Feixisme i futbol

http://video.google.es/videoplay?docid=6752933522173432495#

Españistán - Aleix Saló

El fenomen “indignats”

Diari Avui - 10/06/2011 - Josep Maria Solé i Sabaté

Fa uns anys el director europeu més important d'una empresa japonesa d'informàtica em va dir que la revolució que significava la cibernètica i les noves tecnologies seria superior a l'impacte que havia tingut per a la humanitat la Revolució Industrial. Les noves xarxes socials són lloc d'emissió i recepció de tot el que succeeix al món. Un avenç de llibertat i informació que temen les censures i encara més els règims dictatorials, perquè s'escapa del seu control. Les xarxes socials són comunicació i pluralitat, en definitiva un suport extraordinari per enfortir la llibertat individual i col·lectiva.

Els “indignats” provoquen des d'adhesions entusiastes fins a recels i suspicàcies, passant per l'escepticisme. És ben natural. És un ampli moviment social que inclou sensibilitats molt diferents, on de molt predomina la gent carregada de bona fe, encara que, com en tot moviment multitudinari, ampli i difús, hi pugui haver frívols, simples i gent amb mala intenció. La castellanització notòriament pública dels acampats a la plaça de Catalunya no respon a cap dels paràmetres del país, fet que sorprèn, però és innegable que el mimetisme provincià espanyol que no va més enllà de la Puerta del Sol té seguidors a Catalunya. Això provoca que si a l'assemblea de Madrid vota a favor d'acabar amb els partits propis de Catalunya, Euskadi i Galícia, l'assemblea de la plaça de Catalunya passi de puntetes damunt del tema, sense atrevir-se a defensar postures que ells reclamen: pluralisme, llibertat i democràcia directa. I encara més contradiccions si tenim en compte que per enfortir la democràcia i la política reclamen la lliure determinació de la gent per damunt de la legalitat existent. Això és el que diu el dret a decidir.

Els “indignats” són la punta de llança de la frustració que a nivell econòmic, social i polític viu el conjunt de la societat espanyola. Cal recordar el 20% d'atur, que arriba al 40% en els joves. Una roda de molí lligada al coll que ofega il·lusions i perspectives. Els “indignats” encertadament detecten i denuncien un munt de problemes. Un dels més notoris és la corrupció massa estesa en la classe política, el gremialisme partidista, els sous immorals d'alguns càrrecs públics i de persones lligades al món financer i bancari, que la societat ha hagut de rescatar mentre que ells han quedat lliures de qualsevol responsabilitat i, això sí, han continuat cobrant sous d'escàndol.

Els “indignats” de Tunísia i Egipte tenien un repte molt clar: llibertat i democràcia com a via per acabar amb els dictadors i encaminar-se amb l'ajut dels països més rics del món cap al progrés en una societat més justa. El seu exemple s'ha estès en el món musulmà. No sabem fins on arribarà el crit de llibertat a Síria, Líbia, el Iemen... però farà més per posar fi a Al-Qaida una xarxa social lliure, que mobilitza masses populars, que les accions militars de les Nacions Unides.

Les xarxes socials que han mobilitzat els “indignats” a l'Estat espanyol reclamen honestedat, democràcia directa i tenen un munt ampli, sovint contradictori, de reivindicacions. El fenomen sembla esgotar-se. O bé s'expandeixen i es descentralitzen o acabaran finint. Tot el que reclamen creuen que té solució en la vida política, sempre que aquesta es regeneri. La resposta dels partits polítics catalans i la de la classe política espanyola comporta separar el que és substancial del que és accessori o superficial. Però hi ha un tema que ningú pot menystenir: ens hem de preparar per rebre de forma més o menys periòdica reaccions de sectors de la població que a través de les xarxes socials denunciïn el que creuen que és una estafa a la democràcia.

La democràcia és participació, pluralitat, discussió, compromís per fer front als problemes de la societat. És el gran repte del món contemporani. Ja s'ha dit més d'una vegada: la millor recepta per a un dèficit democràtic, com el que vivim actualment, és més democràcia. I hem de recordar que el fenomen “indignats” és, malgrat tot, la prova del nou per detectar problemes que la política oblida, i de vegades fins i tot la majoria de la societat davant la voràgine del dia a dia. Una alarma que sonarà quan detecti perills. I això a mi particularment em sembla excel·lent.

