Coses de l'idioma

Diari Avui - 30/01/2011 - Josep-Lluís Carod-Rovira

Grècia i Espanya, líders europeus en monolingüisme, encapçalen la llista d'estats amb més gent que només sap una sola llengua, la seva, i en desconeix totes les altres. Són els països d'Europa amb més ciutadans ignorants, des del punt de vista idiomàtic, més refractaris a altres realitats lingüístiques, més impermeables a la diversitat idiomàtica, més tancats i aïllats, lingüísticament parlant. A Catalunya, qui menys llengües sap en parla o n'entén dues. Amb Luxemburg, som l'únic país europeu amb tres llengües oficials en el mateix territori (català/espanyol/occità) i no hi ha avui cap catalanoparlant que, sense moure's de casa, sigui monolingüe i sàpiga parlar només català. Qui parla català sap parlar també espanyol, francès o italià, segons on visqui.

La reacció cavernícola del PP davant l'ús del català al senat és perfectament coherent amb la visió monolingüe, monocultural i mononacional que sempre ha estat hegemònica a Espanya i, quan no, apareix com una concessió exòtica que costa diners. El que mai no es diu és que els costa per culpa dels ignorants, dels senadors espanyols que només parlen la seva llengua. Quan així ho fan, per als nostres no cal que gastin ni un euro de pressupost, perquè nosaltres la seva la sabem i bé. Aquesta és la diferència. Si aprenen idiomes, si fan l'esforç intel·lectualment no desproporcionat d'entendre els altres, no caldrà que entre tots els paguem el manteniment de la seva ignorància.

És significatiu el seu concepte de normalitat. “Això no és propi d'un país normal”, diuen sense avergonyir-se'n, mentre veuen els seus senadors amb auriculars. El que no és normal és tenir senadors que només parlin una sola llengua, ministres de cultura que ignorin tres de les quatres llengües oficials de l'Estat, si no és que són catalans, bascos o gallecs, o caps d'estat o de govern en igual situació. L'arrogància analfabeta menysté, en nom de l'estalvi, l'ús d'auriculars, útils només als que no saben idiomes: ells.

Les llengües comuniquen però també simbolitzen. Ho saben al Parlament Europeu, amb 23 llengües oficials, més de la meitat de les quals menys parlades que la nostra. Els eurodiputats saben anglès o francès, però cap d'ells no renuncia a usar la seva llengua per més que, si aquests dos idiomes hi fossin els únics emprats, ens estalviarem molts diners al cap de l'any.

La constitució tan sols esmenta una sola llengua: “el castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat”. El tractament del tema hi és tan al·lucinant que, per a altres oficialitats, remet al que acordin els estatuts d'autonomia, però, en no mencionar cap altre idioma, què hauria passat si en algun d'aquests s'hagués declarat el bretó, l'àrab o el xinès també com a oficials? Doncs que seria plenament constitucional...

Ja fa temps que han posat en circulació conceptes polítics, disfressats de científics o de legals, com ara “llengua comuna” o l'esotèric “comunitats amb llengua pròpia”. És que n'hi ha alguna que no en tingui? Quina és la llengua pròpia de Madrid o Cantàbria? No en tenen, què hi parlen, són muts? Cada estat ha aconseguit l'oficialitat de la seva llengua a la UE i la nostra no ho serà mai, mentre no tingui estat. Espanya mai no l'ha assumida com a pròpia, ni emocionalment, ni políticament, ni jurídicament. Ells ja tenen la seva i se'n preocupen. El que no és normal és esperar-ne una altra cosa. Com deia aquell savi espanyol, “lo que no pué sé, no pué sé, y ademá é impossible”. Doncs això.

