diumenge, 29 d’agost del 2010

Senyor Jordi Pujol, ara toca independència


Diari Avui - 28/08/10 - Jordi Canela i Font

La frase “Ara no toca” l'ha utilitzat vostè amb molta assiduïtat. La seva manera de governar i “fer país” va ser molt útil per a Catalunya en els anys vuitanta i principis dels noranta, però ja fa temps que la situació ha canviat. La política de peix al cove ara no toca, perquè el que era bo als anys vuitanta ara ja no val. Els colonitzadors ja n'han après i el poc peix que ens arriba ja fa olor de podrit.

Vostè afirma en l'entrevista publicada en aquest diari diumenge passat que ara no toca independència, diu que en primer lloc cal treure Catalunya del sot. Si us plau, Sr. Pujol, no enganyi la gent, Catalunya no és dins de cap sot. És veritat que hi ha persones que tenen greus problemes, però són els mateixos que afecten pràcticament tots els països desenvolupats.

Els greus problemes que afecten l'economia mundial els han creat els buròcrates que omplen els edificis de vidre que hi ha a totes les gran ciutats. Vostè segur que n'ha tingut molts al seu voltant, ja que és un fenomen estès per tot el món. És una casta anomenada tècnics en economia, però que acaben destrossant-ho tot i al final és el poble qui paga les conseqüències.

Suposant que fóssim dins del sot com vostè afirma, no podríem sortir canviant solament el govern de la Generalitat, ja que Catalunya està sotmesa a un espoli econòmic que no pot permetre remuntar la situació. Si Catalunya continua tenallada amb una sangonera que li pren una part important del seu líquid vital, mai podrà prosperar.

Les agressions culturals que patim també s'han de tenir en compte, perquè afebleixen la voluntat de superació de molta gent. El poble se sent impotent davant la contínua persistència d'esborrar la personalitat de Catalunya com a nació.

L'única possibilitat que té Catalunya de sobreviure com a entitat nacional és assolir la independència amb un Estat propi. Això ara és possible i el més greu és que vostè ho sap, però ho amaga. Solament l'afany que la seva gent obtingui una situació de privilegi governant una minsa autonomia fa que vostè ens vulgui convèncer que ara no toca.

Doncs sí, Sr. Pujol, ara toca independència, i una gran part del poble també ho sap. Les properes eleccions al Parlament de Catalunya poden portar una gran sorpresa. Les candidatures independentistes poden arribar a una majoria tan gran, que els elements que fa temps que ocupen inútilment la poltrona ni tan sols s'ho poden imaginar.

L'ànsia de recuperar el poder fa amagar la realitat; dic poder, però l'expressió no és correcta, ja que qualsevol càrrec de la Generalitat no és gaire més que un cabo de varas al servei de Castella. La situació actual d'Europa és la més favorable per a Catalunya des de fa tres-cents anys. Ara la possibilitat d'assolir la independència és a l'abast. Si vostè amaga això, destrueix tota la tasca feta de molts anys enrere. Aquesta actitud seva pot ser considerada com un acte de traïció.

Encerts i pífies


Diari Avui - 28/08/10 - Jordi Basté

1.

COM ÉS
que l'operació de fitxatge entre Javier Mascherano, el Liverpool i el Barça és un exemple de discreció de les tres bandes, en què només es van sabent petits detalls fins que els dos clubs es posen d'acord, el club venedor anuncia que permet al comprador iniciar converses amb el futbolista, i el venedor, automàticament, penja en el web un acord entre els clubs?

2.

ALGÚ EM
pot explicar com pot ser tan exemplar el traspàs de Mascherano al Barça i, en canvi, tan sorollós el d'Ibrahimovic al Milan, començant per Sandro Rosell, que en el congrés de penyes ja va anunciar que havia d'anar al dinar de directives del Gamper en què el menys important era el dinar? Sabíeu que a Ca l'Isidre Adriano Galliani es va quedar impressionat per uns quadres en què hi ha dibuixades les figures de la mítica actriu italiana Giuletta Messina?

3.

QUI HA
assessorat Sandro Rosell dient-li que ha de fer els seus discursos públics en castellà, només en castellà, com ara el del congrés de penyes per «deferència a les de fora de Catalunya»? I per què no el fa en anglès per deferència als milers d'aficionats del Barça que l'escolten per internet des d'arreu del món? Repetirà fórmula en l'assemblea de compromissaris?

4.

