Mas toca retirada

El Punt -15/08/10 - Jordi Font

Ho vaig dir en un article recent. Arribada l'hora, les grans paraules de CiU —concert econòmic, sobiranisme— esdevindran fullaraca, perquè la “nova era” que anuncien no és sinó l'intent de legitimar una retirada: l'abandó del front de l'Estatut i del desenvolupament plurinacional de l'Estat (que el pacte constituent permetia i l'Estatut ha posat sobre la taula). L'objectiu: liquidar els impediments que dificultarien la restauració de la vella aliança entre la castissa conllevancia i el nostrat peix al cove. Les grans paraules de CiU, d'altra banda, ja haurien acomplert la seva segona missió: pescar independentistes incauts i ficar-los al sarró electoral on s'aixopluga bona part de la dreta catalana i els seus interessos.

I vet aquí que no ha calgut esperar una hipotètica victòria de CiU. Artur Mas, de manera sorprenent, s'ha descarat i ho ha dit amb totes les lletres, sense cap ombra de rubor: “L'Estatut ja no serveix”. Ha reconegut que “era un bon tren”, però que, davant l'intent del nacionalisme espanyol de deixar-lo “en via morta”, no val la pena plantar cara ni donar la batalla per salvar-lo, sinó que “cal un canvi de direcció”. Cap a on? Amb quin full de ruta? Ni un sol mot. Es tracta, doncs, del retorn a la política sense projecte, circumstancial, d'estira-i-arronsa; això sí, amb un arborat voleiar de banderes sota l'eteri lema del dret a decidir. Aquest cop, Artur Mas ni tan sols vol anar al notari que, en el passat, havia certificat públicament el seu compromís de no pactar amb el PP. Ben al contrari, dóna per feta, alegrement, la caducitat dels impediments que dificultarien aquest pacte.

Si l'artifici funciona, l'Estatut, certament, esdevindrà ferralla. Acabaran dient que va ser un trist error. Hi haurà un nou pacte de finançament amb l'Estat que no diferirà gaire de l'actual, però sostindran que “és gairebé com el concert econòmic”. Catalunya s'endurà, de tant en tant, algun peix al cove que se celebrarà amb timbals i platerets. Serà, efectivament, una “nova era”, però amb una vella i coneguda olor. Catalunya haurà abandonat la batalla del model d'Estat i haurà confirmat les posicions de la caverna espanyolista. Caldrà esperar una nova combinació d'esquerres, més o menys lluïda, amb més o menys contradiccions, amb crisi econòmica o sense, però amb el coratge de qui té un projecte reformador, el defensa sense treva i no es conforma amb tripijocs contingents.

Caldria evitar aquesta immensa pèrdua de temps. Diguem-ho alt i clar: l'Estatut és irrenunciable, pel seu contingut, per les lleis innovadores a què ha donat lloc (educació, vegueries...) i per tot el que comporta (finançament, model d'Estat...). Cal dilucidar en breu si és viable la seva plena recuperació, més enllà del biaix involucionista de la famosa sentència. I cal abordar la qüestió de fons: amb la sentència, queda tancada a la baixa la interpretació del pacte constituent del 1978 pel que fa al model d'Estat? Si fos així, aquest restaria desmentit com a via per encaixar les nacions (les “nacionalitats” constitucionals) que van signar-lo. Aquesta és la gran qüestió, la vella assignatura pendent de la democràcia espanyola. Aviat, l'abandó de les armes per ETA durà Euskadi a aquest mateix punt. Espanya, més enllà d'inèrcies i de bravates, ho sap molt bé. I sap que s'hi juga la seva viabilitat futura. El camp de batalla està parat. I ho està en uns determinats termes. Ningú no pot abandonar-lo ara sense contraure greus responsabilitats.

Tranquil, Jordi, tranquil

Diari Avui - 15/08/10, Patrícia Gabancho

Jordi Font, gestor cultural, catalanista d'arrels populars i més que res bon amic, va publicar en aquestes pàgines un article de caràcter apocalíptic amb un escenari que no és la primera vegada que planteja. La cosa va més o menys així. La dreta espanyola, que pretén trencar l'espai central de convivència a Catalunya (perquè és un espai que bàsicament gestiona el PSC, diu), ataca Catalunya i l'autogovern. Això provoca la radicalització del nacionalisme català, que al seu torn genera el rebuig de la part menys catalanista, o més espanyola, de la societat catalana, amb la qual cosa l'excel·lent relació que hem construït entre els uns i els altres se'n va a can Pistraus, i la dreta pesca en les aigües tèrboles que han brollat. Com que no es pot modificar l'estratègia reaccionària, Jordi Font demana als nacionalistes que no piquin l'ham i que no torrin l'ambient –per no dir una altra cosa– amb pretensions sobiranistes que l'únic que fan és afeblir la convivència (i, no cal dir-ho, l'espai de gestió del PSC). Home, parlem-ne.

