Espanya ens expulsa

Crònica.cat - 23/12/2010 - Editorial

Ahir, des d'aquestes línies, planava un avís: la corda del català pot trencar-se degut a les imminents decisions del Tribunal Suprem pel que fa a la immersió lingüística. Doncs bé, ja és oficial: la corda s'ha trencat. Quan semblava que el sostre de l'autogovern havia quedat definitivament tancat, per bé i per mal, pel Tribunal Constitucional, resulta que continuen els atacs contra la personalitat nacional de Catalunya; ara, apuntant al seu eix vertebrador: la llengua catalana.

Cal entendre que no es tracta únicament d'un atac més, sinó d'un trencament sense pal·liatius de les regles del joc. La immersió lingüística va ser, en el seu moment, un dels elements del pacte del catalanisme amb l'Estat espanyol, mercès el qual el catalanisme va acceptar operar dins la Constitució Espanyola. Trencat aquest pacte, el catalanisme té les mans lliures per fer el que ha de fer: no acatar aquesta sentència, ni cap altra que lamini l'autogovern i la personalitat de Catalunya.

Hi haurà qui dirà que és de sentit comú que no es pot viure dins un Estat sense acceptar les seves lleis i les seves normes. I és cert: malgrat que davant aquesta mesura la Generalitat practiqui una política d'insubmissió, a la llarga aquesta és insostenible. Però això no significa que calgui rendir-se. Ben al contrari: cal anar més enllà. Si Espanya no accepta la Catalunya que els catalans volen, caldrà que els catalans la basteixin pel seu compte, sense Espanya. El Tribunal Suprem no ha fet res més que convidar els catalans a la independència. Només cal que a Catalunya se li doni la oportunitat de decidir.

Això és un cop d'estat

Vilaweb - 23/12/2010 - Editorial

Un cop d'estat serveix per canviar sobtadament les institucions o les regles de funcionament d'un país, sempre sense tenir en compte la voluntat democràtica de la població. Un cop d'estat té dues característiques: es fa per força, trepitjant els de sota, i instaura una nova 'legitimitat', que al capdavall el justifica. Els cops d'estat clàssics, els fan els militars. Però a Europa ja són mal vistos. Per això el nacionalisme espanyol ha encarregat el cop als jutges. Com ja va passar a Turquia, per exemple.

La seqüència és en aquest sentit inequívoca. Hi ha una legitimitat sorgida de la transició. A mi, no m'agrada i crec que és la causa final de tots els mals, però és la que és i no s'entén res si no partim d'aquí. De les restes de la dictadura, en naix una constitució i, d'aquesta, en naixen uns estatuts d'autonomia i unes lleis. Seguint estrictament els procediments previstos per les lleis mateixes es canvia l'estatut d'autonomia. Es respecten tots i cadascun dels trams legals, fins i tot quan ens són clarament contraris. I s'arriba a un resultat, demacrat i pàl·lid, però legalitzat a l'extrem: l'estatut aprovat pel congrés dels diputats. Ningú, absolutament ningú, no pot dir que ni un sol pas en aquest procés no es féu d'acord amb la legalitat constitucional espanyola. No hi ha ni un sol gest de trencament.

Fins que arriba la sentència del tribunal constitucional. Perquè ací sí que hi ha un trencament clar. Ho han posat en relleu molta gent i moltes veus autoritzades: trinxar un estatut aprovat pels dos parlaments i corroborat referendàriament pel poble és una decisió gravíssima. Però el fet s'entén millor si parlem sense embuts: era un cop d'estat.

Era un cop d'estat perquè es feia per la força i des de la força. El constitucional se situa per damunt del parlament català i del parlament espanyol, però, sobretot, per damunt del vot democràtic dels ciutadans. D'on prové la legitimitat en una societat democràtica? Tan sols de l'exercici lliure del vot dels ciutadans. I si això no val, és que som davant una substitució de l'origen de la democràcia, definició clàssica del cop d'estat.

Si ningú volgués entrar en el debat entre poders superiors i inferiors, estatals i autonòmics, que no oblidi que no és únicament la legitimitat del Parlament de Catalunya que se substitueix, sinó també la del Congrés dels Diputats.

I això es fa bastint una nova legitimitat. Una nova legitimitat que no emana de la constitució del 1978, sinó que la substitueix. Perquè no hauríem d'oblidar que la constitució espanyola, les institucions generals de l'estat, durant dècades han avalat i validat la immersió. I això ara no ho ha canviat voluntàriament ni la voluntat popular ni el poder legislatiu. Ho ha canviat la voluntat arbitrària d'un cos organitzat i autònom dins l'estat –talment l'exèrcit.

