En català

Diari Avui - 31/06/2011 - Isabel Clara-Simó

No sé si a vosaltres us passa el mateix, però el cas és que La Vanguardia en català no sols no sorprèn sinó que et fa l'efecte que l'has vist tota la vida en català. Sóc lectora d'aquest diari d'ençà que vaig aprendre a llegir i he vist les giragonses que ha patit en cada circumstància política, però allò que, tan acalorats, dèiem en les nostres precàries assemblees, que era imprescindible “llegir què diu Kissinger en català”, ara –i gràcies a l'AVUI, que literalment ens va ensenyar a llegir el nivell mitjà i quotidià de la llengua–, resulta que el català s'adiu al poderós rotatiu com si l'hagués fet servir tota la vida. Eureka.

Hi ha, altrament, un programa de cultura que té una clara mentalitat espanyolista, uns referents espanyols i, en definitiva, un univers de discurs rotundament espanyol. Tanmateix, vulguis que no, el programa és en català. Fa pocs anys hauria estat impensable. Recordem que Salvador Espriu, quan era innegable que era un dels poetes més interessants del món i que, a sobre, havia esdevingut, potser malgrat ell mateix, un símbol de la catalanitat, va ser bescantat, silenciat i (ai, las!) menyspreat.

He assistit a múltiples debats universitaris, alguns d'abstruses especialitats, i sempre he sentit els ponents, amb rares excepcions, en català.

I ara acabo de veure un prodigi d'homenatge a la sardana, que han construït dos savis: Cesc Gelabert i Perejaume, tot transformant una expressió popular tan clàssica i ritualitzada com la dansa per excel·lència, i han aconseguit un espectacle, La muntanya al teu voltant, que inaugurava el Grec d'enguany, que és tan renovador, tan avantguardista i tan trencador, que hauria meravellat un novaiorquès o un berlinès.

Estic dient, amb tot això, que el català, i el país, estan en una magnífica situació? No, no: tenen problemes tan greus que ens hem d'afanyar a impedir la seva mort. Però també dic que hem avançat, que hem avançat moltíssim i que la llengua ha penetrat en nous àmbits abans vedats. Ja ho diuen els sociolingüistes: un catalanista només sent espanyol pel carrer; un espanyolista només hi sent català. Percebem el que esperem percebre, ja se sap. O ho hauríem de saber.

Indignació contra la política segrestada

El Punt - 21/06/2011 - Editorial

L'èxit de les manifestacions pacífiques convocades diumenge ha donat un nou impuls al moviment dels “indignats”, que ha sabut reconduir adequadament els esclats de violència viscuts la setmana passada al parc de la Ciutadella i ha situat la pilota a la teulada de la classe política. El moviment, que no es rebel·la només contra les injustícies del sistema sinó també contra les etiquetes que des de l'exterior se li volen adjudicar, va aconseguir concentrar desenes de milers de persones que van desfilar de manera modèlica per la capital catalana, amb una capacitat organitzativa i una demostració de seny que ahir fins i tot van merèixer la felicitació pública del conseller d'Interior de la Generalitat, Felip Puig.

La concentració, similar a les viscudes de manera simultània a cinquanta ciutats del conjunt de l'Estat, va transcórrer sense cap pancarta ni cap consigna polítiques homologables a les que estan representades a la cambra baixa. Tot un símbol del cràter que s'ha obert els darrers anys entre els ciutadans i els polítics que els governen. Els “indignats” no s'identifiquen amb els polítics però són justament aquests els destinataris principals de la seva insatisfacció. Ahir ja es van poder sentir les primeres declaracions d'autocrítica entre diputats i diputades, que per fi admeten que és necessari escoltar la veu del carrer, però la primera lliçó que cal extreure del que està passant és, precisament, que ja no valen només les declaracions de bones intencions. Massa vegades la gent s'ha sentit traïda pels governants que asseguraven que havien entès el missatge. Els mateixos governants que apel·len a la participació ciutadana durant les campanyes electorals i tot seguit es mostren incapaços d'aprofitar la revolució de les noves tecnologies per incorporar a la vida parlamentària nous canals de recollida de propostes. Els mateixos que es neguen a corregir el rumb de les promeses incomplertes i que bloquegen la possibilitat de legislar a favor dels més castigats per la crisi. En aquest sentit, resulta escandalós que hagin quedat en via morta les iniciatives parlamentàries que pretenien modificar la llei hipotecària per tal que, en cas d'impagament, el deute quedés liquidat amb el lliurament de l'habitatge. I també ho és la presència a les llistes electorals de persones imputades en casos de corrupció. Efectivament, la pilota és a la teulada dels que hem votat perquè ens manin, i les seves decisions no es poden deixar en mans d'eines tan poc democràtiques com aquests mercats financers que, tal com ha admès el portaveu del govern català a Madrid, Josep Antoni Duran i Lleida, tenen segrestada la política.