La teoria del ‘quieto parao' és molt pròpia del PSC (el president Montilla d'això en diu esquivar dreceres), perquè és l'única teoria que beneficia qui està instal·lat en el mínim comú denominador, en el “no anem més enllà”. L'agitació nacionalista i l'avenç del sobiranisme són els que incomoden el PSC perquè trenquen el seu objectiu, que és l'encaix submís de Catalunya a Espanya, cosa que és una part substancial del projecte socialista espanyol (plural, no cal ni dir-ho), que alhora és un projecte de modernitat (és un dir) per a l'Espanya homogènia, centralitzada i castellana. Es tracta que Catalunya no hi faci nosa. El PSC es troba ara en la paradoxa de jugar en el terreny nacionalista sense tenir-hi credibilitat (per la supeditació al PSOE) mentre que el seu electorat natural no se sent especialment motivat per aquest tema. No acontenta ni els uns ni els altres, i com que hi afegeix la manca de projecte que comporta la burocràcia de l'aparell com a única proveïdora d'estratègia, fa aigües.

El problema que es troben és la creixent majoria (catalana) que rebutja aquest projecte socialista repartit, amb matisos de discurs, entre el PSC i el PSOE. Atiar la por a la revolta dels hispanocatalans n'és la vacuna: de fet, és l'enèsima expressió del mite de la “Catalunya real”. Amb perdó per l'esment, en el llibre El retorn dels catalans plantejo precisament això: el seguit de mites (falsos) que han servit i serveixen per frenar les aspiracions catalanes a la llibertat, en un mena de “tunejat de coco”, ben orquestrat per les ments pensant proespanyoles de dins i de fora, que té per missió desactivar la consciència catalana. La por ha estat un gran motor (o un fre de mà) en la història de Catalunya, i és això el que avui està canviant. Per això ens diuen: com vols fer la independència si la meitat de la població té vincles amb Espanya? Si això és la Catalunya real? Parlem-ne, també.

Jordi Font, per comptes de prejudicis, esgrimeix enquestes: el famós contingent que és “tan català com espanyol”, tot passant per sobre del fet que el percentatge de “més català que espanyol” és molt més dens que no pas l'opció contrària, certament irrellevant. Doncs bé, si la gent és tan-tan, per què Jordi Font la compta al 100% com a deutora del projecte d'encaix amb Espanya? Per què no ens la repartim a mitges, i diem que com a mínim el 50% poden ser independentistes ara o en el futur? La Catalunya real, a vegades, surt a manifestar-se al passeig de Gràcia amb l'estelada.

Encara n'hi ha més, i de més greu. La teoria del mínim comú denominador situa l'Estatut com el màxim que poden tolerar els hispanocatalans. Fantàstic: donem a una minoria no qualificada, un sector de població bastant estancat i segurament el menys integrat culturalment al país, la responsabilitat de fixar l'horitzó de llibertat a què aspirem. Això, que no va així enlloc del món, equival a un suïcidi col·lectiu. ¿Hem de situar el llistó a l'alçada del senyor García Prieto, que cada cop que es belluga el sobiranisme, en fa un comunicat contrari en nom de la convivència? La teoria pressuposa que és millor frustrar els catalans que volen la independència que no pas irritar els hispanocèntrics que no la volen. Un negoci ben galdós!

Dit d'una altra manera: els catalans de cultura espanyola no serien gens propensos a acceptar decisions democràtiques, i per això la majoria ha de renunciar a plantejar-les, no fos cas que se'ns trenqués la convivència. Aquesta teoria va estar en part vigent durant el pujolisme: que no se'ns trenqui el país, deia el president, abans de renunciar a forçar l'avenç de la llengua. Si els catalans amb aspiracions nacionals (culturals, polítiques, socials, econòmiques i financeres) plenes ja hem cedit tant durant els últims trenta anys, ¿no comença a ser el moment que comencin a cedir els altres? ¿No hem fet prou inversió en convivència els catalans de cultura catalana com per ara exigir tolerància i amplitud de mires dels catalans de cultura espanyola?

