Diari Avui - 8/09/2011 - M. Ciércoles, L. Nicolás, C. Sabaté, J. Elcacho, R. Garcia, S. Pau, M. Rourera, S. Picazo, E. Orts, X. Aguilar, X. Roca, G. Busquets i C. Torns.
La Norma, aquella noieta que ens recordava que el català era cosa de tots, tindria avui més de trenta anys. Ja han passat gairebé tres dècades des de l'aprovació de la llei de normalització lingüística de 1983, i en aquest llarg camí, tots i cadascun dels esforços –institucionals o de la societat civil– per garantir l'ús del català en qualsevol àmbit han hagut de superar, sistemàticament, una infinitat de polèmiques i entrebancs que han dificultat el procés. La llei de 1983 tenia el gran objectiu de superar una situació de desigualtat lingüística heretada de la dictadura. Es tractava de restablir el català i de garantir l'ús normal dels dos idiomes reconeguts com a oficials a Catalunya en una nova etapa de convivència democràtica. La referència era l'Estatut de 1979, que reconeixia el català com a llengua pròpia del país i, per tant, el dret de tots els ciutadans de conèixer-la i emprar-la en tots els àmbits.
Si l'ús del català en l'ensenyament, l'administració i els mitjans de comunicació va ser la pedra angular d'aquella llei de 1983, la seva successora, la llei de política lingüística de 1998, va adaptar la norma a una nova realitat. En quinze anys s'havien produït canvis transcendentals en àmbits com ara les tecnologies, el comerç, les comunicacions, la immigració i la plena incorporació de l'Estat espanyol a Europa. En aquest sentit, la llei de 1998 va introduir, per exemple, una normativa destinada de manera específica al món socioeconòmic, amb l'objectiu de garantir, també, els drets lingüístics dels ciutadans en el seu paper de consumidors. A més, es van posar les bases per avançar en altres àmbits, com ara la docència en català a la universitat.
El darrer gran pas legislatiu amb relació a la llengua es va fer amb l'Estatut de 2006, en el qual es confirma el model d'ensenyament en què el català és emprat normalment com a llengua vehicular a les aules, i es reconeix el dret de tots els alumnes a conèixer el català –i el castellà– quan acabin l'educació obligatòria i a no ser separats per raó de llengua. D'altra banda, l'Estatut també representa un avenç important pel que fa al reconeixement dels drets lingüístics dels ciutadans davant l'administració i les institucions de l'Estat, amb especial èmfasi en l'àmbit de la justícia.
Certament, els avenços normatius –i també les iniciatives de la societat civil– dels darrers trenta anys han esdevingut fonamentals, però no es pot obviar que, un cop al món real, fer cada pas ha costat suor i llàgrimes, i el resultat no sempre ha estat suficient.
La immersió a l'escola
Amb l'aprovació de la llei de normalització lingüística, s'impulsa definitivament la regulació de la immersió en el sistema educatiu. Ja abans de 1983, i impulsats pels moviments de renovació pedagògica, hi ha plans per afavorir l'aprenentatge del català dels alumnes castellanoparlants, que s'ofereixen bàsicament en l'escola pública.
El curs 1993/1994, l'últim en què s'imparteixen classes en castellà com a llengua vehicular, es desperten els primers recels dels sectors castellanoparlants més reticents. Però, és a partir de l'any 1996, amb l'arribada al poder estatal del Partit Popular –i, especialment, durant la segona legislatura amb majoria absoluta de José María Aznar–, quan es radicalitzen les posicions contra la llengua catalana. Uns anys que els filòlegs Antoni Ferrando i Miquel Nicolás bategen com una etapa de “castellanització ideològica”. Enmig d'aquest període, el 1998, el Parlament de Catalunya aprova la llei de política lingüística que reforça la normativa del 1983 sobre la presència del català a l'escola. No obstant això, els sectors castellanoparlants més radicals, representats per l'associació Convivència Cívica Catalana (CCC), atien la polèmica gràcies a un article de la nova llei que assenyala que “els infants tenen dret a rebre els primers ensenyaments en la llengua habitual”.