ENCARA NO
han tret el nou eslògan de Barça TV, que diu: «Tornen els normals»? Per molt que en el vídeo es vegin els jugadors en actituds normals i no estranyes, no permet (evidents) segones lectures que, per precaució de no ofendre ningú, haurien d'evitar-se? Si resulta que «tornen els normals», qui eren els anormals?

5.

PER QUÈ
hem d'aplaudir, i ben fort, la decisió de Sandro Rosell de cedir el protagonisme del títol de la lliga de la temporada passada a Joan Laporta? Per què aquesta actitud racionalitza les crispades relacions entre els uns i els altres?

6.

NO VALDRIA
la pena que algú del vestidor expliqués què ha passat amb Zlatan Ibrahimovic? Per què no parlen Messi, Xavi o Puyol i expressen, sense entrar en detalls, la dificultat d'acoblar en un col·lectiu un jugador amb el seu caràcter? Quants futbolistes i tècnics de l'equip celebraran la seva marxa?

7.

ORGANITZEM
un altre aplaudiment per a Rosell per la defensa de l'honor de Pep Guardiola, que és atacat pel bocamoll i indecent personatge que és aquest representant d'Ibrahimovic, Mino Raiola, que, cobrant del Barça, s'atreveix a escopir bilis sobre l'entrenador? Ha estat Raiola un altre dels motius principals pels quals el Barça, com al seu dia l'Inter, es va voler treure aquest (gran) futbolista del damunt? Fa el Barça el mateix que destacàvem aquí la setmana passada de l'NBA i sanciona el representant per impresentable?

8.

ALGUN DELS
molts entesos en futbol internacional em pot explicar racionalment com pot ser que tots els millors futbolistes de la temporada passada en la Champions fossin de l'Inter de Milà? Vol dir que ni Louis van Gaal ni Josep Guardiola van permetre que els seus jugadors, del Bayern de Munic i del Barça respectivament, viatgessin a Mònaco i d'aquesta manera els únics que hi podien ser presents eren els de l'Inter?

9.

NO TENIU
una sensació especial avui que comença la temporada de gran cap de setmana, augmentada per la tornada de la fórmula 1, el començament de la Vuelta i l'inici del mundial de bàsquet? No és l'inici, malgrat la barbaritat (un any més) d'aturar la lliga la setmana vinent, d'un (magnífic) frenètic anar i venir de competicions esportives, de partits, de victòries, de patiments...?

10.

SABÍEU
que l'exjugador del Barça que va anar a veure el concert de Miguel Bosé fa quinze dies al castell de Peralada amb la seva dona i el seu fill de sis anys va ser Chapi Ferrer? I, per acabar, la pregunta per dissabte que ve: quin jugador va disfrutar d'un sopar d'animals marins amb closca, juntament amb la seva família, en un famós restaurant del carrer Major de Gràcia de Barcelona poca estona després d'acabar el Gamper dimecres passat? Sabíeu que aquest futbolista era felicitat per tothom que el reconeixia i que també venia del Camp Nou? Una pista: no és Leo Messi.

dimarts, 24 d’agost del 2010

Objectiu: liquidar el català

El Punt - 24/08/2010 - Editorial

L'atac del PP i Ciutadans contra el Codi de Consum és un nou i intolerable capítol del projecte de certs sectors polítics per perpetrar contra el català una operació que només té una manera d'anomenar-se: genocidi lingüístic. L'intent legalista d'arraconar un cop més un idioma perseguit durant centúries i de manera especialment cruel durant bona part del segle XX és una perversa maniobra per intentar debilitar el pes social d'un idioma que si avui malda per sobreviure en un entorn hostil és per culpa d'una marginació i persecució històrica indiscutible i objectiva.

El Codi de Consum no fa res més que protegir els drets lingüístics dels catalanoparlants. I ho fa des d'un respecte escrupolós als drets dels ciutadans que utilitzen l'altra llengua oficial a Catalunya. La barra que té la senyora Alícia Sánchez-Camacho quan diu que la normativa “afecta directament la llibertat” només pot sorgir d'una ment cínica i de la perversió política més recargolada. Precisament és aquesta norma la que permetrà als ciutadans de Catalunya utilitzar la seva llengua amb normalitat en les relacions amb les empreses, cosa que fins ara no podien fer, discriminats com estaven en favor del castellà.

Els defensors del castellà a Catalunya han de ficar-se al cap, d'una vegada, que en aquest país ha de ser possible relacionar-se en llengua catalana sense topar amb la ignorància o la deixadesa d'altres ciutadans, la ignorància o la deixadesa dels quals estiguin protegides per la llei espanyola. Si en aquest país hi ha dues llengües oficials, tothom ha de dominar-les de la mateixa manera per tal que tothom pugui emprar la que vulgui, una cosa que no passarà mentre algú a Catalunya pugui dir que no entén el català i quedar-se tan ample. L'ofensiva contra el Codi de Consum ha estat un altre pas, un pas més, per dinamitar la convivència lingüística a Catalunya atacant la llengua més dèbil des de la prepotència, la mentida i immundícia política més intolerable.