Un altre fet diferencial de Catalunya

Diari Avui - 10/06/2011 - Editorial

La Comissió Europea va admetre ahir que la retallada fiscal de Catalunya és de “proporcions inèdites” i que el nostre país està fent un “esforç enorme”. Brussel·les rectifica així les apreciacions que va fer fa uns dies, segons les quals el deute de les comunitats autònomes estava comprometent l'objectiu de l'Estat espanyol de situar el dèficit en un nivell acceptable, tot posant en el mateix sac Catalunya, que ja feia mesos que aplicava ajustos, amb altres territoris que no havien fet res, per por de perdre les eleccions. Naturalment que no ha estat una rectificació fruit d'una inspiració sobtada, sinó que respon als esforços del govern català, amb Artur Mas al capdavant, per explicar a Brussel·les tots els ajustos que s'estan fent i que estan provocant les protestes sectorials ja prou conegudes.

 

Catalunya, doncs, torna a representar un fet diferencial: ser l'avançada d'un ajustament de la despesa que, tard o d'hora, hauran d'adoptar altres territoris de l'Estat espanyol. Assistirem a l'espectacle de veure com els cercles del poder i d'opinió que criticaven Catalunya per les retallades, passaran ara a justificar-les com un fet bo i ineluctable. Al marge d'aquest fet anecdòtic, no s'ha d'oblidar que si sumen l'esforç fiscal de Catalunya i el deute del fons de competitivitat, l'ajustament ja estaria fet i el sacrifici social dels catalans seria molt inferior. Les altres comunitats es trobaran en aquesta situació i, per tant, aquest fet hauria de servir perquè el govern espanyol complís els compromisos que lliurement va adoptar.

 

De la banda de Catalunya, però, el govern no ha d'oblidar que qui està fent de debò els sacrificis són la immensa majoria dels ciutadans de Catalunya. El govern ha d'explicar a fons que la retallada no es fa per gust ni per ideologia, com s'afirma des d'algunes posicions polítiques, sinó que és la manera de posar unes bases sanejades al nostre creixement futur.

Bèlgica... i Catalunya

Diari Avui - 8/06/2011 - Joaquim Coello Brufau

Bèlgica és un país jove creat el 1830 en la conferència de Londres per França, Prússia i el Regne Unit amb la voluntat de mantenir la neutralitat d'una part central d'Europa que cap de les tres grans potències de l'època volien que caigués sota el domini de les altres dues.

El país té una regió agrària, el nord, flamenca i catòlica; una regió industrial, el sud, francòfona i burgesa, i una capital, Brussel·les, majoritàriament francòfona en territori flamenc. El país era alternativament governat pels catòlics, avui demòcrates cristians, i els liberals. No és fins al 1880 que neix el partit socialista com a conseqüència del desenvolupament industrial de Valònia. Inicialment la constitució restringia el dret de vot, era, com deia Baudelaire, que hi va viure anys, un país de burgesos, o com ha dit recentment l'últim primer ministre, Guy Verhofstadt, una cleptocràcia de partits, és a dir, un entramat d'interessos.

No és fins al 1919 que el vot és universal i fins al 1948 que es dóna dret de vot a les dones. La política esdevé complicada per l'equilibri de dues regions, Flandes i Valònia, i tres comunitats lingüístiques, flamencs, francesos i alemanys. Això crea governs inestables, hi ha hagut 55 governs diferents des del 1919, que duren poc i donen lloc a polítiques complexes i artificioses per equilibris regionals i lingüístics que resulten poc operatius perquè no poden establir estratègies a llarg termini. De fet és Bèlgica el país d'Europa on el municipi té, per als ciutadans, més importància política i social que no pas la regió o l'Estat. Tot s'ha de discutir i pactar, des del que és particular fins al que és general, tot ha de ser repartit fins a extrems que resulten fins i tot ridículs.