L'escola als tribunals
L'any 2000, Convivència Cívica presenta un recurs contra els impresos de preinscripció escolar perquè no s'hi fa cap pregunta sobre la llengua habitual dels nens. El 2004, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) es pronuncia per primera vegada sobre “el conflicte de la casella del castellà” i insta l'administració a modificar els formularis. A partir del curs 2006/2007, els impresos ja inclouen una casella en què es pregunta per la llengua que entén l'alumne (castellà, català o cap de les dues) i un apartat perquè els pares notifiquin si es volen acollir a la possibilitat que els fills rebin els primers ensenyaments en castellà. Uns canvis que no satisfan CCC, que promou un altre recurs, i el TSJC el desestima el 2009. No obstant això, aquest 2011, l'associació torna a denunciar el Departament d'Ensenyament per no incloure en els impresos una casella específica per demanar l'escolarització en castellà.
Paral·lelament al “conflicte de la casella”, Convivència Cívica aixopluga les demandes de diverses famílies que reclamen als tribunals que es reintrodueixi el castellà com a llengua vehicular a l'ensenyament. L'any 2006, l'administració rebutja la sol·licitud de Feliciano Sánchez, que, juntament amb altres pares, continua la lluita contra la immersió als tribunals. El 2008, el TSJC desestima els recursos presentats. Però Feliciano Sánchez i dos pares més (Marina Gala i Consuelo Santos) no es donen per vençuts i recorren al Tribunal Suprem (TS). El desembre passat, l'alt tribunal dóna la raó a les tres famílies perquè el castellà sigui “llengua vehicular, juntament amb el català”. El TS també insta l'administració que les comunicacions amb els pares siguin en castellà. Divendres passat, es torna a obrir la caixa dels trons quan el TSJC –vetllant per l'execució de la decisió del Suprem– dóna un ultimàtum de dos mesos perquè Ensenyament adopti mesures “efectives” per garantir que el castellà sigui llengua vehicular.
Dues decisions judicials, la de desembre i la d'aquest setembre, que s'emparen en la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut en què s'especifica que el castellà té el mateix dret que el català de ser llengua vehicular en l'ensenyament.
Més classes de castellà
A banda de les accions contra el català de Convivència Cívica, els governs estatals també han promogut normatives perquè el castellà sigui més que una assignatura de llengua. El 2003, s'impulsa la campanya Pel català a l'escola per aturar els decrets que desenvolupen la llei de qualitat de l'educació que preveu un augment de les hores de castellà a les aules. La legislació del PP no s'arriba a aplicar a causa del canvi de govern a Madrid. La victòria del PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero, però, no es tradueix en un període de tranquil·litat per a la immersió. A finals del 2006, l'executiu estatal emet un decret que imposa una hora més de castellà a primària. La resposta catalana és deixar en mans dels centres l'aplicació de la tercera hora. Un altre cop, CCC s'erigeix com la defensora del castellà i presenta un recurs judicial. El TSJC avala la norma de la Generalitat, tot i que dóna un toc d'atenció perquè tots els centres compleixin amb el nombre d'hores fixat per Madrid.
Contra la llei del cinema
Després d'anys d'una presència anecdòtica del català als cinemes, el 1998 el govern de CiU –Joan Maria Pujals era el conseller de Cultura– va promoure una llei que proposava quotes a l'exhibició; l'oposició radical de les majors de Hollywood va fer que el govern acabés retirant el decret i el substituís per una política de pactes. El resultat va donar només un 3 % de presència del català als cinemes. Per corregir el desequilibri, el segon govern tripartit –amb Joan Manuel Tresserras com a conseller de Cultura– va impulsar una llei del cinema que estableix que la meitat de les còpies que s'exhibeixin estiguin doblades o subtitulades en català, si la versió original no és en català o en castellà (els films europeus amb menys de setze còpies en queden exempts). La llei es va aprovar al Parlament català el 31 de juny de l'any passat amb 117 vots a favor i 17 en contra, però ja des que era un projecte es va trobar amb l'oposició frontal d'exhibidors i distribuïdors: els primers van tancar un dia les sales en senyal de protesta i van projectar espots alarmistes als cinemes per denunciar la llei, mentre que els segons van reduir encara més els pocs films doblats al català i van amenaçar d'estrenar menys pel·lícules a Catalunya, i fins i tot fer-ho directament en versió original.