L’autodestrucció d’Espanya

El Singular Digital - 25/01/2011 - Víctor Alexandre

Com és lògic, les recents declaracions de José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero sobre la necessitat d’homogeneïtzar “les autonomies” han estat rebudes amb indignació a Catalunya. Homogeneïtzació, és clar, vol dir recuperació per part de l’Estat de competències transferides i reducció, encara més, de l’insignificant poder que tenim. Aznar afirma que “aquesta configuració de l’Estat, amb tal grau de feblesa, ha de ser reformada en despesa i en ordenació, perquè Espanya no dóna per tenir disset organismes, disset administracions que fan les mateixes coses. No podem sostenir aquest Estat tal com està configurat. Espanya és un Estat políticament no viable i financerament inviable”. I, per la seva banda, Zapatero, que està enllestint un pla per uniformitzar-nos, parla de crear “nous instruments de coordinació” per tal d’“homogeneïtzar” normatives i introduir-hi “paràmetres similars”. És a dir, que tots dos no sols consideren abominable l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya sinó que la pelleringa escardalenca en què l’han convertit també els sembla excessiva.
I, ves per on, quan Artur Mas ha reaccionat dient “que tinguin clar que, si van a recuperar poder i competències a Madrid, no només s’enfrontaran a un govern que serà capaç de plantar cara, toparan també amb la voluntat i el sentiment d’un poble”, el PSOE de Catalunya, a través del seu secretari d’Organització, José Zaragoza, ha sortit en defensa de l’amo acusant Mas de respondre “amb males paraules la generositat dels socialistes”. Sí, de la involució autonòmica, Zaragoza en diu “generositat socialista”. I és que socialistes i populars no s’adonen que el pas del temps els ha convertit en víctimes de la seva pròpia trampa. Van crear una solemne mascarada anomenada “Estado de las Autonomías” per destruir la identitat nacional de Catalunya, del País Basc i de Galícia i ara es troben que la mascarada els està destruint a ells. Ara, però, tenen un problema afegit: la Catalunya d’avui no té res a veure amb la de fa trenta anys i cada agressió espanyola constitueix un revulsiu extraordinari per a la societat catalana. Un revulsiu que genera més independentisme, fins i tot entre aquells que fins ara havien defensat les “bondats” de l’“Espanya plural”.

L’harmonització d’horaris comercials per dinamitar l’estructura social de Catalunya, que, com sabem, es fonamenta en el comerç petit i mitjà, l’ofensiva contra les caixes catalanes i basques, la revitalització del projecte franquista de l’Espanya radial, la subordinació a Madrid de les nostres relacions amb la resta del món, la impossibilitat que les seleccions esportives catalanes puguin competir oficialment, la persecució sistemàtica de la nostra llengua i, entre altres coses, l’ofegament econòmic que patim per culpa d’una espoliació de 22.000 milions d’euros anuals constitueixen una formidable factoria independentista. Una factoria lenta, és cert, però factoria al capdavall i, a desgrat d’Espanya, amb un nivell de producció inexorable. Tot això, en definitiva, accelera el procés de presa de consciència de la societat catalana i la condueix, també inexorablement, cap a l’únic estatus que li permetrà sobreviure en un món globalitzat: la constitució d’un Estat propi.

Quan, en un article anterior, a propòsit d’aquesta qüestió, deia que Espanya porta dintre seu el germen de l’autodestrucció, no em referia a l’arrogància i a l’absolutisme que la caracteritzen, sinó a la seva impossibilitat de deixar de ser arrogant i absolutista. Per això es burla de la intel•ligència i tensa la corda cada cop més sense adonar-se que el trencament en el seu cas significa la desfeta, i en el nostre la llibertat.

Espanya ja és l’URSS

Diari Ara - 27/01/2011 - Pere Martí

La millor frase per definir històricament l’ambigüitat del pujolisme va ser la que va fer a principis dels 90, en plena efervescència dels processos independentistes de les repúbliques bàltiques. Per evitar qualsevol perill de contagi a Catalunya, va subratllar que “Catalunya és com Lituània però Espanya no és l’URSS”. Una frase brillant, que deixava tranquils els que es pensaven que Pujol era un pragmàtic autonomista, però permetia seguir somiant a la bona gent de Convergència que en el fons del fons d’aquell polític hi havia un independentista amagat. Finalment ha guanyat el segon: ahir Pujol va sortir de l’armari i va sentenciar que ja no hi ha arguments per seguir esperant que Espanya es reformi i l’única sortida és la independència o la rendició.

El posicionament de Pujol no és tàctic, no busca donar força a cap negociació conjuntural, perquè ja feia dies que avisava.És una posició sense retorn que en tot cas persegueix fixar el rumb de CiU dels propers anys, sense demanar permís. Ja feia dies que advertia, com en l’editorial del seu Centre d’Estudis el passat 14 de desembre, que “el Govern no aparqui l’agenda identitària per primer l’economia”. Alguns diran que ho podia haver fet abans. Potser si, però és igual. El més important és que ara Espanya ja és com l’URSS: enlloc de tancs ens amenaça amb intervenir-nos econòmicament i de locomotora econòmica ens vol fer passar per morosos.