'Indignats' i sistema: el diàleg continua

Diari Ara - 20/06/2011 - Carles Capdevila

El 16 de maig vaig escriure: "Jo m'apuntaria la data d'ahir, 15-M, per si de cas vam veure néixer alguna cosa". El 21 de maig, sota el títol "Potser queda en no res, però és alguna cosa", vaig afegir: "Sis dies després, la criatura batejada com a indignació ja ha decebut els primers intents de desacreditar el moviment amb etiquetes fàcils". Aquesta ha estat la tònica del primer mes de vida d'un corrent estrany i incòmode, que ho té difícil per organitzar-se, que està sotmès a pressions diverses, que té contradiccions evidents, que acumula més simpatia per les raons de fons que pel lideratge a les places i que es mou molt bé en les tàctiques d'acció i reacció. Quan patia el moment de màxim desgast i cansament, un desallotjament violent li va donar nova energia. Pel mateix preu allò va crispar alguns membres amb ganes de gresca i va provocar l'error del Parlament, que va suposar un moment de descrèdit massiu. Però, un cop més, els que van optar per la criminalització exagerada i generalitzada, sense matisos, oblidant els motius de fons, no van tenir en compte que la partida psicològica seguia. Aquest moviment dialoga amb ell i amb el que es diu d'ell, i sobreviu. Podem posar-nos crítics i dir que és fràgil, populista, que no ofereix solucions màgiques i que no sap on va. És cert, però en això està ben igual que el sistema: per això els toca viure en parella. (Continuarà.)

La CUP ens regenera

Diari Ara - 20/06/2011 - Sebastià Alzamora

A les eleccions d'ara fa un mes l'independentisme català, sempre tan dinàmic i tan refractari a la rutina, va tenir a gala enfonsar-se, que és una cosa que l'independentisme català ja fa de tant en tant. Els resultats són més que coneguts: Esquerra es va pegar una castanya de pronòstic reservat, Reagrupament es va evaporar com un glaçonet damunt l'asfalt del migdia i Solidaritat, per dir-ho de manera lírica, no va alçar un gat per la cua. Tota la Gàl·lia, doncs, està ocupada per les hordes convergents monocolors. Tota? No! La Candidatura d'Unitat Popular, més coneguda per les sigles CUP, va donar la grata sorpresa i va protagonitzar algunes de les poques alegries que va tenir el sobiranisme en aquests comicis municipals.

 

Per si algú no n'està al corrent, recordarem que la CUP, segons definició pròpia, és una organització política que s'articula en assemblees municipals i que treballa per uns Països Catalans independents, socialistes, ecològicament sostenibles, territorialment equilibrats i no patriarcals. Que no és poca cosa, com es pot veure. Ara com ara, no deu haver-hi res a l'esquerra de la CUP a tot Catalunya, i no cal dir que és més independentista, ecologista, feminista i assembleària que ningú. El 22 de maig va multiplicar els seus resultats i, per tant, la seva presència a molts municipis i als consells comarcals. Enhorabona, doncs.

