Espanya contra Catalunya

El Singular Digital - 18/01/2011 - Víctor Alexandre

Espanya mai no ha tingut el do de la saviesa. Ha tingut força, en alguns moments, però saviesa mai. La seva història parla per si sola. Espanya ha vençut en moltes ocasions, però mai no ha convençut. I no ho ha fet perquè, a més de menysprear tot allò que ha ignorat, ha emprat tots els seus esforços a anorrear la identitat del vençut, ja fos practicant l’extermini físic amb banys de sang o provocant la desaparició de la seva llengua. Espanya és un país acomplexat amb deliris de grandesa, i aquest és el germen de la seva autodestrucció, ja que només es reafirma per mitjà de la mort de les preses que treballen per al seu benestar. Cosa, òbviament, molt poc intel•ligent, atès que la mort de les preses acaba comportant, en aquest cas, la mort del depredador. Però no es pot esperar res més del país de la cerrazón. Cal ser molt ruc, certament, per matar la gallina que et dóna de menjar. José Montilla i Mariano Rajoy van reconèixer no fa gaire que, sense Catalunya, Espanya “és insostenible”, i, tot i això, Espanya es deleix per empobrir-nos.

La recent sentència del Tribunal Suprem espanyol contra la immersió lingüística i el recurs del govern Zapatero contra la llei de consultes populars són una mostra força explícita d’aquesta operació d’extermini. D’una banda, es tracta de convertir el català en una llengua inútil, merament folklòrica, que només tingui sentit en un àmbit restringit i domèstic; de l’altra, s’intenta tapar les escletxes legals que permeten mostrar al món el creixement imparable de l’independentisme a Catalunya. Un independentisme força desorientat encara –només cal mirar el ventall parlamentari–, però indubtablement creixent. I Espanya, sense adonar-se’n, hi contribueix, fins al punt que la fàbrica més important d’independentistes és ella i no pas Catalunya. Si fos intel•ligent, no tibaria la corda, deixaria que la llengua pròpia de Catalunya continués essent la llengua vehicular de l’ensenyament, abocaria diners –que en realitat són nostres– per millorar les infraestructures catalanes, cediria el control de l’aeroport de Barcelona al govern català, prioritzaria la connexió del TGV Catalunya-França, permetria la vertebració comunicacional dels Països Catalans i acabaria amb l’espoliació que patim. Si fes això, serien molts els catalans que se sentirien contents i enganyats i que es mostrarien molt menys reivindicatius. El problema, com dèiem, és que Espanya no pot deixar de ser com és i això la perd. La perd la seva inseguretat, la perd el seu complex d’inferioritat, la perd la frustració de lo que pudo haber sido y no fue, la perd la supèrbia i la perd la cerrazón. Per això insisteix i insisteix, perquè viu l’existència nacional de Catalunya com una negació de la nació espanyola i se sent amenaçada cada cop que percep el més mínim signe de catalanitat. No entendrà mai, per exemple, que, per tal que la llengua catalana recuperi l’espai que l’espanyola li va arrabassar, cal que aquesta reculi. És a dir, que “l’equilibri inexcusable” entre el català i l’espanyol de què parla el Tribunal Constitucional –i en el qual es basa el Tribunal Suprem per carregar-se la normalització de la llengua catalana–, constitueix per si mateix un autèntic genocidi lingüístic. I és que l’esmentat “equilibri” entre una llengua forta, amb el poder d’un Estat al darrere, i una llengua feble, amenaçada de mort, suposa un parany letal per a aquesta última. És elemental: si en una situació de desigualtat de forces tractes tothom de manera idèntica trenques l’equilibri i vulneres la igualtat de drets.

L'hora de marxar

Diari Avui - 18/01/2011 - Xevi Xirgo

Et conviden uns amics a sopar i, si hi estàs bé, no trobes mai l'hora de marxar. Que si això i que si allò i anar fent. No m'imagino, però, què passaria un dia si em truca un amic i em convida a sopar i m'insinua que me l'he de portar, que jo porti el primer, el segon i les postres i que ell ja hi posarà la taula i les cadires. Segurament ho atribuiré a un excés de confiança, que no té temps i va de bòlit, i hi aniré. I sóc capaç de dur-li un llibre de regal. Però si quan arribo es passa l'estona dient-me que per culpa del sopar ara ell no arribarà a final de mes, i que la seva economia és un desgavell perquè hi ha hagut de posar la taula i les cadires, agafaré els trastos i marxaré. Perquè sé d'altres amics que hi van a sopar amb una mà a cada butxaca. Tan amics, però a partir d'ara cadascú a casa seva. A sopar que no m'esperi més. Amb Espanya, nosaltres, en canvi, ho fem diferent. Demanem contínuament la carta de cornuts i pagar el beure. La dreta, l'esquerra, el poder econòmic, els diaris i tothom s'estan posant d'acord a culpar-nos de la situació econòmica. I nosaltres callem. He arribat a pensar que a l'Estat ja li estaria bé una intervenció econòmica, perquè així suspendrien les competències econòmiques de totes les autonomies. I vostès ja saben que quan a Espanya parlen d'autonomies parlen de Catalunya. Ens tindrien lligats de peus i mans. Seríem decoratius. Definitivament, vull dir. No és cap metàfora. Es veu que Mas es va adreçar en aquests termes –el de l'hora de marxar– en un dels darrers consells nacionals de CDC parlant de futur. Veurem què passa. N'hi ha que fa temps que tenim les maletes a la porta. Per si de cas.