El flamenc no és llengua oficial fins al 1913 i no és fins al 1932 que se n'autoritza l'ensenyament a les escoles. A partir del 1960 Valònia entra progressivament en decadència per la crisi de la seva indústria pesant de l'acer i el carbó –Bèlgica és rica en mines–, i de la indústria tèxtil, que perd competitivitat. Paral·lelament Flandes creix impulsada per la indústria lleugera i els serveis, reduint relativament la importància de l'agricultura, base de la seva economia el 1900. El pes econòmic de Valònia es redueix i el de Flandes s'incrementa, i això dóna lloc a una reivindicació dels flamencs dels seus drets i influència política que la comunitat francesa controlava des de la formació de l'Estat.

 

Té, Bèlgica, poc sentit de país i mantenir una política comuna és progressivament més difícil. Està basada més en repartiments que en equilibris que van des de la política i l'economia fins als tribunals de justícia. No hi ha un govern compartit sinó dos governs regionals que s'encavalquen i es fan nosa.

 

Aquesta situació dóna lloc a una política parcialment corrupta, la manca d'idees de país dóna força a la política basada únicament en interessos, perquè és cert que quan no hi ha ideals compartits el tràfic d'influències i de diners creix en importància. Des de la compra de material de defensa que genera comissions pagades als polítics, que en alguns casos arriben a l'assassinat i “suïcidi” dels imputats o sospitosos, fins a pedofília encoberta a gran escala que no s'és capaç d'investigar jutjant els culpables, o contaminació d'aliments a gran escala que les autoritats sanitàries no saben contenir i amaguen, o corrupció i incompetència policial...

 

Pràcticament només el rei manté la unitat, el país ha esdevingut la prova evident de la incompetència del govern i de la gestió pública, però és ric, amb un nivell de renda alt malgrat un important atur estructural a Valònia, que no s'ha solucionat en anys per la manca d'una política de reestructuració industrial. Bèlgica és la seu del govern i de part del Parlament de la Unió Europea, i és això el que manté una situació que fa temps que existeix i no millora i que en altres circumstàncies hauria probablement donat lloc a l'escissió de l'Estat. Fa més de 12 mesos que no s'ha pogut formar govern i unes noves eleccions no canviarien els equilibris polítics actuals. És massa poc el que uneix Valònia i Flandes, i l'equilibri d'un Estat compartit sense voluntat de viure junts té difícil gestió i encara més difícil explicació. És evident que Flandes i Valònia són dues nacions que comparteixen un Estat que no els serveix i al qual, per raons de sentiment però també d'eficàcia, no se senten lligades.

 

Suportar situacions complexes sense raons que les justifiquen té poca lògica i un cost polític, social i econòmic alt, però les tradicions i les inèrcies mantenen en ocasions situacions que d'una altra manera canviarien. Bèlgica és potser el cas emblemàtic d'aquesta circumstància, es manté com a Estat per la història més que pel projecte de futur. A Catalunya som lluny d'aquesta situació però molts ciutadans comencen a pensar que tenen un Estat que tampoc els és útil. Vint anys més com els darrers cinc podrien portar a un desafecte respecte de l'Estat irreversible, com el belga, amb la diferència que allà cap de les dues nacions el volen i aquí el problema seria asimètric i afectaria Catalunya, però la diagnosi i les conseqüències serien igualment de negatives i pernicioses. Cal conèixer el perill i actuar en conseqüència, però essent aquest un problema de dos, si només un el sent com a propi, el destí està escrit...

Mossos antiavalots: humans o robots?

E-notícies - 9/06/2011 - Víctor Alexandre

La càrrega policial del passat 27 de maig contra els pacífics acampats de la plaça de Catalunya de Barcelona va ser tan salvatge i desproporcionada -força cínic, per cert, Jordi Hereu, amagant la càrrega de la Guàrdia Urbana- que marcarà per sempre la carrera política del conseller Felip Puig, com a responsable màxim. Passaran els anys, però les imatges i el record romandran. Tanmateix, independentment de qui sigui la màxima autoritat en una acció d'aquesta mena, hi ha altres elements inquietants a tenir en compte, com ara el comportament dels agents. El comportament dels agents és encara més inquietant, perquè no es circumscriu a la provada incapacitació d'un polític per exercir un càrrec de tanta responsabilitat sinó que abasta tot un col·lectiu. Vull dir que el veritable perill de la decisió violenta d'una autoritat, lluny de raure en la decisió mateixa, es troba en l'obediència cega amb què els seus subordinats l'executen. Sense aquesta ceguesa la decisió en qüestió quedaria en evidència.