¿O hem de continuar asseguts al costat del camí, veient passar les oportunitats, esperant que la “pluja fina” amari els cors i els cervells endurits per la tradició i la prèdica sociata? La convivència la fem entre tots, però l'horitzó polític el marca la majoria. I fins i tot aquells que no volen la independència viurien millor en un país lliure, que no pas anant a buscar trossos d'Estatut en uns ministeris que no saben conjugar el verb traspassar. Aquesta és, amic Font, la grandesa de l'aposta.

El camí del mig

Diari Avui - 15/08/10 - Francesc Cabana

La burgesia catalana té dues opcions a l'hora de relacionar-se amb l'administració d'un estat centralista com és l'espanyol; allò que anomenem Madrid. Una és acceptar i fer seva la força d'aquest estat, tal com ha fet la burgesia andalusa, la valenciana i una bona part de la basca, per exemple. Integrar-se, en una paraula, a Espanya. Això suposa tenir pis a Madrid, passar temporades a la capital i ser membre actiu o passiu d'alguna de les seves associacions culturals. Per descomptat, exigeix també deixar l'ús del català només per a la intimitat. L'alternativa seria sentir-se part de la comunitat catalana, anar sovint a Madrid per obligació, més que per devoció, parlar i llegir en la llengua pròpia i adherir-se més aviat poc a un estat que no dóna gaires satisfaccions a les peticions catalanes. Políticament, en aquesta opció hi caben posicions que van des de les federalistes fins a les independentistes, però no, certament, el manteniment de la situació actual.

La burgesia catalana ha optat, fins ara, pel camí del mig: ni adhesió incondicional al que Madrid significa, ni vinculació estreta amb els sentiments catalanistes. Hi ha hagut moments en la història que alguns dels seus representants més destacats haurien volgut optar per la integració total, però tot i els seus esforços no ho han aconseguit. En part, perquè Barcelona és molt més que Bilbao, València o Sevilla, si la comparem amb la ciutat de Madrid. En part, perquè la societat civil catalana imposa uns certs costums, com és parlar català quan parlen amb el president o amb un conseller de la Generalitat, i també resulta difícil renunciar totalment a una vella tradició cultural, que amara la vida catalana, encara que es vulgui dissimular. Així, la burgesia emprenedora és vista com a catalanista des de Madrid, i poc compromesa amb el país des de Catalunya. És el resultat de triar el camí del mig.

Sempre ha estat més o menys així, tot i que Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba aconseguiren que la majoria dels empresaris catalans es fessin militants de la Lliga Regionalista. Després, la dictadura de Primo de Rivera, la FAI, la Guerra Civil i el franquisme trencaren aquell motlle. Amb la democràcia, la burgesia manté un temor reverencial al poder central –totalment justificat– i un cert flirteig amb els sentiments del poble.

Aquesta burgesia està canviant constantment. A Catalunya sempre ha funcionat l'ascensor social, amb uns noms que pugen i uns altres que baixen. Els actuals representants d'aquesta classe burgesa no tenen gran cosa a veure amb els de fa quaranta o cinquanta anys. Però tot i la seva diversa procedència, continuen agafant el camí del mig. És una prova que ni el centralisme de l'Estat ni el sentiment català de poble són prou forts per imposar-se l'un a l'altre. És clar que l'empresari deixa de costat els sentiments, quan es tracta de defensar els seus interessos. Però s'hauria d'adonar que els seus interessos materials estarien més ben defensats si optessin per l'alternativa d'adhesió a la comunitat pròpia.

Sabíem que podia passar

El 9 esportiu - 15/08/10 - Toni Romero

Ahir havia de ser la data del retrobament d'un equip i la seva afició, després de tres mesos –sí, una quarta part de l'any– arrabassats del club que els paga, per unes federacions que no paguen res a canvi. Doncs tampoc. Ens haurem d'esperar a la tornada per veure els referents de l'equip vestits amb la seva autèntica samarreta. Ha arribat un punt que ens ho hauríem de fer mirar tots plegats, començant pels clubs més perjudicats, començant pel Barça. No hi ha cap empresa del món que pagui els seus treballadors més qualificats tot l'any i, sistemàticament, els hagi de prestar en comissió de serveis tres mesos sense cobrar-ne ni un euro i havent-se de pagar l'assegurança per si es posa malalt. Si es posen d'acord, els clubs tenen la paella pel mànec, per molt que els dinosaures de les federacions, de la FIFA i la UEFA ens vulguin fer creure el contrari.

