Jaume Roures em demanda

El Pierodico - 20/12/2010 - Ferran Monegal

Aquest matí comparec davant del Jutjat de Primera Instància número 4 de Barcelona amb motiu de la demanda que ha interposat contra mi Jaume Roures Llop, gran monsenyor de l'imperi mediàtic Mediapro-Imagina. M'acusa de «greus manifestacions» i de «falsedat», i m'insta que em «retracti» per tot el que està patint la seva «dignitat» i el seu «honor». Si no em retracto, m'amenaça d'interposar una querella contra mi «per delictes d'injúries i calúmnies».

La base d'aquesta demanda és el comentari que vaig escriure aquí mateix, a EL PERIÓDICO, el dia 8 de setembre del 2010, en què vaig comentar l'entrevista que es va fer fer a la seva pròpia cadena, de la qual és copropietari: La Sexta (en el programa Buenafuente). D'aquesta bonica sessió en vaig ressaltar en particular el moment en què Roures es va referir a l'entrada de capital del fons nord-americà Liberty a Prisa, imperi mediàtic contrincant del seu i amb el qual l'uneix un llarg, sonor, públic i espectacular escenari d'atacs i topades. També vaig assenyalar en el meu article el cop que els va llançar Roures: «Aquí hi ha un tema seriós per reflexionar-hi: el principal grup de comunicació espanyol està a punt d'acabar a les mans d'uns fons d'inversió americans més o menys especuladors. La majoria del capital serà d'allà, i això pot tenir conseqüències».

Davant d'això, davant d'aquest ganxo de Roures als seus contrincants de Prisa, propinat des de la privilegiada plataforma de la seva pròpia cadena, vaig fer llavors la reflexió següent: si en comptes d'haver estat entrevistat a la cadena de la seva propietat, Roures hagués estat entrevistat en una altra de la qual no fos el propietari, segurament l'entrevistador li hauria repreguntat: «¿I d'on vénen els capitals que impulsen el seu imperi, senyor Roures? S'ha publicat que les empreses matrius de Mediapro estan radicades a Holanda. Potser fins i tot a les Antilles Holandeses. ¿Què hi ha de cert en tot això?»

Bé, una vegada arribats fins aquí, assenyalem que aquest és el punt que ha enfurismat Roures, i és l'objecte de la seva demanda i de l'exigència de retractació. ¿I de què vol que em retracti?, em pregunto jo. Que el seu imperi radicat a Espanya té com a base i matriu un intricat conglomerat d'empreses radicades a Holanda és un fet públic i notori. Hi ha abundant documentació sobre això que he adjuntat en la meva compareixença: des dels diaris Cinco Días, La Gaceta i El País o la cadena SER, entre d'altres mitjans de comunicació, se'ns ha informat que les societats Mediaproduction Propertis BV, Cavendish Square Holding, Mediacapital BV, Equille Investments BV i Witgoud Investments BV, radicades a Holanda, són els principals accionistes de Mediapro. Mediaproductions Properties BV és titular del 75% del capital, i Equille Investments BV, tenidora del 25% restant, segons va publicar -i no va ser desmentit mai ni tampoc obligat a rectificar— el diari Cinco Días el setembre del 2007. Adverteixen els analistes d'aquests diaris, que he adjuntat en la documentació, que l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) ha assenyalat que les empreses holandeses denominades BV (Besloten Vennootschap) actuen com a refugi per a la competència fiscal deslleial: «No tributen res, no paguen un euro pels dividends i els guanys…, cosa que suposa un greuge comparatiu respecte a la resta de països europeus» (Intereconomía, octubre del 2010). D'això ja n'havien advertit la cadena SER i el diari Cinco Días l'octubre del 2007: «Fonts jurídiques consideren que radicar empreses a Holanda és, en molts casos, el pas previ a treballar des de paradisos fiscals». En efecte, Holanda compta amb el seu meravellós i paradisíac refugi de les Antilles Holandeses.