El juny passat, en el moment que es va fer pública la sentència, això ja era així. Però ahir, en veient com es començaven a desplegar les conseqüències de la sentència amb tota la brutalitat, de cop va fer-se difícil d'esquivar l'evidència de la gravetat que encloïa: això és un cop d'estat, ara ja en marxa i que no s'aturarà. I la millor resposta no és pas dir que això no passa.

De la innocència a la independència

El 9 Esportiu - 29/12/2010 - Miquel Roca

Malgrat que era 28 de desembre, no són innocents les 28.150 persones que ahir van ser a l'estadi Lluís Companys per veure el Catalunya-Hondures. Tornava a haver-hi motius per prendre's el partit com una manifestació més enllà de l'esport, que ara per ara és el sentit més profund i seriós que es pot donar als partits de la nostra selecció. És veritat que aquest model d'amistosos va tocar el seu sostre amb els dos plens del Camp Nou en els partits contra el Brasil, però també ho és que la gent, sigui molta o poca, estigui col·locada d'una manera que faci la sensació que n'hi ha més o menys, no deixa de passar-s'ho bé en els partits de Catalunya. Ahir, el so ambient festiu que se sentia a la graderia de Montjuïc es podria posar com a exemple del que tan sovint no és al camp del Barça, el teatre futbolístic més silenciós del món fins i tot quan l'obra que s'hi representa és la millor.
Que l'esperit de festa esportiva, cívica i participativa continua sent palpable és tan cert com que, en els dies previs i posteriors al tradicional partit de Nadal, és també tota una tradició alimentar un seguit de debats al voltant dels partits de la selecció catalana de futbol. Que si la data no és la millor, però sí l'única possible, que si l'horari farà que hi puguin anar més nens, però no els adults que els han d'acompanyar, que si aquest rival no té prou nivell per molt mundialista que fos l'estiu passat, que si Cruyff no diu ni «bon dia» en català, que si en el fons això es munta perquè la federació faci una mica de negoci, que si hi ha clubs que no deixen venir els jugadors, que si hi ha jugadors que no tenen compromís, o que si la selecció hauria de jugar menys a Barcelona i obrir-se més a altres ciutats amb estadis més petits i fàcils d'omplir.
Són debats estèrils no perquè no tinguin la seva raó de ser, sinó perquè neixen i moren tots ells en el mateix punt: això que fem és l'única cosa que podem fer i, si en algun moment sembla que anem de baixa, no és per cap qüestió formal o logística, que són les úniques que es posen sobre la taula, sinó perquè arriba un moment que, més enllà d'anar a veure un partit de futbol i entretenir-se, costa continuar lliurant-se als subterfugis, als succedanis, a l'haver de perseverar no en el camí, que aquest ja sabem des del primer dia que és llarg i difícil, sinó en el resignat destí de xocar sempre contra el mateix mur.
Si d'alguna cosa ha servit fins ara tot el moviment que en els últims tretze anys –va prendre volada a partir del Catalunya-Bulgària del 97 a Montjuïc– s'ha fet al voltant de les seleccions catalanes, és per poder explicar en carn pròpia que caminar no és el mateix que fer camí. Hem recollit mig milió de signatures, hem inventat partits i tornejos, hem sortit al carrer a manifestar-nos, hem omplert estadis i pavellons, hem estat autocrítics i reflexius quan no els hem omplert, hem estat expulsats d'alguna federació internacional que havíem fundat, hem aconseguit el reconeixement d'una vintena de federacions catalanes que no fan gaire soroll i, fins i tot, ens hem fet un lloc en una competició de Sud-amèrica. Tot aquest caminar, però, només ens ha permès recórrer la distància entre la nostra capacitat d'inventiva, digna d'elogi, i el mur on sempre s'acaba el curt però repetidíssim viatge. Fer camí de debò seria saltar-lo, aquest mur. I això només vol dir tenir estat propi, allò que arreu del món s'associa a existir o no com a país.
Potser és hora que el món de l'esport català deixi d'inventar i de fer tombs per no anar enlloc, i és hora de demanar que es posicioni en un debat que ja és al carrer però que encara no ha eliminat un camp d'ambigüitat prou extens perquè molts hi trobin refugi. En aquests moments, el que hauríem d'esperar d'una federació esportiva ja no és que ens organitzi de tant en tant un partit per anar passant, i sí que aquella federació sàpiga veure i explicar a la seva gent que molts dels problemes estructurals del dia a dia del seu esport i la supervivència econòmica de molts clubs també penja del gran debat que Catalunya ha d'afrontar avui millor que demà: serem estat o no serem res.
El Catalunya-Hondures d'ahir va ser el primer acte públic com a president de Catalunya d'Artur Mas, que des de la llotja va poder sentir com el lema més cridat a la graderia de l'estadi va ser independència. És el mateix que havia sentit a la plaça de Sant Jaume el dia abans, quan va saludar i parlar des del balcó de la Generalitat després de prendre possessió del càrrec, el mateix que se sentia a peu de carrer davant l'hotel Majestic la nit de la victòria electoral, i el mateix que, de manera aclaparadora, es va convertir en la banda sonora de la gran manifestació del 10 de juliol. Cap d'aquests actes havia estat convocat com a reivindicació independentista, però en tots ha aparegut un poble que crida assenyalant el camí de l'única direcció possible per a un país que, sobretot, calla. El món de l'esport ha de triar entre cridar o callar. Anar més enllà no vol dir trobar una data millor que el 28 de desembre, intentar fer dos partits en comptes d'un o portar un rival més atractiu que Hondures. Anar més enllà és deixar de caminar pel llindar de la innocència i fer decididament el camí de la independència. La del país inclourà amb una facilitat que no ens pensem la de totes les nostres seleccions esportives.