Caspa espanyola

Diari Avui - 18/01/2011 - Isabel-Clara Simó

Sóc dels qui creuen que Espanya, aquella Espanya profunda i casposa que enyora el general Franco i la multitudinària missa de les dotze, aquella que trobava “soez” a Cela i “agitanado” a Lorca i que dividia el món en dues parts: “España y el extranjero”, estava en perill de defunció, que la mort de Franco i l'entrada a la Unió Europea havia obert les portes i les finestres de l'autarquia. De mica en mica, però, veig que va sortint de l'armari, primer amb vergonyeta i després “sin complejos”, el decrèpit rostre del Caballero de la mano en el pecho. Les dues perles més recents són ben conegudes: la primera, que guanyés el premi Nobel Mario Vargas Llosa va ser un triomf de la literatura espanyola (sic); que Messi sigui Pilota d'Or, és una traïció a Espanya. La segona va ser el dia de la loteria, que, com al Tercer Món, és una dia de festa major en aquest sud d'Europa que fa l'AVE més car del món i no sap frenar la corrupció sinó que la fomenta: una senyora, desinformada, exclamava que ella ja en té prou “con que no les haya tocado nada a los catalanes”. Espècimens així n'hi ha a tot arreu, però que totes dues coses siguin seleccionades per periodistes i aprovades per les direccions dels informatius és molt notori.

Per acabar-ho d'adobar, l'insubmergible Aznar diu que les autonomies són una despesa intolerable. Es refereix, és clar, a Catalunya, no a Castella-la Manxa. Doncs, mira, estic d'acord amb ell: la sentència del Tribunal Constitucional va liquidar la “España de las autonomías”, i disset és un nombre elevadíssim. És que havien de ser tres: Països Catalans, Països Bascos i Galícia. La resta se la va inventar Suárez per no desairar als del sabre.

Tot i això jo continuo creient que hi ha una Espanya que sí que vol la pluralitat, que sí que estima la llibertat i que no ha caigut en l'antesala del nazisme, que consisteix a odiar comunitats senceres, perquè és aquí on la serp diposita els seus sinistres ous. El que no sé és on està.

Van contra nosaltres. Volen els nostres quartos però no l'autogovern; volen que vulguem ser espanyols però van a liquidar la nostra llengua. I no sé si serem capaços de plantar-hi cara.

En Espagne la presse préserve la monarchie

Lafabriquedelinfo.fr - 08/01/2011 - Olivia Dehez

L'état du débat sur le renouvellement de la monarchie en Espagne en ce début d'année tiendrait peut-être en une phrase: « les Princes sont préparés pour régner ». 35 ans après le rétablissement de la monarchie et le retour du roi Juan Carlos, état des lieux d'une presse qui aime sa monarchie.

Ce postulat a été formulé par deux journalistes, dont Carmen Enriquez de la chaine de service public TVE. C'est le titre qu'elle et son confrère ont choisi pour un livre paru au mois de novembre sur Felipe de Borbon et Letizia Ortiz, prétendants à la succession au trône d'Espagne. La date est opportune puisqu'il s'agit de l'anniversaire des trente cinq ans du rétablissement de la monarchie dans le pays, qui annonce en même temps la fin prochaine du règne de Juan Carlos I. Les Princes sont préparés pour régner : la formule a été reprise par tous les titres de presse sans pondération. Et c'est par ce biais que la légitimité des héritiers apparaît au public, irrécusable.

Inaki Anasagasti, ancien membre du PNV (Parti Nationaliste Basque), a lui aussi publié cette année un ouvrage. Plaidoyer pour une ouverture du débat, La monarchie protégée par la censure dénonce l'entreprise de mystification de la Couronne en Espagne. "Le PSOE (Parti Socialiste Ouvrier Espagnol) et le groupe Prisa, qui édite El Pais, ce sont eux qui ont donné le ton. Théoriquement, ils ne sont pas monarchistes, mais ils ont posé comme acquis que la figure royale était en charge de l'Etat."

