Joan Laporta: podríem ser independents al gener

Kosova i Catalunya

Diari Avui - 24/07/10 - Alfons López Tena

El dia 17 de febrer del 2008 els dirigents democràticament elegits de Kosova van declarar-lo estat independent i sobirà, reflectint la voluntat del poble, en reunió extraordinària, convocada amb aquesta finalitat, de 109 dels 120 diputats amb el primer ministre i declaració signada per tots ells i no publicada en el diari oficial. El Parlament serbi, estat al qual pertanyia Kosova, va votar-la per unanimitat nul·la, sense efecte, i il·legal.

L'Assemblea General de les Nacions Unides va adreçar al Tribunal Internacional de l'Haia la pregunta següent: “¿És la declaració unilateral d'independència feta per les institucions provisionals d'autogovern de Kosova conforme amb la legalitat internacional?”

La resposta feta pública diu:

1. ¿Prohibeix el dret internacional la declaració d'independència? No es tracta de si tenien dret a declarar-la unilateralment, només de dir si fer-ho viola la llei, perquè un acte com aquest pot ser conforme al dret internacional sense que necessàriament hagi de ser exercici d'un dret conferit per ell.

2. Al llarg dels segles XVIII, XIX i XX s'han declarat moltes independències, sovint amb la ferrenya oposició dels estats respecte dels quals es declarava la independència. La pràctica dels estats suggereix que de cap manera s'ha considerat això contrari al dret internacional, sinó que, ben al contrari, s'ha de concloure que el dret internacional no prohibeix les declaracions d'independència. Durant la segona part del segle XX el dret internacional a l'autodeterminació s'ha desenvolupat com a dret a la independència dels pobles sotmesos a domini estranger. Moltíssims nous estats s'han constituït en exercici d'aquest dret, i d'altres s'han constituït sense exercir dret a l'autodeterminació, i en aquests darrers casos la pràctica dels estats no indica l'aparició en el dret internacional d'una nova norma que prohibeixi declarar la independència, malgrat no exercir autodeterminació.

3. El principi d'integritat territorial no prohibeix les declaracions unilaterals d'independència, només prohibeix als estats violar la integritat territorial d'altres estats. És un principi que regeix en les relacions entre estats ja constituïts.

4. Les resolucions del Consell de Seguretat de Nacions Unides condemnant algunes declaracions d'independència (Rhodèsia, Xipre del Nord, Republika Srpska) no resulta del seu caràcter unilateral, sinó d'haver emprat il·legalment la violència. El caràcter excepcional de les resolucions condemnatòries confirma que no hi ha prohibició general contra les declaracions unilaterals d'independència.

5. No cal dir si existia o no dret a l'autodeterminació, o si la secessió era o no el millor remei en el cas de Kosova, només si la independència unilateral és conforme a dret internacional, si és legal, i la resposta és que és conforme i legal perquè no viola cap llei. El dret internacional no prohibeix les declaracions d'independència.

6. El marc constitucional de Kosova va ser establert per les Nacions Unides, amb caràcter legal internacional, però els autors de la declaració d'independència no van actuar com a institució creada i autoritzada a actuar dins del marc legal existent sinó que més aviat prengueren una mesura de significació i efectes fora de l'ordre legal existent, sense competències per prendre-la. No va ser obra del Parlament de Kosova, ni es van complir els tràmits legislatius establerts, sinó obra dels representants democràticament elegits pel poble, diputats i president, no publicada ni comunicada oficialment. La declaració unilateral d'independència, declarada plenament legal pel Tribunal de l'Haia, la van fer unes persones que actuaven conjuntament com a representants del poble de Kosovo fora del marc constitucional.

7. Perquè sigui il·legal una independència, el Consell de Seguretat de Nacions Unides l'ha de prohibir expressament.

8. No és rellevant que les institucions provisionals d'autogovern no tinguessin competència per declarar unilateralment la independència, ni incomplissin el marc constitucional, perquè ni ho van fer les institucions establertes ni actuaven en aquest marc, sinó com a representants democràtics del poble. Els autors no estaven lligats pel marc constitucional de les institucions d'autogovern, i per tant la declaració d'independència no el va violar.