Amb tot, ahir podria haver estat la data del retrobament, però no ho va ser perquè Guardiola va voler ser –i havia de ser-ho– conseqüent. Si no s'ha entrenat no es pot jugar, perquè ni s'està en forma ni és just amb qui sí que s'ha posat a treballar. Tornem allà mateix: el problema sempre és de Guardiola. No convoca els campions per si es lesionen, perquè estaven de vacances. Però a Del Bosque li era igual i encara té la barra de suggerir, amb aquell aire de chusquero que tragina l'home, que la culpa és d'en Pep per no haver-los escurçat unilateralment les vacances. En aquest afer els clubs tenen més poder del que exerceixen. La federació espanyola és la que fa el negoci amb la supercopa, venent drets de televisió de dos partits, i per això es nega sempre a jugar-la a partit únic, tot i tenir una lliga de 20 equips que obliga a forçar el calendari. Acabat d'arribar, Rosell no es vol fer malveure a Madrid, però haver deixat caure una amenaça de no presentar-se ahir a Sevilla hauria estat un cop d'autoritat.

Podia passar que el resultat no fos òptim perquè les diferències de preparació entre tots dos equips era abismal. A estones, però, ahir el Barça va saber jugar i sense vuit campions del món. Ja és un indici perquè al cap i a la fi, si s'arriba lluny en la copa i en la Champions, el recurs dels nois de Luis Enrique serà habitual a poc que lesions i sancions estiguin en la mitjana estadística. Per tant, val més habituar Sergi Gómez, Muniesa, Romeu, Sergi Roberto, Bartra... al rigor i l'exigència del primer nivell.

I així va ser. Guardiola va situar Sergi Gómez i Oriol Romeu en llocs de màxima responsabilitat, aquells en els quals un error, un dubte o una mala col·locació costa car. I a la porteria, Miño. En la primera part tots van ser resolutius, uns elements més de la xarxa, fiables com el primer. Si l'objectiu era que cada peça interpretés les obligacions de la seva posició i no rebre gols esperant que l'empenta inicial del Sevilla es matisés, es pot dir que es va complir amb escreix perquè, a més, Maxwell va fer orfebreria fina i Ibra va posar la punta de la bota per avançar el Barça i complicar encara més les coses al tècnic a l'hora de parlar (o no parlar) del suec.

Amb el gol, el duel va ser un altre, però és que, donades les circumstàncies i quedant com queden 90 minuts més, l'horitzó era idíl·lic. El Barça no només va ordenar-se; va tocar, va pressionar i va ser prou verinós perquè el Sevilla no es pogués despreocupar. Però en la segona meitat va perdre un punt de control, sobretot a partir dels canvis i, sobretot, va permetre que el Sevilla cregués que podia obtenir un resultat millor que el 1-1. La falta de continuïtat és un dels elements propis de la pretemporada i a aquestes altures d'agost, si algun equip està en pretemporada és el Barça. Si algun equip tenia un onze a les antípodes del teòric és el Barça. Si algun equip va curt de preparació és el Barça i no el Sevilla, que fa dies que prepara la prèvia de la Champions. Aquí és on es va trobar a faltar ofici, perquè si en algun context li agrada moure's el Sevilla quan s'apel·la a l'heroica, als atributs de cintura cap avall. Anant amunt i avall sense pausa. El 2-1 continuava sense ser un mal resultat, però el 3-1 ja era un càstig excessiu i un resultat molt més exigent pensant en la tornada, però, a les mans de Guardiola i per trobar-li la part positiva, una eina per al creixement accelerat dels joves.

Nacionals i istes

Diari Avui - 15/08/10 - Alfred Bosch

S'extingiran els nacionalistes quan Catalunya sigui independent? Hi ha força gent que comença a prometre que quan arribin al paradís de la nicotina deixaran de fumar. Jo mateix tendeixo a pensar que, un cop normalitzada la situació del país, no hauré de trencar-me tant les banyes per qüestions de banderes, llengües i reivindicacions –de fet, poder descansar és un dels motius que ara em porten a cansar-me.

Carod-Rovira va estrenar una moda quan va proclamar que ell no era nacionalista, sinó independentista. La finta, que amb el diccionari a la mà no té gaire consistència, va ser meritòria. El nostre actual vicepresident es referia a aquell nacionalisme que creu que el seu país és el millor, en contrast amb aquell ideal que simplement vol veure lliure el seu país. En aquest sentit, estic segur que molts, jo entre ells, deixaríem de donar la tabarra si assolíssim l'estatalitat. I aprofito per donar una pista als que n'estan farts, de gent com jo: la millor manera de fer-nos callar és donar-nos allò que volem.