 

Fixem-nos en aquest comentari d'un policia antiavalots en una xarxa social: "Penseu que els policies hi estem d'acord? Fem el que ens manen. Què voleu, que incomplim les ordres, que ens obrin expedients i que ens treguin el sou amb què donem de menjar a les nostres famílies? Us ho diu algú que es troba a les dues bandes pels miserables 1.400 euros de merda que ens paguen i que ha de mantenir una hipoteca. Com es desallotgen milers de persones de manera pacífica? D'una en una i a pes? Au va! Se'ls va dir que primer netejarien la plaça i que després podrien tornar-hi. Volem una anarquia?"

 

És un comentari molt interessant, aquest, perquè il·lustra la immensa capacitat humana per justificar l'injustificable. I, a més, caient, sense adonar-se'n, en flagrants contradiccions. En la primera frase, sembla que se situa al costat dels apallissats. En la segona, en la tercera i en la quarta justifica el seu comportament traslladant les culpes als comandaments i en les cinc últimes, tot oblidant el que ha dit al principi, ja justifica sense embuts l'ús de la violència. Naturalment, no s'ha de ficar tots els agents al mateix sac. Una cosa són els agents amb voluntat sincera de servei a la ciutadania i una altra els antiavalots amb disposició anímica de pegar. Vull dir que no tot policia serveix per ser antiavalots. Cal un perfil molt específic. Una persona pacífica, reflexiva, amb un sentit molt clar de la justícia i incapaç de fer mal a ningú, llevat que sigui en defensa pròpia, ja no ingressa en els antiavalots. La professió de policia, tan digna com qualsevol altra, li ofereix alternatives menys extremes i més edificants que aquesta. Hom dirà que en tota societat algú ha de desenvolupar aquest paper, ja que no es pot anar amb el lliri a la mà davant de situacions de violència que requereixen, inevitablement l'ús de la força. I és cert. De vegades no hi ha altre remei. Però, de debò no hi havia cap altre remei en el cas dels acampats a la plaça de Catalunya? Es tractava, potser, de gent violenta o destructiva que feia mal a tercers i calia impedir-ho?

 

N'hi ha prou de veure les imatges dels Mossos apallissant la gent pel sol plaer d'apallissar-la per tenir la resposta. Allà veiem com els valents antiavalots, conscients que anaven a agredir persones pacífiques, havien amagat les seves plaques per gaudir d'impunitat. Hi ha individus profundament acomplexats que per reafirmar-se com a mascles necessiten fer d'una porra una prolongació del seu penis. Però, això sí, sempre sota l'empara d'un uniforme, amb la cara tapada i en grup. Sense el grup, sense uniforme, sense casc i sense porra, sobretot sense porra, no són ningú. No és estrany, per tant, que, com ha denunciat el Col·legi de Periodistes, entre els agredits hi hagi fotògrafs perfectament identificats amb braçal o armilla, com ara Jordi Borràs, de Nació Digital. Per la seva banda, l'actriu Aina Clotet, que també va ser apallissada, va narrar els fets a Catalunya Ràdio. I és que, per sort, els testimonis oculars del salvatgisme policial es compten per milers.

 

S'entén que un cos policial ha de ser disciplinat, altrament perdria la seva raó de ser. Però disciplinat fins a quin extrem? La disciplina ho justifica tot? El sou, les garrofes i la hipoteca justifiquen que un individu esdevingui en hores laborals un gos rabiós capaç de pegar a sa mare, si aquesta es troba entre els pacífics ciutadans que el comandament ha ordenat apallissar? On acaba la bèstia i comença l'ésser humà? On s'inicia la rentada de cervell a fi que cap agent no es qüestioni la barbaritat que esta cometent? O potser no es tracta d'éssers humans, sinó de robots. Un robot no fa preguntes, un robot no distingeix entre el bé i el mal. Un robot programat per apallissar, apallissa i prou. Només els humans tenim la capacitat de discernir entre una ordre justa i una ordre injusta, entre l'equitat i el deliri d'algú que s'ha begut l'enteniment. Es tracta d'un topall anomenat consciència que determina el límit de la nostra obediència. És el moment de decidir entre emparar-nos en la hipoteca o mirar-nos al mirall sense avergonyir-nos. Tot es redueix a això: persones o robots?