Guardiola El hijo del 'paleta'



El País - 22/08/2010 - David Trueba

El catalán es una lengua hermosa que coquetea con el francés para desespañolizarse, que tiene música portuguesa, pero que cuando alcanza la mayor expresividad es puro italiano. En catalán, al albañil le dicen paleta, en ejemplo prodigioso de metonimia popular. La paleta es también el arma del pintor. Para hablar de Pep Guardiola, entrenador del FC Barcelona, es apropiado reparar en esa ambivalencia.

El don de la oportunidad se tiene o no se tiene. Y la llegada de Guardiola al banquillo del Barça lo tuvo. Los catalanes han pasado años duros. El debate del Estatut ha evidenciado la incapacidad para asumir con naturalidad la pluralidad de sentimientos entrecruzados. La degradación del entendimiento mutuo, por razones muchas veces interesadas, ha venido acompañada por la viscosa corrupción. El caso Millet de saqueo del Palau de la Música a golpe de comisión y desvío de fondos fue otro golpe bajo a la autoestima catalana. Vino enlazado con la decadencia del Barça de Rijkaard, que había dejado de ganar, con un vestuario roto por la desatención al sacrificio y el esfuerzo. Su estrella Ronaldinho había perdido la joia brasileña para entrar en la resaca perpetua. El presidente Joan Laporta encaraba una moción de censura, donde hasta un 60% de los socios votarían por su dimisión. En ese momento, Pep Guardiola se convirtió en entrenador del primer equipo.

Un año antes, el ex jugador había aceptado la propuesta de entrenar al filial recién descendido a Tercera División. Sus amigos de la profesión le aconsejaron que no aceptara el encargo. "Pep, la Tercera es un infierno, no tiene nada que ver con el fútbol que conoces". Con otras palabras, todos le dijeron lo mismo: "No te ofrecen un caramelo, sino que tendrás que masticar piedras". Pero Guardiola aceptó. Se moría de ganas de entrenar. "Búscame un equipo", le decía a sus amigos, "necesito entrenar". La oferta de hacerse cargo del equipo en Tercera le enfrentaba a una decisión difícil. Pero Pep siempre tuvo claro que la vida consiste en el atrevimiento para equivocarse. A ser posible, equivocarte con errores propios y no ajenos.

Nadie valoró el hecho fundamental de que Guardiola es hijo de un paleta. Su padre, Valentí, representa para él un ejemplo de integridad y esfuerzo. La familia en la que ha crecido, en el pueblo de Santpedor, le ha inculcado valores antiguos, de cuando los padres no tenían ni dinero ni propiedades que transmitirles a los hijos, sino solo principios y dignidad. A la hora de juzgar o estudiar a Guardiola hay que tener en cuenta que debajo del traje elegante, el jersey de cachemir y la corbata elegida está el hijo de un paleta. Que dentro de los caros zapatos italianos hay un corazón en alpargatas.

La primera misión en el filial fue pasar por el embudo a más de cincuenta jugadores y reducirlos a tan solo veintitrés. Había que empezar por el final. Por mandar a muchos fuera del club que los había formado, por buscarles equipos, por citar a los padres, por tragarse las lágrimas, por desbarrancar la vocación infantil de quienes creían que el fútbol era más importante que la vida, que habían medio aparcado estudios porque eran chicos llamados a triunfar. Confeccionar esa plantilla fue un trabajo de ladrillo y cemento, de intuiciones y firmeza, un trabajo sucio y desagradecido. De un día para otro había que decidir si a un chaval llamado Pedrito se le dejaba marchar al Gavá o se le retenía. Con tan solo seis entrenamientos para elegir. Equivocarse era de nuevo el campo de juego.

En el primer amistoso, aquel pequeño Barça reformado y descendido perdió contra el Banyoles, en un campo pequeño de césped artificial junto al hermoso estanque de aguas plácidas, donde no sería el primero en ahogarse engañado por la calma. Muchos pensaron que la ropa elegante de Guardiola, que de jugador había sido un fino centrocampista con más estilo que potencia, admirador de Michel Platini, no estaba hecha para esa división de plomo. El jugador que por delante de la defensa no paraba de hablar, de ordenar a los compañeros, de perseguir al árbitro, de casi afearles a los delanteros rivales que no cumplieran con la geometría del juego perfecto, tenía la palabra.