Portar el CAT pot ser pitjor que aparcar malament a l'Hospitalet de Llobregat

Diari Ara - 27/01/2011 - ACN L'Hospitalet de Llobregat

Quan Valentí Esteve va sortir del seu despatx, al centre de l'Hospitalet, el 19 de gener va veure que uns guàrdies urbans es disposaven a multar-lo per tenir el cotxe mal aparcat. Els va convèncer que marxava, i no el van multar per això. Però el van penalitzar amb 200 euros perquè un adhesiu amb el CAT tapava l'E a la seva matrícula.

A la segona ciutat de Catalunya hi ha uns 50 casos l'any com el de Esteve, ha denunciat el grup local d'ERC. "És una xifra molt alta, i mostra la voluntat política de no deixar-nos expressar", ha lamentat el seu portaveu, Eduard Suárez. L'Ajuntament ha declinat fer declaracions sobre aquest cas, però ha recordat que en diverses mocions ha defensat la identitat catalana.

Valentí Esteve, que viu a Sant Esteve Sesrovires i té una corredoria d'assegurances a l'Hospitalet, ha assegurat que no pensa pagar la multa. Ni retirar els adhesius amb el CAT que duu enganxats a les matrícules dels seus dos cotxes.

"No la trauré, és qüestió de dignitat. Pago els meus impostos, visc a Catalunya, no perjudico ningú, el cotxe és perfectament identificable i no crec que faci mal a ningú", argumenta.

També es considera víctima d'un tacte desmesurat per part dels agents que el van multar. "Crec que és un excés de zel de l'agent", ha lamentat Esteve, que, a més, opina que "el subconscient" va trair un policia que se li va adreçar en català: "Va començar a escriure la multa en català i va acabar en castellà".

És el segon cop que els adhesius d'Esteve li causen problemes amb la policia. Fa tres mesos, els Mossos el van obligar a aturar el cotxe en una autopista i li van fer notar que està prohibit que el CAT tapi la E a les matrícules. Aquell cop, però, no el van sancionar.

Ara sí, i Esteve diu que ha recorregut a Esquerra, un partit en el qual no milita, perquè sap que s'ocupa d'aquest assumpte. Els assessors jurídics de la formació han recorregut la sanció, ha assegurat Eduard Suárez, portaveu d'ERC a l'Hospitalet, on el partit no té cap regidor.

"Voluntat de voler perseguir aquella persona que se sent nacionalment catalana

"Suárez ha afegit que "l'Ajuntament hi ha de fer alguna cosa", i ha imputat al consistori "la voluntat política" de perseguir aquesta mena d'adhesius, tot recordant que, de mitjana, s'imposen una cinquantena de multes l'any per aquest motiu a la ciutat, que té uns 260.000 habitants.

"Estem cansats que la Guàrdia Urbana de l'Hospitalet no ens atengui en català, no ens contesti en català", ha afegit el republicà, que ha opinat que, en el cas d'Esteve, aquest cos "ha comès una altra vegada la negació constant del que volem ser".

El consistori recorda la defensa de la immersió lingüística en el darrer ple

Fonts municipals han evitat comentar uns casos que han considerat "anecdòtics", però sí que han desmentit que l'Ajuntament "persegueixi" les expressions de catalanitat.

Ans el contrari, en el darrer ple municipal, el PSC, que té una àmplia majoria absoluta, i CiU van donar suport a una moció presentada per ICV-EUiA que defensava el model d'immersió lingüística a les escoles catalanes enfront de la sentència del Tribunal Suprem. Només el PP s'hi va oposar.

Aquest Pujol m'agrada

Diari Avui - 27/01/2011 - Saül Gordillo

M'agrada aquest Jordi Pujol que es deixa anar, que les diu tal com ragen i que no ha de fer excessius equilibris més enllà de la seva pròpia consciència i d'una fina capacitat analítica de l'actualitat política. M'agrada el Pasqual Maragall de després de la reforma estatutària. També he llegit elogis de José Montilla a partir d'haver perdut les eleccions, lloat per un traspàs de poders i una dignitat institucional impecables. Elogis de persones que fins pocs dies abans havien deixat José Montilla com un drap brut. El nostre país té aquestes coses. El Pujol autonomista i pactista avui és festejat per l'independentisme. El Maragall del feu socialista barceloní és admirat ara pels sobiranistes. I el Montilla vilipendiat durant el seu mandat és respectat pels que li havien negat tota legitimitat.

