El vot anticipat, la millor publicitat

Diari Avui - 10/02/2011 - Redacció

Barcelona Decideix va donar el tret de sortida al vot anticipat el 13 de desembre passat a la Barceloneta, quatre mesos abans de la consulta sobre la independència de Catalunya del 10 d'abril que ve. L'objectiu de la iniciativa ha estat, més enllà de recollir paperetes, aconseguir una presència de l'organització a peu de carrer i difondre l'existència de la consulta als barris. “És l'única manera d'arribar a la gent”, afirma la coordinadora de recursos de Gràcia Decideix, Carla Carbonell. De la mateixa manera s'expressa el responsable de comunicació de Sant Martí Decideix, Jaume Garrós, que assegura: “És la millor publicitat”.

Quan falten dos mesos per a la consulta i veient l'hermetisme de l'organització per donar xifres sobre el nombre de vots emesos, els diversos districtes consideren que la participació dels ciutadans és satisfactòria, tot i que irregular, depenent de la zona. Les paperetes recollides no es recomptaran fins al 10 d'abril. Ara estan custodiades en un local “secret” de Barcelona. “Només quatre o cinc persones en coneixen la situació”, assegura Carbonell.

Gràcia és on la recollida del vot és més important, amb una mitjana de 150 paperetes dins l'urna en les tres hores que es munta una parada de vot anticipat. Entre els districtes que hi ha menys participació hi ha Sant Martí, on la mitjana és de 100 vots en tres hores, i a Nou Barris, on la participació del voluntariat és més reduïda, aconsegueixen un centenar de vots, però en quatre hores. De fet, Nou Barris és el districte amb menys voluntaris de la ciutat. Si a Gràcia n'hi ha uns 550, a Nou Barris només n'hi ha 50.

Per impulsar la participació, els districtes preparen jornades maratonianes de recollida de vot. La que vol obtenir un ressò més gran és la de Nou Barris, on el portaveu de 9b Decideix, Antoni Arrufat, es lamenta de “l'escàs suport i difusió” que la consulta ha rebut d'entitats i veïns. La jornada serà el 12 de març i es disposarà de 250 voluntaris d'arreu de Barcelona i Catalunya repartits en 30 parades. “Sí, no o en blanc. L'important és que participin”, sentencia Arrufat.

http://www.barcelonadecideix.cat/

El 10-A, nova etapa d'una cursa de fons

Diari Avui - 10/02/2011 - Editorial

L'independentisme català viurà el 10 d'abril vinent una altra onada de consultes. Entre aquestes destacarà la de la ciutat de Barcelona, per la seva magnitud demogràfica, pel seu valor simbòlic com a capital del país i, també, per ser la candidata a capital d'un nou estat europeu el dia que la majoria de catalans així ho determinin democràticament. De moment, la cita amb les urnes de l'abril, tal com ha passat amb les que l'han precedit, no tindrà cap validesa legal, però fa visible i legitima una mica més les aspiracions de tots aquells ciutadans que creuen en la sobirania plena de Catalunya per decidir el seu futur polític.

La ruta cap a la independència és una cursa de fons que en l'última dècada s'ha accelerat, en una clara transició de la marginalitat a la centralitat del debat ciutadà general. Un camí que s'ha fet des de la política però alhora des de la societat civil, en una dinàmica que no té aturador, per bé que en el lliure dret a decidir els catalans puguin decantar-se per altres fórmules d'exercir la sobirania que no comportin la independència. Perquè allò que compta per damunt de tot és, sigui quina sigui la traducció política final, el respecte a la voluntat col·lectiva de ser. Una voluntat que actualment està sotmesa a la vigilància d'un estat que ni accepta la sobirania d'aquesta nació mil·lenària ni, paradoxalment, la tracta com a territori propi sinó que l'espolia i la discrimina de manera colonialista.

En aquesta situació, i al marge de la conjuntura més o menys difícil per a les aspiracions catalanes, cal que la flama sobiranista es mantingui viva amb actes d'afirmació com són les consultes o com també serà el debat al Parlament sobre la independència. Dues fites que tot apunta que coincidiran en un mes d'abril en què la ciutadania per una banda, i els seus representants polítics per l'altra, tindran l'oportunitat de mostrar al món cap on camina Catalunya i fins on està disposada a arribar.

