Si guanya ‘Pa negre’ és que tot va malament…

Blog Ara - 15/02/2011 - Andreu Gomila

Curiós, ben curiós, aquest país que es diu Espanya. He trobat un moment per llegir la premsa de Madrid i el triomf de ‘Pa negre’ als Goya sembla l’apocal·lipsi. Que si tot va tan malament, que les pel·lícules espanyoles no interessen a ningú, que si el 2010 ha estat un any nefast, que si no es fa cinema comercial, que si el lobby català… Vaja, s’obliden que 200.000 persones han vist ‘Pa negre’ als Països Catalans –una desena part que ‘Ágora’ a tot l’estat, sí; i què–, i que les sales on s’exhibeixen pel·lícules a Espanya prefereixen posar qualsevol film filipí que una pel·lícula en versió original catalana. I això que, a Madrid, Agustí Villaronga és un director amb força prestigi –no oblidem que ‘Pa negre’ compta amb 1 milió d’euros de TVE.

Villaronga, però, no és de la corda. No va als sopars del clan aquest o el clan aquell. És un franctirador del cinema que ha baixat una mica el llistó del seu art per arribar a un públic que no s’atrevia amb les seves creacions. Corrin al videoclub o baixin-se d’on sigui, biblioteca inclosa, ‘El mar’ o ‘Tras el cristal’ o el fantàstic documental sobre Miquel Bauçà, film, per cert, que va fer per la cara… I veuran que si Villaronga parlés francès no hi hauria laments, sinó els elogis més superlatius.

Potser aquí pequem d’exagerats, però a Madrid ens tracten com si fóssim imbècils. Potser ni hauríem d’alegrar-nos quan una pel·lícula com ‘Pa negre’ guanya nou Goya. Hauríem de demanar l’Oscar, o la Palma d’Or. Es comença per algun lloc. I als Goya almenys competim… Si guanya ‘Pa negre’ és que hem obert un camí que hem d’explorar, endinsar-nos-hi i mirar fins a on podem arribar: cinema d’autor amb arguments populars. Felicitats!

El civisme i la normalitat

El 9 Esportiu - 14/02/2011 - Jordi Danés

Raül Agné es devia despertar ahir amb un cert punt d'incredulitat. L'excepcional triomf de l'equip a Osca havia quedat en part eclipsat per l'episodi que el tècnic del Girona va protagonitzar a la sala de premsa d'El Alcoraz quan es va aixecar de la cadira perquè un periodista local li recriminava que parlés en català. L'entrenador, nascut a Mequinensa, va explicar que ell intenta «conviure amb normalitat» i que això implica tenir «una conducta cívica».

No tothom ho va tenir clar a Osca. A la sala de premsa, i amb el 0-1 encara calent, Agné va contestar les primeres preguntes en castellà. I quan els periodistes locals van deixar d'interpel·lar el tècnic del Girona, va ser el torn dels visitants amb el català. Exactament com ho fa el tècnic del Barça, Pep Guardiola, en tots els camps d'Espanya. «A més, estava pactat, perquè TV3 no tenia càmeres i se n'havia d'aprofitar d'una d'allà», va explicar el tècnic, que va contextualitzar l'episodi: «Quan em pregunten en català i contesto en català, no crec correcta la resposta d'un mitjà d'allà, i com que veig que [aquella persona] continua i continua, doncs decideixo aixecar-me i marxar, però per no aixecar més polèmiques, sinó ja més per una qüestió d'educació i respecte.»

Habitualment, en els partits a camp contrari del Girona, Agné compareix en la roda de premsa oficial, on respon les preguntes dels periodistes locals i posteriorment té la deferència d'atendre a part els mitjans gironins. A Montilivi, normalment es pacta que els periodistes visitants preguntin primer a Agné en castellà i després ho facin els de casa. «Sóc bilingüe des que vaig néixer, sé que els mitjans també formen part de la meva professió i intento tenir una relació cordial i ajudar a tothom.»

El club, en silenci.