Convergència no estén ponts

El Singular Digital - 27/12/2010 - Vicent Sanchís

Una de les situacions més dramàtiques que ha hagut de patir el soberanisme –en qualsevol de les seves variants i els seus matisos– aquests darrers anys ha estat el clima d’autèntica guerra civil que ha dividit Convergència i Unió i Esquerra Republicana. Una guerra sense treva que s’ha escampat per tots els àmbits i de la qual s’han salvat únicament alguns territoris amables, com ara Òmnium Cultural. Territoris que s’han demostrat imprescindibles i solvents a l’hora de treballar plegats per les conviccions que els uneixen i, encara més enllà, quan ha arribat el moment de convocar grans iniciatives conjuntes com la manifestació del 10 de juny. El començament de la guerra –com el començament de totes les guerres– és confús. Els republicans retrauen als convergents que convertissin el seu partit en un titella sota el liderat d’Heribert Barrera i que sempre els han volgut condemnats a la minoria d’edat permanent. Una mena de germà petit que pot ser autònom en els detalls però que ha de ser servil en les qüestions essencials. I encara assenyalant algun punt d’inflexió concret, els dirigents d’Esquerra s’han referit sempre al menyspreu amb què els va castigar Jordi Pujol quan en la seva darrera legislatura va rebutjar l’acord que li proposava Josep-Lluís Carod-Rovira i es va decantar per l’oferiment letal del PP.

Pel que fa a CiU, les ferides, més enllà de les tares genèriques que els convergents atribueixen als republicans, tenen també data concreta: la de la constitució del primer govern tripartit i, encara més, la del segon. Artur Mas havia guanyat les eleccions amb escreix, Esquerra havia sortir del govern de Pasqual Maragall després d’haver-se vist obligada a votar no a l’Estatut a instàncies de la seva militància i encara parlava d’equidistància, però a l’hora de la veritat, l’acord amb la cúpula del PSC s’havia lligat molt abans. Tot això els convergents no ho han perdonat. Tot allò encara escalda els republicans. I així les distàncies han anat augmentat i els enfrontaments s’han agreujat.

Fins aquestes eleccions. Esquerra ha rebut un dur càstig. Els dos líders que van substanciar aquells acords de govern amb el PSC i Iniciativa o bé han perdut la guerra interna –el cas de Carod-Rovira– o bé han hagut de reconèixer la seva responsabilitat en la desfeta electoral –el cas de Joan Puigcercós–. Convergència i unió finalment, després de guanyar, ara pot governar. Era el moment oportú, doncs, de fer un primer gran gest de conciliació. És obvi que per a CiU el pacte més convenient, des de la comoditat de la centralitat política, és el que ha acabat fent. És a dir, el que ha permès la investidura d’Artur Mas gràcies a un acord amb el PSC. Els socialistes han evitat als convergents els lligams amb l’indesitjable PP o amb la radical Esquerra. Tot això, des del punt de vista de l’estratègia política més descarnada. I des de la conveniència, també, dels sectors socials amb més influència. Però, al costat d’aquesta constatació, també hi ha l’interès del catalanisme, que és el referent bàsic de Convergència. Mirant-s’ho des d’aquest angle, la força que lidera Artur Mas tenia una altra obligació moral: començar a tancar ferides. Com que Esquerra Republicana no va fer el gest que l’hauria correspost –votar a favor de la investidura de Mas en la primera volta– , la responsabilitat subsegüent corresponia als convergents. Sense excloure necessàriament l’acord amb el PSC, hi haurien d’haver integrat Esquerra. Joan Puigcercós va enviar a Felip Puig dotze punts que ho podien haver permès. Al final, els convergents van tancar el pacte amb el PSC i van adduir tres tristes discrepàncies que n’excloïen Esquerra. Perquè ja no els necessitaven. Però el catalanisme sí que demanava el gest. L’endemà Artur Mas va proclamar al Parlament que aquestes tres diferències es podien superar, però ja era massa tard. Una nova oportunitat perduda...

