Repressió al País Valencià

Diari Avui, Editorial,  22/02/2012

La repressió duríssima dels estudiants de l'institut Lluís Vives de València, ordenada per les autoritats i executada de manera contundent per la policia, és una mostra de com fer front equivocadament a una protesta ciutadana. Un error induït, sens dubte, per la poca pràctica democràtica d'uns governants valencians acostumats des de fa anys a un nivell testimonial de contestació als carrers. El PP està convençut que els carrers valencians són seus (i les urnes, en bona part, li reforcen reiteradament aquesta sensació) i en aquest episodi de protesta no ha sabut reaccionar amb prou diligència i eficàcia. La contundència, en un sistema democràtic, és el pitjor remei per apaivagar els ànims encesos.

Fins i tot el govern estatal ha admès un excés de duresa en la resposta policial, i les informacions que han transcendit sobre el vocabulari dels comandaments, que es van referint als manifestants com “l'enemic”, són absolutament intolerables. És cert que, en les protestes, s'hi han acabat barrejant personatges amb poca cara d'estudiant, però les forces de seguretat ja haurien de saber que, en una situació de tensió, els elements desestabilitzadors hi fan cap. Tot plegat fa pensar que aquest capítol no es pot tancar sense cap dimissió o destitució, política o policial. Política i policial. Tampoc és una pràctica gaire comuna en la política valenciana admetre els errors i actuar en conseqüència. Però el clam popular d'ahir pels carrers de la capital valenciana no pot ser desoït. Calen explicacions, cal un compromís ferm d'esmena i cal prendre mesures perquè una simple protesta estudiantil no sigui atiada per la pròpia incompetència dels responsables de controlar-la.

Pep rebat el PP

Diari Avui, Redacció,  22/02/2012


Pep Guardiola no va dedicar la tarda d'ahir a veure el partit que el Real Madrid va jugar, i empatar, a Moscou, corresponent a l'anada dels vuitens de final de la Champions. A aquelles hores, l'entrenador del Barça era a la seu central d'Òmnium Cultural, a l'Eixample barceloní, tramitant l'entrada com a socis dels seus fills, Màrius, Valentina i Maria. El van rebre la presidenta d'aquesta entitat, Muriel Casals, i diversos membres de la junta directiva, que van acompanyar Guardiola i els seus tres fills en una visita al local del carrer Diputació.

El gest de Guardiola no és casual i és una manera simbòlica de respondre als atacs del PP cap a aquesta entitat. “És important que no es donin subvencions a Òmnium quan es necessiten diners per a la sanitat”, va assegurar dilluns la presidenta dels populars, Alícia Sánchez-Camacho. Unes declaracions que van provocar un terrabastall i que la presidenta de la institució, Muriel Casals, va trigar poc a replicar. Casals va demanar que el PP “prediqui amb l'exemple i doni al govern català la part proporcional de l'ajuda que li correspon” com a partit.

Mentrestant, ahir el govern també va donar un cop de mà a Òmnium i un sever cop de porta al PP, que la setmana passada s'havia convertit en el seu principal aliat a l'hora d'aprovar el pressupost. El portaveu de l'executiu, Francesc Homs, va anunciar la signatura d'un conveni amb l'entitat per un valor d'1,4 milions d'euros i que s'emmarca en el període 2011-2013. Homs, però, es va intentar esforçar per desvincular aquesta decisió de les afirmacions de Sánchez-Camacho. La discussió política no es va acabar aquí, perquè el portaveu de CiU al Parlament, Jordi Turull, va assenyalar que la seva formació donarà més suport que mai a Òmnium, mentre que el seu homòleg popular, Santi Rodríguez, va criticar l'“obscurantisme” que envolta la institució.

Llarga trajectòria

L'entrenador del Barça és soci d'Òmnium des del 1993, quan tenia 22 anys i no feia gaire que havia debutat en el primer equip del Barça. El seu llarg compromís amb l'entitat que té com a lema Llengua, cultura i país va fer que, per exemple, el setembre passat, presenciés l'acte del seu cinquantè aniversari des de la primera fila de L'Auditori, al costat del president Artur Mas i d'altres membres del govern de la Generalitat.

Poc després, va participar en el documental #Òmnium 50A, que Televisió de Catalunya va emetre a finals de l'any passat, juntament amb altres personalitats del país, com ara Jordi Pujol, Lluís Llach, Salvador Cardús i Empar Moliner. En aquest reportatge televisiu, Guardiola va dir la seva sobre el present i el futur de Catalunya. “La veu d'un poble és molt més forta que qualsevol tribunal”, va manifestar en referència a la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. “Mai he entès que, quan ho ha decidit el poble de manera sobirana, sigui l'Estatut o qualsevol altra cosa, només quatre persones puguin decidir si és vàlid o no”, hi va afegir abans de sentenciar: “Per més constitucional o inconstitucional que sigui, la veu d'un poble és superior a qualsevol altra cosa.”