Desconocían, y quizá hasta lo desconocía él mismo, que su verdadera vocación tiene algo de profesoral. Lo que más le gustaría, una vez abandonado el fútbol profesional, sería entrenar a chavales, a jóvenes que "aún escuchan y quieren aprender". En la pretemporada que ahora termina se quedó afónico de las charlas y correcciones a los jugadores del filial que entrenaban con el primer equipo en tanto regresaban los internacionales, ocho de ellos ganadores del Mundial. Guardiola afónico es siempre una buena señal, es que detrás del desgaste ha encontrado el placer.

Guardiola en sueños habla de fútbol. Tiene curiosidad por muchas cosas que no están en el fútbol. Pero a veces uno tiene la impresión de que las codifica de una manera especial. Que las futboliza. Si tú le cuentas una anécdota de Paco de Lucía o de Belmonte o de Cary Grant, él la archiva con devoción, pero la aplica a su juego, como si fuera un ejercicio, como si le regalas a un cocinero una raqueta de pimpón y lo primero que pensara es cómo usarla de sartén. Esa curiosidad por otros mundos, no tan habitual en los deportistas de éxito, le llega como una solución al enigma de vivir. Pep quizá no conoce los versos sabios de Emily Dickinson: "El éxito les parece lo más dulce a aquellos que no alcanzaron el éxito", pero los ha vivido en carne propia. El deporte de alta competición, por mucho que desde fuera se sitúe en una perspectiva privilegiada, marcada sobre todo por la estima social hacia el dinero y la fama, también deja un rastro de apresuramiento, de vida robada, de vacío. Por eso, acercarse con interés a la moda, al cine, a la lectura, a la música, han sido síntomas de que Guardiola valoraba la consistencia de vivir en algo más que ser reconocido en tu oficio.

A Guardiola, la figura del entrenador le ha fascinado incluso antes de ser consciente de ello. En su paleta de pintor se mezclan desde los que tuvo de niño, Ramón Casado, Antoni Marsal, Oriol Tort, inolvidables para él, hasta la influencia fundamental de Cruyff. De la autogestión con Bobby Robson a la precisión táctica de Van Gaal, que le permitía acercarse al modelo ideal de aquel Ajax de Blind, Kanu, Kluivert, Overmars. Después, el Brescia de Carlo Mazzone; baste decir de él que el magistral Roberto Baggio tenía una cláusula en el contrato por la cual podía irse del club si Mazzone dejaba el banquillo. Allá descubrió el placer de pertenecer a un equipo modesto que lucha por mantener la categoría. En el tercer partido de su primera Liga, en Gijón, tras una derrota frente al Numancia y un empate en casa con el Racing, algunos ya pretendían desbarrancarlo. Allí, el entrenador local, Manolo Preciado, tuvo un fugaz diálogo con él. Pero contenía el suficiente calor y la suficiente experiencia en el circo del fútbol y en la noria de la vida para confortar al casi debutante Guardiola. Y él no olvida esos detalles. Los mima, incluso. El día en que España ganó el Mundial no corrió a felicitar a los jugadores del Barça, sino al entrenador Del Bosque. La noche en que destituyeron a un amigo entrenador de Primera organizó a todo correr una cena para él, para hacerle reír en la desolación.

Recién retirado del fútbol, su empeño por seguir conociendo entrenadores le llevó a Argentina. Quería saber más de Ricardo La Volpe, de Marcelo Bielsa, del flaco Menotti. Citados en un restaurante de Belgrano, Menotti lo esperaba para hablar de fútbol. "Así que usted ahora quiere ser entrenador". Antes de que Guardiola pudiera comenzar a explicar eso que los comentaristas deportivos llaman con la grandilocuencia habitual su credo, Menotti pidió un whisky y el camarero le trajo un vaso bajo lleno de hielo. El veterano entrenador se enojó: "¿Usted me ve la rodilla mal? ¿Me ve hinchada la rodilla? ¿Acaso estoy lesionado?". El camarero, mudo, no sabía qué decir. "Llévese este montón de hielo, por favor, y tráigame un vaso con el whisky solo".

A Guardiola le seducen los buenos conversadores, los que manejan la particularidad de la anécdota con la varita para convertirla en sabiduría universal. De alguna manera recolecta conversadores. Le da lo mismo si son jugadores como Charly Rexach o el Matu Morales o Pellegrini, escritores como Azcona o maestros de la improvisación como el Gran Wyoming. Admira a quien sabe contar, porque sabe que contarlo bien es parte de la tarea de un entrenador. Menotti no tardó en señalar el camino de los banquillos a Guardiola. "No lo dude", le dijo. "Hágase entrenador. Al menos así los tiros estarán más repartidos. No me los darán solo a mí".