Una de les situacions més dramàtiques que ha hagut de patir el soberanisme –en qualsevol de les seves variants i els seus matisos– aquests darrers anys ha estat el clima d’autèntica guerra civil que ha dividit Convergència i Unió i Esquerra Republicana. Una guerra sense treva que s’ha escampat per tots els àmbits i de la qual s’han salvat únicament alguns territoris amables, com ara Òmnium Cultural. Territoris que s’han demostrat imprescindibles i solvents a l’hora de treballar plegats per les conviccions que els uneixen i, encara més enllà, quan ha arribat el moment de convocar grans iniciatives conjuntes com la manifestació del 10 de juny. El començament de la guerra –com el començament de totes les guerres– és confús. Els republicans retrauen als convergents que convertissin el seu partit en un titella sota el liderat d’Heribert Barrera i que sempre els han volgut condemnats a la minoria d’edat permanent. Una mena de germà petit que pot ser autònom en els detalls però que ha de ser servil en les qüestions essencials. I encara assenyalant algun punt d’inflexió concret, els dirigents d’Esquerra s’han referit sempre al menyspreu amb què els va castigar Jordi Pujol quan en la seva darrera legislatura va rebutjar l’acord que li proposava Josep-Lluís Carod-Rovira i es va decantar per l’oferiment letal del PP.

Pel que fa a CiU, les ferides, més enllà de les tares genèriques que els convergents atribueixen als republicans, tenen també data concreta: la de la constitució del primer govern tripartit i, encara més, la del segon. Artur Mas havia guanyat les eleccions amb escreix, Esquerra havia sortir del govern de Pasqual Maragall després d’haver-se vist obligada a votar no a l’Estatut a instàncies de la seva militància i encara parlava d’equidistància, però a l’hora de la veritat, l’acord amb la cúpula del PSC s’havia lligat molt abans. Tot això els convergents no ho han perdonat. Tot allò encara escalda els republicans. I així les distàncies han anat augmentat i els enfrontaments s’han agreujat.

Fins aquestes eleccions. Esquerra ha rebut un dur càstig. Els dos líders que van substanciar aquells acords de govern amb el PSC i Iniciativa o bé han perdut la guerra interna –el cas de Carod-Rovira– o bé han hagut de reconèixer la seva responsabilitat en la desfeta electoral –el cas de Joan Puigcercós–. Convergència i unió finalment, després de guanyar, ara pot governar. Era el moment oportú, doncs, de fer un primer gran gest de conciliació. És obvi que per a CiU el pacte més convenient, des de la comoditat de la centralitat política, és el que ha acabat fent. És a dir, el que ha permès la investidura d’Artur Mas gràcies a un acord amb el PSC. Els socialistes han evitat als convergents els lligams amb l’indesitjable PP o amb la radical Esquerra. Tot això, des del punt de vista de l’estratègia política més descarnada. I des de la conveniència, també, dels sectors socials amb més influència. Però, al costat d’aquesta constatació, també hi ha l’interès del catalanisme, que és el referent bàsic de Convergència. Mirant-s’ho des d’aquest angle, la força que lidera Artur Mas tenia una altra obligació moral: començar a tancar ferides. Com que Esquerra Republicana no va fer el gest que l’hauria correspost –votar a favor de la investidura de Mas en la primera volta– , la responsabilitat subsegüent corresponia als convergents. Sense excloure necessàriament l’acord amb el PSC, hi haurien d’haver integrat Esquerra. Joan Puigcercós va enviar a Felip Puig dotze punts que ho podien haver permès. Al final, els convergents van tancar el pacte amb el PSC i van adduir tres tristes discrepàncies que n’excloïen Esquerra. Perquè ja no els necessitaven. Però el catalanisme sí que demanava el gest. L’endemà Artur Mas va proclamar al Parlament que aquestes tres diferències es podien superar, però ja era massa tard. Una nova oportunitat perduda...