9. El Tribunal conclou que l'adopció de la declaració unilateral d'independència no viola ni el dret internacional, ni les resolucions de Nacions Unides, ni el marc constitucional: cap norma aplicable de dret internacional.

Afegiria una conclusió per a catalans: la independència, constituir-nos en estat sobirà, és plenament legal segons el dret internacional, encara que la Generalitat no en tingui competència ni la Constitució espanyola la permeti, si els representants democràtics del poble català així ho decideixen. Depèn de nosaltres, el poble, votar a les eleccions al Parlament en un sentit o altre, i això Espanya no ho pot prohibir. Si votem candidatures compromeses a declarar la independència, serem independents. Si no, no. Tot depèn de la voluntat majoritària i pacífica del poble. Si volem, podem, i res ni ningú no ens pot aturar. És l'hora de la claredat, el futur ja és aquí, no hi caben ni eufemismes ni excuses: qui no es compromet a la independència, és que no la vol, és que hi està en contra. Votem en conseqüència.

Miquel Sellarès entrevista a Tribuna TV

Un procés imparable?

Diari Avui - 31/07/10 - Vicent Sanchis

La llarga i penosa tramitació del nou Estatut d'Autonomia ha mogut uns ressorts socials que encara no són del tot perceptibles a Catalunya. Ha servit com a instrument efectiu de conscienciació nacional. Una vegada més, com tantes altres al llarg de la història, la reacció de la societat espanyola ha consistit en una resposta agressiva. Espanya sap que Catalunya és un convidat a la força. Tots els qui invoquen la “història compartida de més de cinc segles”, tots els qui apel·len a la solidesa de “la nació més vella d'Europa”, saben que aquesta realitat s'ha construït –i es manté encara– sense haver pogut assimilar algunes velles –i més sòlides encara– discrepàncies. Per tant, història, nació i antiguitat són conceptes teòrics, propagandístics, per amagar una realitat ni tan sòlida ni tan nacional ni tan antiga.

En el fons, els espanyols desconfien profundament dels catalans. Saben que no són com ells i intueixen que “se'n volen anar”. Davant aquestes evidències –negades en públic, però acceptades en privat–, la societat espanyola recorre, una vegada i una altra, a l'única solució que considera eficaç: la violència. La violència verbal –l'insult, el menyspreu, l'amenaça– o la violència física en el grau que permeti cada moment històric. En forma de boicot o en forma d'invasió militar. Malgrat la distorsió que practica sovint la societat espanyola, qui pot negar entre ells que l'Alzamiento del 36 es justificava també contra el separatisme? No només els rojos mereixien la reacció de l'Espanya nacional. També els rojoseparatistas o directament els separatistas. Aquesta és precisament la convicció que els va fer denominar-se nacionals. I que va fer que tractessin Catalunya com un territori rebel ocupat.

Aquesta manera de resoldre el problema ha estat sempre acompanyada d'una estupefacció crònica. Perquè els espanyols no han entès mai com és que els catalans es resisteixen a ser assimilats per una llengua, una cultura, una civilització i un fet nacional superiors. Tant els consterna aquesta absurda resistència, que així ho expressen sovint sense molestar-se ni a dissimular-ho. El rebuig dels seus dirigents a acceptar el català com un idioma normal que han d'aprendre si s'instal·len a Catalunya és exactament això. És el rebuig de qui es considera superior a admetre imposicions de qui considera inferior. Aquesta superioritat gairebé colonial queda també ben clara quan els dirigents de la societat espanyola pretenen fer servir la immigració a Catalunya com una quinta columna per assimilar i vèncer resistències autòctones.
Hi ha molts catalans que no només intueixen aquesta realitat. La coneixen i la temen. Per això Catalunya ha transitat per la seva història recent amb la convicció que calia evitar l'enfrontament directe, que calia superar amb bona voluntat tots els intents assimiladors, que calia resistir sense decantar-se mai per l'única solució que podria garantir-los la persistència. És aquesta convicció –la de la pròpia debilitat– la que explica el pujolisme i també la que justifica la mateixa essència de les sigles PSC-PSOE. Potser també hi ha catalans que s'han cregut de bona fe que podrien capgirar aquesta hostilitat històrica castellana amb pedagogia.