Amb una república de dimensions modestes, a més, difícilment crearíem monstres nacionalistes; ni un Mussolini a la catalana, ni un Stalin, ni un Ronald Reagan. Ni tan sols un petit Aznar. Ja se sap, hi ha aquella norma científica que indica que, com més menuda la tenim, menys la inflem. En tot cas, la deriva xenòfoba d'una Catalunya independent preocupa tan poc com li preocupa al món la d'Hongria, Letònia o Luxemburg.

Tornant a la pregunta que ens ocupa: hi haurà nacionalisme o no? La gent voldrà que guanyi la seva selecció de futbol? Sorgiran símbols nacionals, nous i antics, i s'exhibiran, es vendran i es compraran arreu? Donarem prioritat a les notícies que parlin dels nostres esportistes, dels nostres estadistes, dels nostres artistes, i sobretot a les que parlin de les nostres víctimes mortals? Sí, sí i sí. Però no hi haurà supremacisme explícit, diran alguns; no ens sentirem els millors. Serem nacionals, ens diran, no pas nacionalistes.

Bé, és una manera de veure-ho, i si tallar la terminació a la parauleta ens fa sentir més sants, doncs endavant, no seré pas jo l'aixafaguitarres. Tot i així, crec que la diferència principal és que se'ns notaria menys. Seríem més banals, més inconscients. Agitaríem banderes sense imaginar que estàvem fent país o ficant-nos en política. Ho trobaríem un símptoma de normalitat, com ho troben francesos, alemanys o espanyols. Tal com ho veig jo, seríem tant o més nacionalistes que ara, però no ens n'adonaríem ni poc ni molt.

Per Catalunya, som-hi

Diari Avui - 13/08/10 - Jordi Marté i Deulogeu

1) És possible l'encaix de Catalunya a Espanya?

Hi ha una part de la societat catalana que, independentment del seu origen, creu que Catalunya no es podrà sentir mai còmoda en una Espanya basada en l'Estat nació tradicional que no té ni la més mínima intenció d'interioritzar l'Estat plurinacional, plurilingüístic i pluricultural que semblava emanar de la Constitució Espanyola del 1978, la qual ja reconeixia realitats diferents al seu article 2, en distingir entre nacionalitats i regions.

La sobirania compartida, una relació bilateral, no té cabuda a la Constitució Espanyola, que concep una única sobirania nacional, entesa aquesta com a nació espanyola –el tot–, que no es pot compartir amb cap altra realitat o comunitat nacional existent –la part–, ja que la considera element troncal de la seva essència constituent com a estat, i no quelcom que pugui tenir consciència nacional pròpia i, per tant, un estat propi també.

En aquest nou escenari s'hi adscriuen múltiples perfils: l'independentisme d'arrel identitària, el sobiranisme pràctic i gradual de caire estratègic, el català emprenyat i desencantat que mostra símptomes de desafecció, però també alguns dels mal anomenats xarnegos, uns quants dels altres catalans, en paraules d'en Francesc Candel, i un bon grapat dels que van celebrar el triomf de la selecció espanyola en el campionat del món de futbol de Sud-àfrica. Benvinguts a la Catalunya plural!

Precisament d'aquesta transversalitat política i de l'impuls de la societat civil prové la riquesa d'aquesta nova cruïlla històrica, que ha de ser vista com un punt de partida i una refundació i replantejament de la relació amb l'Estat espanyol, superat el marc del pacte per la convivència que va suposar la Constitució Espanyola. Si la nova relació se sustenta en el reconeixement de l'existència de la sobirania del poble català com a nació, aquest nou període constituent naturalment ha de poder acabar amb la creació d'un Estat català.

2) És possible una Catalunya amb identitats múltiples?

La meva opinió és que sí. Catalunya ha estat sempre una terra d'acollida i hi ha qui es considera només català, més català que espanyol, català i espanyol, més espanyol que català i només espanyol –i tot això sense considerar adscripcions identitàries de caràcter regional de base territorial i no estatal: andalús i català, extremeny i català, manxec i català, gallec i català, etc.

A més a més, en els propers anys el fenomen de la nova immigració ens portarà a veure com aquestes identificacions tenen formes ben diferents de les que estem acostumats i que tindran relació directa amb els països d'origen de les persones immigrades (senegalès i català), amb la Unió Europea (UE) (senegalès, català i europeu) i amb el món entès com una mena de condició administrativa de ciutadania internacional que ens donarà drets arreu (senegalès, català, europeu i ciutadà del món).

3) Com arribar a la independència?