El Girona, per la seva part, va optar per desconnectar i fer veure com si no hagués passat res. Ni el president, Ramon Vilaró, ni cap conseller va fer declaracions. Tampoc no es va fer un comunicat de posició o de suport a Agné. A través del servei de comunicació, es va fer saber que el club considera que l'incident va ser una anècdota sense més importància que aviat quedarà en l'oblit.

Prohibeixen les estelades a Madrid

E-Notícies - 12/02/2011 - Redacció

L'organització de la Copa del Rei de bàsquet que s'està jugant al Pabellón de la Comunidad de Madrid ha prohibit l'entrada de senyeres amb l'estel. Ho ha denunciat la diputada de Convergència i Unió (CiU), Montserrat Candini, al seu twitter.

"A Madrid, a la copa de bàsquet, la meva filla em diu que els de seguretat prohibeixen les estelades", ha indicat la dirigent nacionalista. Candini ha afegit: "com de cansada estic d'aquest rotllo".

La capital d'Espanya és la seu del torneig en el qual participaven el FC Barcelona i el DKV Joventut. Precisament, el darrer partit de quarts de final va enfrontar aquest divendres a la nit els dos equips catalans. La victòria va caure del cantó blaugrana (86-66), que aquest dissabte s'enfronta al Baskonia. La final està programada per diumenge.

Ni els dies passen ni els anys s'empenyen

El 9 Esportiu - 12/02/2011 - Jordi Plà Comas

«El meu temps s'ha acabat i és hora de marxar», afirmava Jerry Sloan en conferència de premsa. Larry H. Miller tenia raó. L'amo del Jazz des de la prehistòria, mort fa un parell d'anys, va pronosticar un dia que Jerry Sloan seria entrenador de la franquícia de Salt Lake City fins que ell volgués. Aquesta sentència, que tants presidents fan miques en frívols exercicis de frivolitat dia sí i dia també, no era gratuïta en boca de qui va ser pronunciada i referint-se a qui es referia. Pocs dies després d'anunciar-se la seva renovació per al curs vinent –ara que tot el que fa Pep Guardiola és paraula de Déu, recordarem aquí que Sloan sempre ha renovat any a any i sense agents pel mig–, el tècnic dels Utah Jazz des de'n feia 23, renunciava al seu càrrec, fatigat, sense desig per entrenar. Si hi ha poques coses en el món del bàsquet que poden robar protagonisme a la copa mentre se celebra, aquesta n'era una.

A punt de fer 69 anys, i després de gairebé 45 en l'NBA –primer com a jugador i després com a entrenador–, Jerry Sloan és el millor entrenador de bàsquet de la història sense un títol que ho justifiqui. Únic entrenador professional en guanyar 1.000 partits amb el mateix equip, en el seu cas el fet d'estar des del desembre del 1988 en la mateixa banqueta té molt més significat que tot el que aquí denota el fet quantitatiu. Sloan, que va substituir de manera temporal un altre mite de Utah, Frank Lyden, ha fet dels seus equips un exemple perpetu i complet d'allò que tot entrenador de tot esport col·lectiu cerca: que la qualitat del jugador sigui efectiva expressant-se des del grup. Així han interpretat sempre el bàsquet els Jazz, i així, llevat de tres temporades, han anat sempre al play-off sota la seva direcció. Amb Stockton i Malone, als quals va dirigir 15 temporades, va elevar a categoria d'art el joc de 2x2, fonament etern del joc col·lectiu, i amb ells, i contra el millor jugador de tots els temps, Michael Jordan, va arribar a dues finals de l'NBA. La del 1998, i fins que no es demostri el contrari, la millor que es recorda. Cap jugador que ha passat pels Jazz ha jugat el seu millor bàsquet en un lloc que no fos Salt Lake City. Això no és una llegenda, és un realitat, i Boozer (Bulls), el penúltim exemple. Incomprensiblement no ha estat mai tècnic de l'any, cosa que no seria un escàndol si en les 23 temporades en què ha estat tècnic dels Jazz haguessin designat entrenador de l'any Phil Jackson o Red Auerbach. Però això a ell li rellisca en proporcions bíbliques.