En aquests moments, la llei està pendent del redactat del reglament. L'actual conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha reconstruït els ponts trencats amb les majors –que han tornat a doblar alguns títols al català–, però ha anunciat: “Si la llei no es pot aplicar la canviarem.”
El forat negre de la justícia
L'ús del català a la justícia ha estat sempre sota mínims, i fins als anys noranta era testimonial. Tot i que el panorama en els darrers vint anys ha canviat força –l'any 2000 només un 1,26% de les sentències es van escriure en la llengua pròpia, mentre que el 2010 les sentències en català ja van representar el 14,5% del total–, les sentències escrites en la llengua del país tornen a estar en davallada. I no diguem l'ús que en fan jutges, fiscals i secretaris judicials, la majoria espanyols que arriben a Catalunya en primera destinació i després demanen plaça fora, com recorden des de la conselleria.
Què ha passat? L'any 2000 la Generalitat va començar una campanya per la utilització de la llengua davant un panorama absolutament desolador (en aquella època, per exemple, només tretze fiscals que exercien a Catalunya sabien català), i va apostar per la incentivació econòmica, una incentivació que va donar els seus màxims fruits el 2004, quan es va aconseguir que un 20,6% de les sentències escrites fossin en llengua pròpia. Però quan, amb l'arribada del tripartit al govern, es van retirar aquests incentius, les sentències en llengua pròpia van anar baixant: el 2005 representaven un 20,1%, el 2006 van baixar a un 18%, el 2007 ja només eren un 16%... I així fins al 2010, en què constituïen un minso 14,5%. I continuen baixant.
Les altres estadístiques de l'any 2010 (les últimes publicades) tampoc són engrescadores. A excepció de la documentació presentada als jutjats (que en un 61% dels casos és en català), la majoria de les demandes es presenten en castellà, un 87%. Tot i l'esforç de l'administració des de l'any 2000 per fer cursos de formació i perquè el català sigui un mèrit que computi (trasllats, primera destinació, comissions de serveis, substitucions....), l'any passat, dels 1.200 professionals del sector que es van apuntar a millorar el català, només 171 eren jutges, fiscals o secretaris judicials.
Comerç i consum, a foc lent
El cas més mediàtic de les sancions a establiments per no haver retolat com a mínim en català va anar lligat a Convivència Cívica i a la campanya electoral de Mariano Rajoy de 2008: l'entitat i el PP van utilitzar el cas com a bandera en la seva campanya de denúncia de la suposada imposició del català, però una jutgessa va sentenciar el març de 2010 que Manel Nevot, propietari de Finques Nevot, de Vilanova i la Geltrú (Garraf), havia de pagar 400 euros per no tenir els rètols en català i 400 més per no tenir fulls de reclamació i haver infringit la llei de protecció del consumidor. Rajoy va fer servir el cas de Nevot en un debat televisat amb Zapatero com a empresari “perseguit” per la política lingüística de la Generalitat, mentre que l'advocat de l'API va defensar en el judici que “a un aragonès que viu a Catalunya no se'l pot obligar a conèixer el català, perquè no es pot regular la llengua que han de fer servir dos particulars en una conversa privada”. El lletrat de l'Agència Catalana de Consum (ACC) li va replicar que el que estableix la llei és que “la retolació s'ha de fer en català, tot i que en cap moment prohibeix que es faci també en castellà”.
