Diari Ara, Josep-Lluís Carod-Rovira, 21/10/2011
Era un dia fred, però assolellat i lluminós. Ventejava. Dúiem la peça de roba i el diari convinguts, visibles. Havíem sortit de casa el dia abans. Charles i Jaume s'havien quedat telèfons mòbils i agendes electròniques per impedir la nostra localització i ens van deixar on havíem de començar el nostre recorregut. Sempre vam pensar que, potser, algú d'ETA ens seguia tota l'estona per assegurar-se que no érem vigilats per ningú i que, per tant, la trobada era segura i no calia anul·lar-la com ens havia passat no feia gaire. Els que esperàvem van ser puntuals al lloc indicat on el Xango i jo havíem arribat havent utilitzat diferents mitjans de transport. La contrasenya era la bona i vam pujar al cotxe. Vam posar-nos les ulleres de sol totalment ennegrides per no veure-hi gens i vam fer canvis de vehicle fins a arribar al lloc de la trobada. No era Perpinyà, però, tant se val, ara, ja... Just entrar a la casa vaig demanar d'anar al lavabo per intentar ubicar-me, però va ser inútil. La finestra que donava a l'exterior havia estat immobilitzada i no hi havia ni tovalloles, ni raspall de dents, ni cap objecte personal. El xalet, doncs, havia estat llogat per només una nit.
No va caler que es presentessin. Sí que van sorprendre'ns, però, els primers mots en començar la reunió: “Representem Euskadi Ta Askatasuna, organització política que practica la lluita armada.” Va cridar-nos l'atenció la insistència en el caràcter polític del grup. Es van asseure de cara a la porta i nosaltres davant d'ells, d'esquena a l'entrada. La reunió va ser en castellà. Entre ells parlaven en euskara i nosaltres, en català. Havíem acordat, amb en Xango, que empraríem una llengua al màxim de dialectal possible, amb arcaismes que ell i jo coneixíem i mots valencians i balears, per dificultar la comprensió de la conversa, davant d'ells, quan no volguéssim ser entesos. Després del cafè inicial, vam anar bevent aigua al llarg de tot el matí, mentre conversàvem. Abans de res vaig preguntar-los: “Què passa si la policia francesa ens localitza i entra aquí, què estem fent, qui som?”. La resposta va ser immediata:“Vosaltres sou aquí per parlar de pau i exposar-nos les vostres raons per optar, exclusivament, per la via política. Per això heu vingut, no? Nosaltres ja sabem qui som i què hem de dir.”
Vam començar amb mots molt durs per un comunicat seu relatiu a la campanya d'estiu a la costa tarragonina, encapçalat amb la frase “Atemptats d'ETA a la costa espanyola”. Tarragonins tots dos, vam demanar-los explicacions sobre qui eren ells per espanyolitzar el nostre territori. Van presentar excuses i reconèixer l'error. Fins al moment de dinar, durant hores, la conversa era de política i només de política. Els apassionava i es veia que no tenien gaires oportunitats de fer-ho. En tot moment vam defensar la inconveniència de la via militar, per motius ètics i polítics, i vam fer l'elogi de la via democràtica, l'única capaç d'articular una majoria per a la independència que fos respectada a nivell internacional i davant la qual Espanya no tindria més remei que negociar la partició de l'Estat i la secessió. Els resultats espectaculars d'ERC, unes setmanes abans, ens avalaven. El microestat de Malta ja era membre de la Unió Europea i, a poc a poc, hi anirien entrant els països bàltics i balcànics. L'IRA havia cessat les seves activitats i ja només quedaven ells. Van proposar-nos de signar un document, vàlid només per a ells, però legitimava totes les formes de lluita i, després d'un recés dels dos catalans, ens hi vam negar: via política, únicament via política. El dinar va ser senzill: una amanida i un arròs d'aquests ja preparats i formatge de postres. En el parèntesi de l'àpat vam parlar, sobretot, d'història i de llibres. I, havent dinat, vam tornar al que ens havia dut a la trobada: la nostra insistència en els procediments democràtics, els únics que reunirien simpaties internes i complicitats internacionals. Va fer-se mitja tarda... No havien parlat amb representants d'un estat sobirà, militars, policies o agents dels serveis d'informació, sinó amb independentistes d'un altre país. Cal no passar-ho per alt, perquè era una dada fonamental per entendre tot el que va anar venint després.
Tres setmanes més tard, el cap del CNI duia a J.M. Aznar l'enregistrament d'una conversa telefònica entre un membre d'ETA i un altre de Batasuna on s'esmentava la trobada. No tenien res més, ni fotos, ni vídeos, ni gravacions nostres, res. Publicada la notícia en un diari espanyol, va saltar l'escàndol. En el fons, allò que més molestava, allà i aquí, era que haguéssim tirat pel dret, com a catalans. “Aquestes coses tan delicades només les fan els estats i els seus governs”, vam sentir a dir un cop i un altre. En una conferència de premsa vam reconèixer la trobada i repetir que res ni ningú no modificaria les nostres conviccions. Ho vam pagar molt car i ho paguem encara ara. Jo vaig haver de deixar de ser conseller en cap i sortir del govern. El primer a demanar-ho va ser un altre conseller, llavors d'ERC. La criminalització m'ha acompanyat des d'aleshores. El Xango ja no va poder renovar el seu lloc al Consell Consultiu i també ha patit. Només nosaltres sabem el detall de què vam parlar. Però com evolucionà tot, de llavors ençà, ho sap tothom, per més que hi hagi qui no vulgui reconèixer-ho. Set anys després, el palau on Franco va nomenar els seus quaranta fidels vitalicis ha esdevingut la pista d'aterratge perquè ETA faci públic el final de la via armada. Mirem enrere i sabem que hi tornaríem. Va valer la pena.