Un état de fait, naturalisé par les journalistes, comme Carmen Enriquez, qui s'exprimait en novembre 2010 au micro de Periodico Digital : "Juan Carlos I a rencontré des problèmes à l’époque de son investiture, jusqu’à ce que les citoyens espagnols soient convaincus que ses intentions étaient bonnes et se résumaient, ni plus ni moins, à convertir ce pays en un régime pleinement démocratique. Si on se réfère aux sondages, on s’aperçoit qu’il n’est question ni d’un refus, ni d’une remise en question du système monarchique en Espagne. Ce que certains voudraient faire croire."

Et son confrère Emilio Oliva de l'agence EFE, ajoutait en soutien : "Ces histoires de légitimité sont en réalité moins importantes qu’il n’y paraît. Les monarques ne rencontrent pas de problèmes auprès de l’opinion publique, l’opinion sérieuse." C’est la fabrique du consensus, qu’évoque encore Inaki Anasagasti : "Si la monarchie apparaît dans tous les enquêtes d'opinion comme l'institution la plus valorisée, c'est fondamentalement parce qu'il existe une censure et une manipulation étatiques, et que les informations qui nous parviennent de la Casa Real sont toujours positives."

Mentalité soumise

Pascual Serrano, journaliste au Monde Diplomatique version espagnole, dans une intervention publique en 2007 à Madrid, épingle sans détour la "mentalité soumise" de la presse espagnole, devant un parterre d’étudiants en journalisme: "L’imposition d’un régime monarchique requiert tout un appareil d’idéologisation […] qui utilise les leviers émotionnels au service de la cause. En réalité ce modèle communicationnel s’applique régulièrement dans le panorama informatif espagnol, mais c’est quand il s’agit de la monarchie qu’il atteint son paroxysme. La dynamique générale est de taire tout ce qui fait référence à la contestation de la monarchie, de même passer sous silence le soutien à l’hypothèse républicaine."

En 2005, année du mariage de Felipe de Borbon et Letizia Ortiz, El Pais reproduit un questionnaire sur le couple princier. Trois réponses sont avancées : "1. Felipe et Letizia font un joli couple"; "2. chaque fois ils ont l’air plus heureux"; "3. ils sont toujours plus touchants". L’"enquête d'opinion" du journal progressiste apparaît bien peu ouverte à la contestation. De même, le quotidien El Mundo l'année suivante, demande à ses lecteurs : "Croyez-vous qu’il faille réformer la Constitution pour éviter la discrimination de la femme dans l’ordre de la succession à la couronne ?". Pascual Serrano, qui cite ces deux exemples dans son intervention à charge, suggère, au même titre que la gauche républicaine espagnole, qu’une certaine idée du progrès social tendrait à mettre fin aux discriminations entre la Couronne et 47 millions d'Espagnols, avant de légiférer sur l’ordre de passage au casting royal.

La presse ne doit pas remettre la monarchie en question"

Cette inertie médiatique autour de la question du régime de l’Etat espagnol, au-delà de la complaisance de certains "journalistes courtisans", est plus sérieusement l’expression d’un principe de précaution qui fait globalement consensus au sein de la population et de la classe politique. La République est perçue en Espagne comme une vieille chimère, enterrée il y a soixante dix ans avec la guerre civile, et la "mémoire historique" est une pomme de discorde que peu de médias se risquent à croquer.

Magis Iglesias, chef du service politique de l'agence de presse Colpisa et ex-présidente de la Fédération des journalistes espagnols (FAPE), reconnaît l'existence d’un parti-pris au sein de la profession: "La monarchie est une institution que même les républicains en Espagne ont reconnu indispensable à la stabilité du pays, qui a connu une guerre civile avant d'affronter une dictature. Notre démocratie est si jeune que toucher à la monarchie pourrait rouvrir de vielles blessures, dont nous ne voulons plus. La presse ne doit pas remettre ça en question."

Ces vieilles blessures, ce sont les morts de la guerre civile et du franquisme, les "oubliés" de l’histoire contemporaine espagnole. A la mort du dictateur, la Loi d’Amnistie de 1977 a définitivement classé le dossier des crimes franquistes et jamais justice n’a été rendue aux républicains morts pour la démocratie. La tentative du juge Baltazar Garzon en 2008 d’entamer une enquête sur les crimes du passé s’est soldée par une éviction express du magistrat, qui risque 20 ans d’interdiction d’exercice sur ordre d’un syndicat d’extrême-droite.

Le franquisme a été dissout mais pas condamné, et ses héritiers intellectuels sont parmi les acteurs de la droite actuelle. Et les républicains, depuis 1939, ont perdu la partie. Juan Carlos I, sacré roi d’Espagne par Franco en 1975, est de fait devenu garant de la paix civile. Parce qu’il a chapeauté la Transition et orchestré le retour à la démocratie en faisant avorter un coup d’Etat, le roi a gagné le respect et la confiance d’une majorité d’Espagnols. Et de journalistes.