La base és que el consumidor català té el dret a ser atès i informat en la seva llengua. La Generalitat va multar l'any passat 205 establiments que no ho van complir. Segons la resposta a una pregunta parlamentària del PP a Empresa i Ocupació, les 205 multes lingüístiques van suposar 182.525 euros. El 2008 van ser 209 les empreses sancionades (208.200 euros), mentre que 2.364 persones van denunciar que no s'havia respectat el seu dret a viure en català. Jordi Anguera, llavors director de l'ACC, negava cap persecució i recordava que els inspectors revisen l'ús de la llengua de la mateixa manera que miren si l'establiment compleix les normes de seguretat i si les etiquetes contenen la informació necessària, i assegurava que, en el cas d'incompliments en matèria de llengua, el 83% d'anomalies es corregeixen i no s'arriba a la sanció.
Abans que Finques Nevot arribés a judici, Correus i les companyies aèries havien estat els expedients lingüístics amb més ressò: el setembre de 2004, Correus va rebre una multa de 30.000 euros després que 400 persones la denunciessin, i el setembre de 2007, una vintena de línies aèries estatals i internacionals, d'uns 3.000 euros.
La llei de política lingüística del 1998 va establir el dret del consumidor de ser atès en català i, després de cinc anys de moratòria per facilitar l'adaptació a la nova normativa, van començar les sancions. Feia temps que les associacions en defensa de la llengua advertien que etiquetes, catàlegs, cartes de restaurants i rètols eren les grans assignatures pendents. Un dels casos d'èxit de la pressió social encapçalada per Plataforma per la Llengua, per exemple, és el d'IKEA: l'empresa sueca edita des del 2009 el catàleg també en català. El govern ha endurit la normativa i des del juny passat, quan va entrar en vigor el Codi de Consum aprovat el 2010, pot sancionar amb multes de fins a 10.000 euros per no emetre factures, contractes o publicitat com a mínim en català.
TV3, atac a l'eina més útil
TV3 ha estat el mitjà més poderós i eficaç que ha tingut el procés de normalització lingüística. Els seus inicis, però, van ser complicats per l'oposició des de Madrid, que es malfiaven del naixement d'una televisió que, a banda del repte d'estendre l'ús social de llengua i de reconstruir una identitat nacional, podia esdevenir –tal com ha succeït– una dura competència per a
RTVE, aleshores única i omnipotent. El director general de l'ens de la primera legislatura socialista, José Manuel Calviño (1982-1986), en una visita a Barcelona la primavera del 1983 va suggerir que fos més una televisió “antropològica” i es deixessin de banda els temes d'abast estatal i internacional. Aquesta visió folklòrica i localista de Madrid va marcar les tenses relacions entre la incipient TV3 i TVE. De fet, ja des del començament la cadena catalana volia arribar a convenis amb TVE per compartir xarxa i enllaços i propiciar el seu ingrés a la UER, una
pretensió encara avui no assolida i torpedinada sempre per RTVE, que és una de les quatre grans de la corporació europea. TV3 va muntar la seva xarxa i no va voler renunciar ni al seu model de televisió completa i no marginal ni a oferir continguts de primer nivell. El cas més característic és el de
Dallas. Tal com recull l'estudiós J.M. Baget i Herms en les seves publicacions sobre TV3, Calviño havia trencat contactes amb les distribuïdores nord-americanes adduint “caràcter colonitzador de les seves sèries i l'alt cost”. I TV3 va aprofitar l'avinentesa per aconseguir-ne els drets. De fet,
Dallas i la frase “Sue Ellen, ets un pendó” són paradigmàtiques de la contribució de TV3 a la normalització de la llengua i del país, sense oblidar les retransmissions de Puyal ni la qualitat del doblatge de les pel·lícules. TV3 ha fet que l'oïda se'ns hagi acostumat a tot tipus d'entreteniment i informació en català. De fet, l'atac a la llengua a TV3 s'ha reobert els últims anys amb l'auge de Ciutadans, que exigeix que el 50% de les emissions a TV3 siguin en castellà.