La conversación con Marcelo Bielsa fue aún más intensa. Se prolongó durante 11 horas, tras un asado en su casa de campo en las afueras de Rosario. Allí hubo discusiones acaloradas, consulta al ordenador, repaso de técnicas, puesta en escena de posiciones. Hubo preguntas complicadas: "¿Por qué usted, que conoce toda la basura que rodea al mundo de fútbol, el alto grado de deshonestidad de cierta gente, aún quiere volver ahí, y meterse además a entrenar? ¿Tanto le gusta la sangre?". Pep no se lo pensó dos veces: "Necesito esa sangre".

Marcelo Bielsa, que es un entrenador compulsivo, un arquitecto del caos, tuvo palabras de ánimo, también sembró de incertidumbres el camino. Le explicó por qué no concedía entrevistas personales a los medios de comunicación. Se resistía a caer en esa especie de juego con los locutores influyentes, con los grandes grupos mediáticos. "¿Por qué le voy a dar una entrevista a un tipo poderoso y se la voy a negar a un pequeño reportero de provincias? ¿Por qué voy a acudir a una emisora líder cada vez que me llame y en cambio jamás a una pequeña radio del interior? ¿Cuál es el criterio para hacer una cosa así? ¿Mi propio interés? Eso es ventajismo". Guardiola adoptó la medida nada más hacerse cargo del primer equipo del Barcelona. Decidió no conceder entrevistas personales. Someterse, por supuesto, a las ruedas de prensa, tres por semana, sin vetos ni duración acotada, pero no pasar de ahí. La decisión, controvertida y contestada por muchos periodistas que veían despreciada su labor o su importancia, finalmente se ha impuesto como un rasgo distintivo más.

Aunque sobre la mesa de su despacho en los campos de entrenamientos se acumulan los libros, unos enviados por las editoriales, otros por amigos, otros por los propios autores, y en los lomos alcanzas a leer obras de Marco Aurelio, Baltasar Gracián o Séneca, Guardiola es un lector y un espectador bastante común, nada relamido. Señalando la fila de libros que esperan para ser leídos, no es raro escucharle decir: "Dios mío, soy un impostor, ¿cuándo se va a dar cuenta la gente de que yo no me puedo leer todo esto?". Pero al rato se escapa a una librería y se lleva las dos o tres recomendaciones y regalos que quiere hacer, una serie en DVD y varias películas. "Yo no sé lo que pensarán los que entienden, pero a mí me ha encantado", es una declaración habitual cuando sale del cine o termina una novela que le ha atrapado.

Cuando Pep era jugador, anticipó su salida del Barcelona a que la grada lo silbara o el entrenador tuviera que armarse de valor para dejar en el banquillo a un símbolo. Se quitó de en medio. Entonces ya estaba el plan futuro trazado. Para ser entrenador, tan solo conocer la disciplina de un equipo termina por ser una enorme limitación. Para muchos entendidos, los entrenadores que no han sido jugadores relevantes sienten una especie de complejo y tratan de sobrepersonalizar a sus equipos, de ser más intervencionistas, científicos, protagonistas. Guardiola tuvo una carrera plena como jugador. La figura del futbolista como un ser privilegiado, que tiene que aprovechar esos años como un regalo, es algo que imprime en la mentalidad de sus jugadores. Fue además un capitán que aprendió de capitanes fuertes, decisivos en la organización, gente como Zubizarreta o Alexanco, o Roberto Solozábal en la selección con la que ganaron los Juegos Olímpicos de 1992. Valora y propugna esa magnitud añadida, venga desempeñada por Puyol o por Raúl.

A ratos, Guardiola es visto por la sociedad catalana como una especie de Dalai prêt-à-porter, sabio prudente. Bromea con los artículos elogiosos, como si fueran un concurso de lametazos, y se pregunta si las virtudes no se transformarán en defectos cuando llegue la derrota, si los elogios no afilan las cuchillas para cuando suene la hora del degüello. La clave es que el tiempo entre medias haya valido la pena. No en vano Amor particular, de Lluís Llach, es una de sus canciones de cabecera, el canto de agradecimiento al tiempo en el cual el amor te concedió el privilegio de posarse sobre ti.