Des questions restent taboues

Selon Magis Iglesias, ce que la profession réclame maintenant, c’est la transparence des pratiques royales. "Depuis l'arrivée de la princesse Letizia dans la famille, on commence à être plus au courant. Quand l'infante Sofia est née, nous avons (les journalistes) reçu un sms de la Casa Real. Mais c'est insuffisant. On ne sait rien des affaires de la Famille Royale. Et à commencer par son coût." Mais tous les journalistes espagnols ne se satisfont pas de recevoir des textos de l’attaché de presse de la Famille royale.

Le journal Publico va se permettre de faire les comptes. Depuis trois ans, le quotidien généraliste occupe seul un créneau déserté par ses confrères. En janvier 2010, il réclame dans ses pages la fin du mystère sur les dépenses de la Couronne espagnole et avance un calcul : au total, plus de 33 millions d'euros seraient attribués annuellement à la Couronne, par une population qu'on dit partout éprise de ses monarques. Une autre "vérité ", celle du plébiscite accordé à la Couronne, que trois mois plus tard le quotidien met à l'épreuve des chiffres. Selon le journal, le soutien populaire à l'institution royale a connu une baisse historique sur la période 1994-2008. Et particulièrement, un rejet de la part des jeunes qui n'ont pas connu la Transition.

"Toute la question est là aujourd'hui, admet Magis Iglesias. Le Roi a gagné l'affection et le respect de la population. Son fils, c'est à dire le Prince, doit maintenant les mériter. C’est pour ça que les médias en Espagne doivent s'atteler à un suivi sérieux du processus de succession, pour que le jour où Felipe succède à la couronne, les citoyens puissent juger s'il est nécessaire ou non."

Pour ce faire, les journalistes vont pouvoir compter sur un Prince coopératif. Parce que Felipe de Borbon aime les journalistes, et pas seulement sa femme. En mai dernier, il a tout naturellement présidé le Congrès Mondial des Journalistes qui se tenait en Espagne, et longuement loué la liberté de la presse, en ouvrant son discours par une question, a priori rhétorique : "Qui ne veut pas être bien informé aujourd’hui ?".

L’ironie veut qu’une loi protège la famille royale de la critique. L’article 491 du Code Pénal établit qu’il "sera imposée une peine de six à vingt quatre mois à qui utilise l’image du Roi ou de n’importe quel de ses ascendants ou descendants, ou de la Reine consort, ou du Régent ou de n’importe quel membre de la Régence, ou du Prince héritier, de n’importe quelle forme qui puisse affecter le prestige de la Couronne."

Magis Iglesias, qui présidait le Congrès Mondial des Journalistes en tant que présidente de la Fédération des journalistes espagnols, aux côtés du Prince Felipe, nuance la législation, qui a pourtant déjà couté cher à la presse satirique :
"La loi n’empêche pas de parler en mauvais termes de la monarchie, elle empêche les injures et les insultes au chef de l’Etat, comme pour n’importe quel citoyen. Mais s’attaquer à une institution comme l’est la gouvernance de l’Etat, ce serait grave. Ca pourrait amener la fin de l’institution, et ce serait alors irrémédiable. C’est donc logique que la monarchie l’empêche. Mais ça ne doit pas être au prix de fermer la porte aux autres journalistes."

Les "autres journalistes", c’est la bonne presse. Celle au nom de qui Magis Iglesias est actuellement en pourparlers avec le Prince. Car le monarque veut moderniser l’image de l’institution, et entrouvrir la porte du Palais. Mais pas pour y laisser rentrer n’importe qui. "Le Prince est très préoccupé, et m’appelle régulièrement pour savoir quel formule nous allons choisir, avoue la journaliste politique. Il redoute que s’il délivre des accréditations régulièrement, cela ouvre le champ à une presse spécialisée dans les médisances. Parce qu'il y a des gens qui se moquent de la princesse, font des critiques, enfin utilisent la couronne comme un élément de distraction et de scandale. Ils ne savent pas comment empêcher l’accès à ces gens-là tout en laissant les journalistes classiques faire leur travail d’information." C’est pourtant le quotidien généraliste El Mundo, qui en 1992 a le premier déplacé le Roi dans le domaine du people, en reproduisant une photo du chef de l’Etat sur une plage.

La monarchie négocie actuellement rapport renouvelé avec les médias. La FAPE a récemment exigé de la Casa Real qu’elle arrête d’envoyer des invitations mondaines à certains journalistes. Et que soient à la place délivrées des accréditations, afin de marquer la responsabilité de chacun.