Ara, el senyor Xavier Monge, que va ser candidat a alcalde per la CUP de Barcelona, ha tractat el president de la Generalitat de macarra (sic). Ho va fer amb un tuit en el qual valorava les declaracions de Mas a propòsit del setge al Parlament que van perpetrar els indignats dimecres passat. Les paraules de Mas van merèixer al susdit senyor Monge expressions com "Està fet tot un macarra el senyor molt honorable" (sic, de nou), i "Ja sembla de Voces contra el Terrorisme el neocon de Mattel aquest", que en efecte denoten una certa animositat. Tot i que Mas no és l'únic a rebre: a Felip Puig el va qualificar de "conseller violent i prevaricador", i a Duran i Lleida el va titllar de ser "ultracatòlic, xenòfob i homòfob". Déu n'hi do, però de tota manera la palma se l'endú el macarra (sic, un altre cop) d'Artur Mas, un terme que, segons la RAE, significa "persona agressiva i xulesca", i també "home que trafica amb dones públiques".

 

La gent de la CUP, sens dubte, sap millor que ningú que les crítiques dels seus detractors acostumen a acusar-los de viure instal·lats en l'antipolítica i en una síndrome aguda de Peter Pan que els impedeix actuar i fer política com a persones adultes. Les efusions del senyor Monge a expenses de membres del Govern i del president de la Generalitat (que, per altra banda, es poden i s'han de sotmetre a crítica: en aquest diari, sense anar més lluny, es fa sovint) només fan que donar la raó a aquestes crítiques contra la CUP. No sé què hi dirà l'assemblea, però no sembla l'actitud més recomanable per a qui diu (sí, la CUP també) que vol regenerar la política. Anem bé, per arribar a Sants.

En caída libre

La Vanguardia - 15/06/2011 - José Antich

Sinceramente, siempre pensé que después de la tropelía que cometieron los miembros del Tribunal Constitucional (TC) con el Estatut d’Autonomia y del sonrojo que supuso que hicieran pasar como argumentos jurídicos lo que eran simple y llanamente posiciones políticas del PSOE y del PP para desvirtuar el texto aprobado en referéndum por el pueblo de Catalunya, su nivel de descrédito había tocado techo. Pero, de alguna manera, estaba equivocado.

 

El último movimiento táctico de tres magistrados presentando la dimisión porque su mandato había finalizado el pasado mes de noviembre y del presidente rechazándolas haciendo uso de sus competencias es impropio de un tribunal sobre el que recae la interpretación de toda la arquitectura constitucional. A ello se añaden dos circunstancias más: un miembro del TC, Roberto García-Calvo, falleció en el 2008 y los partidos no han sido capaces de ponerse de acuerdo en su sustitución y aquí no ha pasado nada. Segundo, ¿puede un vicepresidente del TC decir en su carta de renuncia que hace tiempo que tiene la sensación de “formar parte de un tribunal secuestrado” y no suceder absolutamente nada?

 

No sé si la renovación de los miembros del Constitucional se producirá antes de las elecciones generales o una vez hayan pasado estas. Tampoco parecen creíbles los pronunciamientos de PSOE y PP reprochándose mutuamente el bloqueo de las negociaciones aun aceptando que los dos partidos tienen gran parte de culpa. Alguien ha sugerido que quizás lo que debería cambiarse es el sistema de elección de sus miembros y que estos, para ganar independencia, tuvieran el cargo de manera vitalicia, como en Estados Unidos. Es una fórmula, pero lo que debe terminar de forma urgente es la politización del tribunal.