Dos días después de ser eliminado en la Champions por el Inter de Mourinho, el Barcelona se jugaba la Liga del año pasado en el campo del Villarreal. Notaba heridos a sus jugadores, rotos por la derrota en la competición más ansiada. "¿Qué les digo?", se preguntaba en voz alta el entrenador a una hora de sentarse en el banquillo del Madrigal. A Guardiola le obsesiona que los mensajes motivantes sean cortos, claros, sencillos, asequibles, eficaces. Ha encargado vídeos y utilizado imágenes de Youtube, señalados esfuerzos, ideas, momentos, destellos. Todo vale para avivar el ánimo a los jugadores. Aquel día se dirigió a sus jugadores con una sonrisa abierta. "Señores, yo no les puedo pedir más. Me han dado mucho más de lo que cualquier entrenador puede pedir a sus jugadores. Sois grandes. Gracias por todo. Solo quiero decirles una cosa. Si salimos ahí fuera y perdemos y se nos escapa la Liga, no pasa nada. Absolutamente nada. Tranquilos. Mil gracias. Para mí sois los campeones". El Barcelona ganó cuatro a cero y la Liga. En la grada estaba Valentín, el padre de Pep.

Para Pep, lo único que compensa los ratos perdidos de disfrutar de sus tres niños por la dedicación a entrenar a alto nivel tiene que ver con su padre. Desde el día en que empezó a entrenar en Tercera, su padre decidió seguir los partidos y eso le da la salud, le mantiene ocupado, atento, en guardia, feliz. Su hijo quiere pensar que le ha regalado años de vida.

Porque perseguir la felicidad del aficionado es el empeño de este entrenador, fanático del Barça, que se mudó a vivir a La Masía, centro de formación de jugadores del club, cuando tenía 13 años. Para él no hay nada más maravilloso que a los que te regalen esa pasión, devolverles la plenitud, la euforia. Siempre que tiene ocasión lo recuerda. "Lo mejor de este oficio es que gente que tiene problemas mucho más serios que el fútbol, que vive la crisis de manera brutal o se enfrenta a dramas particulares, por un rato vibran, olvidan, celebran, gracias a este juego".

A Guardiola le gusta mucho el fútbol. Y ganar, porque en eso consiste el juego. Pero hacerlo dignificando la propuesta. Él ofrece un sistema, solo pide que confíen en él, que sean fieles. El día en que nota a sus jugadores poco comprometidos, apáticos, con dudas, aunque sea tras un entrenamiento sin relevancia, es un hombre triste, desmoralizado, con ganas de dejarlo todo. Nadie debería confundirse en esto. Es un profesional obsesivo, detallista, porque sabe que los detalles deciden. Venera el club donde trabaja y se impuso como regla no ser más que una pieza del entramado. Cobrar su sueldo por un año y jamás exigir ni un café sin pagarlo. No aspira a ser reconocido como un adoctrinador, un gurú, un guía. No quiere ser nada más que un entrenador, un buen entrenador. Lo otro, lo demás, lo bueno y lo malo, se lo echa encima una sociedad necesitada de modelos. Quizá hastiada de tramposos, de ventajistas, de canallas, de gente que impone valores de egoísmo, oportunismo y egolatría, desde la tribuna privilegiada de la televisión o los medios o los negocios o la política. Él pertenece a esa sociedad. Y la dignifica, de una manera muy simple, tratando de hacer bien su faena, ayudando a hacer prosperar el sentido común desde su parcela de exposición pública. Con la misma callada dignidad con la que un buen paleta, sin que nadie mire ni aplauda, pone un ladrillo sobre el cemento.

divendres, 20 d’agost del 2010

Una retirada que posa fi a la guerra però no al conflicte

El Punt - 20/08/10 - Editorial

Les xifres parlen per elles mateixes: 4.415 soldats nord-americans morts, 32.000 soldats ferits i més de 100.000 militars i civils iraquians morts. Des que l'any 2003 l'expresident George W. Bush va ordenar la invasió de l'Iraq amb l'objectiu de destruir les suposades armes de destrucció massiva que pogués tenir el règim de Saddam Hussein, i que mai van ser trobades, la poderosa màquina nord-americana de fer la guerra ha destruït el país; ha contribuït a destrossar i fer desaparèixer un llegat patrimonial i cultural mil·lenari; no ha evitat els enfrontaments entre les comunitats sunnites i xiïtes, amb els kurds sempre a l'expectativa, i ha deixat l'Iraq en un perillós desgovern. Ara s'han retirat les tropes de combat, però encara queden més de 50.000 soldats nord-americans per, segons el president Barack Obama, donar suport i assistir les forces de seguretat iraquianes, que estan constantment amenaçades pels atemptats terroristes d'origen divers. És cert que Obama ha començat a complir la seva promesa electoral de retirar les tropes de l'Iraq, però el panorama que hi ha al país és desolador. Després de set anys de la invasió dels EUA i altres forces aliades, com era el cas de l'Estat espanyol sota el guiatge d'Aznar, l'Iraq s'ha convertit en un dels països més inestables del món, amb grans dificultats per trobar un equilibri polític i econòmic, i amb les ferides entre els diferents grups ètnics i religiosos que hi ha al país més obertes que mai.