Jo pidolo, tu pidoles, ell pidola

Diari Avui - 08/02/2011 - Xevi Xirgo

El Diccionari de la llengua catalana defineix el verb pidolar com “demanar humilment (un favor, una gràcia, una almoina)”. Em sembla el verb més encertat per definir el que ahir va anar a fer Artur Mas a Madrid. Pidolar. Ho va fer ahir Mas, ho feien abans Maragall i Montilla i ho havia fet molt abans Jordi Pujol. Perquè nosaltres –no ara, sempre– quan anem a Madrid pidolem, demanem humilment que se'ns concedeixi una gràcia. Anem a demanar permís per endeutar-nos, anem a demanar que se'ns compleixi la disposició addicional tercera o anem a demanar que se'ns retorni el deute històric. Però hi anem pidolant. I ara ja no em refereixo tant a la definició estricta que en fa el Diccionari de la llengua catalana. Em refereixo a l'estat d'ànim amb el qual hi anem. Anem a “demanar humilment”, a suplicar que se'ns concedeixi un favor. I hi hauríem d'anar a exigir. Artur Mas ha d'aixecar el to. Sí, encara més. Perquè que se'ns facin determinades concessions no és cap victòria. És un dret. Contribuïm com ningú a això que en diuen l'estat de les autonomies i no en tenim cap retorn. I quan anem a exigir el que ens correspon (deutes que fins i tot ZP ha reconegut públicament) se'ns tracta com si demanéssim la lluna en un cove. Patim una mena de vassallatge feudal que nosaltres mateixos sense ni adonar-nos-en tenim instal·lats al cervell com si fos el més normal del món. Tenim el dret d'endeutar-nos i tenim el dret a rebre el que ens pertoca, sobretot després d'haver complert amb escreix amb el deure de ser solidaris. Justament per això tenim el deure, i no el dret, d'exigir. No pas de pidolar.

Sobre Pau Casals

Diari Avui - 08/02/2011 - Isabel-Clara Simó

Al Life International del 29.8.1950 va aparèixer un article del comte Asbhy de la Zouche, d'Amsterdam, indignat perquè Pau Casals diu que no tornarà a l'Espanya de Franco, car hi seria empresonat. La cita és una mica llarga, però s'ho val: “En el seu article sobre Pablo Casals hi he trobat coses que m'han repugnat absolutament. No són relatives a Casals sinó a l'Espanya de Franco. Jo vaig viure a Espanya del 1933 al 1936, durant la mal anomenada república [sic], i del 1945 al 1948 a l'Espanya de Franco. Franco espera que la història el col·loqui en el lloc que es mereix. Els seus detractors obliden que Espanya, abans de Franco, tenia un govern absolutament comunista [sic]. Ningú recorda que Franco va ser el primer que va lluitar a nivell mundial obertament contra la propagació del comunisme. Ningú veia que el comunisme algun dia amenaçaria el món sencer. Vosaltres, els americans, ara esteu lluitant contra el comunisme. Si Casals hagués creuat la frontera cap Espanya, no l'haguessin ficat a la presó per comunista, sinó per separatista. Això a Espanya vol dir una persona partidària de la independència de la província de Catalunya, un somni estúpid que els catalans, inclòs Casals, mantenen des de l'època de Felip IV [sic]. Podríeu preguntar: “Per què Franco no els dóna la seva independència?”. Jo contestaria: “Per què Lincoln no va donar la independència al Sud?”. És exactament el mateix”.

La deliciosa resposta de Josep Trueta, però, no va ser publicada. Quina llàstima.

Aquest feixista declarat, amic personal de Hitler, fa unes comparacions mancades de tot rigor. Els insults –estúpids, per exemple– i les tergiversacions dels fets són constants en l'espanyolisme per una banda i el feixisme internacional per l'altra.

Ho he llegit en una admirable correspondència entre Trueta i Casals, que ha editat la refinada editorial Acontravent, i que és una pura delícia de llegir.

De vegades hom té la impressió que la història s'ha aturat, que la causa de Catalunya per la llibertat és eternament contestada de la mateixa manera: sense arguments i amb menyspreu. ¿Caldrà que caminem endavant o volem ser una “província” espanyola, escanyada i pobra?