Un cavall de Troia anomenat Sandro Rosell

El Singular Digital - 14/06/2011 - Víctor Alexandre

Sandro Rosell està condemnat a sortir del Barça per la porta de servei. Ho farà més tard o més d’hora, però ho farà. I la prova és que cada cop són més els socis que s’adonen del greu error que van cometre votant-lo i de la vergonya que ell i la seva directiva els estan fent passar. Rosell, per tant, haurà aconseguit formar part de la història del FC Barcelona, que és el que volia, però en qualitat de botxí. Ja se n’ha parlat força del seu menyspreu a la llengua catalana en el Congrés de Penyes o del significat del seu primer viatge, en accedir al càrrec, per agenollar-se davant Guillermo Fernández Vara, president de la Junta d’Extremadura, i demanar-li perdó perquè Joan Laporta, quan Vara va titllar aquest d’“excloent” per ser independentista, li va contestar –en una conversa privada!– que deixés en pau Catalunya i que es preocupés dels extremenys. Pel que fa a la retirada de la insígnia d’honor a Johan Cruyff, es tracta d’un fet tan barroer i mal educat que es desqualifica per si mateix. Després, com sabem, han vingut altres accions, com ara deixar sol Pep Guardiola davant els atacs del Real Madrid, embrutar la samarreta amb l’anunci d’una dictadura islàmica tot desplaçant al darrere el logo d’Unicef fins a situar-lo gairebé a l’alçada del cul o empetitir la bandera de Catalunya fins a convertir-la en una mena de defecació de mosca al clatell dels jugadors.

 

El darrer episodi d’aquest enfilall de barbaritats ha estat l’atac frontal a les seccions del club, no pas amb retallades pressupostàries, cosa acceptable, sinó amb eliminacions i pseudoeliminacions expeditives. Expeditives i arbitràries, ja que Rosell i la seva junta han pres aquesta decisió de manera unilateral i menyspreant l’Assemblea General, que és l’òrgan suprem de govern del club. Això sol ja és gravíssim i mereixeria una moció de censura, però encara ho és més que l’execució d’aquesta arbitrarietat suposa un incompliment dels compromisos adquirits per Rosell a l’hora d’assumir la presidència del Barça i que els altres candidats, Agustí Benedito, Jaume Ferrer i Marc Ingla, així com les seccions no professionals del club, li retreuen. Aquestes seccions han elaborat un manifest que reprodueix les paraules textuals del compromís:

 

1) “La voluntat de potenciar al màxim la vocació poliesportiva del club és una ferma convicció de la nostra candidatura. Creiem fermament que aquesta potenciació passa per una socialització de les seccions, per fomentar tant la millora de les seccions professionals com les de les seccions no professionals, per l’aplicació de plans específics i per dotar a les seccions professionals d’una entitat pròpia que potenciï la seva autonomia i autogestió. Per fer-ho es comptarà amb un director general de seccions. Es realitzarà una feina exhaustiva per dotar de les instal•lacions adequades a les diverses seccions.”

 

2) “Les finalitats del club són, principalment, la pràctica, la difusió i l’exhibició del futbol, així com del basquetbol, handbol, hoquei sobre patins, hoquei sobre gel, patinatge artístic sobre gel, atletisme, basquetbol per a minusvàlids físics, beisbol, futbol sala, rugbi, voleibol i ciclisme.” I el 16 d’octubre de 2010 refermava el seu “formidable compromís amb l’esport no professional i amb les nou seccions que el representen dins el club” així com el propòsit de “seguir mantenint els nostres equips en les competicions de màxim nivell i com a referents en l’àmbit nacional.”

 

Doncs bé, les mesures adoptades, que inclouen la supressió del beisbol, una secció amb més de setanta anys d’història, suposaran un estalvi de només dos milions d’euros en un pressupost que n’ultrapassa els quatre-cents. “És una fita imprescindible i irrenunciable d’aquesta junta reduir la despesa”, ha dit Javier Faus, vicepresident econòmic del Barça. Faus, és clar, parla com si el Barça fos una empresa. Per això la junta a la qual pertany actua com si el club que dirigeixen fos un negoci de mitjons, de pneumàtics o de botifarres l’única finalitat del qual consistís a tenir superàvit i no pas allò que veritablement és: una entitat esportiva sense afany de lucre amb gairebé 175.000 socis. Rosell, Faus i companyia obliden que el capital del Barça són els valors intangibles que el singularitzen i les emocions que genera. I una part d’aquests valors i d’aquestes emocions la constitueixen les diferents seccions professionals i no professionals que el fan únic al món. Per això el Barça és més que un club, perquè renuncia a uns guanys en benefici d’uns valors sense els quals es convertiria en un club com n’hi ha milers al planeta.

