Volem ser nacionalistes?

Diari Avui - 17/07/2011 - Lluís-Anton Baulenas

A la cobertura que s'ha fet des de diferents mitjans de l'atac d'elements d'ultradreta valenciana a la presentació del llibre de Vicent Flor Noves glòries a Espanya hi hem trobat una presència clara o implícita del terme nacionalista. Els uns eren ultradretans –ben coneguts, per cert, de tothom, incloent-hi la policia– però enlloc se'ls titllava de “valencianistes” tot i que van irrompre en la sala al crit curiós i obvi de “Som valencians, mai catalans”. L'autor del llibre, l'agredit, per contra, era nacionalista.

És ben curiosa aquesta afició de penjar etiquetes. A força de penjar-te sempre la mateixa, per més que tu en reneguis, en un món com l'actual, simple i necessitat de referents fàcils i superficials, tu acabes sent la teva etiqueta. El nom fa la cosa, que diria el savi. No ho pots evitar. És nacionalista l'escriptor Vicent Flor per haver gosat fer un estudi sociològic sobre l'anticatalanisme al País Valencià? Si li ho preguntàvem, per a sorpresa de molts, potser ens diria que no, que ell renega del que significa i ha significat sempre aquesta etiqueta. El nacionalisme, en estat pur, és una ideologia de masses, organitzada entorn d'una idea simple, que fomenta el gregarisme, els instints més primaris i l'aparició de líders messiànics. L'Alemanya nazi, l'Espanya franquista eren nacionalistes. El terme nacionalista es troba tan carregat de contingut horrible per a molts habitants d'Europa que, indirectament, quan senten que els catalans són nacionalistes, sense voler, ja adopten una actitud de prevenció sense que res ho justifiqui. I et diuen, però què voleu més? I quan respons que no vols ni més ni menys que el que ells posseeixen amb tota normalitat, et tenen per un cromanyó identitari en una era sense fronteres enmig d'un món global. I no s'adonen que, primer, nosaltres fa segles que estem acostumats a funcionar sense tenir-ne, de fronteres, i que, en segon lloc, entre altres raons, si la Unió Europea no triomfa és per la ceguesa i l'egoisme dels estats que la formen, que no acaben de superar el seu “nacionalisme” (ells en diuen “patriotisme”).

Per això, molts preferim ser titllats d'independentistes. O de sobiranistes. I posats a fer, ens conformaríem amb el fet de ser anomenats “igualitaristes catalans” o “justicialistes catalans”. Perquè en el fons, molta gent, respecte a la nostra cultura, no perseguim més que suprimir la desigualtat i promoure la justícia.

No volem entrar a jutjar la política de la coalició governant a Catalunya sinó l'aplicació de l'etiqueta nacionalista. Interessa força a totes dues parts, l'espanyola i la catalana, per raons diametralment oposades, fer circular aquest terme. Els uns per aplicar-lo als altres i els altres per autoaplicar-se'l. Fixem-nos que una de les màximes apostes de CiU a les darreres eleccions va ser la demanda del concert econòmic. Ara mateix s'hi estan posant de nou amb força. Si mai cap govern espanyol, l'actual o el següent, accedís a tractar-ho, l'escàndol mediàtic i polític seria terrible. Perquè implantar qualsevol mena de concert econòmic a Catalunya implica reformar la LOFCA (i fins i tot la Constitució, segons com). I això vol dir, a part de l'acarnissament de les altres comunitats autònomes, que caldria tramitar-ho al Parlament espanyol, etc. Per una altra banda, està demostrat que una Espanya amb concert econòmic generalitzat és econòmicament inviable. Tot i amb això, CiU ho presenta com a opció i ho treballa perquè sap que, de cara al seu electorat, accentua el seu perfil nacionalista. Molt bé, que ho facin, potser pescaran algun peix per al seu cove. Però l'important és que en el fons –i fins i tot en el cas improbable que algun partit espanyol entrés a discutir-ho– aquesta proposta és profundament espanyola i integradora. No planteja cap trencament, ni de forma ni de fons, amb l'actual ordenament jurídic espanyol. Ni tan sols s'aprofita per plantejar una organització territorial diferent, amb la sobirania compartida.

Des del punt de vista formal, sovint passa igual. Aquesta setmana hem vist l'Honorable President de la Generalitat fent un discurs en castellà a Catalunya. Hauria pogut fer-lo en català i dedicar una part simbòlica al castellà. Però no, ni això. Si la raó era que davant tenia el fill del rei d'Espanya, malament. Si la raó era que davant tenia un dels màxims dirigents de Volkswagen, malament. Submissió i poques ganes de conflicte disfressats de cortesia o de respecte al protocol. Una actuació, doncs, espanyola, en el seu sentit més profund per part del president de la Generalitat de Catalunya, que no hauria de desaprofitar mai cap ocasió per dignificar la llengua o els símbols (vist que els altres sí que ho fan sempre).

Repetim, no volem jutjar l'actuació política de CiU. Només demostrar que el terme nacionalista s'estira i arronsa d'una manera gairebé màgica.