És hora d'apagar la tele, de silenciar la ràdio i d'ignorar els diaris. Toca tornar a casa, a McLeansboro, Illinois, a la granja que posseeix i on podrà acabar la vida dedicat a la seva gran passió, la col·lecció i restauració de tractors vells. Amagat sota una gorra John Deere semblant a la que va portar quan va anar a la cerimònia que el va introduir al Hall of Fame, d'aquí a uns anys algun periodista anirà a visitar-lo i li preguntarà pels Jazz d'aleshores i Sloan no sabrà que dir-li perquè no coneixerà ningú que en formi part. «Sigues tu mateix», va dir a Tyron Corbin, a qui els Jazz han nomenat substitut seu.

Hipocresia

Diari Avui - 12/02/2011 - Miquel Pairolí

Si encara no tenia prou feina, al president de la República francesa se n'hi ha girada una mica més. Ara Nicolas Sarkozy haurà de vigilar també on van de vacances els seus ministres i ministresses perquè resulta que tenen una acusada inclinació a anar a llocs inoportuns amb amistats inconvenients.

És clar que tot això és relatiu i canvia molt segons les circumstàncies. Anar de vacances a Egipte convidat per Hosni Mubarak i passejar-se pel país sota l'amabilitat de l'amfitrió, com va fer el primer ministre François Fillon el Nadal passat, no era pas cap gran pecat a finals del 2010. No hauríem de perdre la memòria ni oblidar que Mubarak, de qui ara sentim dir tants penjaments, era considerat aleshores un venerable líder de l'Orient Mitjà, un amic d'Occident i un gran bastió contra l'islamisme. Des del 25 de gener ha passat a ser un dictador repressor i lliberticida. Però, per Nadal, Mubarak encara era un amic i un home d'ordre de qui es podia acceptar perfectament una invitació a passar les vacances, com va fer Fillon.

Si fa no fa com la ministra de Defensa, Michèle Alliot-Marie, convidada també a gaudir de vacances i a viatjar amb el jet privat d'un empresari tunisià que formava part del clan de Ben Alí. L'any passat, Mubarak i Ben Alí encara eren bons amics de França, com ho continua essent també, per exemple, el rei del Marroc. Ara, aquells viatges ministerials resulta que escandalitzen molt, però fa un parell de mesos formaven part de l'ordre regular de les coses o, dit d'una altra manera, dels tractes habituals en els cercles del poder. Davant del clam farisaic que han provocat aquelles relacions amistoses, com si no se sabés que existien, Sarkozy ha hagut de publicar un curiós comunicat en què recomana als seus ministres que, a l'hora de fer vacances, no es moguin gaire de França i que, en tot cas, les invitacions a l'estranger hauran de ser autoritzades pel primer ministre. Una ridiculesa molt divertida, com si els ministres fossin nens i nenes d'una escola i Sarkozy, el mestre. Si n'arriba a fer de mal, la hipocresia!

Recuperar la dictadura

El Triangle - 26/01/2011 - Carme Forcadell

Javier Arenas, president del Partit Popular d'Andalusia, ha dit que el seu partit serà bel·ligerant si s'obliga un nen andalús a estudiar en una llengua diferent de la seva.

Aquesta bel·ligerància del PP és la que ha mostrat per aconseguir que els nens catalans puguin veure cinema en català? O perquè puguin llegir les instruccions de les joguines en català? O perquè puguin fer, en català, qualsevol altra activitat de la vida quotidiana que a Catalunya només es pot fer en castellà?.

El Partit Popular només és bel·ligerant quan els nens no són catalans i quan la llengua no és el català. Cada cop és més preocupant l'actitud atàvica d'aquest Partit que aprofita l'època de crisi i el ressorgiment de l'espanyolisme més ranci per mostrar la seva veritable cara, allò que pensa sobre la pluralitat lingüística i la diversitat cultural. I ho fa a través de discursos i propostes que ratllen la xenofòbia cultural cap a col·lectius d'altres països i la xenofòbia lingüística cap a les llengües diferents del castellà.