El compromís d'Arenys


Diari Avui - 20/08/10 - Pep Lloveras

Fa gairebé un any Arenys de Munt va deixar l'anonimat d'un poble d'uns 8.000 habitants per situar-se al mapa de la història de Catalunya. El municipi maresmenc va convocar la primera consulta per la independència davant l'expectació de la resta del país. Va ser un salt al buit, sense cap validesa real, però d'un significat enorme i, vist amb perspectiva, d'obertura cap a un nou escenari polític. Era el 13 de setembre del 2009. Com molta altra gent, l'escultor Jaume Rodri es va apropar encuriosit a Arenys de Munt i, tal com narra ell mateix, “sota els plàtans de la riera, al costat de l'amic Barrera”, va veure clar que algú havia de deixar testimoni d'aquell esdeveniment.

Amb el suport de l'Ajuntament, Rodri es va posar a fer una oda a Arenys que el consistori va preferir que fos “un monument a la independència”. L'obra, que s'inaugurarà el 12 de setembre al parc de Can Jalpí, estarà formada per quatre bigues de ferro que simbolitzaran les quatre barres al voltant d'una gran pedra de deu tones que dibuixarà la A en referència a Arenys de Munt. La biga més alta tindrà perforat l'estel símbol de la independència que projectarà una ombra a terra. Cada barra tindrà quatre pedres a la base que procediran dels quatre extrems dels Països Catalans: Salses, Guardamar, Fraga i Maó.

“És una escultura simple, minimalista”, explica el polifacètic Rodri, de 70 anys, escriptor, cineasta ocasional i diputat a principi dels noranta per ERC –“Em vaig equivocar, entrant-hi”, diu. Rodri, independentista de primera hora, creu que Arenys de Munt mereixia un reconeixement perquè és “el primer poble que va dir prou a anar de genolls”. Però tot i l'efervescència de les consultes, que han arribat a la meitat dels municipis de tot Catalunya i han sumat més de 500.000 vots favorables, Rodri és un punt escèptic davant la voluntat dels catalans. “La independència serà possible quan tinguem clar que costa suor i llàgrimes. Hi estem disposats?”, deixa en l'aire.

Arenys de Munt sembla que respon que sí, almenys a continuar-hi treballant, i celebrarà el mateix dia 12 el primer Aplec per la Independència. Una jornada festiva i reivindicativa, amb 250 cantaires, actuacions de Montserrat Carulla i Titot i parlaments de Josep M. Terricabras i Patrícia Gabancho. També es donarà suport a la consulta de Barcelona i s'oferirà als partits polítics la possibilitat d'adreçar-se als presents. ERC i Reagrupament han confirmat la seva presència –Solidaritat també té previst ser-hi– i s'espera que també firmin el document El compromís d'Arenys, on es comprometen a convocar un referèndum a la pròxima legislatura.

dijous, 19 d’agost del 2010

Un altre atac contra una llei aprovada pel Parlament

El Punt - 9/08/10 - Editorial

Ni al mes d'agost, descansen. Ni tampoc els frena ni els incomoda l'extraordinària mobilització del 10 de juliol o que més d'una cinquantena de municipis catalans ja s'hagin declarat moralment exclosos de la Constitució. Estem davant d'una altra ofensiva contra el català i les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya. Quan encara la resolució del Tribunal Constitucional contrària a l'Estatut és sobre la taula per veure quin desplegament estatutari es pot anar fent; quan s'està pendent de com evolucionen altres recursos, i no se sap res de les negociacions amb el govern espanyol, la institució del Defensor del Poble torna a qüestionar una altra llei aprovada per una àmplia majoria al Parlament. El recurs qüestiona la llei d'acollida de les persones immigrades i de les retornades, per l'article que fixa el català com a primera llengua d'acollida. S'ha de tenir en compte que la llei va ser aprovada per tots els grups parlamentaris, menys el PP i el diputat José Domingo, escindit de Ciutadans, i va rebre el suport unànime del Consell de Garanties Estatutàries, i també el de les organitzacions d'immigrants amb les quals s'havia consensuat la llei. El recurs presentat per la defensora del poble en funcions, María Luisa Cava, ha provocat la indignació de les forces catalanes, que han defensat la constitucionalitat i la legitimitat de la llei, s'han preguntat quin poble defensa aquesta institució i han reclamat que el recurs sigui estudiat per un Constitucional renovat.