La implosió que ve

Diari Ara - 16/01/2011 - Toni Soler

Ofensiva . Portem mesos debatent quin to tindrà la presidència d'Artur Mas. Ens preguntem si serà una legislatura de gestió contra la crisi, o si hi haurà lloc per a l'agenda de l'avenç nacional (que és una altra manera d'enfocar la gestió contra la crisi, pensem alguns). Volem saber si això del pacte fiscal serà un brindis al sol o un envit seriós a l'Estat. Si xisclaran els sobiranistes de CDC, o si Duran aconseguirà silenciar-los amb un bozal . Però resulta, ai las, que això tampoc no depèn de nosaltres. No som lliures per decidir quan ens enfadem i quan no. Potser l'Artur Mas volia tranquil·litat i bons aliments, però sembla evident que a Madrid han decidit una altra cosa: s'acosta una ofensiva en tota regla contra les autonomies en general i contra Catalunya en particular. Mas haurà d'entrar al trapo . L'hi obligaran.

aznar . José María Aznar ha demanat un vot massiu per al PP perquè Rajoy pugui encarar lliurement la revisió de l'estat de les autonomies, aquest federalisme d'opereta impulsat el 1978 per la UCD i el PSOE per diluir la diferència catalana. Ara consideren que 17 Parlaments, 17 horaris comercials, 17 televisions i 17 de tot són un luxe que no ens podem permetre. Aznar deu tenir part de raó, tot i que, quan ell manava, les autonomies (majoritàriament en mans del PP) no eren una rèmora, sinó un complement del miracle econòmic espanyol. I mentre es queixa de duplicitats, no diu que l'Estat té més funcionaris que abans. I que manté un ministeri de Cultura buit de competències, però amb prou pressupost per endur-se l'arxiu Centelles o el fons documental de Carmen Balcells.

Però no ens enganyem, el debat no és tècnic, sinó tàctic (cal assenyalar un culpable de la fallida) i emocional ( reforzar la idea de España, com suplicava el diari Abc ). Això és el que ens espera si Rajoy obté la victòria que tothom li vaticina. El problema, però, és que el PP no estarà sol en aquesta croada. L'acompanyaran milions de vots (centenars de milers a Catalunya: aquest és el nostre taló d'Aquil·les) i, a més, comptarà amb el suport d'un PSOE desorientat i sense discurs. L'ofensiva de ZP contra els horaris comercials n'és el primer exemple. Però els socialistes, a més, preparen un pla per racionalitzar l'estat de les autonomies, i amb aquest arsenal intentaran resistir el vendaval popular.

riscos . Des d'un punt de vista tàctic, la implosió que s'acosta no és dolenta per a cap govern espanyol: el xivarri potser distraurà els ciutadans del drama autèntic, la fallida internacional de la marca Espanya i la inevitable retallada de despesa pública. Però si mirem més enllà, només una mica més enllà, veurem que l'Estat està jugant amb foc. A Euskadi, el lehendakari més impopular des de la Transició s'enfrontarà, tard o d'hora, a un món abertzale reforçat i reincorporat a la vida política; a Catalunya hi ha un govern nacionalista sòlid i uns moviments reivindicatius de fons que no tenen res a veure amb les tristes batalletes de l'independentisme polític. I hi ha, sobretot, un interrogant enorme: ¿algú creu que el PSC seguirà les passes del PSOE si proposa -com sembla- una nova LOAPA?

Jo no sé si aquesta Espanya en fallida, intervinguda, crispada i condicionada pel soroll mediàtic del postfranquisme està en condicions de plantejar una batalla amb tants riscos. Però, si ho fa, és possible que Artur Mas es trobi, sense proposar-s'ho, davant d'una disjuntiva que no esperava. No pas tan aviat.

La Masia del cine català

Diari Avui - 16/01/2011 - Manuel Cuyàs

La pel·lícula Pa negre, d'Agustí Villaronga, basada en la novel·la i altres relats d'Emili Teixidor, ha estat nominada a alguns dels premis Goya instituïts per l'Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España. Nominada: una paraula que no volia dir res, ni en català ni en castellà, fins que el català i el castellà se la van copiar de les cerimònies dels Oscar. Igual que Acadèmia. Si a Hollywood l'entitat que reparteix els Oscar i nomina les pel·lícules que se'l mereixen es diu The Academy of Motion Pictures Arts and Sciences, les institucions cinematogràfiques espanyoles i catalanes no podien pas quedar enrere i ser menys acadèmies a l'hora de distribuir premis. A Catalunya també tenim acadèmia, l'Acadèmia del Cine Català. Una acadèmia era fins fa poc un lloc on se feien classes. Si l'acadèmia era de ciències s'hi havia d'anar amb un microscopi i amb la taula dels elements apresa de memòria, i si era d'arts s'hi havia d'anar amb una carpeta de dibuix, llapis i goma d'esborrar. Ara les acadèmies són d'arts i ciències del cine i no s'hi va a aprendre a fer pel·lícules sinó que s'hi ha d'anar amb les pel·lícules fetes i nominades. L'estora vermella de l'entrada també és una còpia de Hollywood. I els vestits dels actors. I els posats que fan. I els petons. I l'agraïment a la mare, al pare, a la promesa i al productor quan els donen el premi.