Autodeterminació

Josep Guardiola també va prendre posició sobre la possibilitat que Catalunya celebri un referèndum d'autodeterminació. “Molta gent voldria tenir el dret de decidir què vol el poble, si volem continuar com fins ara o no”, va comentar en aquest sentit. A més, va parlar de la importància de la cultura com a fet vertebrador dels països: “Un país culturalment fort és un país viu, que té salut, que és sa.”

El mal del català es diu Espanya

Diari Avui, Editorial, 18/02/2012

Les dades presentades ahir per la Plataforma per la Llengua són una invitació a l'optimisme des de la persistència en la lluita pels drets lingüístics del català. L'estudi convida a l'optimisme perquè, d'entrada, fa una lectura en clau positiva quan les mateixes dades es podrien interpretar de manera diferent des d'una posició derrotista. El català té molts obstacles per superar i terreny per recuperar, però hi ha indicadors que demostren que hi ha possibilitats de millora.

Gairebé 10 milions de persones parlen el català i el 91% de la població del domini lingüístic l'entén. A més, la projecció internacional és considerable, ja que el català es troba entre les cent llengües més parlades a tot el planeta i és la catorzena més parlada de la Unió Europea, per sobre, o molt per sobre, d'algunes de les que tenen estats al darrere i no en contra.

Per àmbits, la situació és desigual, però té una salut extraordinària en sectors puixants com per exemple les noves tecnologies: que el català sigui el vuitè idioma més actiu a internet es pot considerar senzillament espectacular. L'increment en els usos culturals i empresarials, també a la xarxa, i l'interès per aprendre l'idioma propi de Catalunya per part dels nouvinguts són alguns altres elements a tenir en compte. La normalització encara és lluny, i caldrà que, principalment, siguin els mateixos catalanoparlants que continuïn amb la guàrdia ben alta. Tanmateix, com passa en altres àmbits, queda clar, veient els aspectes negatius de la normalització, com la justícia o la legislació que afavoreix l'espanyol, que el principal problema que té la llengua catalana té un nom: Espanya.

Joan Carles I va simpatitzar amb el 23-F

Diari Ara, Isaac Lluch Berlín, 6/02/2012

En condicions normals, i des de fa 30 anys, el 23 de febrer és un bon dia per al rei Joan Carles. Acostuma a escoltar els elogis més grans per la fermesa mostrada per desbaratar el cop d'estat del tinent coronel Antonio Tejero al Congrés el 23-F del 1981. Un dia com aquell, el monarca "va créixer davant del seu poble", perquè tot i que tenia la legitimitat jurídica i dinàstica per ser cap d'estat, la "legitimitat social" i l'"acceptació generalitzada" se les va guanyar aquell vespre "en posar-se al costat del poble i no dels revoltats", el lloava Landelino Lavilla, el president del Congrés durant aquella tarda de la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo. Aquell dia Joan Carles I va fer per la democràcia i la monarquia "més que tots els seus avantpassats junts", va elogiar Lavilla el 23 de febrer, quan es commemoraven 30 anys del tejerazo .

El rei podria tornar a inflar el pit orgullós aquest 23-F, però res roda amb l'harmonia i serenitat habituals a la casa reial des d'aquest hivern. Obligat a repudiar el seu gendre Iñaki Urdangarin per l'escàndol financer que ha protagonitzat i pel qual se l'ha acabat imputant, i empès, de retruc, a explicar grosso modo com gasta els seus 8,4 milions anuals d'atribució directa, Joan Carles afronta ara una altra informació que l'obligarà a defensar-se.

Cable diplomàtic desclassificat

El front s'ha obert a l'estranger. Un document històric que ahir va fer públic el setmanari Der Spiegel revela "la sorprenent simpatia del rei pels colpistes del 1981". Si bé altres filtracions -com les de Wikileaks- mai van enfosquir la figura de Joan Carles, ara un tèlex de l'ambaixador alemany a Espanya el 1981, Lothar Lahn, desclassificat recentment pel ministeri alemany d'Exteriors, posa ombra en el seu comportament en un moment clau de la Transició.