Quan pleguen determinats dirigents polítics catalans guanyen estima, comprensió i complicitat. En el cas de Pujol, amb les declaracions d'abans-d'ahir s'ha convingut que ha fet un pas més, que ha arribat a un punt d'inflexió. O desapareixem com a nació d'aquí a 50 anys, és a dir, l'eliminació o la rendició definitives, o aconseguim la independència. O caixa o faixa. Una dicotomia que Pujol sempre havia negat durant la seva llarga presidència. Potser és que Jordi Pujol és un murri, i sap que les retallades i la crisi que pateix el país i que ha d'administrar el nou govern no han de silenciar ni rebaixar l'ambició nacional. Potser és que a base de fer trobades, entrevistes i relacions amb un munt de gent, molta d'ella jove, Jordi Pujol s'ha acabat empeltant d'aquest desacomplexament nacional que domina determinats cercles i generacions del país.

O potser és que li està donant una lliçó a Oriol Pujol Ferrusola ara que el seu fill s'ha de dedicar a mantenir en tensió un partit que ha recuperat la Generalitat i que pot acabar assolint quotes de poder fins ara inimaginables. Fill, mira com s'ha de cuidar la musculatura nacional. Aquí faig un escrit i allà deixo anar una frase que, vistes en perspectiva històrica, diuen molt de l'evolució política de Catalunya i del personatge. President Pujol, ara m'agrada.

Independència, el pla B

El Punt - 27/01/2011 - Jordi Grau

¿Què ha canviat des d'una frase de Pujol que va ser portada d'El Punt l'any 1991: “L'independentisme no té cap sortida a Catalunya”, a l'afirmació feta a l'editorial del seu Centre d'Estudis en la qual deia que “gent que mai no havia somniat fer-ho ara votaria sí a la independència”? Moltes coses, sobretot el país, el nostre, i l'estat, el seu. Quan manava Pujol mai no va voler fer el pas cap a l'independentisme que molta de la seva gent volia i que hauria seguit sense dubtar. Sabia que, dins de Convergència, dins d'Unió, no tothom ho és, d'independentista, i que l'empresariat i la majoria de votants fidels a les seves idees agafarien por si ell feia un pas endavant. Sempre ha estat un nacionalista, un catalanista de pedra picada, però mai no havia estat independentista, tot i que mirava amb una certa simpatia la gent que entre els seus ho era. Pujol, si es llegeix bé el que escriu ara, no diu coses tan diferents de les que sempre ha sustentat. El que passa és que, lluny del poder, és més fàcil dir el que diu perquè s'adona que l'ofensiva espanyola va a totes i que vol arrasar tot allò que ha estat la lluita de la seva vida: la nació. Començant per la llengua i l'autogovern. Pujol segurament n'hauria tingut prou que Catalunya fos el Quebec, però ara ja sap que ni això suportarien els partits espanyols. Per això fa aquest pas endavant. Encara no diu: jo votaria sí en un referèndum, però s'hi acosta.

Els Arenas i De Cospedal han perdut la vergonya de dir el que sempre han pensat: una llengua, el castellà, una nació, l'espanyola. I Catalunya? Que pagui. Ara ja ni dissimulen. Molts empresaris catalans i gent que fins fa poc no s'ho haurien plantejat ara ja tenen la independència com a pla B, almenys com a objecte de negociació. De moment.

Pujol i la independència

El Singular Digital - 25/01/2011 - Jordi Cabré

L’últim editorial del president Pujol al butlletí del seu Centre d’Estudis és d’un sentit comú, i alhora d’una contundrència, que resulten reconfortants des del punt de vista intel•lectual i polític. En resum, Pujol expressa la manca d’arguments del nacionalisme majoritari contra l’opció independentista, i el greu dilema en què es troba Catalunya, en què no optar per la valentia podria comportar l’extrem de la desintegració nacional. Per primera vegada Pujol admet que Catalunya, després del procés estatutari (fallit), es troba en una cruïlla dura. Ni la independència és fàcil ni rendir-se és una opció. Què ens toca ara doncs?

Pujol parla de discriminació en economia, en autonomia, fins i tot en el vessant identitari... Catalunya, a partir d’aquesta marginació, cada vegada es veurà menys temorosa d’optar per la separació. Sobretot perquè podria ser que això només tingués l’alternativa del menyspreu, la laminació i l’ofec. I mentre això no és jurídicament viable, o políticament imminent, què pertoca? Pujol aposta per “reforçar-nos internament”. I té més raó que un sant.