Amb un full de ruta ben definit per anar creant estructures d'estat en sectors estratègics (internacionalització de l'economia catalana, projecció de l'esport, la llengua i la cultura catalanes, etc.) i una àmplia xarxa de complicitats a escala internacional que faci de l'opció de la independència una proposta atractiva, solvent i guanyadora.

A més a més, caldrà anar pensant en la negociació amb l'Estat espanyol que permetrà el traspàs de tots els recursos necessaris per garantir l'estat del benestar i els serveis públics de qualitat a Catalunya.

Serà fonamental garantir el respecte i els drets de les minories (nacionals, lingüístiques i culturals), és a dir, que per damunt de tot es preservi la cohesió social de tots els ciutadans catalans. No pot haver-hi independència amb fractura social.

Quan Catalunya sigui independent, serà una Catalunya plural plenament nacional, no una Catalunya només nacionalista. És a dir, a ulls del món podrem ser ciutadans catalans amb nacionalitat catalana. Ni més, ni menys.

Lluís Llach - La nit al dia '06

El col·laboracionisme

El Punt - 11/08/10 - Miquel Esteba

Valéry Giscard d'Estaing, quan era president de la República francesa, va voler canviar la lletra de l'himne nacional francès. Ell, tan partidari de l'aristocràcia, el trobava exagerat i resclosit. L'oposició popular va ser unànime i Mitterrand va dir-li amb contundència que “qui era ell per canviar un símbol tan nostrat”. La iniciativa no va prosperar. Potser tenia les seves raons, Giscard, perquè França era un país lliure i normalitzat, però crec que es va equivocar perquè encara que cap sang impur abreuve nos sillons la guerra del 45 era molt present en la ment dels francesos.

La protesta va venir sobretot de la gent de l'antiga Resistència que no volien attendre dans nos campanyes mugir ses feroces soldats perquè molts s'hi varen deixar la pell davant de l'ocupació nazi i dels col·laboracionistes que, val a dir-ho, varen ser moltíssims, massa.

Pensem que amb el col·laboracionisme del govern de Vichy, la ruptura social i política va ser dolorosa i lacerant. Les delacions, les deportacions i els afusellaments estaven a l'ordre del dia, però el pitjor va ser la passivitat de la majoria social, tant es així que Goering en ser preguntat sobre la Resistència francesa, va dir displicentment “de quina resistència em parleu?”. Però encara que la guerra la varen guanyar els ianquis com tothom sap, la figura del general De Gaulle, tot salvant la dignitat i l'honor, va ser implacable amb els còmplices, i l'heroi de Verdum, el mariscal Pétain, va acabar confinat a l'illa de Yeu, on va morir.

El Parlament de Catalunya va aprovar que l'Onze de Setembre fos la nostra festa nacional i Els segadors, l'himne nacional. La primera decisió va ser encertada pel seu caràcter reivindicatiu, avui tan justificat, com absolutament vigent enfront de diades tan assenyalades com la de Sant Jordi. Quant a Els segadors, dol haver de dir que, a la meva inicial acceptació, l'ha seguit un rebuig total, i és que no vull fer el ridícul. El respecto, però no puc cantar coses com “Catalunya triomfant... ” o “que tremoli l'enemic...”, etcètera. Em cau la cara de vergonya.

Per a Joan Puigcercós l'enemic de la cançó deu ser l'Estat espanyol, ja que en unes declaracions on responia a la sentència del TC, deia que Espanya havia declarat la guerra a Catalunya. Però s'equivoca quan diu que hi ha una “declaració de guerra”. No és veritat. Només ho és de facto Què més voldríem els catalans que fos així? Perquè això voldria dir que seríem una nació amb estat. Les declaracions de guerra es fan entre estats, no entre nacions.

Per als espanyols no és necessària cap declaració, ja que només cal que les altes instàncies de l'Estat, l'església, el món econòmic i el món informatiu amb les seves falses i tendencioses invectives, es posin en marxa.

Em demano, després de passar-se unes legislatures a Madrid, què s'esperava el president d'ERC del TC? No s'adona que fa molt de temps que la bel·ligerància espanyola envers Catalunya és constant i s'ha aguditzat en els últims temps de manera clara amb l'empleat d'en Murdoch, José María Aznar, i el seu discurs agressiu i violent? No oblidem que, si hagués continuat manant, avui les aigües de l'Ebre, amb l'aprovació de CiU, ja arribarien a Múrcia. Ja podia i devia saber el que en sortiria, Puigcercós.