 

Rosell i la seva directiva neocon, per tant, en qualitat de cavall de Troia, han traspassat una línia que els marcarà per sempre. Han menyspreat la identitat i la història del Barça i, mancats de la sensibilitat necessària per gestionar-la, l’estan desvirtuant i degradant per moments. La seva irrupció recorda, en certa manera, l’adquisició, ara fa un quart de segle, dels grans estudis de Hollywood –Columbia, Metro, Universal, Warner, Fox, Paramount...–, per part de firmes glacials i alienes al món cinematogràfic com Coca-Cola, Sony, General Electrics o Viacom i la mort consegüent de la fàbrica de somnis. Els impulsors d’aquella fàbrica, els germans Warner, Samuel Goldwin, Irving Thalberg, Harry Cohn, Louis B. Mayer o David O. Selznick tenien molts defectes, però, sense deixar de ser magnats, eren també uns bojos romàntics que estimaven el cinema i que van produir pel•lícules meravelloses que avui admirem com autèntiques obres mestres. La diferència entre ells i els gestors actuals és que mentre els primers eren passionals els segons són incapaços d’emocionar-se per res que no sigui un superàvit. Per això, mancats de talent i de sensibilitat per somiar, ens avorreixen mortalment amb centenars de segones i terceres versions, tan infectes com inútils, de les grans obres del cinema. El Barça d’avui és a les mans d’aquesta mena de gent, gent com Sandro Rosell i Javier Faus, que estan despullant el club i que només parlen de diners fins i tot per refregar-nos que “l’impacte de guanyar la Champions els ha suposat obtenir quatre milions d’euros menys de beneficis dels previstos en el pressupost”.

"Los ciudadanos debemos tomar las riendas"

La Vanguardia - 15/06/2011 - Ima Sanchís

Revolución ejemplar

La crisis financiera islandesa llevó al país a la bancarrota. A finales del 2008 su deuda bancaria equivalía a varias veces su PIB. El Parlamento propuso que la pagaran las familias con una cuota mensual durante los próximos 15 años al 5,5% de interés. Pero el pueblo dijo no y decidió juzgar a los responsables de la crisis: varios banqueros y ejecutivos fueron detenidos y acaba de empezar el juicio al ex primer ministro, Geir H. Haarde. El pueblo se ha organizado mediante asambleas y está modificando la Constitución. “Ha sido una revolución contra el poder político-financiero neoliberal que nos ha conducido a la crisis”, dice Gunnar. Su documental Maybe I should have cuenta los hechos.

Un día estaba sentado delante de la tele escuchando como los políticos negaban la crisis... Me entraron ganas de tirar dardos contra la pantalla, pero en lugar de eso creé el Foro Abierto Cívico.

Pues tiene que estar orgulloso de lo que han logrado.

Hemos hecho dimitir al Gobierno al completo y se han nacionalizado los principales bancos. Por votación popular, nos negamos a pagar la deuda que estos contrajeron con Gran Bretaña y Holanda a causa de su execrable política financiera. Y estamos juzgando al primer ministro que permitió el desastre.

Son ejemplo en el mundo.

Hemos pagado un alto precio: nuestras instituciones nos han decepcionado, los banqueros nos han robado y el Gobierno los ha apoyado. Hemos descubierto que su avaricia, corrupción y nepotismo no tiene límites. Llevaron al país a la bancarrota.

Y usted lo ha contado en una película.

En el 2008 creía que vivía en el país menos corrupto del mundo, en armonía con el Gobierno y los bancos... Trabajaba en marketing y dirigía teatro. Compré un apartamento de 60 m2 con la ayuda de mi banco y un coche con un crédito en divisa extranjera.

Pero el sistema se colapsó.