Digueu-me sinó com interpreteu que hagi criticat que un andalús perdi una feina per haver estat format exclusivament en castellà. Un andalús i un gallec i un madrileny i un català poden perdre la feina per haver estat formats exclusivament en una llengua sigui el català, el castellà, el gallec o el francès. Des de quan el monolingüisme lingüístic és un mèrit per accedir al món laboral? O és que, ara, el senyor Arenas pretén que els empresaris contractin persones que només sàpiguen parlar castellà? O és que pretén que en aquest país deixem de parlar i d'estudiar en altres llengües que no siguin el castellà?

Com és possible que en el segle XXI, el segle de la diversitat, de la diferència, de la globalització, el senyor Arenas ens proposi un monolingüisme lingüístic i cultural propi del segle XIX? Com és possible que es vanti d'utilitzar arguments i prejudicis sobre la diversitat lingüística que s'han demostrat falsos i que estan considerats com a ridículs i antiquats per la sociolingüística? Ens cal retrocedir molt en el temps i en el pensament contemporani per trobar arguments com aquests.

El Partit Popular hauria de replantejar-se quin missatges transmet a la societat, perquè encara que aconsegueixen guanyar vots a l'Estat espanyol, amb el seu comportament dificulten la convivència i l'enteniment entre els diversos pobles de l'Estat. Cada cop les declaracions i els discursos que fan s'assemblen més als que feien els polítics de la dictadura, un règim que molts volem superar, però que alguns, com el PP, volen recuperar.

L'estat de les gelosies

Nació Digital - 10/02/2011 - Xavier Graset

Potser sí que l’esperit de la LOAPA, la marca hispànica, vaja la clàusula Camps, s’ha enquistat en els pensaments de tots els presidents autonòmics, que funcionen per reacció automàtica a qualsevol petició, pacte, sol·licitud o instància que faci la Generalitat i el seu govern.

Perquè serà que ja ens imaginàvem el que ha passat, perquè se’ns apareix com un malson, perquè sabiem que la visita del president Mas, al president Zapatero acabaria amb la queixa de la resta de comunitats, i de l’alcalde de Madrid parlant de tracte de favor i privilegis?

És ben trist, però vaja sempre ha estat així. Vaja no sempre. Però d’ençà la Loapa. I el record de Tejero ara que som a punt de l'aniversari sonat del 23-F pesa massa. Per això no ens deixen de petja, i tant és que tinguis mar, que totes les autonomies han de tenir competències de ports i pesca.

Tant és així que més que d'estat de les autonomies s’hauria de parlar d’estat de les gelosies. En una situació de criaturada permanent, ni quan es reclama el que pertoca, ni quan el que es demana és endeutar-se, o refinançar el deute que venç aquest any, havent presentat un pla de viabilitat, i havent fet deures i retallades, la reacció és i perquè a mi no? Ja va passar amb la segona onada d’estatuts. Va començar Catalunya, i com un seguit de fitxes de dòmino, al darrera van venir tots els demés, que ja consideraven que el seu estatut també havia donat tot el que podia donar. I per apagar l’incendi polític que se li plantejava a Zapatero, amb nou comunitats en peu de guerra, set del PP i dues (Aragó i Castela-La Manxa) del PSOE, Hisenda ha dit que és clar que sí.

Aquesta és la reacció natural. Aquí no hi ha la teoria de la FAES d’Aznar, la de la recentralització, ni la consideració del federalisme com a fase superior de l’autonomisme del PSOE. La utopia federal es quedarà pel camí, i en canvi la tisora d’Aznar que vol evitar duplicitats, en favor del Govern central és clar, és el futur que ens espera. És el futur que pronostica el CIS en la seva última enquesta, que dóna al PP una resultats que ratllen la majoria absoluta, malgrat que Rajoy, segons la mateixa enquesta, sigui el polític menys valorat. Una diferència de deu punts, que el PSOE només retallaria amb Alfredo Pérez Rubalcaba com a candidat. És clar que l’actual ministre de l’interior, gat vell, és un fi jacobí, i els altres són de brotxa grossa. El resultat final s’assembla força.
Costa de digerir la geometria variable que teòricament hauria de comportar un model com l’autonòmic.