dimecres, 18 d’agost del 2010

Un nou atac a la llengua de Catalunya

Diari Avui - 18/08/10 - Editorial

La llengua pròpia d'Alemanya és l'alemany. Els immigrants que hi arriben i volen integrar-se ho fan en alemany. És una raó de peu de banc: un s'integra sempre en la llengua pròpia del país on va. Aquesta lògica falla clamorosament quan es tracta de Catalunya. Per més que el català sigui la seva llengua pròpia, hi ha qui sempre examina amb recel i rep com un agressió intolerable qualsevol fet o llei que ho recordi. La llei d'acollida a l'immigrant fixava la prelació del català sobre l'espanyol, que no vol dir que aquest segon idioma sigui menyspreat.

És igual que aquesta llei fos aprovada per la majoria del Parlament de Catalunya (tret del PP i els no nacionalistes escindits de Ciutadans). És igual que les organitzacions d'immigrants l'aplaudissin. El plany imaginari va ser portat al Defensor del Poble espanyol, que va decidir congelar la decisió a l'espera del que digués el Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. La sentència ja va sortir en els termes prou coneguts i per això ara la institució hi ha presentat el recurs. No deixa de ser curiós, per cert, que els impulsors de recursos invoquin els principis antitètics de la igualtat (Estatut) entre espanyols i de la llibertat (abolició dels toros), a gust del consumidor.

La societat catalana va reaccionar exemplarment davant la sentència de l'Estatut. Ara té una altra oportunitat, i tant de bo que fos l'última, d'expressar el seu rebuig. El Tribunal Constitucional s'està convertint en una tercera cambra legislativa per sobre de la sobirania del poble català. És més que dubtós que els polítics que van concebre el Tribunal ho fessin amb aquesta finalitat. Si més no, els tribunals semblants que funcionen als països democràtics no actuen així. Si cada llei que aprova el Parlament per àmplia majoria després es veu discutida per un limitat nombre de legisladors, a efectes pràctics l'autonomia només és una carcassa. La conseqüència lògica d'aquesta manera centralista i unitària d'entendre l'Estat espanyol és l'augment de l'independentisme.

dilluns, 16 d’agost del 2010

Història d'un triomf


El Punt - 15/08/10 - Gemma Busquets

La productora Bataval vol tenir enllestit per a aquesta tardor el documental Fora de joc. Es tracta d'un treball sobre les seleccions esportives catalanes que pren com a fil narratiu el cas del conflictiu reconeixement de la selecció catalana d'hoquei patins. El 27 de març del 2004, la Federació Internacional de Patinatge (FIRS), reunida a Miami, va donar el vistiplau a la selecció catalana d'hoquei sobre patins reconeixent de forma oficial com a membre independent de ple dret la Federació Catalana de Patinatge. L'any següent, a Fresno, i després de rebre pressions espanyoles, Catalunya és exclosa del mundial A, on el campió final del torneig va ser la selecció d'Espanya, formada per jugadors catalans. La Federació Catalana va interposar un recurs al Tribunal de l'Arbitratge de l'Esport a Lausana, que finalment va donar la raó a la Catalana i va invalidar l'assemblea de Fresno per irregularitats.

El cap de documentals de Batabat, Oriol Cortacans, va assenyalar que el documental “explica molt bé tot el procés”. Un dels fets més destacables del treball, amb guió i direcció de Jordi Finestres i la realització de Grau Serra, és que recull el testimoni de responsables de federacions sud-americanes que admeten pressions de la Federació Espanyola. Entre altres, hi participen Carmelo Paniagua, expresident de la Federació Espanyola d'Hoquei; Santiago Fisas, exsecretari general de l'Esport del govern espanyol, i els jugadors Miquel Masoliver i Ivan Tibau. Fora de joc també ha parlat amb l'expresident del Barça, Joan Laporta, i Xavier Vinyals, president de la Plataforma Pro Seleccions Catalanes.

També fracassos

El documental, que té una durada de 52 minuts, no només fa una radiografia dels èxits de les seleccions catalanes esportives, sinó “també dels fracassos”. La productora està negociant amb TV3, que està interessada a emetre'l.