El problema de Catalunya

Diari Ara - 7/06/2011 - Sebastià Alzamora

Contràriament al que lamentàvem ahir, al final l'assemblea dels acampats sí que ha inclòs el dret a l'autodeterminació en el seu document programàtic de mínims. Molt bé. Ho han fet, això sí, tal com explicaven ahir Laia Espín i Joan Serra, després de moltes discrepàncies i molt d'estira-i-arronsa entre els membres de la susdita assemblea, i després, també, d'una votació en què va guanyar el sí per 395 vots a favor i 270 en contra. És a dir, que el tema causava una divisió profunda i, pel que sembla, va suscitar discussions força apassionades. Ahir alguns parlaven encara de votacions irregulars i problemes de representativitat. A més a més, tampoc no hi ha acord dins la comunitat acampada sobre la decisió de deixar de dormir a la plaça de Catalunya: alguns proclamen que, digui el que digui la majoria, ells no seran moguts del seu sac de dormir.

Deixant de banda, però, les cuites dels indignats , hi ha una cosa ben clara i és que, si algú vol que una colla de catalans es barallin, no hi ha res com treure'ls a rotlle el dret a l'autodeterminació (o el dret a decidir, o la sobirania, o fins i tot, i no s'espantin, la independència). Dit així, pot semblar que donem la raó als plantejaments (com el de CiU, per no anar més lluny) que afirmen que el dret a l'autodeterminació divideix la societat catalana, a la qual convé oferir-li debats supletoris, menys encesos i que permetin anar tirant de rifeta sense que ningú prengui mal, com el del pacte fiscal. Però no és així: just al contrari, si un concepte polític (l'autodeterminació) desperta en una societat (la catalana) posicions vehements tant dels seus partidaris com dels seus detractors, vol dir abans que res que el debat a l'entorn d'aquest concepte polític resulta peremptori dins aquella societat en què es produeix, i que anar-lo postergant només servirà, a mitjà termini, perquè la necessitat d'abordar-lo sigui cada vegada més forta. Hi ha temes que no s'esbraven quan se'ls deixa passar el temps per damunt, sinó que, justament a l'inrevés, es tornen més efervescents. I, de vegades, més agres.

Amb l'autodeterminació succeeix això, i succeeix també un fenomen molt curiós i que consisteix que, com més viu i ampli és el debat social que provoca, més minvada i dispersa està la seva canalització política. Suposo que no cal insistir en la magnitud de l'ensorrament (i cal esperar que posterior recomposició) d'ERC, ni tampoc en la desinflada que ha patit Reagrupament, gairebé tan abrupta i ràpida com la inflació anterior, ni tampoc en l'obvietat que SI està estancada en el seu volgut àmbit de gesticulació innòcua. Entre tots no en farien un de bo, doncs. De vegades m'agrada recordar allò que va dir Baltasar Porcel durant la polèmica de la Fira del Llibre de Frankfurt: a saber, que la literatura catalana estava molt bé, i que, si de cas, l'únic problema que tenia era Catalunya. S'hi podria afegir encara, però, el que diu una amiga meva: que Catalunya també està molt bé, i que, si de cas, el problema que té són els catalans.

El front patriòtic

Diari Avui - 7/06/2011 - Hèctor López Bofill

El sobiranisme cívic no esdevindrà sobiranisme polític majoritari fins que no hi hagi una força transversal que es presenti en unes eleccions amb un full de ruta clar cap a l'estat propi. En algun moment, les 900.000 persones que voten en una consulta popular, el milió que es manifesten contra el Tribunal Constitucional espanyol o els milers de seguidors del Barça que van a Wembley arborant una estelada davant les càmeres de tot el món caldrà que votin un moviment independentista a les institucions. La pregunta clau, a la vista dels resultats de les darreres convocatòries electorals, és per què això encara no passa, per què cap partit declaradament independentista no capitalitza aquestes pulsions i per què la majoria de vots van encara a reforçar opcions autonomistes.