Lahn documenta que el vespre del 26 de març del 1981 va ser rebut a la Zarzuela per Joan Carles i que per la conversa privada va tenir la impressió que el monarca tenia un concepte molt positiu de l'intent de cop d'estat. El rei "no va mostrar ni repugnància ni indignació contra els actors, sinó més aviat comprensió, si no simpatia", va informar Lahn al tèlex número 524 cap a Bonn, llavors capital de la RFA. Llavors el canceller alemany era el socialdemòcrata Helmut Schmidt.

Crítiques a Suárez

Joan Carles "quasi va disculpar", cita l'ambaixador, els colpistes, que "només pretenien allò a què tots aspiràvem, concretament el restabliment de la disciplina, l'ordre, la seguretat i la tranquil·litat". Segons els fragments desclassificats, Lahn va informar que el rei hauria subratllat que la responsabilitat última de l'intent de cop d'estat no hauria estat dels assaltants sinó del llavors president del govern, Adolfo Suárez, de qui denuncia que "menysprea els militars". Joan Carles hauria recomanat sovint i en va a Suárez "acceptar la proposició dels militars fins que poguessin actuar pel seu compte".

Influir en el tribunal

A més, informa el setmanari, el monarca hauria intentat influir en el govern i el tribunal militar perquè "als colpistes no els passés gaire cosa, ja que volien el millor".

Der Spiegel es pregunta si Joan Carles I va ser secretament un reaccionari educat per Francisco Franco. I recull unes declaracions del catedràtic d'història moderna espanyola de la Universitat de Saragossa Julián Casanova, que qualifica d'"extraordinàriament important" desclassificar un material que fins ara era inèdit. Les actes processals sobre aquest dia decisiu de la democràcia espanyola continuen ocultes i fins ara no s'havia donat una confirmació tan clara que el llavors jove rei "no era el mateix demòcrata que és avui", subratlla Casanova.

Joan Carles va manifestar el 23 de febrer del 2011 que "ja se sap tota la veritat" sobre el que va passar. Així, redueix tota la resta a invents.

Un guàrdia civil agredeix un advocat perquè parlava català

Diari Avui - 29/01/2012 - Redacció

A l'aeroport del Prat no s'hi pot parlar en català, si més no davant la Guàrdia Civil, i si es fa es corre el risc d'acabar en un habitacle minúscul, acompanyat de dos agents tractant-te de “polaco de mierda” i agredit per un d'ells.

Aquesta és la història per no dormir que ahir al migdia va viure un advocat barceloní de 27 anys quan anava cap a Madrid, com cada divendres, on estudia un màster sobre fiscalitat, i es va topar amb un agent que li va dir: “Caballero, hábleme usted en español.” Va acabar a l'oficina que els Mossos d'Esquadra tenen a la terminal T1 presentant una denúncia contra els agents, amb número d'identificació

U-80801-T i W-18153-L. El primer, caporal de graduació, el va agredir: va donar-li un cop a la cuixa amb un objecte contundent i va picar-lo al cap en diverses ocasions amb la mà estesa. Mentre es produïa l'agressió, el segon agent “s'ho mirava amb cara d'astorament, però tampoc feia res per aturar el seu company”, segons va explicar ahir a aquest diari l'advocat.

Comunicat de lesions

El lletrat, que treballa en una empresa multinacional amb seu a Barcelona, té el ferm propòsit d'anar més enllà de la denúncia presentada ahir. “La setmana vinent, amb el meu advocat, formalitzaré una querella criminal contra els dos guàrdies”, va afirmar. De moment, l'escrit de denúncia presentat ahir davant els Mossos i que ja ha fet curs al jutjat de guàrdia corresponent va acompanyat d'un comunicat mèdic del CAP Pujol i Capsada, del Prat de Llobregat, on es detalla les lesions sofertes: “Eritema i lleu tumefacció al nivell de cara anterolateral (1/3 inferior) muscle esquerre, amb dolor a la palpació, molèsties a la palpació cara lateral esquerra del coll.” A conseqüència dels cops rebuts, la víctima evidenciava ahir al vespre una coixesa.

La víctima, que va demanar quedar en l'anonimat perquè tem que el cas pugui perjudicar-lo professionalment, va arribar a l'aeroport del Prat amb temps suficient per agafar el seu vol, un Vueling UY1003 amb destinació Barajas. En passar per l'arc de seguretat del control de passatgers es va produir el típic incident amb el cinturó, que el vigilant de seguretat li va fer treure “tot i que no havia fet soroll”. Aleshores es va establir un diàleg entre el lletrat i el vigilant que els agents van interpretar com una situació de tensió que els obligava a intervenir. “Té algun problema vostè amb el company de Prosegur?”. Això és, segons la versió de l'advocat, la salutació que va rebre dels dos agents de la Guàrdia Civil. Va voler treure gravetat a la situació, va dir que no passava res i aleshores li van dir: “No entiendo, hábleme usted en español.”