Yo, como muchísimos islandeses, tuve que devolver el coche y, encima, debo dinero porque la corona bajó en picado. Me subieron el precio de la hipoteca, que ya no puedo pagar. Me quedé en la indigencia y por primera vez salí a la calle a protestar.

De perdidos, al río.

La corona islandesa perdido un 58% de su valor, la inflación se disparó hasta el 19%, la economía se contrajo un 7% (2009) y sufrimos la emigración más grande desde 1887. Decidí averiguar lo sucedido haciendo un documental.

¿Por dónde empezó?

Lo que pasó en Islandia entre el 2003 y el 2008 es que el Gobierno concedió poder total a los financieros, que usaron el favor político para hacerse ricos. Los bancos fueron nacionalizados, pero el dinero de los ricos desapareció... Así que decidí seguir al dinero: viajé a Londres, Guernsey, Luxemburgo y Road Town, las Islas Vírgenes.

¿Qué halló?

Corrupción. Hasta entonces no había oído hablar de Tórtola, Islas Vírgenes británicas, con 30.000 habitantes y 620.000 empresas registradas; muchas islandesas.

Entiendo.

Mientras países como el Reino Unido, Estados Unidos o Islandia permitan que compañías que operan en sus países puedan registrarse en islas como Tórtola, las Caimán o incluso Luxemburgo, expresamente para no pagar impuestos, entonces no cambiará nada.

Cierto.

Estas empresas usan los servicios que los países otorgan a la ciudadanía, pero desaparecen a la hora de pagar impuestos. Toda la gente que había estado jugando en bolsa a lo grande (muchos de ellos con información privilegiada) se llevó el dinero y dejó las deudas. Nada de eso sería posible si la sociedad protestara y pidiera cambios.

¿Qué ha averiguado de la conexión entre política y negocio?

Es absoluta, y los políticos deberían estar fuera del negocio. En todo el mundo los bancos funcionan por amiguismo y nepotismo; no hay tasas para los amigos.

Nos han dicho que si no rescatábamos a los bancos nos hundíamos con ellos.

Eso es lo que dicen los bancos, que no podemos vivir sin ellos, pero podemos; nosotros lo hemos demostrado. Todos esos intereses que nos cobran no tienen sentido; yo quiero pagar para mejorar la sociedad, no para que se enriquezcan los bancos. Cuando hay una crisis se recorta la sanidad, las pensiones, la educación... ¿Por qué no recortamos el dinero del que se nutren los bancos? Este sistema se ha hundido, necesitamos un cambio.

¿Cómo perfilaría ese cambio?

Es difícil decirlo en pocas palabras, pero los bancos no deberían jugar en bolsa con nuestro dinero, y debemos cortar las relaciones entre la política y los negocios.

El descontento es general.

Fíjese que los banqueros, los que han provocado la crisis, siguen estando al cargo de los bancos; nadie ha dimitido. ¿No deberían ser otros los que gestionen la salida de la crisis?

Reclamamos el Estado de bienestar, pero nos dicen que ya no es posible.

Debemos tener casa, sanidad, educación y trabajo; para eso pagamos impuestos, para eso están los políticos... Pero para el poder financiero que gobierna el mundo lo importante son los beneficios y no las personas. Los ciudadanos debemos tomar las riendas.

¿Qué futuro vislumbra?

La clase media es la que trabaja y paga impuestos y, pese a ello, sigue admirando e imitando a los ricos, que se llevan el dinero a paraísos fiscales. Hay que admirar a las personas por lo que tienen dentro y no fuera. Y no tiene sentido que un futbolista gane mil veces más que una persona que cuida de un anciano; es ridículo. Podría ganar cien veces más, pero mil… Deberíamos cuidar los unos de los otros.

La tendencia es recortar sanidad, educación y atención a los más necesitados.

Hay que poner a las personas por encima de los beneficios. Y nosotros, los ciudadanos de clase media, tenemos mucho más poder del que creemos: ponemos y quitamos gobiernos; responsabilicémonos.

Per a què?