L'atac socialista a la llengua catalana

El Singular Digital - 28/12/2010 - Víctor Alexandre

L’agressió del Tribunal Suprem a la llengua catalana –ajornada fins ara per no perjudicar electoralment el PSOE de Catalunya– enllaça molt bé amb una altra agressió lingüística del govern de José Luis Rodríguez Zapatero i que ha consistit a demanar a la Comissió Europea que en les seves subvencions als Cursos Intensius per a Erasmus, destinats als estudiants que volen aprendre la llengua, es distingeixi entre català i valencià. Ens en vam assabentar gràcies a Denis Abbott, portaveu comunitari d’Educació, Cultura i Multilingüisme, que es va expressar en aquests termes: “Ho han decidit les autoritats espanyoles, que ens han dit que podem donar suport a cursos en català, èuscar, gallec i valencià. És a dir, quatre llengües regionals que poden rebre la mateixa contribució per part de la Comissió Europea”. Aquesta és, per tant, la política socialista d’esquarterament de la llengua catalana des del mateix govern de l’Estat i amb el suport al Congrés de 25 diputats catalans; aquesta és la manera com actua el partit que, tot declarant-se aliat de Catalunya, es dedica a acusar el PP de catalanofòbic. Però la catalanofòbia, malauradament, no prové només del PP. El Partit Socialista també és un partit catalanofòbic, i aquest esquarterament de la nostra llengua n’és una mostra.

Estem parlant del mateix Partit Socialista que el passat 13 de novembre va celebrar un míting al Palau de Fires de Tarragona, presidit per José Montilla i Alfredo Pérez Rubalcaba, per atacar l’independentisme i autoproclamar-se “progressista”. “Cal dir als progressistes que ens votin”, deia Rubalcaba. I, certament, votar el PSOE de Catalunya és un vot destinat al progrés. Al progrés del nacionalisme espanyol. I també és un vot en contra de Catalunya, dels seus drets nacionals, de la seva llibertat i de la seva llengua. Per això, cap català que estimi veritablement el seu país no pot votar mai en les properes eleccions municipals un partit que prohibeix l’ús del català al Congrés espanyol, que ens imposa jutges que desconeixen la nostra llengua, que es nega a donar-li cooficialitat a l’Estat per tal que sigui llengua de ple dret a la Unió Europea, que dinamita la immersió lingüística per potenciar l’espanyolització de Catalunya i que, per si no fos prou, no té escrúpols a trencar la unitat de la llengua tot mostrant-la espedaçada i amb diferents noms a la resta del món.

Estem parlant d’una força política que durant set anys ha tingut en Esquerra una magnífica aliada, fins al punt que una de les conselleries republicanes, la d’Innovació, Universitats i Empresa, va promoure, ara fa quinze mesos, una campanya institucional que demanava als internautes que es fessin “fans” de Catalunya i que, a través de la pàgina web, oferia informació en sis llengües: català, espanyol, anglès, gallec, èuscar i valencià. Va haver de ser RAC1, denunciant aquesta barbaritat, qui provoqués que la finestra valenciana fos retirada. La retirada, però, no es va fer fins al cap de tres setmanes i sense donar cap mena d’explicació. Per sort, cada dia són més els catalans que s’adonen que l’única via per acabar definitivament amb aquestes agressions és la constitució d’un Estat propi per a Catalunya. Tota acció política que no tingui aquest objectiu és letal per al país, perquè la destrucció de tot allò que ens configura com a poble no s’atura i el temps juga en contra nostre. De fet, si una cosa no tenim és temps.V

I ara què?

Diari Avui - 28/12/2010 - Isabel Clara-Simó

L'operació anti-Catalunya continua amb una tenacitat aberrant, L'empenta econòmica de les Caixes catalanes està quedant esborrada per un estratagema sense precedents: la llei de Caixes, molt a prop de la nacionalització de la banca, i que ha aconseguit –oh, déus de la felicitat!– que Cajamadrid estigui per sobre de la Caixa; la nova llei lingüística (que no hi teníem competències plenes?) frenarà els tímids avenços del català, que, per cert, és una llengua moribunda, i que, per cert, consta a la sagrada Constitució espanyola com a objecte d'“especial protecció” per part de l'Estat. Doncs tururut. L'AVE avança amb uns costos molt superiors als de qualsevol altre país europeu, per garantir la centralitat de Madrid, i l'aeroport del Prat ara és purament provincial. I tot això s'ha fet amb la complicitat de les forces econòmiques catalanes i algunes de polítiques.