A les Corts, avenç lent
En català, al Senat, s'hi ha parlat poc encara. Al Congrés, amb José Bono de president, s'hi ha parlat encara menys. La situació de la llengua en els dos grans parlaments polítics estatals és precària, sempre genera grans polèmiques i en el futur no s'albira cap sortida de consens. L'única conclusió positiva després de set anys de l'Espanya plurinacional de Zapatero, segons el diputat d'ERC Joan Tardà, és que “abans el català era invisible, i ara, com a mínim, existeix el conflicte”.
El gran avenç, però, s'ha dut a terme al Senat. El català, juntament amb l'èuscar i el gallec, ha aconseguit tenir una presència relativament important en una cambra concebuda com a representant territorial de l'Estat. Al gener es va fer el primer experiment: el ple va transcórrer amb normalitat, i només les crítiques irades del PP i els mitjans espanyolistes pel cost dels traductors –12.000 euros per dia– van embrutar la històrica jornada plurilingüe. Rajoy va dir que l'ús del català al Senat no és propi d'un “país normal”. La cambra alta va aprovar el 2010, amb el rebuig del PP i UPN, la reforma del seu reglament per introduir-hi el català. Només es podrà fer servir durant el debat de mocions, i mai en el control al govern ni en el debat d'iniciatives legislatives.
Al Congrés, segons protesta Tardà, “no s'ha aconseguit res: som on érem”. El diputat republicà ha intentat parlar una desena de vegades en català, però sempre ha estat interromput: amb José Bono de president del Congrés, no hi ha hagut ni una escletxa. ERC, amb el suport d'ICV-EUiA i de CiU, ha preguntat per l'ús del català i ha demanat poder parlar-lo a la cambra a través de mocions i interpel·lacions. No hi ha hagut manera. El PSOE i el PP s'hi han tancat en banda. L'últim cop, José Bono va argumentar que hi ha moltes lleis que no “agraden” als ciutadans, però “les compleixen”. Així que, “fins que no es canviï la llei, l'única llengua oficial de tot l'Estat és el castellà”, va exclamar el manxec en el decurs del debat d'una proposició presentada per CiU, el PNB, ERC, IU-ICV, Na Bai i el BNG en què reclamaven que es modifiqués el reglament de la cambra per fer uns canvis similars als del Senat.
L'única esquerda va ser l'anomenada fórmula Marín. Quan Manuel Marín, el 2004, va assumir la presidència del Congrés es va proposar reformar el reglament de la cambra per donar peu a una presència de les llengües. Es va estrenar, temporalment, el que es va anomenar fórmula Marín, que permetia una introducció en català en les diverses intervencions al ple, però amb l'obligació que el diputat es traduís a si mateix després.
La UE no parla català
El català no avançarà a la Unió Europea –ni al Parlament ni a la resta d'institucions– mentre l'Estat no hi aposti amb fermesa. El govern espanyol té la potestat de demanar l'ús del català (i l'èuscar i el gallec, com a cooficials) a Europa, tal com va fer Irlanda amb l'anglès i, anys després, el gaèlic. “Estem oberts al multilingüisme, però com ens podeu demanar poder fer servir a Brussel·les una llengua que ni tan sols us deixen parlar al vostre Congrés?”, s'estranya el president del Parlament Europeu, el polonès Jerzy Buzek. La UE va acceptar el 2005 l'ús del català i de la resta de llengües cooficials espanyoles de manera restringida en les cartes que envien els ciutadans a les institucions de la UE, en les reunions del Comitè de les Regions i en algunes trobades del Consell de Ministres de la UE. Això ho paga el mateix Estat espanyol. La mesa del Parlament Europeu, però, ha rebutjat en diverses ocasions, amb el suport de l'eurodiputat del PP Alejo Vidal Quadras, l'ús del català en plens i comissions al·legant dificultats tècniques i econòmiques. El pròxim tren arribarà amb l'entrada a la UE de Croàcia. CiU i ERC demanaran just la setmana vinent al Congrés que el govern espanyol aprofiti l'escletxa de l'adhesió dels croats el 2013 perquè quan es reobri el reglament sobre el règim lingüístic de la UE per fer oficial el serbocroat, s'aprofiti per demanar l'oficialitat del català.