Diari Avui - 14/06/2011 - Isabel Clara-Simó

Us en recordeu, de la Guerra del Golf del 2003? Us en recordeu, del “No a la guerra”, tumultuós i, al capdavall, inútil? I quin és el balanç? S'hi van gastar un bilió d'euros, hi van morir un milió de persones, van penjar en la forca Saddam Hussein, van haver de controlar el territori i a hores d'ara la democràcia de la zona és purament formal, les destrosses incalculables i el terrorisme no ha retrocedit ni un pas. Són, però, ara més rics els Estats Units? El seu control sobre el petroli ha significat més benestar per a aquell vast i complex país o han travessat una crisi propiciada precisament pels únics beneficiaris de la il·legal i contraproduent guerra?

 

Alguns diran que ves, una antinord-americana, puaf! Perquè els esperits primaris abunden qui-sap-lo. Admiro moltes coses dels Estats Units: per exemple la literatura. Però, i l'assassinat de Ben Laden? De què serveix? El famós discurset que ara les llars nord-americanes podran dormir més tranquil·les, se'l creu algú?

 

I ara qüestions menors: de què ha servit la càrrega policial a la plaça de Catalunya de Barcelona? Hi estan menys indignats? El conseller del ram, senyor Felip Puig, és ara més poderós, més prestigiós? S'ha resolt alguna cosa, per menor que sigui?

 

I el Berlusconi de València, senyor Camps, tan ufanós de guanyar a les controlades urnes malgrat les corrupcions sabudes i consentides i l'indignant tancament de TV3? Es pensa que, al capdavall, no haurà de pagar la factura? Perquè si no l'ha de pagar, ja podem preguntar als amics musulmans com es fa una revolució, que nosaltres no en sabem.

 

I els xenòfobs? Saben llegir la realitat? Saben per què els pobles musulmans s'han aixecat contar els tirans? Jo els ho diré: per no haver d'emigrar, per no passar més fam, més malaltia, més opressió. Ho entenen?

 

De què han servit les majúscules gesticulacions contra el País Basc, acusant tothom d'etarra? Mireu la realitat, que és tossuda.

 

I arraconar la llengua pròpia al País Valencià? Us penseu que heu guanyat? Llegiu, llegiu Maquiavel: ara el poble valencià ja té una causa pròpia a defensar.

 

I és que hi ha molt burros al món. Oh, i tant!

Encara trobem necessari el Constitucional?

Diari Avui - 15/06/2011 - Enric Serra

De les principals virtuts que cal esperar d'un tribunal constitucional, difícilment en trobarem cap que coincideixi amb les del TC espanyol. Aquesta mancança s'ha d'atribuir al nefast sistema de designació dels seus magistrats, basat en els pactes i els equilibris de les forces parlamentàries, bàsicament del PSOE i del PP. En primer lloc, aquest sistema de composició provoca que cada un dels designats respongui a un patró ideològic i que actuï sense perdre mai de vista la referència del sector que l'ha proposat per al càrrec.

A la pràctica, doncs, aquest condicionant desvirtua la teòrica separació entre els poders executiu, legislatiu i judicial, i aboca a aquest tribunal a actuar usurpant funcions de cadascun dels altres. Podem posar com a exemple les actuacions en la vista del recurs del Partit Popular contra l'Estatut de Catalunya o els dictàmens sobre les formacions abertzales successòries de Batasuna. En un cas i en l'altre, el Constitucional no s'ha limitat a l'estricta anàlisi: ha fet interpretacions basades en prejudicis i ha arribar a proposar redactats alternatius per a aquells textos que no ha considerat prou ajustats a l'ordenament constitucional.

En segon lloc, quan el consens parlamentari és inexistent, fràgil o sotmès a les tensions preelectorals –que a l'Estat Espanyol sembla que són perennes–, la designació o renovació dels integrants del tribunal pot quedar literalment paralitzada amb pròrrogues en el càrrec o vacants sense cobrir que s'han arribat a allargar quatre anys en espera de trobar un moment políticament oportú. Aquest és, precisament, el context en què als magistrats Delgado, Pérez i Gay no els ha estat acceptada la renúncia.