¿Què farà Artur Mas, flamant president, per treure Catalunya de l'estatus de región española que ara té? ¿Esperar la feblesa del futur govern de Madrid? ¿Tenir paciència, com ja ha dit que cal tenir (allò d'independència sí, però cap allà l'any... 2050, o més)? Doncs el que farà serà veure-les venir, aconseguir propines i presidir cerimònies. Crec que seria un bon president, si no fos que Catalunya té greuges pendents de l'alçada d'un campanar. Caldrà valentia, no sols il·lusió.

Estar sotmesos a Espanya surt caríssim. Però és que a més no és ni tan sols valuós, en cap sentit. ¿Em pot dir algú què ha aportat Espanya al concert mundial en més de 35 anys de democràcia? ¿En les arts, en la ciència, en l'excel·lència dels productes manufacturats, en esports (si no hi compten el èxits catalans), en idees polítiques, en alguna mena de destresa? Per si no ho volíem entendre, fins i tot la xamosa llei catalana contra les curses de braus serà abolida per uns tenaços juristes al servei dels interessos polítics. ¿Hi ha, però, algun pensador, algun economista, algun metge, algun investigador, que hagi aportat alguna cosa d'interès?

I tanmateix, aquí estem: submisos i pobres, i justificant cada dia que parlem i volem parlar la nostra llengua. Això sí: fent declaracions solemnes. Molt solemnes.

Una altra andanada contra Catalunya

Diari Avui - 23/12/2010 - Editorial

Era qüestió de temps. La sentència del Tribunal Constitucional que ara fa mig any va revocar, amb la retallada de l'Estatut, la voluntat del poble de Catalunya, va significar en realitat el llançament d'una potent bomba de rellotgeria legal sobre l'autogovern català. A poc a poc, amb tongades de resolucions judicials des de diferents instàncies, aquest cop d'estat legalista contra la sobirania popular de la nació catalana està esclatant sobre les institucions i la societat. La llengua n'és la principal, però no l'única, víctima propiciatòria. Va encetar l'ofensiva judicial a l'octubre el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) amb dictàmens contra els reglaments d'usos lingüístics d'algunes diputacions i ajuntaments. Dos mesos després, el Tribunal Suprem ha intentat dinamitar trenta anys de cohesió social i normalització lingüística pacífica i sense tensions socials ni ciutadanes. El cop ha estat fort i podria resultar irreversible per a una llengua catalana que fins i tot la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, en boca del seu director, ha reconegut que necessita protecció i que aquesta preservació passa pel sistema d'immersió lingüística vigent.

Les tres resolucions del Tribunal Suprem conegudes ahir no són ni determinants, ni decisives, ni tan sols clares, sinó que probablement obren un enrevessat procés d'interpretació que pot allargar el conflicte durant encara més anys, en una teranyina legalista inextricable. Però al marge d'interpretacions lligades a la tàctica política conjuntural, queda clara, claríssima, la voluntat indiscutible de la maquinària estatal espanyola d'eradicar la llengua pròpia del país per la via de la marginació.

Cal recordar, a més, que aquesta maquinària s'ha activat en bona part per culpa de l'actitud profunda i decididament hostil i anticatalana d'una formació política com és el Partit Popular, que amb el seu recurs contra l'Estatut va encendre la metxa de l'ofensiva contra l'autogovern i els pilars bàsics de les llibertats catalanes. Una actitud esperonada i atiada per la fúria anticatalana de Ciutadans que ha desembocat en una cursa de paroxisme ultranacionalista espanyol que sembla que no té aturador. Davant d'aquesta situació, que no ha estat la primera ni serà l'última, cal una resposta serena, però insubornable. Ni un pas enrere. La immersió lingüística és només un fre al retrocés del català, però alhora una mesura efectiva a l'hora de garantir la preeminència del català sense conflictes ni perjudici en el coneixement de l'altra llengua oficial. La interpretació del que ha resolt el Suprem pot ser diversa, la resposta, només una: la immersió lingüística no es toca.