L'últim any ha canviat de manera dràstica aquestes percepcions. Les unes i les altres. La dels que es movien obsedits per la prudència, encara amb por, i la dels que es pensaven que Espanya es podria regenerar com no s'ha regenerat mai. És curiós. Just en el moment en què Espanya s'alçava amb força i gairebé tot el món arribava a la conclusió que s'havia modernitzat, n'hi ha hagut prou amb un gest de Catalunya i amb una crisi econòmica perquè les velles costures cedissin. La destrucció de l'Estatut d'Autonomia ha estat un punt d'inflexió. L'Espanya de sempre ha tornat a exhibir la intolerància que la defineix. L'Espanya regenerada ha fracassat per falta de parròquia.

Aquesta constatació ha obert un procés de clarificació a Catalunya amb unes conseqüències encara imprevisibles. Moltes pors han quedat enrere i moltes falses esperances han estat abandonades. Els mesos vinents seran els de la crisi dins el PSC, els de l'assimilació progressiva, per part de Convergència Democràtica, de la necessitat de deixar de parar el cove i fer-se la canya. I seran també l'hora de l'independentisme declarat, obert, desacomplexat, ambiciós i alegre. Però perquè aquest independentisme polític agafi volada i esdevingui una alternativa real de govern calen dues reflexions. La primera l'ha de fer Esquerra Republicana. Esquerra ha d'assumir els errors d'aquests anys. Ha d'acceptar que ha perdut moltíssima credibilitat en el moment de màxim creixement del sobiranisme per demèrits propis. Ha de deixar de tractar amb hostilitat tot allò que considera enemic i acceptar que cal substituir sectarisme per maduresa. Un canvi dur. Tan dur com necessari.

La segona reflexió l'han de fer els vells i els nous independentistes que es defineixen precisament com a alternativa a Esquerra. Si volen convertir-se en una referència vàlida en el camí que ha de portar Catalunya a la llibertat, han de deixar de costat les tares tradicionals d'un moviment més ocupat a matar-se els polls arrimat al marge que a fer camí amb determinació. Si es presenten a les pròximes eleccions desunits i enfrontats, per molt que vulguin justificar amb el matís l'existència de cada bàndol, perdran el temps i l'oportunitat. Retardaran un procés que per primera vegada en la història sembla imparable.

Les llistes negres

 E-notícies - 29-07-2010 - Victor Alexandre

Existeixen les llistes negres? És cert que hi ha noms incòmodes, políticament incorrectes, que tenen tancades les portes dels principals mitjans de comunicació? És cert que hi ha persones que, independentment de la bona acollida d'allò que fan, o fins i tot malgrat aquesta bona acollida, el seu rostre o la seva veu no apareixen mai en els diaris o programes importants? Doncs, atesa la reiteració de noms, gairebé sempre els mateixos, talment com si no n'hi haguessin d'altres, es diria que sí, que hi ha llistes negres.