Reforçar-nos perquè tenim les forces tocades. Baixes. El procés estatutari no només ha cansat: ha saturat. Els set anys de tripartit no només han decebut: han devaluat molt la nostra imatge i autoestima. La crisi econòmica no només és dramàtica socialment: té repercussions sobre el marge de maniobra del nostre autogovern. O sigui que podríem dir que els independentistes, no només ERC, hem anat veient com les forces per a culminar un procés de sobirania no eren ni són suficients. Falten ganes, falta talent, falta consens i falta projecte comú. No és que no ho tinguem clar, és que no és un afer prou clar encara. No és que no estiguem madurs, com erròniament va dir un dia Artur Mas, sinó que el moment no està prou madur, i en això Mas tenia raó: la política té els seus tempos i aquell cansament, aquell malestar, aquella saturació no pot venir tan ràpidament seguida d’un debat encara més cansat i més total. Pujol ha fet un article importantíssim: símptoma que aquest moment mica en mica va fent-se menys una opció ideològica i més una possible realitat de tots.

ERC ha dit sovint “hem guanyat el debat ideològic”, en referència a que tenien raó amb la idea d’independència. Però és trampa: el PP pot dir que cal eliminar l’atur i això, aquesta obvietat, no el converteix en vencedor ideològic de res. A més, ERC ha anat perfilant una ideologia primordialment d’esquerres que no pas independentista els últims anys, ja que voluntàriament i expressament va voler situar el debat en el prisma dreta/esquerra. És a dir, que per a la independència hi ha raons, moltes raons, totes les raons: però els debats ideològics no són per a ser guanyats, com si fóssim en un concurs universitari d’oratòria o dialèctica, sinó per a tenir el seu efecte en la realitat. Tant com sigui possible, que no sempre és molt. Però hi anem. Per lògica, per sentiment, per dret: però també (i sobretot) per deure, per necessitat, per responsabilitat.

Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec

www.jordipujol.cat - 25/01/2011 - Jordi Pujol

Podria passar que d’aquí a un temps en el tema de la relació entre Espanya i Catalunya ens haguéssim d’afrontar amb el dilema següent: o l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, sota pressió descarada del PP, posició entre ambigua i per sota mà també contrària del PSOE i el suport majoritari de l’opinió pública espanyola, o la independència.

Fa uns anys semblava que podríem evitar aquesta disjuntiva. Fa trenta, o trenta-cinc anys, i fins i tot en fa deu semblava viable que una evolució favorable de la interpretació de la Constitució i els efectes positius d’una col·laboració política, econòmica i d’hàbits convivencials entre Catalunya i Espanya anés consolidant una estructura de l’Estat espanyol que permetés el reconeixement clar i consolidat de la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya. Amb respecte i garantia de la identitat, amb un gruix de competències que realment signifiquessin un autogovern molt important i amb el finançament adequat per atendre bé els seus ciutadans i elaborar i aplicar projectes col·lectius ambiciosos. Naturalment, això havia de comportar una contribució lleial i a fons per part de Catalunya al progrés democràtic, econòmic, social i de prestigi d’Espanya. És el que des d’aquests editorials n’hem dit alguns cops el projecte Vicens Vives/Espriu.

Això ha fracassat. Des de fa uns anys s’ha anat consolidant un model homogeneïtzador, de sostre competencial molt baix, és a dir, d’autogovern molt limitat i sotmès a un creixent ofec financer.

Això encaixa del tot amb la concepció de sempre d’Espanya, amb l’objectiu que sempre ha tingut: un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà. És el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col•lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista. A través d’un procés gradual de marginació i de residualització de la catalanitat.

Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé.

Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència.

-------------------------------

Com hem dit suara, durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d’un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s’adherís a l’independentisme. Tenia arguments per a fer-ho.

Ara ja no en té.

Ara pot tenir arguments de viabilitat (no de viabilitat econòmica. Una Catalunya independent és viable). També de voluntat de no posar en perill la cohesió interna catalana. Però fins i tot aquest perd pes a mesura que s’accentua tant i tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes. Ara no té arguments polítics i cada cop menys arguments sentimentals. O econòmics.

L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les Institucions espanyoles, no és tan difícil perquè equival a rendir-se. I a acceptar la marginació i l’ofec de Catalunya. Per tant, fàcil. Però és el nostre final col·lectiu.