Moció de censura a Sandro Rosell

E-Notícies - 19/12/2010 - Victor Alexandre

Comencen a ser cada cop més els socis del Barça que, havent votat Sandro Rosell, s'adonen que van ser víctimes d'una operació molt ben dirigida des dels poders fàctics catalans -aquells amb qui li agrada fer-se fotos de grup- per acabar amb la imatge de catalanitat que el club havia recuperat aquests darrers anys. Són els mateixos poders fàctics que estan visceralment en contra de l'oficialitat d'una selecció nacional catalana de futbol, perquè dispararia l'independentisme a uns nivells estratosfèrics, i que, conscients que el Barça canalitza aquesta mancança, intenten rebaixar-ne els efectes. El Barça, prou que ho saben a Madrid, és un fenomen tan espectacular -una mena de contrapoder, durant l'època Laporta- que, atès que és inevitable que existeixi per raons òbvies, convé mantenir controlat. I això passa per frenar-ne la projecció internacional en tot allò que no siguin resultats estrictament esportius. Rosell i els poders fàctics que representa poden admetre l'evidència que, com diu la frase, "el Barça és més que un club", però sempre, és clar, que aquesta singularitat quedi reduïda a l'àmbit merament folklòric. I l'esplèndida operació d'incorporar Unicef a la samarreta del club, per exemple, és l'antítesi d'això. Recordem que mentre la resta de clubs porten publicitat i cobren per ella, el Barça no sols no en porta sinó que cedeix una part dels seus ingressos a l'esmentat organisme de les Nacions Unides destinat a promoure l'ajuda a la infància en els països del Tercer Món.

El problema d'aquesta brillant operació, admirada internacionalment, és que és un èxit de la junta de Joan Laporta, un èxit que evoca subliminarment el seu mandat, i la junta de Rosell l'havia d'eliminar. Però, conscients que això seria injustificable, Rosell i els seus tenien dissenyada una múrria estratègia consistent a desplaçar del davant a l'esquena el nom d'Unicef. D'aquesta manera, com que la normativa diu que la part superior del darrere de la samarreta correspon al nom i al número del jugador, el logo d'Unicef queda desplaçat a la part baixa, la qual cosa consuma un magnífic treball de prestidigitaciò. Posats a fer, encara podrien baixar una mica més i posar el nom d'Unicef als pantalons, just a l'alçada del cul. Així és com, en encertades paraules de Johan Cruyff, el Barça deixarà de ser "més que un club" per convertir-se en "un club més".

Ignoro si els estatuts del club permeten una impugnació per part dels socis que obligui la junta a rectificar i a sotmetre a votació un tema d'imatge tan important com aquest. Altrament, s'imposa posar fil a l'agulla per dur a terme una moció de censura contra Sandro Rosell per haver mentit, per ocultació d'intencions transcendents per al Barça i per abús de poder.

Rosell va mentir quan va dir que no vendria patrimoni. Ja l'ha venut. La samarreta sense publicitat és un valor simbòlic que fa del Barça un club únic al món, i aquesta singularitat constitueix un patrimoni immaterial que Rosell ha destruït.

Rosell va ocultar la intenció d'una operació tan important com aquesta durant la campanya electoral perquè sabia que si la revelava perdria milers de vots.

Rosell ha comès abús de poder, perquè ha actuat amb nocturnitat i traïdoria en no consultar el parer dels socis abans de signar el contracte amb la dictadura emmascarada de Qatar. Ves per on, l'home que va retirar el títol de president d'honor a Johan Cruyff perquè, segons va dir, els socis no havien estat consultats, és el mateix que no els ha consultat a l'hora de dilapidar un prestigiós patrimoni del club tot vulgaritzant-lo com si en fos l'amo.

L'accés dels arribistes sense principis ètics, només econòmics, a determinats llocs de poder degrada la societat. Quan una societat, encara que sigui anònima, ho supedita tot als diners, i aquests diners esdevenen el Déu que justifica els mitjans, l'ètica deixa de ser un valor per convertir-se en un enuig. Tanmateix, és fàcil reconèixer l'arribista. L'arribista és aquell que de l'ètica en diu romanticisme.

De victòria en victòria, fins a la derrota final

Diari Ara - 21/12/2010 - Antoni Bassas

Quan minuts després de ser repassat pel Barça Mourinho va sortir a la sala de premsa del Camp Nou i va dir allò que el 5-0 era una derrota molt fàcil de pair estava representant, una altra vegada, la millor de les seves actuacions, que és la fugida endavant.