I per si no voliem “anar a la ruïna”, segons que va dir ahir el president Mas, no hi havia més remei que retallar, i com a primera llei aprovar l’endeutament.

Fins el PP d’Alicia Sànchez Camacho, ha canviat de to. Ha dit que Catalunya no rep cap privilegi. És clar que ho diu al Parlament i en català, només cal que truqui als set companys de partit, que no ho entenen, o a l’alcalde de Madrid, o a la seu de Gènova, i els ho expliqui en castellà. Ja és trist que la gelosia sigui el motor.

Pujol: “La relació entre Espanya i Catalunya mai havia estat tan malament i anirà a pitjor”

Diari Avui - 09/02/2011 - Redacció

L'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, ha assegurat avui que la relació entre Espanya i Catalunya “mai havia estat tan malament” i ha augurat que “anirà a pitjor”, fins al punt que, si no canvia, Catalunya podria perdre la capacitat de tenir un “projecte propi”.

El president de CDC ha fet aquestes reflexions avui durant la clausura del seminari econòmic alternatives financeres en temps de crisi, que s'ha celebrat a Girona. Durant la seva intervenció davant més d'un centenar d'empresaris i personalitats del món econòmic gironí, l'expresident ha manifestat que les seves opinions són valoracions personals, de “tal com veu la realitat” i sense ànim de “comprometre” a cap grup polític ni govern.

Pujol s'ha referit a la “desafecció” que José Montilla ja va expressar fa uns mesos i ha anat més enllà. Ha alertat de la pèrdua del “respecte” i “admiració” que abans la gent del carrer i de l'Estat espanyol sentien, però també a nivell polític i institucional, posant l'exemple del Tribunal Constitucional.

“Tot això ha desaparegut”, ha dit. I ha alertat que pot portar un “esborrament” de la política, “progressiu” però “intens” i cap a la desaparició de la identitat com a país. L'expresident però, no ha parlat en cap moment d'independència, com sí ho havia fet ara fa uns dies, quan va dir que la política espanyola podia empènyer Catalunya cap a dues opcions: o a la desaparició com a nació o la independència.

Zapatero ja no mana

El que va ser president de la Generalitat durant 23 anys, ha afirmat també que, tot i que la situació econòmica actual és dolenta, la previsió és que vagi millorant, gràcies al fet que el govern espanyol “ja no mana” sinó que assumeix les indicacions que li venen “de fora”. En aquest sentit, ha explicat que tant a nivell econòmic com social hi ha hagut un “canvi de rasant” a partir del maig del 2010. Des d'aleshores, a subratllat, s'han començat a fer polítiques “coherents” i a “complir els deures”.

Pujol ha volgut donar un missatge esperançador als empresaris assistents. “Tinguin confiança”, ha demanat, “Europa sortirà de la crisi” i es reforçarà l'estat del benestar perquè sigui “viable”. Per altra banda, ha subratllat el fet que a Catalunya “hi ha país” i molta gent que treballa. En aquest sentit, ha destacat l'impuls que l'economia catalana ha fet a nivell d'exportacions i en àmbits com el de la investigació.

Més de cent personalitats s'adhereixen a la consulta sobiranista del 10 d'abril a Barcelona

Diari Avui - 10/02/2011 - Marc Bataller

“Aquestes consultes tenen més valor que les que són legals en què vas a votar per rutina o pels partits. Aquí es va a votar perquè es vol, pel neguit d'un poble que està tip de ser trepitjat”. El lingüista, Joan Solà, mort el mes d'octubre, va enregistrar un vídeo on arengava a favor del referèndum que s'havia de celebrar al seu poble natal, Bell-lloc d'Urgell. Ahir les paraules de Solà van tornar a ressonar amb força en un acte solemne de Barcelona Decideix en què es van fer públics els noms de més d'un centenar de personalitats que donen suport a la consulta del 10 d'abril.