Arribat el cas, gent que mai no hauria somiat de fer-ho, votaria independència.

-------------------------------

Hi hauria hagut una manera d’evitar això. Que s’hagués acceptat que Catalunya és un poble amb personalitat pròpia, amb dret a ser respectat i considerat com a tal. I això era possible dintre d’Espanya.

Però requeria, en primer lloc, no negar-se a l’evidència. I a la justícia. I per tant no negar-li el dret a la seva identitat i a un autogovern adequat a la seva Història i a la seva vocació. Cosa possible malgrat que la Constitució acabés incorporant la generalització autonòmica. Però d’una manera que deixava oberta la porta als fets diferencials. Una porta que es va tancar aviat (amb l’excepció dels drets històrics del País Basc i de Navarra, i els concerts corresponents).

-------------------------------

Però ara ja és criteri molt general que el “café para todos” fou un error, i pitjor encara ha estat la forma com s’ha dut a terme, i com se’n vol culminar l’aplicació. Ho diuen ja, sense embuts, gent de primer fila tant del PSOE com del PP. Ahir mateix ho va dir en Bono. Tota una sorpresa. Fins i tot algun, pocs de moment, diuen que potser hi hauria la possibilitat de redreçar aquesta situació. Parlen, per exemple, que cal admetre que “Cataluña es el Québec de España”.

El Québec no es trobaria bé en el Canadà, ni tractat correctament si se l’equiparés a Alberta, Labrador, Ontario o la Colúmbia Britànica, territoris d’arrel anglesa, anglòfons i d’origen històric molt diferent al del Québec.

Això hauria estat en el seu moment una bona solució. Ara és possible?

En tot cas entre la independència i ser el Québec espanyol molta gent votaria això segon. Però podria molt ben ser que per Espanya l’estatus del Québec sigui tan intolerable com la independència.

Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim: reforçar-nos internament. En economia, en creativitat cultural, en reforçament de la nostra societat civil, ... Sense esperar gaire ajut ni gaire justícia. Però amb la confiança que ens dóna una constatació: a Catalunya tenim país. HI ha gent amb iniciativa. Ara també, malgrat la crisi i l’hostilitat espanyola. I mentre hi hagi país hi haurà futur. I el país anirà aplicant dia a dia el seu dret a decidir.

Català, basc i gallec: la xocolata del lloro

Diari Ara - 21/01/2011 - Marc Guinjoan

La setmana passada finalment entrava en vigor la modificació del reglament del Senat espanyol que permet als senadors emprar el català, el basc o el gallec en les seves intervencions –a excepció, no fos cas, de les interpel·lacions als membres del govern-. La reacció dels sectors més espanyolistes no es va fer esperar. Sota el paraigües de la crisi econòmica, des de diversos sectors de la societat espanyola s’ha posat el crit el cel pel que suposa, segons ells, un autèntic dispendi de recursos públics.

Avui, a El Pati dels Tarongers, volem abordar aquest tema per posar al descobert el fet que, darrere de l’argumentació de la crisi i de l’elevada despesa econòmica que això suposa, no hi ha més que un rerefons polític.

En primer lloc s’ha argumentat que ara mateix no és un bon moment per a dur a terme aquest tipus de polítiques, perquè en temps de crisi, tothom s’ha d’estrènyer el cinturó. Aquest argument és molt semblant al que, en el seu moment el President José Montilla ja va plantejar quan se li va preguntar si donava suport a la celebració d’una consulta sobre la independència, i la seva resposta va ser, sense embuts, que això no tocava en temps de crisi. En ambdós casos es recorre a un argument de força major i que suposadament ha de condicionar negativament l’aplicació d’aquella política per tal d’evitar haver de donar una resposta en clau negativa. Sobre un argument de no fàcil justificació, es busca una idea de consens superior. Així doncs, quan la crisi hagi amainat, la justificació per no acceptar el català, basc i gallec al Senat o per la celebració d’un referèndum sobre la independència quina serà? Si l’any vinent –mal em pesa que no serà així- l’Estat espanyol creix un 2%, ja no s’hi oposaran?

En segon lloc, també s’ha argumentat que els 350.000 euros anuals que suposa l’entrada de les llengües cooficials al Senat és una gran despesa tenint en compte que els Senadors ja saben parlar el castellà. És cert que aquests diners suposen una gran despesa per l’Estat? Vegem amb unes quantes dades què representen aquests 350.000€ en relació a altres partides pressupostàries:

- Els 350.000€ suposen un 4,15% dels 8.434.280€ que cobrarà la família real espanyola aquest 2011, en temps de crisi.