Però bé, no fem escarafalls, que avui estem de festa. Pa negre, una pel·lícula catalana de molt alta qualitat, pot rebre aquest any el reconeixement d'una acadèmia, l'espanyola, que normalment no fa cas del cine català per molta qualitat que tingui. Només la nominació ha fet que molts cines que ja l'havien exhibida mesos enrere l'hagin tornada a reclamar. Això vol dir diners per a la productora d'Isona Passola i la possibilitat de fer més pel·lícules catalanes d'alta qualitat. Els mèrits sempre ens els reconeixen els altres, i cal aprofitar-ho. Hi insisteixo: res d'escarafalls. I si els premis Goya a què Pa negre aspira es materialitzen, més demanadissa, més negoci i més pel·lícules catalanes.

No s'acaba de ponderar prou que si el cine català té cada cop més prestigi i més qualitat artística i tècnica és gràcies a l'Escac, l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya. Si el Barça té a la Masia d'allà dalt a la Diagonal l'escola de formació de futbolistes que amb els anys, amb l'esforç i la disciplina ha creat jugadors de primer nivell que no ens cal anar a fitxar a fora perquè són nostres, a Terrassa hi ha una altra masia, la masia del cine català, que amb els anys ha format, com si d'una verdadera acadèmia de les arts i de les ciències cinematogràfiques es tractés, un planter de tècnics i artistes de primera divisió. Els resultats de l'Escac s'estan obtenint ara. Agustí Villaronga no en va ser alumne, però alguns tècnics de la pel·lícula Pa negre, la pel·lícula nominada als Goya, sí que ho van ser.

L'Escac va néixer de la dèria personal de Josep Maixenchs, un antic escolapi que quan exercia el sacerdoci i la docència ja projectava als seus alumnes de batxillerat les pel·lícules més selectes de la història del cine i els donava unes informacions fonamentals sobre el director, el productor, els actors i l'època en què van ser fetes. La confluència cinèfila i pedagògica va convertir Maixenchs primer en fundador i ara en director de l'Escac, escola patrocinada per l'Escola Pia de Catalunya i adscrita a la Universitat de Barcelona.

Maixenchs, em permetran la confidència, va ser professor meu quan ell era escolapi i jo alumne de Santa Anna de Mataró. No diré que em va introduir en l'afició al cine, perquè ja la portava incorporada des que vaig néixer, però va desplegar davant els meus ulls i els dels companys una filmoteca sencera.

Fa poc vaig anar a retrobar Josep Maixechs a l'Escac de Terrassa. Té una afectació als ulls que li impedeix veure com cal les pel·lícules, però està molt satisfet de l'obra feta i dels alumnes que surten del seu establiment. Un moment de la conversa em va confessar la seva preocupació perquè els alumnes tenen poca sensibilitat per fer cine en català. “Han crescut veient cine en castellà i es pensen que els personatges de les seves pel·lícules han de parlar en castellà. També han crescut amb el cine de Hollywood i aspiren a fer cinema com l'americà”. ¿Com volen que no tinguin aquesta aspiració si les nostres institucions cinematogràfiques, com si fossin a Hollywood, són Acadèmies d'Arts i Ciències que reparteixen ninots semblants als Oscar?

Sort en tindrem de Pa negre. No sabem encara calibrar el favor que ens farà a tots Pa negre. Una pel·lícula catalana parlada en català i basada en un relat català guanya premis o almenys té nominacions de l'Academia que imita la de Hollywood i que fins ara només valorava el castellà.

Ha guanyat Otegi

Diari Avui - 16/01/2011 - Josep-Lluís Carod-Rovira

No existeix cap realitat nacional que sigui idèntica a una altra, però sí que és possible trobar semblances o paral·lelismes en situacions per les quals passen certs països. Sovint s'ha volgut establir aquesta proximitat entre Irlanda del Nord i el País Basc, a partir de certs factors similars o comparables. En realitat, però, hi ha dues diferències fonamentals entre un cas i l'altre, començant per la que afecta els dos estats dels quals depenen i amb el qual mantenen un conflicte obert. D'una banda, com és ben sabut, Espanya no és exactament el Regne Unit de la Gran Bretanya. No són iguals la tradició política, ni la cultura democràtica, ni les maneres de tractar una realitat plurinacional, ni l'actitud de respecte davant la possibilitat que una part del territori estatal pugui separar-se'n si així ho volen els ciutadans, ni les facilitats perquè qualsevol persona de qualsevol comunitat nacional pugui accedir a la presidència del govern figuradament comú.