Al capdavall, em costa creure que la classe política catalana estigui perplexa, hagi estat “expectant” durant tant de temps i l'hagi sorprès una sentència cantada. L'agressió permanent de les institucions espanyoles obeeix a una estratègia molt ben definida. Per part catalana no hi ha hagut mai cap estratègia que no sigui la de l'absurd lliurament als postulats espanyols.

Mentre la Generalitat advocava per una absurda docència i defensava la governabilitat i l'estabilitat (doctrina Roca-Duran), ells no deixaven d'agredir i provocar Catalunya i els catalans.
Però voldria destacar que cap guerra no es comença sense tenir en territori contrari unes quinta columnes ben alliçonades. En definitiva, sense un col·laboracionisme polític, econòmic, social i mediàtic preexistent o de nova creació, què es el que té molt ben organitzat l'enemic, és a dir, Espanya.

Ens han passat la línia Maginot (Estatut) sense cap problema. Mentrestant els botiflers, i els venuts, estan exultants i no tenim, ni hem tingut, de moment, cap De Gaulle, cap líder vàlid, ni els americans del nostre cantó. Però no se sap mai.

El futur no està escrit enlloc

Diari Avui - 11/08/10 - Lluís Foix

Conservar viva la memòria del passat no ens porta necessàriament a demanar una reparació pels danys soferts sinó a estar preparat per a les situacions noves que es plantegen que són anàlogues a vivències ja viscudes. El passat mai està mort i ni tan sols està passat, deia William Faulkner, l'escriptor que narrà els sentiments dels sudistes nord-americans que perderen la guerra civil davant dels unionistes comandats per Abraham Lincoln. Recordo un viatge amb autobús per les carreteres de Nova Orleans a Jackson (Mississipí) ja fa una pila d'anys, quan comentava a una senyora que seia el meu costat el mal estat de les carreteres. Em respongué: “No oblidi que vàrem perdre la guerra civil”. Havien passat més de cent anys i aquella dona tenia clar que els seus avantpassats perderen la guerra.

He llegit aquests dies el llibre de Joaquim Albareda Salvadó La Guerra de Sucesión de España (1700-1714), una nova aportació, documentada i honesta, a la primera gran guerra civil europea arran de la successió a la corona hispànica a la mort de Carles II, l'últim monarca de la dinastia de la Casa d'Àustria. Es calcula que moriren més d'un milió de persones per accions de guerra i malalties en una lluita que durà 14 anys i que es pot dir que va acabar amb la caiguda de Barcelona l'onze de setembre de 1714 i la de Cardona uns dies més tard.

Albareda fa esment a tants treballs que s'han publicat sobre aquell conflicte, des del de Henry Kamen fins a les aportacions d'Ernest Lluch, que havia encetat una línia de publicacions sobre els austriacistes vençuts. És un llibre recomanable per entendre com els conflictes polítics peninsulars i les relacions entre Catalunya i Espanya no són un problema de fa quatre dies.

Estem davant d'un pols de forces entre l'Imperi Austríac, Anglaterra i les Províncies Unides contra la França de Lluís XIV i el seu nét Felip d'Anjou, sense altres aliats que l'elector de Munic i l'arquebisbe de Colònia. El pretext d'aquell llarg conflicte fou la successió espanyola però també estava en joc si l'hegemonia europea estaria a Londres, a París o a Viena. I si el comerç amb Amèrica estaria en mans d'Anglaterra o de França.

Fou, per tant, una guerra civil europea en què els catalans sortiren més perjudicats que cap altre poble del continent pel fet que tot i lluitar al costat dels aliats foren abandonats pel pretendent Carles per Anglaterra i es quedaren en mans del model absolutista borbònic que acabà amb les institucions catalanes i aragoneses imposant el Decret de Nova Planta que pretenia un estat unitari i centralitzat.

La complexitat d'una guerra tan llarga i tan complexa l'explica Albareda amb tots els matisos i dades noves que aporta. L'arxiduc Carles va arribar a entrar tres vegades a Madrid i tot feia pensar que la guerra estava guanyada. El pretendent a la Corona austríaca passava llargues temporades a Barcelona i tenia una cort de polítics, militars i diplomàtics que l'assistien per ajudar-lo a conquerir la Corona espanyola.