- O el 0,004% del total dels 8.560.089.000 del pressupost del Ministeri de Defensa espanyol.

- I el 0,15% dels 228.200.300€ que, dins del Ministeri de Defensa destinen a Asesoramiento para la protección de los intereses nacionales, o el 0,05% dels 652.097.790€ destinats a les mútues privades pels soldats de l’exèrcit.

- Però també suposa el 0,02% dels 1.298.879.060€ de pressupost d’un Ministeri com el de Cultura, que té totes les competències transferides a les autonomies.

- El 0,16% del Pressupost de les Corts Generals per l’any 2011 (Congrés i Senat, 216.421.090) (lamentablement les dades del Senat no estaven desagregades).

- El 0,00017% del total dels Pressupostos de l’Estat del 2011 (209.611.669.760€)

- Menys del triple del sou de Mariano Rajoy (107.952€ anuals) en tant que diputat de les Corts (3126€ mensuals), despeses d’allotjament de diputat (870€ mensuals) i com a líder del PP (5000€ mensuals) -amb la diferència que d’aquesta partida en cobren 25 traductors i intèrprets.

- I si assumim, per exemple que 10 milions de persones a tot l’estat estan a favor d’aquesta mesura (entre els habitants dels Països Catalans, d’Euskal Herria, de Galícia i d’altres persones amb certa consciència lingüística d’arreu de l’estat) aquesta mesura tindrà un cost per persona i any de 3,5 cèntims. Més, no cal dir, que les subvencions públiques anuals que es donen a la Fundació FAES, 10 cops superiors al cost de traduir al català, basc i gallec les intervencions del Senat.

Veiem doncs que sota l’argument de la crisi i de la gran despesa, no s’hi amaga res més que una posició política molt intensa en contra de la pluralitat lingüística de l’estat. I és que no tothom ha tingut la valentia del senyor Joaquín Leguina, polític socialista diputat al congrés fins el 2008, que sense pèls a la llengua ha declarat, solemnement que “de la traducció al Senat no em preocupa el cost, sinó la baixada de pantalons”.

S’ha aixecat la veda

El Singular Digital - 19/01/2011 - Francesc Sanuy

Al Pigmalió de Bernard Shaw, el professor 0’Higgins intenta ensenyar l’anglès correcte a la seva deixeble inculta amb la frase “the rain in Spain falls mainly on the plains”, és a dir, la pluja a Espanya cau principalment a les terres planes. Ara, en canvi, la prestigiosa premsa financera britànica fa un joc de paraules amb “the pain in Spain” que vol dir el dolor a Espanya i es pregunta quin són els territoris més vulnerables en relació a l’impacte negatiu de la crisi econòmica. La resposta és que, pel que fa al deute públic, el govern central “només” representa el 78 p.c. del total quan, en realitat s’hauria de dir que tot i que les autonomies han assumit la colossal massa salarial de l’ensenyament i la sanitat, l’administració madrilenya encara significa més de les tres quartes parts de l’endeutament total. A més a més, Madrid necessitarà entre 56.000 i 100.000 m. d’€ per a la segona repassada del FROB a les caixes i els bancs hauran de menester un refinançament que previsiblement es dispararà al març i l’abril. Per tant, quan el primer ministre Zapatero declara que s’han de disciplinar els governs autonòmics, primer hauria de haver fet els deures en l’àrea de la seva exclusiva responsabilitat que és justament on hi ha els grans forats i la urgent necessitat de fer servir el bisturí.

Així, doncs, a partir de les dades objectives, resulta especialment injust que el cap de govern espanyol presenti com a principal problema que cal subsanar l’existència de les autonomies. En realitat, és al govern central on hi ha les enormes partides pressupostaries de lliure disposició i susceptibles de retallades correctores del dèficit. El president, però, amb la fè del convers i al zel del neòfit, ha anat amollant el llast de la ideologia socialista i ja parla com els “lib – dems” britànics. Diu, en efecte, que reduir el dèficit és progressista, perquè l’alternativa seria penalitzar injustament la generació següent. Es a dir, que és més equitatiu castigar els que han construït el país que no deixar recaure el cost en els seus descendents. Als quals, naturalment, se’ls podrà afaitar també amb el mateix argument quan calgui. Per la mateixa regla de tres, també denuncia que les autonomies s’hagin endeutat per valor de 105.000 m. d’€, xifra que, per cert, només representa un 15 p.c. del total de l’Estat. S’oblida, sobretot de ressaltar en aquesta culpabilització, que totes les autonomies excepte Catalunya, estan governades pel PSOE i el PP que són els dos partits que, en santa aliança, volen asfixiar òbviament l’única que va per lliure. I, naturalment, ni la dreta ni l’esquerra critiquen els 7.200 m. d’endeutament de l’Ajuntament de Madrid o els privilegis de concert econòmic i paradís fiscal d’Euskadi i Navarra.