Doncs em segueixopreguntant, ¿què vol, què pretén, el senyor Roures, que rectifiqui jo? I a més a més, m'acusa que he atemptat contra el seu honor. ¡Ahh! Una cosa és la legalitat i una altra l'honor, sí senyor. L'enginyeria financera que a Holanda Roures ha anat teixint sembla que és legal, efectivament. Però l'honor és una altra cosa, hi estem d'acord. És curiós, un empresari tan privilegiat, tan poderós, que ha rebut del Govern d'Espanya la preada concessió d'exclusives llicències de televisió per operar i fer negoci a tot el territori espanyol, resulta que la fiscalitat de les seves empreses remet al semiparadís holandès. ¡Ahh! Quin honor, senyor Roures, presentar-se davant de la massa d'audiència de les seves cadenes La Sexta, La Sexta 2, La Sexta 3, La Sexta HD..., presentar-se, sí, davant de la seva audiència d'una Espanya empobrida, com l'empresari estrella d'un negoci que viu d'Espanya però que «té accent holandès», com va titular irònicament i encertadament el diari Cinco Días l'octubre del 2007.

Un cop arribats a aquest punt, tot sembla indicar que el que pretén el senyor Roures no és que jo rectifiqui, perquè no hi ha res a rectificar, sinó que el que intenta és que m'espanti. Segurament pretén silenciar-me i, de passada, que EL PERIÓDICO, el mitjà que em publica i em sustenta, també guardi silenci. ¡Ah! Coaccionar el periodista, el missatger, el mitjà de comunicació, no és res de nou. Però existeixen instruments que la democràcia, i la legalitat, posa al nostre servei per evitar aquestes perversions. Per això, i d'acord amb el meu advocat Josep Maria Loperena, em reservo el dret a executar per la meva part les accions legals corresponents.

article sencer

La nació cívica

El Punt - 19/12/2010 - Josep Gifreu

Amics lectors, recapitulem. S'escolen els últims fulls d'un any emblemàtic en el calendari de tots nosaltres, d'aquest “nosaltres” que podem pronunciar si ens identifiquem amb la nació. Un any no és res en la història dels mil anys de la nació. Una dècada, en canvi, és avui un període ja considerable. Aquesta ha estat una dècada curulla de novetats i sorpreses, no sempre agradables, però prenyada també d'esperances. Deu anys que mereixen ser ponderats pels avenços que suposen en la progressió cap a una nova consciència de la nació catalana.

Els dies de Nadal i cap d'any conviden a la reflexió sobre tot allò que ens és substancial i allò que estimem. Amics lectors, us invito a seguir la lectura amb un tema musical de fons, com faig en escriure aquestes ratlles, i que no és altre que Spiegel im Spiegel (Miralls en el mirall), tema que el seu autor, l'estonià Arvo Pärt, va compondre el 1978 quan abandonava la seva pàtria a causa de la insuportable ombra de l'imperi soviètic.

La jornada del 28-N tancà un cicle de desconcert, de provatures i també de maduracions en la intensa trajectòria de la nació que va del 2000 fins avui. Algú haurà de preparar balanços objectius i crítics de cada un dels grans reptes que la nació té en cartera des de la Transició. Aquí només puc pretendre d'enraonar sobre alguns avenços fets aquests anys cap a una nova frontera de la consciència nacional, no sols a Catalunya, sinó més enllà, en el conjunt dels Països Catalans, i més enllà encara, en l'il·limitat territori del ciberespai. Cert, durant aquesta dècada els catalans hem aconseguit fer alguns passos de gegant. Per exemple, hem fet saltar la nació de la terra al cel, dels territoris històrics al ciberespai (gran tema que reprendré en una altra ocasió). I per damunt de tot, al meu parer, hem fet el pas decisiu: de la societat civil a la nació cívica.

S'ha dit sovint que la fortalesa de la societat civil catalana és allò que ha ajudat a compensar, en dictadura o en democràcia, la manca d'un estat propi. Durant el franquisme, la nació catalana va deixar oficialment d'existir. Avui, oficialment encara no existeix. No és reconeguda enlloc. Ni com a estat sobirà a la Unió Europea o a les Nacions Unides, ni com a estat federat en algun estat d'estructura federal o confederal.