Deia en Pere Calders que el nostre és un país amb prestatges petits, tan petits que en el terreny simbòlic només hi ha lloc per a un representant de cadascun dels diferents àmbits de la vida: escriptor, cantant, psiquiatre, comunicador, futbolista... I no tan sols passa amb les persones, tampoc no hi ha lloc per a més d'un equip de futbol, d'un diari, d'un setmanari, d'una emissora de ràdio, d'una televisió... Tan petits són els prestatges de Catalunya, insistia Calders, que per posar-hi un nom nou cal fer fora l'anterior. No li faltava raó. Ben mirat, es diria que els catalans patim la síndrome de Noè: amb un representant masculí i un de femení de cada espècie ja ens fa l'efecte que ho tenim tot cobert. Però no és cert. Per això Catalunya transmet la sensació de ser un país força avorrit, un país meravellosament harmonitzat on mai no se sent una nota més alta que l'altra, on tothom és políticament correcte perquè el que es diu no té res a veure amb el que realment es pensa. Les seqüeles d'una dictadura de 40 anys podrien ser-ne una explicació -diuen que gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou-, però el pitjor enemic és la inèrcia.

No és gratuïta, per tant, la metàfora del formidable Calders sobre els prestatges. No ho és perquè uns prestatges petits comporten moltes limitacions, ja sigui en un comerç o en qualsevol armari de casa. Les limitacions són el germen de la monotonia i la monotonia és el germen de l'avorriment. Tots voldríem sentir coses noves, idees noves, escoltar veus desacomplexades i fortes que, amb més o menys fortuna, ens treguessin d'aquesta somnolència. Però no és possible. No ho és perquè no es poden sentir idees noves allà on, per anys que passin, tant els qui manen com els qui obeeixen, tant els qui pregunten com els qui responen, són sempre els mateixos.

Internacionalització del procés

El Punt - 29-07-2010 - Narcís Oliveres Terrades

Ha esdevingut un tòpic afirmar que el pacte constitucional del 1978 s'ha trencat o que s'ha esgotat. Ni s'ha trencat, ni s'ha esgotat. Segons la sentència del TC mai no ha existit. La teoria democràtica fa de la voluntat del poble la font del poder i li atribueix el poder constituent. Un pacte constitucional suposa l'existència de diverses unitats polítiques, cada una de les quals conté el subjecte d'un poder constituent. Que Catalunya no sigui una nació implica que Catalunya no va pactar res. Allò que no existeix no es pot pactar. Estic d'acord que l'existència de Catalunya és anterior a 1978, però com a unitat política no va participar en aquell procés constituent.

El terme nació té una significació predominantment política. En un primer concepte, el d'Estat-nació, és un poble que té l'objectiu polític de mantenir-se com a tal Estat-nació. En un segon sentit, una nació és un poble en el qual, almenys, una part de la població té l'objectiu de constituir un estat propi.

També s'afirma que el terme poble no és definit jurídicament. És un altre tòpic; si ens remuntem a l'antiguitat, ens adonem que el concepte ja té clares connotacions jurídiques. A Grècia l'expressió democràcia prové de demos, poble, i de kratos, govern. A Roma, Ciceró comenta que perquè hi hagi poble hi ha d'haver reconeixement de la cosa pública, la qual cosa suposa necessàriament un reconeixement de l'existència d'un dret comú.

Una democràcia, per definició, és un govern del poble. Governar és dirigir. Per dirigir s'ha de decidir com. És el poble qui decideix. El principi del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos ha adquirit des de la seva inscripció a la Carta de les Nacions Unides una dimensió jurídica i se n'ha fet un principi bàsic de dret internacional, que exclou qualsevol forma d'annexió forçada, com és el cas de Catalunya. El principi està consagrat d'una manera expressa a l'article 1.2 de la Carta, que estipula que un dels propòsits de l'ONU és desenvolupar relacions amistoses entre les nacions, basades en el respecte al principi d'igualtat de drets i lliure determinació dels pobles, i prendre altres mesures adequades per enfortir la pau universal.

El problema entre Catalunya i Espanya no és un problema intern de l'Estat espanyol. Ni Catalunya, nació annexada a Espanya el 1716, ni cap altra nació oprimida no poden esperar cap voluntat de solució del seu propi opressor. És un problema d'ordre internacional. La via és la internacionalització del problema. La solució no és Madrid. El Tribunal Internacional de Justícia de l'Haia, l'òrgan judicial principal de les Nacions Unides, en una sentència emesa en data 22 de juliol, relativa a Kosova, afirma que no hi ha cap argument que prohibeixi la independència d'un país, i la moció de suport a Catalunya presentada a la Cambra dels Comuns pel diputat gal·lès Hywel Williams, en què s'expressa preocupació perquè la voluntat democràtica de Catalunya ha estat sobrepassada per un tribunal de Madrid, ho confirma.