S’ha desencadenat, doncs, una ofensiva en tota regla contra el model d’Estat autonòmic, amb onades successives a l’estil nordvietnamita, de les diferents Brunetes disponibles. Primer, la gran coalició que, en aquesta matèria ja és una innegable realitat en la línia del “antes roja que rota” o blava si cal. Recordin la coincidència de l’advocat de l’estat que fa per ordre del govern Zapatero un dictàmen que, després, serveix de base per al recurs del PP contra l’Estatut de Catalunya. O el paral•lelisme de l’informe de la Fundació Erevis, presidida pel Secretari d’ Estat i Ministre de Defensa amb UCD, PSOE i PP, Eduardo Serra, amb el de la FAES que també predica el retorn al centralisme jacobí. Vegin igualment com els dos grans partits convoquen, amb pocs dies de diferencia, sengles actes destinats a pintar a la paret aquella ratlla de les inundacions que diu “fins aquí arribaren les aigües”. Cosa que vol dir, ara toca la involució, el rebobinat, la marxa enrere, el final de trajecte i el retorn absolut al centralisme brutal. Es ben bé allò que diuen en terra castellana: “todavía no asamos y ya pringamos”. O bé el desengany de Sísif en veure que la roca que laboriosament havia fet pujar fins al cim del turó torna a rodolar avall amb una LOAPA, una constant vulneració de les competències exclusives, una asfíxia financera premeditada o qualsevol maniobra deslleial i contraria a l’esperit del gran pacte de la transició, a la Constitució i a l’Estatut.

Resulta, doncs, evident que quan es desmunta aquella petulància de nou ric (els nostres bancs són els més sans del mon, som la 8ª potència mundial o hem superat Itàlia i ara anem a passar davant de França) no hi ha cap acte de contrició ni propòsit d’esmena en relació a Catalunya, l’únic territori que sense discriminació ni maltractament podria aportar dinamisme de cara a la necessària recuperació. Ans al contrari, s’ha optat per unànime consens que, a fi d’amagar i camuflar el clamorós fracàs del capitalisme madrileny, s’ha de trobar un culpable que s’anomeni el model autonòmic, però que, el capdavall, només vol dir Catalunya, com sempre la diana preferida dels qui, des de dretes i esquerres, necessiten una hostilitat que els aglutini. Ningú no reclamarà que siguin suprimits els Ministeris i organismes centrals que dupliquen despeses i tràmits. Ni de que es dicti una Llei de Dependència amb invasió de les competències autonòmiques i, a sobre, es centrifugui la despesa. Ni que la sanitat de Catalunya tingui els 1.600 €/any que s’adjudiquen a la resta de l’Estat, en lloc dels 1.200 d’aquí. Ni de la pèssima dotació d’infraestructures o de serveis (Port, autovies sense peatge, ferrocarrils, aeroport en mans del tàndem AENA – IBERIA, etc.). Allò que, segons s’ha declarat, serà realment important i que ens ajudarà a combatre la recessió serà la implantació violadora de l’Estatut d’un horari comercial pakistaní, la prohibició de que la Generalitat obligui a que els rètols del comerç es facin també en català o que una norma de Madrid ens impedeixi prohibir les corrides de toros que, per si no ho sabien, ja fa 22 anys que es van prohibir a Canàries sense que ningú hagi protestat mai. En fi, la Brunete del Banc d’Espanya i la CECA es carregaran les caixes catalanes que ara van “de corpore insepulto”. La Brunete judicial seguirà en la línia d’aquest magistrat G. Cobos, tan exemplar i tan imparcial que diu que els nacionalistes són onanistes. No sé si es referia als nacionalistes espanyolistes o només a d’altres de concrets. La Brunete mediàtica ja veuen que com les velles falanges de Galícia és on “inasequible al desaliento”. En resum, que pinten bastos.