Estat de dret

Diari Avui - 08/02/2011 - Vicent Sanchís

En un estat de dret cap opció política hauria de ser il·legalitzada, sempre que respectés als seus estatuts els principis democràtics bàsics. Així s'entén que a Espanya Espanya 2000 –valgui la redundància– o que Falange Espanyola –valgui-la més encara– siguin legals. En un estat de dret només caldria considerar penalment la conducta de cadascun dels seus integrants. Malgrat això, en un estat de dret, com Espanya, es va aprovar una llei tan dubtosament democràtica com la de partits, que no s'ha aplicat a tots els que es podia aplicar. Falange Espanyola encara no ha condemnat la violència que ella mateixa va inspirar i perpetrar. Espanya 2000 en fa bandera. Tot i això, cal reconèixer l'efectivitat d'aquesta llei en l'afebliment polític d'ETA. En un estat de dret ara l'antic braç polític d'ETA ha acatat els principis que la inspiren. I cal reconèixer aquest canvi. Però també ara en un estat de dret n'hi ha que fan pesar més l'estat que el dret. Els mateixos que permeten que Falange Espanyola i que Espanya 2000 siguin legals.

Gràcies Espanya

Nació Digital - 25/12/2010 - Alfred Bosch

Gràcies Espanya, per les sentències que les teves més altes instàncies judicials acaben de dictar. Sentències que ens diuen que la immersió lingüística i el model de convivència cultural i totes aquestes filigranes que hem anat brodant al llarg de trenta anys, ja ens les podem ficar allà on ens càpiguen. Gràcies per dir-nos que el que aprova el nostre govern i el nostre Parlament, derivat d’unes eleccions on hi participa la nostra gent, i les decisions que bonament se’ns ha permès prendre, no serveixen ni per empaperar l’entrepà de xoriç que cada matí et dediquem. Gràcies per dir-ho tan clar.

Gràcies Espanya, per altres sentències judicials que diuen si fa no fa el mateix, i per aquells recursos interposats pels partits espanyols, de dretes o d’esquerres, els quals desperten als més incrèduls; desvetllen els que encara es refiaven de les teves institucions, oh Espanya, i que ara han estat sentenciats. Atès que ensenyen com sentencien els tribunals, però també com sentencia el poder en el sentit més polític i en el sentit més històric, mostrant que els catalans no decidim una punyetera llufa, i quan ho fem ens ho acabem menjant amb patates. Fins i tot ens permeten trenta anys de peixet, imaginant que hi havia un pacte de constitució, quan el que hi havia era una enganyifa temporal. Gràcies per dir-ho tan clar.

Gràcies Espanya per evidenciar que no vols ser canviada, que no vols ser ni federal ni plural ni un país multicolor i treballador com el de l’abella Maya. Per dir ben alt i fort als catalans que pretenien tal cosa, que un dia van festejar amb l’estat de les autonomies, més tard amb el federalisme asimètric, i finalment amb l’encaix en una nació de nacions, per dir-los que no cal que es provoquin més plaers solitaris. Per dir a tots els federalistes, amb una cama a Espanya i una altra a Catalunya, mentre l’esvoranc es va fent gros, que han de saltar a una o altra banda perquè si no cauran a l’abisme. Gràcies per dir-ho tan clar.

Gràcies Espanya, i en particular al teu aparell legal i legislatiu, per il·lustrar a la perfecció que el problema no és si tenim més o menys diners, més o menys llibertats, més o menys idioma, sinó que el problema és que tinguem alguna cosa pròpia, simplement el possessiu és el que fa nosa quan és català. Que mentre tinguem o mantinguem diferències, mentre vulguem continuar sent com som, ens trobarem amb problemes. I que amb això no hi ha res sagrat, ni les escoles ni la llengua ni el vot dels ciutadans. L’únic sagrat és el dret i la capacitat d’Espanya, organitzada en els seus estaments, a censurar tot allò que no és tal com mana, i a fer-ho amb tanta claredat i tanta cruesa.

Gràcies Espanya per provar de destruir tot allò que et fa nosa, encara que sigui a costa de tensar la societat catalana. Per advertir-nos que la prioritat de la hispànica caverna (tan estesa a dreta i esquerra) no és la cohesió social, ni la prosperitat ni la pau política dels catalans i dels espanyols, sinó l’enderroc d’allò que no t’agrada. Gràcies per fer-ho saber a tots els catalans, alts i baixos, prims i grassos, rossos i bruns, catalanoparlants i castellanoparlants i urduparlants. Per anunciar-nos que la campanya de destrucció ens afectarà a tots sense distinció. Gràcies per unir-nos a tots en l’estupefacció i el disgust.