Una llista, que s'ha d'anar ampliant les properes setmanes i en què hi apareixen el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, l'exvicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira, i la líder d'Alternativa de Govern, Montserrat Nebrera –tots tres, però, no hi figuren com a polítics–; actors com Sergi López, Joel Joan i Jordi Rebellón; escriptors com Josep Maria Espinàs i Jaume Cabré o grups de música com Gossos, Elèctrica Dharma i Lluís Gavaldà d'Els Pets, entre molts d'altres. Tots volen transmetre un missatge clar i català: “Tenim dret a decidir”.

Prop d'una quarantena d'aquestes persones van participar en la presentació d'ahir que es va organitzar a la seu d'Òmnium Cultural, una de les més de 220 entitats que s'han adherit a la iniciativa. La presidenta d'Òmnium, Muriel Casals, va recordar que quan el poble català es mobilitza es pot “canviar el curs” dels esdeveniments i va comparar la superlativa manifestació del passat 10 de juliol amb la consulta de Barcelona. Casals va afegir que els referèndums que s'han fet a tot el país serveixen per aprofundir en el tarannà democràtic.

Per la seva part, el comunicador Justo Molinero, que ja va exercir el seu dret de vot a Cornellà, va animar els barcelonins a participar en el 10-A. Molinero va assenyalar que ja n'hi ha prou de fer el “ploramiques” o d'anar a Madrid a “implorar” deute, com ha fet Artur Mas, i va destacar que és l'hora de fer un pas endavant per decidir quin “futur volem per als nostres fills”.

El portaveu de Barcelona Decideix, Alfred Bosch, va voler agrair la tasca dels 10.000 voluntaris que “plogui o nevi” surten a recollir sufragis anticipadament i va fer una crida als indecisos, perquè es decideixin a anar a votar ja sigui pel sí o pel no. Entre aquests va incloure el president Artur Mas.

Mentrestant, els organitzadors continuen donant a conèixer internacionalment l'onada de les consultes que es va iniciar a Arenys i avui faran una xerrada al Fòrum Social Mundial que se celebra aquests dies a Dakar.

Independència

Diari Avui - 09/02/2011 - Xevi Xirgo

Sembla que finalment el Parlament debatrà un dia d'aquests –abans de les eleccions municipals– sobre la possible independència de Catalunya. Després que en tres ocasions –1989, 1998 i 2010– el Parlament s'hagi pronunciat a favor del dret a l'autodeterminació, aquest cop s'haurà de pronunciar sobre un possible camí cap a la independència. Ja hi ha qui fa càbales sobre el resultat, i qui especula sobre què podria passar si finalment, en un cas poc probable, CiU optés per donar llibertat de vot als seus diputats. A mi, res de tot això em preocupa. Sóc dels que pensen que en aquest cas el resultat és el menys important. No té cap mena d'importància. No hi ha una majoria clara al Parlament per fer cap declaració unilateral d'independència –encara–, però per primer cop tindrem un debat seriós a la cambra legislativa sobre aquesta possibilitat. Agraeixo a Solidaritat que hagi presentat la proposta –els tocava–, i agraeixo sobretot a CiU que hagi permès que es tramiti, sigui perquè hi estan d'acord o perquè consideren que en aquest cas seria pitjor el remei que la malaltia. La qüestió és que per primer cop el Parlament debatrà la independència de Catalunya. Potser serà foc d'encenalls, però durant uns dies ses senyories parlaran del mateix que es parla al carrer, i ho faran amb seny i tranquil·litat. La crisi no haurà deixat que el debat identitari caigui en un segon pla –com pretenen alguns– i al Parlament es podran tornar a acreditar periodistes estrangers no només per parlar de toros. Descafeïnaran la proposta i vindran les transaccionals, i ningú proclamarà la independència. Però en parlarem. Ja m'està bé.