D'ALTRA BANDA, el moviment que defensa la reunificació nacional amb la República d'Irlanda, si bé ha tingut sempre dues expressions clares, la política (Sinn Féin) i l'armada (IRA), la segona ha estat en tot moment subordinada a la primera. L'activitat armada formava part d'una estratègia global, d'alliberament nacional, en la qual era el braç polític qui manava, qui en fixava els ritmes i els camins a seguir. El Sinn Féin mai no va quedar sense veu ni criteri propi, pel fet d'haver de supeditar-se a les exigències o a la dinàmica del grup militar, de tal manera que avui, desaparegut aquest, és el Sinn Féin i només aquest l'expressió del moviment patriòtic als comtats del nord de l'illa.

Al País Basc, tot ha anat ben diferentment, ja que l'estratègia armada no sols s'ha imposat sempre en la política, sinó que mai no li ha deixat el protagonisme real. ETA ha considerat que només ella representava l'independentisme basc, i tota la resta de l'espai abertzale, fossin partits, sindicats o associacions diverses, havien de sotmetre's al seu criteri i a les seves prioritats. Les discrepàncies entre l'exclusivitat de la via militar o bé la complementació amb la política van donar lloc a dues branques d'ETA, la militar (ETA m) i la politicomilitar (ETA pm), i al capdavall va ser la primera, la que es va imposar, amb la sospitosa desaparició de Pertur, Eduardo Moreno Bergaretxe, l'ideòleg del pas a la política per part del grup armat.

I a qui no li interessava que l'independentisme basc deixés de ser violent per ser polític? Doncs exactament als mateixos que ara han reaccionat negativament davant l'alto el foc d'ETA: els nuclis més durs de l'organització que no han fet res més a la vida i viuen de la nostàlgia i l'èpica de les armes, molt importants fa més de tres dècades i avui ultraminoritaris. Però també tots aquells que, de la banda espanyola, prefereixen que la independència del País Basc es reivindiqui a punta de pistola i no amb el vot lliure a les urnes, perquè saben que per aquesta via no arribarà mai la independència, perquè l'ús de les armes mai no serà majoritari, ni tindrà cap complicitat internacional. Fa més por, doncs, la democràcia que la violència. Per això ha guanyat Otegi, remant contra el vent de les adversitats de dintre i de fora. Perquè l'esquerra abertzale ha estat, finalment, prou valenta per imposar-se a ETA i desprendre's de la seva tutela, i aquesta no ha tingut més remei que acceptar la nova realitat. Ara que ha guanyat la política, i ens n'alegrem, què hi fa encara Otegi a la presó? A qui beneficia la seva reclusió? La resposta és òbvia.

TVE (Toros Vetats a Espanya)

Diari Avui - 16/01/2011 - Lluís-Anton Baulenas

Ja ho saben, TVE ha prohibit la retransmissió de les curses de braus (les consideren una tortura per als animals) però no pas la informació taurina (es considera d'interès general).

Des de casa nostra, el comentari automàtic, a la vista de les reaccions espanyoles ha estat clar i mig burleta: ni de lluny, ni en quantitat ni en qualitat es poden comparar a les que va provocar la decisió del parlament de Catalunya en el mateix sentit, avalada per milers de signatures de particulars.

Un cop més, doncs, qualsevol notícia procedent de Catalunya és susceptible de ser tractada com un atac a Espanya, mentre que, si la mateixa notícia es dóna a Madrid, no. De fet, el cas ja es va produir quan els coratjosos antitaurins de Madrid (també amb milers de signatures recollides) van intentar repetir l'acció dels seus coreligionaris catalans davant el parlament regional madrileny. Els van tractar de tot, gairebé de malalts mentals, però no pas d'antiespanyols.

Arran de la sorprenent (i valenta) decisió de la direcció de TVE, i vista la lenta i fluixa resposta de tantíssims dirigents polítics espanyols de totes les ideologies –els mateixos que gairebé van cridar a la invasió de Catalunya per restaurar els toros–, hem d'aprofitar per recordar que aquesta situació no solament no és nova sinó que es repeteix sistemàticament. I en el cas de la simbologia nacional catalana no falla mai: el PP i Ciutadans critiquen qualsevol mesura normalitzadora del català, però mai, fixin-s'hi, mai dels mais, diuen ni piu davant dels milers de situacions discriminatòries cap al català. Igual que critiquen els antitaurins per antiespanyols i callen quan RTVE, en un altre àmbit, fa exactament el mateix, el PP i Ciutadans carreguen les armes contra una o dues qüestions que consideren insuportables, com ara el català com a llengua vehicular a les escoles, per tal d'evitar una suposada discriminació lingüística, però són amnèsics a l'hora d'oferir contrapropostes per fomentar la normalització del català. Per exemple, consideren una intromissió escandalosa en la llibertat de comerç que l'Estat intervingui en la indústria cinematogràfica per marcar un mínim de presència del català als cinemes, però alhora admeten que l'Estat aboqui diners a cabassos en aquesta mateixa indústria a força de subvencions. Aleshores, admetem l'Estat intervencionista. El que no pot ser és que sempre perdem els mateixos.