Gràcies Espanya, l’Espanya més activa i potent i emprenedora, per carregar contra nosaltres, per fer-ho amb tan poc camuflatge i de manera tan frontal. Gràcies per buscar i trobar la nostra indignació, per empènyer milers de persones a sortir al carrer i milers de persones a votar en els nostres referèndums populars. Gràcies per empènyer els nostres partits d’ordre, moderats i conciliadors, a activar el pas. Gràcies per enutjar els nostres pares polítics, plens de paciència, que durant dècades han fet equilibris per impedir la ruptura, i que ara són menystinguts i gairebé insultats a la cara.

Gràcies per fer la feina que els nostres separatistes no acaben de fer del tot bé, capficats com estan en les disputes de parròquia. Gràcies per empènyer el poble català cap a l’eixida, gràcies per obrir-nos la porta i dir-nos, tan alt i clar que ofèn; “mireu, allà fora hi ha la llibertat, aquí dins hi ha la submissió.” Gràcies per tot plegat, i per molt més que vindrà. Nosaltres tots solets no hauríem arribat a aquest punt, nosaltres sense la teva ajuda n’hauríem estat incapaços. Moltes mercès, Espanya; estic segur que la posteritat t’alçarà al pedestal que et correspon.

De considerar el català d'instrument nazi a guanyar el Ramon Llull

Nació Digital - 04/02/2011 - Redacció

Núria Amat ha guanyat el 31è Premi Ramon Llull, el més ben dotat de les lletres catalanes amb 90.000 euros. Amat ha rebut el guardó per l'obra "Amor i guerra", la seva primera novel·la en català, ambientada en la Barcelona de la Guerra Civil, una història que protagonitza Ramón Mercader, l'assassí de Trotski i amb qui està emparentat l'escriptora.L'obra guanyadora es publicarà en català, castellà i francès. L'escriptora barcelonina s'ha imposat entre els 67 candidats a rebre aquest premi, de 90.000 euros.
Polèmica per un sinistre passat anticalàAmat, simpatitzant de Ciutadans, va signar el Manifest per la Llengua, i va ser motiu de polèmica el 2007 quan va posar el crit el crit al cel pel fet que els autors catalans que escriuen en castellà no fossin convidats a la Fira del Llibre de Frankfurt. En una intervenció a Els Matins de TV3 va denunciar l'"actitud nacionalsocialista d'una part del Govern".
També en un article a El País va denunciar "un nacionalisme excloent que creu tenir al seu país a un gran enemic hereditari". "Per un afany de tancament, manteniment de poder oficial i puresa identitària, han decidit utilitzar la llengua com a bandera única de la seva ideologia".
"Signe d'aquests temps de pestes nacionalistes és que la ideologia domini la llengua fins convertir-la en instrument de credo, tal com el lingüista Victor Klemperer va observar en el seu vigent i molt recomanable llibre 'La llengua del Tercer Reich'", afegia.
També criticava que "per tal de catalanitzar, si és possible encara més l'idioma, utilitzen el lèxic familiar més rural. Fins i tot Pompeu Fabra s'aixecaria de la tomba en sentir-ho".

Lluitar fins al final - Fighting til the end!

Espanya és com el Reial Madrid

Diari Avui - 05/02/2011 - Vicent Sanchis

Sinècdoque perfecta. El Reial Madrid ara és exactament Espanya. Defectes i virtuts encaixats. Alguna genialitat personal, l'arrogància infinita, un desastre organitzatiu, una conspiració interna constant, el braç eternament més estirat que la màniga, la individualitat mal entesa i la fúria que salva un partit a repèl i al final, el soroll dels tambors que enardeixen els combatents i que distorsionen la potència dels enemic, la retòrica tronada i l'amenaça verbal... I una vegada i una altra, la mateixa derrota. Gràcies a Déu.