 

Algú pot dubtar encara que aquesta institució està segrestada i sotmesa pels poders executiu i legislatiu? Qui pot negar que en la pràctica fa la mateixa feina que faria un gabinet constitucionalista pagat directament pel govern?

 

Francament, als que no l'hem considerat mai necessari perquè creiem que la constitucionalitat l'han de determinar les majories democràtiques, ens ho han posat molt fàcil per deslegitimar-lo.

El TC contra la Constitució

Diari Avui - 15/06/2011 - Rafael de Ribot

El portaveu del govern, Francesc Homs, va dir ahir que se senten enganyats i estafats per l'espectacle que el PP i el PSOE estant donant amb el Tribunal Constitucional. Segur que molta gent comparteix aquests sentiments d'indignació i visualitza en el bloqueig de la renovació dels membres del TC la utilització interessada dels dos grans partits espanyols de les quotes de poder que tenen en la designació dels membres que governen les altes institucions de l'Estat. Aquests partits, lluny de fer autocrítica, aprofiten la polèmica com a munició per al seu permanent enfrontament i s'acusen mútuament de ser els responsables de la situació.

El Tribunal Constitucional espanyol està format per dotze magistrats que es renoven per terços. Des de l'any 2007 està bloquejada la renovació dels quatre membres del tribunal que designa el Senat perquè el PSOE no accepta un dels noms proposats pel PP. D'altra banda, la dimissió de tres magistrats dilluns passat volia forçar la renovació dels que ha d'escollit el Congrés. Tots tres, el vicepresident Eugeni Gay i Elisa Pérez Vera i Javier Delgado, són, juntament amb el desaparegut Roberto García Calvo, els quatre designats al seu moment per la cambra alta. Aquest dimarts el president del congrés, José Bono, va donar de termini fins a final de mes per trobar l'acord que permeti arribar al consens necessari per substituir-los. Bono va afegir que és una obligació que tenen els que cobren per fer aquesta feina.

Efectivament, els grups parlamentaris no han estat a l'altura de les seves obligacions però, sobretot, s'han burlat de l'esperit de consens sobre el qual s'haurien de prendre determinades decisions. El sistema d'elecció de membres del Constitucional exigeix un suport amplíssim de les cambres per garantir, teòricament, que el perfil dels candidats és assumit per la majoria. El que passa és que els dos partits acaben repartint-se les quotes i es consideren legitimats per designar a qui els vingui de gust per ocupar aquests llocs. La democràcia espanyola s'ha avingut a acceptar el joc de les majories –de vegades es guanya i d'altres es perd–, però no s'ha construït sobre la idea del be comú. Aquesta és la lògica que apliquen ara els populars, que no tenen cap pressa per afavorir les renovacions perquè l'actual aritmètica els afavoreix i perquè consideren que tenen a tocar una majoria parlamentària que millorarà les seves opcions després de les pròximes eleccions.

El problema de fons de la democràcia espanyola no és el sistema d'elecció dels membres del Tribunal Constitucional ni el seu comportament, ni el de cap de les altres institucions, sinó la utilització de la legitimitat del text de la llei per anar fins i tot en contra del seu esperit. Per això passa, com ara, que l'exigència d'un consens de mínims acaba esdevenint un impediment infranquejable. En tot cas, això no se soluciona amb una nova redacció de la llei orgànica del TC –que ja va ser reformada fa poc–, sinó amb el retorn als valors del text constitucional.

Algú pot tenir la lògica temptació de no sentir-se al·ludit per tota aquesta polèmica i pensar que ja s'ho faran. Però cal tenir present que, a banda de les sentències sobre l'Estatut de Catalunya i sobre la candidatura de Bildu, el TC va decidir ahir mateix sobre una qüestió tan propera per a molta gent com la retallada del sou dels funcionaris, i que té sobre la taula, entre moltes altres qüestions, els recursos presentats a la llei de l'avortament i a la del matrimoni homosexual.