Anglaterra i Àustria respectaven en principi la pluralitat política i institucional de les terres peninsulars, mentre que França volia imposar la uniformitat com a concepte de modernitat. La sort es torçà quan l'arxiduc Carles heretà la Corona austríaca i quan Anglaterra canviava de dinastia amb l'arribada del rei de la casa de Hannover i la victòria dels conservadors al Parlament britànic. El nou emperador a Viena es desentengué progressivament dels seus interessos peninsulars i els anglesos no volien lluitar més en una guerra que els costava molts morts i moltes pèrdues de recursos. La guerra, finalment, es decantà a favor de Felip V, subordinat a França malgrat els malentesos amb el seu avi Lluís XIV. El comandament únic borbònic s'imposà al desordre dels exèrcits aliats, que acabaren depenent de la voluntat política anglesa, que va promoure un pacte amb França per acabar la guerra a fi i efecte de beneficiar-se dels interessos que es plasmarien en el Tractat d'Utrecht i en nous pactes que es signaren posteriorment.

En primer lloc en resultaren beneficiats els britànics, que saberen administrar els fils del conflicte, del qual finalment resultaren els àrbitres. Anglaterra havia faltat a la seva paraula no defensant els seus aliats de la Corona d'Aragó, principalment als catalans que resistiren fins a l'últim moment la causa austriacista i les seves institucions pròpies. En aquell any 1714 es publicà a Londres The Deplorable History of the Catalans, des dels temps de les lluites armades fins a la seva claudicació davant les forces borbòniques que prescindirien de tota singularitat dels catalans, des de la llengua fins a les institucions.

Recorda Albareda com, després de més de dos segles, el significat de la derrota austriacista de 1714 no va passar desapercebut per a Manuel Azaña, quan sent president del govern l'any 1932 i en ple debat de l'Estatut de la República, era conscient de les conseqüències que per a Espanya va tenir la Guerra de Successió que va obrir el camí al triomf de l'absolutisme. Deia Azaña que “l'últim estat peninsular procedent de l'antiga monarquia catòlica que va sucumbir al pes de la Corona despòtica i absolutista fou Catalunya i que el defensor de les llibertats catalanes va poder dir, amb raó, que ell era l'últim defensor de les llibertats espanyoles”.

Catalunya va ser vençuda. I aquella derrota encara perdura si es tenen en compte les grans dificultats per trobar un encaix amb l'Espanya de tres segles després. Però no tots els catalans estaven al bàndol dels perdedors. Molts vençuts emigraren però n'hi hagué d'altres que acceptaren la nova realitat intentant conviure amb els territoris peninsulars. I així fins avui. El futur? El futur no està escrit enlloc. Però no es pot perdre de vista el passat.

L'estanquera i el torero, de bracet del PP

El Punt - 11/08/10 - Enric Serra

Com que a Espanya mai no s'ha entès que els catalans tinguem aquest orgull de voler ser una nació i de reclamar un diàleg entre iguals, qualsevol decisió que prenguem fora dels paràmetres de l'espanyolisme tradicional serà indefectiblement titllada d'identitària i sotmesa al menyspreu i a l'atac dels guardians de les essències patriòtiques hispàniques. Això ens ha passat sempre i ens continuarà passant per més solidesa jurídica i democràtica que tinguin les nostres decisions, perquè el marc de debat es redueix a compartir les seves idees o a ser considerats uns intolerants. És per aquest motiu que a Espanya la prohibició de les corridas de toros que va aprovar el Parlament de Catalunya ha estat reduïda a l'eliminació d'un signe identitari espanyol que suposadament estaria en conflicte amb els signes identitaris catalans. Situada des de sempre arran d'aquest precipici dialèctic en què és tan fàcil estimbar-se, la capitana general del PP a Catalunya, Alícia Sànchez Camacho, va cridar a xafarranxo i tot el PP va armar veles i canons sota la divisa de l'ombra del brau anunciant que no solament canonaria la decisió del Parlament fins enfonsar-la sinó que també emprendria una croada per restituir i protegir el ritual taurí a tot el territori constitucionalment espanyol. Un ímpetu guerrer de tal magnitud va despertar aquí, a Catalunya mateix, un doll d'ironia. Però, contràriament, va sembrar el neguit a les files del PSOE que, amb una tendència decreixent en els sondejos sobre intenció de vot, es va veure amb la urgència de sortir també en defensa de les corridas i, diumenge passat, va enviar el ministre José Blanco a la plaça de San Roque de Pontevedra per intentar competir, inútilment, amb el cartell popular que encapçalava el mateix Mariano Rajoy. El resultat ho diu tot: aplaudiments per al líder del PP i xiulets per al ministre socialista. No hi busquin explicacions polítiques ni programàtiques sinó semiòtiques: mentre els socialistes es decantaven per subratllar el color roig dels seus símbols, els populars s'apropiaven de l'estanquera i taurina rojigualda –sang i or; sang i arena– i avui símbols, pàtria i ideologia són les divises exclusives de la seva ramaderia.