La història ve de lluny. El franquisme va entendre que la projecció d'Espanya al món era un absurd. El món no en volia saber res i Espanya no tenia res a oferir. Per contra, trobar l'anècdota que salvés la categoria era molt més raonable. Així ho va veure el règim i així ho va fer. No hi havia metges solvents però sí futbolistes desbocats. I un equip sobre el qual acumular tots els esforços i totes les trampes. Les victòries del Madrid van permetre fer sonar l'himne espanyol sense haver guanyat cap batalla ni cap Nobel. Contra la tranquil·la penicil·lina que mai van poder inventar hi havia el gol rabiós a l'escaire que sí que sabien perpetrar. L'equip blanc salvava l'Espanya més negra i alhora cohesionava un territori crònicament desordenat. Blanc Espanya.

El sociòlegs se'n fan creus. No hi ha cap altre club municipal al món que identifiqui de manera tan efectiva un Estat. A totes les auques les seleccions dites nacionals representen el paper que el Madrid ha fet i fa encara a Espanya. Malgrat tots els intents i fins i tot la darrera gran victòria, la selecció espanyola no l'ha pogut suplantar. En el fons, la roja culmina els triomfs en un esclat de petites ensenyes que distorsionen la unitat que alguns voldrien exacta. El Madrid, no. El Madrid és blanc de samarreta i vermell i groc de bandera. No hi ha cap altre símbol tan encertat en la definició de l'espanyolitat. I si algú dubtava de la idoneïtat de la identificació, l'últim Barça ha esvaït tots els dubtes. Espanya no pot cedir la representació en el Barça. En primer lloc, perquè el Barça no es deixa i, després, perquè Espanya és una altra cosa. Espanya és el Reial Madrid.

Cada vegada que Mourinho apareix tibat al faristol després d'un empat o una derrota hi ha l'ombra de Felip II explicant la desgràcia de la Gran i Felicíssima Armada. El Madrid no envia els seus homes a lluitar contra els elements. I l'entrenador mostra la llista dels quinze errors arbitrals que han impedit la victòria que els déus havien disposat. Cada vegada que Cristiano esquiva adversaris i companys, i falla, dibuixa el gest del monarca prudent desatenent avisos i els precs dels seus consellers. Cristiano s'embala i envesteix desafiant el sol perquè s'atreveix a pondre's contra la seva voluntat. El Reial Madrid, doncs, és més que un club. I Espanya massa sovint no és més que aquest club. Quina sort, en el fons, de trobar el mirall i el reflex corresponents i adequats.

Perquè, malgrat tots els esforços perquè el Barça representi Catalunya, Catalunya no és el Barça. Tots dos tenen planter. Tots dos són austers i modestos. Catalunya de vegades fa la jugada perfecta, però mai arriba al partit rodó i encara menys a la temporada somniada. Les diferències són òbvies i espantoses. L'equip que entrena Pep Guardiola és tal com es vol veure Catalunya i com intenta fer-se veure. El Barça encarna les virtuts tradicionals catalanes: l'esforç, el sacrifici, el treball, la coordinació, la prudència, la contenció, l'encert, l'excel·lència... A la Catalunya actual aquest model no deixa de ser un record i una aspiració. El país puja de puntetes però no acaba mai de tocar sostre. I encara hi ha alguns mèrits que allunyen del tot el club del país: l'ambició, la confiança en ell mateix i el valor. Per al Barça no hi ha cap rival petit per menysprear-lo, però tampoc no n'hi ha cap de prou gran per espantar-se.

Els jugadors del Barça senten el més profund dels orgulls per vestir la samarreta de l'èxit col·lectiu. Els catalans desconfien tant d'ells mateixos que no arriben a acabar els partits. L'esperit del país queda definit per la inseguretat. I la inseguretat desemboca en el cinisme. Potser per això Catalunya s'ha convertit en el planter de l'humor espanyol. Les societats fortes se l'han de permetre, l'humor, per no rebentar d'un atac de transcendència o d'un assalt d'arrogància. Però les precàries no el poden convertir en l'últim baluard per justificar les renúncies. Contra la implicació, el cinisme fa d'atenuant però no resol dilemes.

La Catalunya actual ha entès que no pot guanyar els partits sense jugar-los. Però quan l'àrbitre xiula el començament, se'n torna a la banqueta i es dedica a llepar-se lesions o a segregar acudits per fer relativa la impotència. Si finalment salta al terreny de joc i guanya, procura no fer massa gols al contrari, no fos cas que encara acabés prenent mal. A l'altre extrem hi ha el Barça, que remata l'espectacle sense reserves ni pietat. Quina desgràcia, tenir a l'abast el millor exemple i defugir-lo. En una de les seves frases més cèlebres, l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol va sentenciar: “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és l'URSS”. En la mateixa línia comparativa, Espanya és com el Reial Madrid, però Catalunya no és el Barça. Aquest país indefinit s'indigna després quan els mitjans estrangers no l'inclouen en la llista dels aspirants a convertir-se en un Estat. Si vol guanyar la copa, que jugui la Champions.

