tenen una aroma especial. Et marquen, les recordes sempre. Com a periodista és una experiència fantàstica i com a organitzador, sobretot si la fas a la teva ciutat, com em va passar a mi a Barcelona 92, és una vivència que saps que mai més es repetirà. És màgic.

Deixar que Messi anés a jugar-hi en la primera temporada de Guardiola pot haver estat decisiu?

Va ser una decisió molt criticada però va ser clau per guanyar-se el jugador. Per a Messi, com per a qualsevol esportista, ser olímpic és un somni. I, amb aquest gest, Guardiola es guanya el cor de Messi.

Aquest moment del Barça és irrepetible, com organitzar uns Jocs?

No m'atreveixo a posar un final a aquest equip, que fa temps que competeix per tot. Mentre conservin els valors i amb la bona feina al planter, el projecte tindrà continuïtat.

El complex de Mourinho

El Singular Digital - 4/05/2011 - Víctor Alexandre

El pitjor de José Mourinho no és la seva incontinència verbal contra tot allò que s’interposi als seus propòsits, ni tampoc els atacs, les calúmnies i les difamacions que llança contra els entrenadors, àrbitres o equips que deixen al descobert les seves mancances. El pitjor de Mourinho és el seu immens complex d’inferioritat. Un complex d’inferioritat molt ben amagat darrere la màscara d’un egocentrisme en grau superlatiu i amb escenificacions en forma de monòlegs que giren exclusivament entorn la seva persona. Mourinho no desitja la victòria esportiva, Mourinho necessita el triomf personal perquè està convençut que sense ell no és ningú. Per això tot el que diu, tot el que fa i tot el que transmet està al servei d’aquest triomf, i per això, també, és capaç de les més grans baixeses per aconseguir-lo. I entre aquestes baixeses, ja ho hem vist, figura la injúria contra el rival com a element compensador de la seva impotència. Pensa, empès per la ràbia, que abocar una galleda d’escombraries sobre aquell que l’ha vençut el fa menys perdedor. El problema d’una personalitat així no és només que entra en una espiral dins la qual cada estirabot ha de ser més gran que l’anterior, sinó que perd el sentit del ridícul i de la realitat.

El monòleg de Mourinho després de la derrota del Reial Madrid davant el Barça, en l’anada de les semifinals de la Champions, el passat 27 d’abril, pretenia desacreditar la victòria catalana, això és obvi, però sobretot intentava traspassar al rival tota la ràbia que sentia. La ràbia que li feia que el món hagués vist el patètic antifutbol d’un Madrid convertit en un equip sense identitat, covard, aculat i destraler i amb maniobres, com ara la gespa alta i sense regar, més pròpies d’un Alcorcón o d’un Almeria que no pas d’un club que ultrapassa els 400 milions d’euros de pressupost. No és estrany que l’endemà el diari The Times definís Mourinho com “un enemic del futbol”. Hom pot dir que, malgrat tot, el seu Madrid és un equip integrat per un bon grapat d’estrelles que tenen una cotització altíssima. I és cert. Hi ha jugadors molt bons al Madrid. És obvi que els tres millors del món, Messi, Iniesta i Xavi, són del Barça, però el Madrid, encara que inferiors, cal reconèixer que en té de molt bons. La diferència entre ambdós equips és que mentre el joc del Barça és una obra mestra en si mateix, el del Madrid és pura mediocritat. Talment com si en cinema parléssim de “Centaures del desert”, de John Ford, i de “Calígula” de Tinto Brass. Tinto Brass va disposar d’un pressupost de 16 milions de dòlars –que l’any 1979 eren molts diners– i va poder contractar grans figures, com ara Peter O’Toole, Malcolm McDowell, Helen Mirren o John Gielgud, però el resultat va ser un bunyol espectacular perquè cap actor, per bo que sigui, no pot compensar la manca de talent d’un director. Ni tan sols amb un guionista com Gore Vidal. Una altra cosa és que el públic, atret per les estrelles i les escenes eròtiques, anés a veure “Calígula” i que el productor –que només volia un èxit de taquilla, no pas fer bon cinema– aconseguís el seu propòsit. Però res a veure amb la qualitat de “Centaures del desert”. I la prova és que Ford va crear escola amb aquesta pel•lícula. Ford, és clar, estimava el cinema, Brass només se’n servia. Ford era un geni del seté art, Brass només un artificier. Per això, mentre “Calígula” es va convertir en fum just després de ser filmada, “Centaures del desert” està considerada avui, mig segle després del seu rodatge, una de les millors pel•lícules de tota la història del cinema. Steven Spielberg la considera la millor.

De la mateixa manera, el Barça de Pep Guardiola ja és el millor equip de tota la història del futbol i el seu joc i la seva filosofia de planter són admirats arreu del món. De fet, tot i que encara pot continuar excel•lint, ja ha creat escola. No és estrany, per tant, que un individu acomplexat i necessitat de reafirmació com Mourinho es mori d’enveja observant-lo. No s’adona que no és el talent de Guardiola, sinó la seva pròpia mediocritat allò que el separa de la glòria.