L'actual dinàmica de la política internacional ha propiciat l'aparició del terme protodiplomàcia, que s'utilitza per descriure gestions que contenen un missatge separatista. La sentència del Tribunal de l'Haia sobre la legalitat de la independència de Kosova i la moció a la Cambra dels Comuns prefiguren una acció protodiplomàtica del govern de Catalunya que sorgeixi de les properes eleccions. Haurà d'engegar novament els motors del país, que el tripartit ha paralitzat, i tindrà la responsabilitat històrica de canalitzar els anhels d'independència. Per fer-ho li caldrà desenvolupar una eficaç protodiplomàcia.

El vot sobiranista està en joc

Diari Avui - 29-07-2010 - Josep. M Torrent

S'equivocarà qui menystingui el paper que Solidaritat Catalana pot tenir en les pròximes eleccions al Parlament. El projecte que impulsen Joan Laporta, expresident del Barça; Alfons López Tena, ex-CDC, i Uriel Bertran, ex-ERC, està generant una àmplia mobilització a internet entre les plataformes locals que reclamen el dret de Catalunya a decidir.

És una incògnita encara saber si Laporta, Beltran i López Tena seran políticament prou madurs per superar els enfrontaments caïnites que sempre ha patit el moviment independentista català, però és una evidència que si actuen amb un sentit patriòtic desposseït d'interès personal de curta volada –i, a més, aconsegueixen implicar-hi el Reagrupament de Joan Carretero–, poden ser la força que representi el sobiranisme desacomplexat. Fins ara, Esquerra Republicana ocupava aquest espai. Però si Solidaritat Catalana consolida el seu projecte, el fa creïble, seriós i il·lusionador, Catalunya pot tenir al seu Parlament una formació nítidament independentista que serveixi per tibar la consciència nacional del país. En el seu dia, ERC va prometre fer aquest paper. La societat s'ho va creure i li va donar força institucional. El que es va fer amb aquella força és conegut per tothom. Farà el mateix Solidaritat Catalana? Aquest és el dubte. Tot fa pensar que no; però el dubte hi és. Malgrat tot, que el sobiranisme desacomplexat sigui capaç d'arribar a la cambra legislativa del nostre país mai serà una mala notícia. Al contrari.

Un país més digne

El punt - 29-07-2010 - Ferran Espada

Catalunya està avui d'enhorabona. Encara s'haurà d'esperar un parell d'anys perquè sigui efectiva, però ahir es va decretar l'abolició d'un espectacle que ens denigrava com a societat, ja que es basa en el gaudi davant la tortura més brutal i la mort final d'un animal, el brau. El Parlament va escoltar ahir el clam d'una immensa majoria de la societat catalana que havia demanat la prohibició d'un espectacle tan brutal i lamentable. Una demanda sorgida de la societat civil mitjançant la iniciativa legislativa popular impulsada per les entitats de defensa dels animals aglutinades en la plataforma Prou!, que també té el suport de diverses persones a títol individual, entre les quals m'hi compto. I és bo que els representants de la sobirania popular escoltin la gent. No insistiré en les raons que feien necessària l'abolició de les curses de braus. Un espectacle preconitzador de la violència, revestit d'una falsa pàtina cultural i artística, antieducador per als nostres fills i èticament i moralment injustificable. Tradició? Sí, com tantes que s'han abolit. De fet, les curses de braus van ser al seu dia tradició a mig Europa. On han perviscut? On lamentablement no va triomfar la Il·lustració. Paradoxalment, en ple debat sobre la identitat nacional i les relacions polítiques, Catalunya ha decidit! I ha decidit ser un país una mica més digne. Alguns, curiosament aquells que es defineixen com a no nacionalistes, han volgut revestir aquest debat de confrontació identitària. Sempre fan el mateix. Però aquest és un debat de confrontació ètica i l'exemple de Catalunya serà, ben segur, seguit amb el temps a la resta de l'Estat. Des d'aquí, un aplaudiment a l'honestedat dels diputats i diputades, i sobretot un fort agraïment, d'un ciutadà català, a tots aquells activistes de la defensa dels animals que amb el seu ingent esforç desinteressat no només han obert la porta perquè es deixi de torturar i matar en plaça pública un animal com el toro, sinó que han fet del meu país un lloc per viure-hi una mica millor, un lloc que continua sent un petit punt del mapa, però des d'ahir una mica més respectat arreu del món.