President Mas, de què dubteu?

Singular Digital - 04/02/2011 - Quim Torra

Molt Honorable senyor,Una ombra freda ens ha glaçat el cor. Fa una setmana vau pronunciar-vos que dubtàveu de la conveniència d'anar a votar el proper dia 10 d'abril. Amb tot el respecte, però President, perdoneu, de què dubteu?

En uns moments en què la nació bull, en què milers de catalans s'han anat comprometen arreu en les consultes per a l’autodeterminació, molts d'ells del vostre partit, els barcelonins hem hagut d'assistir, estupefactes, a l’enèsima deserció del lideratge de la capital de Catalunya. Com si tot això que estava passant davant dels nostres nassos no anés amb nosaltres, com si no hi tinguéssim res a veure, com si Barcelona fos la capital d’un altre país. I la pregunta fa posar pell de gallina: si no som la capital de Catalunya, aleshores què som? Quan més l'hem necessitat, Barcelona no hi era. Però el 10 d'abril se'ns ofereix una oportunitat única per deixar de ser uns ciutadans de segona classe i sumar-nos al desig de llibertat del nostre poble. Tal i com vuitanta anys enrere, el 14 d'abril de 1931, unes eleccions municipals van conduir a la República Catalana i a aquell “aire fresc barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella”, com va escriure Mercè Rodoreda a La plaça del diamant.

Benvolgut President, us necessitem al davant. El primer magistrat de Catalunya ha de ser al davant de tot el poble el dia 10 d'abril. No hi ha enguany cap data més assenyalada que aquesta. Amb llum i taquígrafs, proclamant al món obertament, sincerament, clarament, que quest país té un destí que vol acomplir. I darrere de vós, volem veure tot el vostre govern sencer, de la Vicepresidenta al darrer conseller. I la Presidenta del Parlament, esclar, i tots els parlamentaris que fan bandera del catalanisme. Accepto que pugui haver-hi diferències de timing, de com arribar-hi o de amb qui arribar-hi, però per un nacionalista català no pot haver-hi ni una lleu vacil.lació sobre l'objectiu final.

Molt Honorable senyor, en el vostre magnífic discurs de cap d'any ens demanàveu valor i coratge, compromís i involucració. És justament el que estan fent centenars de voluntaris, que hi estan deixant la pell, i hores amb la família, per fer d'aquesta jornada un èxit de participació, una festa democràtica, una jornada inoblidable. Sé de primera mà com els meus veïns de Sarrià-Sant Gervasi, per exemple, hi estan treballant de valent, sense cap suport, empesos només per la il.lusió, la responsabilitat, i un profund sentit del deure vers el seu país. No ens deixeu sols el dia 10 d'abril, us ho prego. Hem hagut d'assistir aquests darrers anys de tripartit a la trista escena de què quan els nostres compatriotes votaven en els referèndums, el President d'aleshores inaugurava estacions de metro sota terra. No podem passar per una vergonya semblant un altre cop, no ho resistiríem, alguna cosa es trencaria per sempre.

“Si som, siguem i, si no som, deixem-nos de somnis, de records i de follies”. Sempre m’han agradat aquests versos de Climent Forner, del seu Plany per Catalunya, i em semblen avui més vigents que mai. El concepte de decidir, que conté la idea de ser, de ser lliures, és d'una força irresistible. Deixeu que us arrossegui. Tanqueu els ulls, escolteu alguna cançó de Toldrà, murmureu un poema de Verdaguer, recordeu el president Macià proclamant la nostra República o Carrasco i Formiguera cridant Visca Catalunya lliure!, sentiu l'oreig del mar, agafeu un grapat de terra humida, oloreu unes branques d'espígol, i penseu en el nostre país. Oblideu-vos de tota la resta. Vós i Catalunya. No podreu dubtar, ni com a demòcrata ni com a catalanista ni com a barceloní. Si som, siguem, res no pot ser més important, res no pot aturar-nos. Endavant, President, sempre endavant.

Ben cordialment,