“Aquest vol no l'agafes”

El lletrat afirma que, en un primer moment, no va voler canviar d'idioma per “la manera com m'ho van demanar”. A partir d'aquí la tensió va créixer fins que un agent li va dir: “Aquest vol no l'agafes.” Aleshores el van conduir a una petita habitació, sense finestres, on es va produir l'agressió, “tot i que jo ja els parlava en castellà perquè veia que el tema s'havia complicat i volia rebaixar la tensió.”

En recordar-ho, la víctima explica que va sentir “una impotència molt gran. Quan saps que t'ho fan només perquè ets català et vénen ganes de plorar”. I mentre ho recorda torna a plorar mentre afirma: “Ara jo he d'actuar als tribunals contra l'Estat, perquè l'Estat ha actuat contra mi quan m'havia de protegir.”

Després de l'agressió, els guàrdies civils i el lletrat van sortir fora de l'habitació i quan els agents van sentir que la víctima trucava als Mossos d'Esquadra aleshores li van entregar un paper de denúncia on entre altres fets li imputen “insults al vigilant jurat i insults i menyspreu a la institució”. El lletrat assegura que va tenir problemes perquè els agents li donessin els números identificatius.

Fora de joc - Tràiler - Documental sobre Seleccions Catalanes

Food Inc.

Foment abandona les carreteres catalanes

Diari Ara, Redacció, 8/12/2011


El Ministeri atura el 72% de les inversions previstes a la xarxa viària de Catalunya des del 2006

El Ministeri de Foment i l'aleshores departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat van signar fa sis anys el protocol de les obres que l'Estat havia d'executar a les carreteres catalanes entre els anys 2006 i 2012. Quan està a punt de finalitzar aquest període, només s'han acabat un 10% dels projectes i el 72% de les inversions previstes en aquell document estan guardades en un calaix. Al territori hi ha nombrosos exemples de carreteres a mig construir i projectes eternament ajornats, com el desdoblament de la N-II a Girona.

Fer el salt

Diari Ara, Toni Soler,  5/12/2011

L'EQUIP FILIAL. Dimecres passat, en rebre un merescut premi Ondas, Albert Om va presumir de lluir la samarreta de TV3, i a la vegada va ressaltar el valor afegit que suposa que tants grans professionals formats a la nostra hagin triomfat després a les diverses cadenes espanyoles. En el currículum de molts d'aquests companys hi podem llegir que després del seu exitós debut a Catalunya van poder "dar el salto a una cadena nacional", la qual cosa, a Madrid i voltants, es considera el cim d'una carrera televisiva. A mi m'entusiasma que la gent es bellugui i conquereixi públics diversos, però crec coincidir amb l'Albert en el fet que TV3 no és -i no ha de ser- una simple plataforma per ascendir, una mena d'equip filial en què els jovenets es foguegen abans de jugar a la lliga dels millors. Canviar TV3 per TVE, Antena 3 o La Sexta és un pas legítim, però no és cap salt, perquè TV3 també és una cadena nacional, i juga a la lliga dels millors tot i tenir molts menys mitjans; competeix gràcies al seu esforç, la seva creativitat i -last but not least- els seus valors. L'única diferència és que l'Albert Om passa desapercebut a Logronyo, mentre que en Jordi Évole o en Xavier Sardà han d'anar una mica més lluny a buscar intimitat. 

ASPIRACIONS.En la política espanyola funciona aquest mateix esquema, és a dir, que si un és un bon president autonòmic pot aspirar a dar el salto a la escena nacional, com els va passar a Jaume Matas, Manuel Chaves, José Bono i molts d'altres. La política autonòmica és un simple filtre per aspirar a fer política de veritat, la política nacional (la qual cosa és molt respectable, si tens clar en quina nació vius). A Catalunya entenem que la nostra política nacional és la catalana, i que ser president de la Generalitat és l'aspiració principal de qualsevol polític català perquè, a més de la responsabilitat que suposa, és un càrrec que troba els seus orígens en el segle XIV, i el van ostentar Pau Claris, Francesc Macià i Lluís Companys, entre d'altres. Costa d'entendre que algú que ha disfrutat d'aquesta dignitat -i que, per llei, encara té el rang d'Honorable- pensi que li ha arribat l'hora de fer cap salt, si no és un salt ben cap amunt, a escala internacional. I no és aquest el cas.