Probablement, els partits independentistes són els principals responsables d'aquest desconcert. Com provaré d'exposar tot seguit, bona part de l'absència de suport popular a aquests projectes s'explica, precisament, per la insistència de posar al davant altres missatges ideològics vinculats a l'eix social (“l'esquerra”, “l'anticapitalisme”) que plantejar de manera inequívoca un front patriòtic de conflicte amb Espanya. No cal dir que també influeix en aquesta perplexitat l'evanescència de lideratges que, en només uns mesos, passen d'abjurar d'una força política a després abraçar-la, o a l'inrevés, en maniobres més dirigides a ocupar quotes de poder dins l'autonomisme que a idees clares sobre com avançar cap a la plenitud nacional. En un escenari així no és estrany que l'independentisme polític no aixequi el vol mentre es manté un ampli suport a CiU, que encara conserva la seva credibilitat per a molts sectors sobiranistes i que, al capdavall, ha sabut presentar-se com l'opció del vot útil catalanista per desplaçar un socialisme mesell amb Madrid i còmplice del projecte assimilacionista espanyol. No obstant això, i com ja he reiterat en nombroses ocasions, la credibilitat de CiU com a motor del procés sobiranista té data de caducitat: es podria començar a descrostar a partir de la propera setmana tot depenent de si s'entreveuen o no acords amb el Partit Popular als municipis més poblats del país i a les diputacions.

Com dic, la construcció d'una correspondència entre l'independentisme social i un independentisme polític amb vocació majoritària requereix de la confluència de diverses forces disposades a plantar cara a l'Estat per superar la situació de dominació i d'espoliació fiscal. Un missatge clar que permeti a l'elector saber què vota. Fixem-nos com l'experiència catalana de l'independentisme en aquestes eleccions municipals ha estat exactament la contrària a la viscuda a Euskadi per l'independentisme expressat en Bildu: en aquell país, la marca havia de variar per la pressió legal espanyola, però tothom sabia què votava i el que Bildu significava. A Catalunya, en canvi, poca gent sabia què calia votar per impulsar un procés secessionista inequívoc i coherent. L'experiència de l'engany, de vendre una promesa independentista per després cedir el poder a l'esquerra espanyola, encara era massa recent en l'electorat català.

El front patriòtic que aquí s'entreveu, la crida a teixir complicitats amb tots els agents sobiranistes al marge de les diferències en l'àmbit socioeconòmic, té, doncs, dos grans antagonistes. D'una banda, la idea del front patriòtic s'oposa a plantejaments com el que ha expressat l'encara secretari general d'ERC en funcions, Joan Ridao (com ja també ho havia anunciat Carod-Rovira, que comparteix el principi malgrat la seva baixa de militant), de fer prevaldre una unió de les esquerres catalanes per damunt del missatge independentista. És esgarrifós constatar com els dirigents d'ERC perseveren en els seus errors i com la proposta per la renovació d'un dels partits degans del catalanisme sigui entossudir-se a mantenir l'estratègia que els ha portat a perdre centenars de milers de vots.

En un altre sentit, la gran coalició independentista també aniria en una direcció contrària a l'experiment que va proposar Jordi Portabella per a la seva candidatura a Barcelona: la manipulació de la idea d'unitat per fer surar el projecte individual i parapetar-se eternament en els càrrecs, els sous i les dietes de l'autonomisme. En aquest sentit, per cert, no deixa de ser ofensiu per a l'electorat que, malgrat la desfeta electoral, i al marge de l'evolució d'ERC a partir del congrés de l'octubre, Portabella continuï aferrat quatre anys més a la seva regidoria. Portabella, amb el cinisme habitual al qual ja ens tenen acostumats els representants de la seva formació, renuncia a la cursa pel càrrec orgànic però ni es qüestiona abandonar el càrrec polític remunerat. També provoca una considerable torbació que alguns dels membres de la direcció dimitida d'ERC, entre els quals hi ha el seu president, Joan Puigcercós, ni es plantegin cessar en el càrrec de diputat. Poca renovació es farà amb aquestes hipoteques.

Amb tot, la construcció del front patriòtic haurà d'estar atenta a l'evolució d'aquest partit. En definitiva, caldrà veure si a ERC hi ha una renovació completa de lideratges, de missatges i de projecte polític que permeti reconstruir ponts amb d'altres forces independentistes o si assistirem a la bunquerització dels dirigents actuals amb la seva retòrica de l'aliança de les esquerres (o a un canvi cosmètic sense renovació de fons), cosa que significarà la desintegració d'ERC i la necessitat que el front patriòtic sigui liderat pel sobiranisme emergent de Solidaritat i de les CUP. Esperem que, en qualsevol cas, en la nova organització del moviment d'emancipació nacional acabi prevalent la sensatesa, la generositat, la coherència, el coratge i, en essència, el patriotisme.