L'endemà del dissabte

Diari Avui - 16/01/2011 - Matthew Tree

Ciutadans.

L'any passat vaig coincidir amb una diputada de C's en una tertúlia radiofònica i un diputat del mateix partit en una altra de televisiva. Tots dos van negar que el seu partit fos monotemàtic, però en ser preguntats, per exemple, pel tema de l'energia nuclear, va resultar que la diputada hi estava en contra i el diputat, a favor, sense que cap dels dos sabés res de les opinions de l'altre. És més, tal com va explicar Ferran Sáez en aquest diari dimarts passat, fins i tot quan C's defensa la seva causa única –la peculiar idea que, per bé que abans (de la guerra) es parlava molt més català a Catalunya que no pas ara, encara ara se n'hi parla massa– es contradiu, ja que C's afirma que només les persones (i no pas els col·lectius) tenen drets lingüístics, però celebra cada atac a la llengua catalana com si fos una victòria col·lectiva d'una suposada comunitat ètnica castellanoparlant resident a Catalunya.

Rebels.

Atesa tanta incoherència interna, si C's ha aconseguit mantenir els seus tres escons al Parlament, deu ser en bona part gràcies a l'habilitat retòrica del seu president, Albert Rivera, el qual dóna a entendre que és un rebel heroic, una mena d'okupa encorbatat, alhora que defensa a ultrança les sentències dels màxims representants de l'omnipotent poder estatal –el TC i el TS– en contra de les lleis establertes pel més aviat poc poderós govern català i dels desitjos d'una majoria de l'encara menys poderosa població catalana.

Joves.

Al Parlament i als debats, Rivera té el costum de fer una ganyota estrafeta cada cop que se'l contradiu. Durant anys aquestes ganyotes m'han fet recordar algú a qui no he pogut posar cap nom fins que hi vaig caure, ahir mateix: les ganyotes de Rivera són clavades a les del personatge de Rick, de la sèrie Els joves, un soi-disant progressista (però ideològicament analfabet) que està convençut, malgrat la manca de cap prova, que tothom l'admira. Al capítol final, descobrim que Rick, lluny de ser, tal com proclama, un “home del poble”, és de classe alta i de família ultraconservadora. Pel que es veu, doncs, és possible que la semblança entre els dos homes vagi més enllà d'un mer rictus facial. Ara bé, es pot dubtar, això sí, que Rivera –tal com fa el Rick– també s'aprofiti de vells exemplars de la revista Cosmopolitan a l'hora de masturbar-se. M'imagino, vaja.

El país de Pep Guardiola

Diari Avui - 16/01/2011 - Xevi Xirgo

Pep Guardiola, no en tinc cap dubte, ha fet moltes aportacions per a la felicitat de tots nosaltres aquests darrers anys. Però a mi em mereix un especial respecte la de l'altre dia, quan se'n va anar a Zuric a l'entrega de la Pilota d'Or i va parlar en català. Suposo que ell ho va considerar normal, perquè és l'idioma del seu país i és l'idioma amb el qual la majoria de nosaltres ens expressem habitualment. Però alguna cosa falla –i tots sabem què és– quan un fet tan normal com aquest, parlar l'idioma del teu país, es mereix que fins i tot el president Artur Mas el truqui per agrair-li el gest. Som un país, tenim una llengua pròpia, però, paradoxalment, quan sortim a fora ens n'hem d'amagar. Si no és pas, és clar, que ets Pep Guardiola i t'ho pots permetre. Anem acomplexats pel món però anem acomplexats també a casa nostra. Ho penso cada cop que veig qualsevol polític fent l'habitual roda de premsa i veient que, quan s'acaba, ho ha de repetir tot altra vegada per a les ràdios i teles en castellà. S'imaginen que a ZP al final d'una roda de premsa li preguntessin si ho pot repetir en català? Exagero i no és exactament el mateix, però això és el que fa cada dia de cada dia la nostra classe política. Explica el que vol i un cop ha acabat ho torna a repetir per a ràdios i teles espanyoles. Com si no s'haguessin inventat els subtítols! Anys enrere ho havia vist fer (això de negar-se a repetir en castellà el que acabava de dir en català) en ocasions molt excepcionals al president Pujol. Però jo no deixo de preguntar-me què passaria si un dia tota la nostra classe política catalana es posés d'acord a fer el mateix amb tota normalitat.