Mourinho és un deixeble perfecte de Maquiavel: la victoria justifica qualsevol mitjà. I així, cada partit es un drama i cada roda de premsa, una sessió de psicoanàlisi. S'enemista amb Preciado, incendia el Molinón, menysprea Manzano, ironitza sobre Alves o denuncia que els àrbitres els tenen mania, a ell i al Madrid. La qüestió és no haver de parlar de futbol, perquè si es tracta de jugar a futbol, el discurs és pobre.

Per tot plegat, la darrera sobreactuacio de Mourinho, en què l'enemic ja és el club que li paga, no ha d'estranyar a ningú. El president, Pérez, va decidir vendre l'ànima del Madrid al diable de l'èxit immediat, seguint Marx (Groucho) amb allò de: "Aquests són els meus principis, i si no li agraden en tinc d'altres". La frase de Butragueno "No hem fitxat Mourinho per fer amics" marcarà tota una època.

Vist des de la perspectiva barcelonista, la situacio del Madrid només pot provocar una profunda satisfacció. I no perquè haguem de viure de les desgràcies alienes (etapa temporalment superada), sinó perquè totes les decisions desesperades que han portat el Madrid a tenir deu entrenadors en set anys tenen molt a veure amb l'arribada del Barça a la cota mes alta del futbol mundial.

Des que el 2003 van fer fora Del Bosque, el Madrid ha guanyat dues Lligues i una Supercopa d'Espanya i fa cinc anys que s'acomiada de la Champions a vuitens de final. En el mateix temps, el Barça ha guanyat un Mundial, dues Champions, 1 Supercopa d'Europa, 4 Lligues, 1 Copa i 4 Supercopes de Espanya. Ha fet el triplet, el sextet, ha col·locat tres jugadors del planter a la final de la Pilota d'Or i ha tingut temps per deixar jugadors a Espanya i fer-li guanyar una Eurocopa i un Mundial.

Mourinho pot fer veure que tot això, o el 2-6, o el 5-0, no existeix. Els madridistes de debò no ho podran pair mai.

Marxista de Karl i de Groucho

El Periodico - 8/09/2010 - Ferran Monegal

No hi ha res més reconfortant per a un magnat de mitjans de comunicació que ser entrevistat a la seva pròpia cadena de televisió. ¡Ah! La satisfacció és enorme. És el cas, ahir a la matinada, de Jaume Roures, monsenyor de Mediapro, que va rebre un bonic massatge de Buenafuente a La Sexta. L'únic moment en què l'entrevistador va ensenyar la seva irònica mordacitat va ser quan li va preguntar: «Digui'm, segueix mantenint aquells ideals marxistes de quan va començar?» I Roures, mirant-lo amb una barreja de tendresa i conya, va respondre: «Sí, d'aquells ideals mantinc els dos, els de Karl i els de Groucho». ¡Ah! Va ser un instant molt ben travat, molt enginyós, i de gran exactitud, concretament pel que fa a Groucho Marx. La resta va consistir a anar-li posant temes en safata perquè el gran cap anés sucant pa allà on li vingués de gust. Per exemple, aquella pregunta tan bonica, aquella filigrana, que Buenafuente va llançar en els termes següents: «Si jo faig cas dels mitjans de Prisa, senyor Roures, no m'hauria d'acostar a menys de 100 metres de vostè. ¿Vostè nota aquest odi de Prisa?» ¡Ah! Un regal d'aquesta magnitud no es desaprofita. I efectivament Roures no el va desaprofitar. Va contestar: «Aquí hi ha un tema seriós per reflexionar: el principal grup de comunicació espanyol acabarà en mans d'uns fons d'inversió americans més o menys especuladors. La majoria del capital -se seguia referint a Prisa- serà d'allà, i això pot tenir conseqüències». Un ganxo perfecte al mentó de Cebrián, dels Polanco, a tota la cúpula de Prisa, sí senyor, perquè efectivament aquest grup està negociant una important entrada de capital del fons nord-americà Liberty Acquisition Holdings. De totes maneres, si Roures en comptes de ser entrevistat a la seva pròpia cadena hagués estat entrevistat en una altra, segurament l'entrevistador li hauria repreguntat amb delicadesa: «¿I d'on vénen els capitals que impulsen el seu imperi, senyor Roures? S'ha publicat que les empreses matrius de Mediapro estan radicades a Holanda. Potser fins i tot a les Antilles Holandeses. ¿Què hi ha de cert en tot això?» ¡Ah! Hauria estat una repregunta interessant, que ens hauria proporcionat respostes tan apassionants com lluminoses. Però hem de comprendre Buenafuente: el seu sarcasme i la seva mordacitat són de primera, però no li podem demanar que se suïcidi davant del seu cap.