Guardiola

Diari Avui - 7/06/2011 - Alfred Bosch

Has estat portada del ‘Newsweek', t'han dedicat tota mena de reportatges, i fins i tot s'ha estès la moda d'explotar-te com a estudi de cas en classes de màrqueting i motivació d'empresa. S'han fet elogis desmesurats sobre el teu caràcter, el teu esperit i les teves lliçons. Fins i tot els pitjors enemics, els que vesteixen de blanc, es rendeixen a la teva màgia. No hi ha dubte que aquest equip de futbol gloriós passarà a la història associat al teu nom. “Ai aquell Pep Team –diran algun dia amb un deix de nostàlgia–, ai el Barça de Guardiola...”.

No voldria aigualir-te l'èxit, però tinc la impressió que tot plegat és més senzill del que ens volen fer creure. D'entrada, diria que en el món de la pilota, el sentit comú era el menys comú dels sentits. Fins que vas arribar tu amb un sac de seny, i vas canviar-ho tot amb nocions realment molt bàsiques; un equip ha de ser un equip, els jugadors han de menjar i dormir bé, els borratxos no fan gols... Coses que un veterà sap de sobra.

I sobretot, has volgut honorar i respectar el fracàs. O sigui, entendre que ningú, ni els astres més rutilants del moment, estan vacunats contra la desfeta. Tu vas viure triomfs importants, però després et vas haver d'empassar hores molt amargues, a les dunes d'Aràbia i als tribunals d'Itàlia. Si alguna cosa t'ha fet especial, doncs, és la derrota. Les dureses que vas viure i que et van fer tocar fons són les que expliquen el Pep Team. Tu millor que ningú has fet entendre a uns superherois de vint anys que són simples mortals.

Franco a la història

Diari Avui - 7/06/2011 - Manuel Cuyàs

La principal estultícia dels historiadors fatxes que deixen prou bé la figura de Franco en una obra que vol ser magna és no haver tingut prou paciència perquè el temps i alguns historiadors imparcials del futur facin semblants o altres matisacions.

El temps endolceix el mal. Els faraons queden redimits per les piràmides que van fer aixecar i pel tresor de Tutankamon que es conserva al museu del Caire. Neró va ser el gran urbanista de Roma després de l'incendi que ell mateix hi va provocar. Calígula ens va llegar una encertada metàfora nomenant senador el seu cavall: tots coneixem burros molt burros que ocupen llocs de responsabilitat. Ponç Pilat surt al Credo, dogma de fe, com a l'agent necessari perquè la resurrecció pogués tenir lloc. Els Borja són personatges d'una novel·la d'amors i intrigues; el cabdill almogàver que Atenes avorreix dóna nom a Barcelona a un carrer important; Primo de Rivera era un vellet que ballava flamenc al Farolillo Rojo del Poble Espanyol, Lerroux va ser l'emperador del Paral·lel i la dona d'un tirà americà és la protagonista d'un musical de Broadway. La famosa perspectiva històrica ofereix fugues d'insomni.

“La història m'absoldrà”, han dit els dictadors i cràpules de totes les èpoques. El primer no en devia estar gaire segur però el segon va poder parlar amb coneixement de causa. “Si no té el càstig aquí, el tindrà a l'altra vida”, van desitjar els esclaus d'Egipte, els romans cremats, els deixebles de Jesucrist aquell divendres al matí al pretori i els que van veure morir Franco governant. Aquests últims, que ja pertanyen a èpoques més descregudes, volien dir castigat en les pàgines de la història. La utilitat de la mort: sort que, en general, i si no hi ha historiadors fatxes precipitats pel mig, ens morim abans de veure que la profecia dels dictadors tendeix a complir-se i que l'esperança dels que no són res ni ningú, no. Queda l'altra vida. Confiem que Déu no sigui tan relativista i tiri més pel dret. Si no, al cel no s'hi podrà viure.