Lamento profundamente haber nacido español

Un bello día

La Vanguardia - 29-07-2010 - Pilar Rahola

Hoy me siento orgullosa de este trocito de mundo. No porque seamos mejores que nadie, sino porque hemos hecho lo correcto. En un día como hoy, nuestro Parlament ha abierto la sesión, ha dado la palabra y el voto, y el voto ha reflejado una mayoría de diputados a favor de prohibir la tortura de los toros en las corridas. Por supuesto, no hemos conseguido la panacea para los animales, ni podemos dar ejemplo de nada, ni hemos eliminado el salvajismo contra los animales. Pero hemos dado un pasito hacia delante, uno de esos pasitos que se convierten en el paso de un gigante. Y así, gracias a los diputados que han dado su apoyo a favor de la dignidad de los animales, Catalunya es, en un día como hoy, mucho más bella y mucho más digna. Gracias a todos, mil gracias. Gracias a los diputados de IC y de ERC, que han sido consecuentes con sus promesas. Gracias a esos tres solitarios socialistas, que han demostrado muchas más agallas que todos esos otros –los Nadal y las Manuelas– que en las esquinas de las confidencias nos aseguran que son antitaurinos con la boca pequeña, pero votan a favor de las corridas con la mano grande. Gracias a Antoni Comín y a Josep Maria Balcells y a Núria Carreras, que han otorgado algo de dignidad a su grupo parlamentario. Gracias a la mayoría de CiU que, salvo siete tristes excepciones –¿qué les pasa a los de la Catalunya "nova"?– , han hecho posible este momento histórico. Gracias a Artur Mas, que no ha fallado en este tema tan sensible. Y gracias a todos los que, desde la sociedad civil, han arrimado el hombro durante años, luchando por una sociedad más caritativa y más decente. Gracias a la ILP y a cada una de las voces que se han alzado pidiendo acabar con esta barbarie. Y gracias a los amigos de más allá de Catalunya, que hoy brindan con nosotros.

Hoy es un día bello, porque sin ser mejores que nadie, somos algo mejores que nosotros mismos, quizás nos amamos más, quizás nos sentimos algo más presentables. En este día feliz, los ruidos se alzan desde las montañas de la estupidez. Que si Catalunya se rebela, que si España se rompe –¡por Dios, Mariano, deja de hacer el ridículo!–, que si la libertad… Ni esto tiene nada que ver con Catalunya-España, aunque se empeñen en ello los nacionalistas españoles más recalcitrantes, ni puede tener nada que ver con la libertad. ¿La libertad de torturar y matar para divertirse un rato? ¿Qué tipo de sociedad crearíamos si consideráramos que eso es la libertad? Pero hoy nada de ello es importante, porque el Parlament ha votado, y ha dignificado su sentido. Catalunya sigue igual, con sus crisis, sus decepciones, sus anhelos. Y sin embargo, algo ha cambiado definitivamente. Porque en un día como hoy, miles de catalanes hemos vuelto a creer en los sueños. Gracias, pues, por todos, y sobre todo gracias por ellos, que no votan, ni hablan, ni debaten, pero sufren tanto…