CAMINS CONTRARIS. Com és sabut, José Montilla ha imposat la seva designació com a senador, contra el criteri de veus importants del seu partit, com la d'Isidre Molas, que l'acusen de rebaixar la dignitat del seu anterior càrrec. I és curiós que això li passi a Montilla, que justament va seguir el camí contrari, és a dir, va fer servir el seu pas pel ministeri d'Indústria com a trampolí per aspirar a la presidència de la Generalitat. Ell, que va assumir el càrrec amb tota dignitat, i conscient de la càrrega emocional que duia al darrere, per tractar-se del primer president català procedent de la immigració andalusa. Ara, després d'un mandat curt i poc exitós, esdevindrà senador espanyol, i formarà part d'una de les institucions més desprestigiades de l'Estat, sentint-se com el capità del Barça B que puja al primer equip sabent que el seu únic destí és escalfar banqueta. Potser sí que haurà fet el salt, però en l'accepció genuïnament catalana de l'expressió.

Recuperar el somriure del campió

Diari Ara, Antoni Bassas, 5/12/2011

Estava amoïnat, pensant en dissabte, fins que vaig veure que hi ha situacions molt més dures que haver de dedicar 90 minuts de la teva vida a veure un partit en què juga Pepe. Per exemple, sentir un candidat a la nominació presidencial dels Estats Units que en el solemne moment de la retirada de la seva candidatura pronuncia la frase "La vida pot semblar impossible, però és una missió només per a tu i a per mi", i a continuació informa que la cita és de Pokémon. Sí senyor, Herman Cain, l'autor de "Vaig mantenir 13 anys de relacions d'amagat amb aquesta senyora i li pagava uns diners, però mai no hi va haver sexe", s'acomiadava per sempre de la vida política amb una cita tan genial que mai (d'això en podeu estar segurs) se li hauria acudit a Ted Sorensen, l'home que li escrivia els discursos a Kennedy. I ara, esclar, alliberat de la pressió, tinc unes ganes boges que arribi dissabte. 

I ara vénen els dos únics paràgrafs transcendents d'aquest article: el Madrid està en el millor moment dels últims tres anys i el Barça juga a fora, on en aquesta Lliga només ha fet un parcial de 7-8, que contrasta per si sol amb el 39-0 del Camp Nou. El Madrid no ha cedit cap punt a casa (tot i que ha de millorar en defensa: al Bernabéu ha rebut set gols en sis partits) i té sis punts més que el Barça, o sigui que sí, que el Madrid és favorit. 

També és veritat que al Barça li ha quedat cara de tripulació de submarí descobert per l'enemic. Entre l'empat a casa contra el Sevilla, la derrota de Getafe, l'operació de Tito Vilanova, els rumors sobre Villa i la targeta de Piqué, el Barça s'ha oblidat de somriure davant les càmeres. Es nota que a Guardiola li pesa més aquest any la gestió del vestidor (encara que mai no ha estat fàcil), i a sobre ara ha de sorprendre el contrari en cada partit (el preu de l'èxit), mentre s'inventa Cuencas i Thiagos. Esclar que deu pensar que si després de tres anys de somni encara ha de somriure és que no hem entès res. També és veritat que el club ha estat lent de reflexos. Aquí ha faltat un Casaus que sortís a dir: "Sí, hem perdut a Getafe, però venim de meravellar el món a Milà, queda molta Lliga i Messi fa por".

Perquè, tingueu ben clar que quan a Madrid tenen malsons somien que Messi agafa la pilota al mig del camp i se'ls rifa a tots. Estic segur que a Madrid avui estan mig il·lusionats mig acollonits. El poeta Luis Landero declarava l'altre dia a El País que ara, amb Messi, els madridistes podien entendre la por dels barcelonistes a Di Stéfano. Que sí, que encara estan traumatitzats amb el 2-6, el 5-0 i el 0-2 de la Champions. Del 5-0, Menotti en va dir allò de "Mourinho està mort per a tota la vida". Sense oblidar la Supercopa de l'agost. Saben que tot el que han fet val de poc si arriba el Barça i els torna a guanyar. O sigui, vejam si ens entenem: dissabte el Bernabéu rep el tricampió de Lliga i campió d'Europa, que és un equip que no perd gairebé mai, que guanya gairebé sempre i que passi el que passi sempre et fa quedar bé.

En aquestes circumstàncies tenir por és de covards i dubtar és de traïdors. I si al final el Madrid guanya, el Barça el felicitarà, li dirà que ja pot córrer a la segona volta, i acte seguit agafarà un avió per anar a Tòquio, on provarà de proclamar-se campió del món (una altra vegada).