Però en cada moment històric, la tradició catalana que ha sabut separar identitat cultural i poder de l'Estat (com observava Manuel Castells a The power of identity) ha fet possible mantenir vius, malgrat totes les pressions de l'imperi, el sentit i el sentiment de la nació. Ha estat el sentit de la nació cultural (manllevant el concepte de Joan F. Mira a Crítica de la nació pura) allò que fins ara ha fortificat la consciència prepolítica de la comunitat nacional. Consciència que, amb la recuperació de les llibertats primer, i després amb la vindicació de pilars crucials com ara el poder de decidir (consultes per la independència, manifestació del 10-J, etc.) i la centralitat de la llengua, avança cap a la consolidació d'un imaginari i d'un projecte comú de país. Amb contradiccions i amb tempteigs. Però avança.

Les enquestes van detectant el lent però constant increment de la consciència compartida de nació. Els resultats del 28-N han deixat clar que el dret a decidir és irrenunciable i que la independència no és l'afer d'un partit, sinó el gran tema del país. Si CiU ha obtingut majoria per primer cop a totes les comarques catalanes, incloent-hi les del cinturó abans “roig”, és que bona part de la societat catalana comparteix els valors i els ideals de la nació que defensa el catalanisme. Mas no ha dit mai per exemple que aspira a un millor “encaix” de Catalunya dins Espanya, ni ha parlat mai de “projecte espanyol”. El futur president de la Generalitat no ha dit que no a l'exercici del dret a decidir. El país podrà recollir a partir de 2011 una fruita, la de la nació cívica, a punt de madurar com a definitiva nació política.

La hipocresia mai no descansa

El 9 Esportiu - 17/12/2010 - Jordi Plà Comas

Estem assistint en els darrers dies a una manifestació en favor dels drets i les llibertats, el fet democràtic i els més alts valors després que la directiva que presideix Sandro Rosell hagi fet públic l'acord de patrocini amb una fundació de Qatar que significarà, entre altres coses, que la samarreta blaugrana porti el nom d'aquesta entitat arreu i, sembla que al pit i sobre fons blanc. El fenomen, a més, ens ha descobert a un munt d'entesos en sociopolítica de l'Orient Mitjà, coneixedors, saberuts i erudits que clamen al cel perquè una entitat amb els valors del Barça s'ha associat –s'ha venut, diuen– a la fundació d'un país com ara Qatar, que segons ens expliquen –hem de suposar perquè ho han viscut de primera mà– és un règim monàrquic que practica, per exemple, el maltractament a les dones i persegueix els homosexuals i les lesbianes, sempre camuflat sota la cel·lofana dels milions que disposa i genera.

És curiós el fenomen, certament. Hi ha hagut queixes per la manera com s'ha fet públic l'acord, amb filtracions, queixes per la justificació econòmica del patrocini –quina hauria de ser, si no, la principal raó d'un patrocini que la necessitat d'ingressar quartos?– a més d'altres nombroses objeccions, més o menys banals, més o menys transcendentals. Acceptada la indefectible realitat, però, la qüestió dels valors morals que professa el Barça es presenta, per a molts, insalvable. Si bé tothom acaba per reconèixer que econòmicament parlant l'operació no té rival, que és sensacional perquè pot reportar al club uns 170 milions en cinc anys, moralment, sentimentalment fins i tot, és, ens asseguren els virtuosos, una operació repulsiva, de baixos instints i contrària al Més que un club que defineix el Barça.

Tots els que ens informen d'aquestes incompatibilitats essencials entre la sensibilitat blaugrana i la Qatar Foundation hem de suposar que deuen ser els mateixos que fa anys que denuncien Nike per l'explotació infantil indirecta que practica quan fabrica els seus productes, majoritàriament a la Xina, Tailàndia i Indonèsia. Parlem d'indirecta perquè, després d'haver pagat més d'alguna sanció per aquest fet, tant Nike com moltes altres empreses que tenen el mateix modus operandi s'emparen legalment en el fet que subcontracten empreses i que són aquestes, i no elles, les que exploten en condicions infraanimals mainada de deu o onze anys per fer els seus productes, també els que calcen i vesteixen el Barça i els seus aficionats. Hem de suposar, dèiem, que els que critiquen moralment el Barça per l'acord signat deuen ser els que fiscalitzen també el tarannà de Nike i que, alhora i seguint la seva recta moral, lloen que el Barça llueixi Unicef per la defensa dels drets dels menors i la realització dels programes de desenvolupament per a infants que fa arreu del món.

Una teoria de la desafecció

Diari Ara - 05/12/2010 - Toni Soler

SÀTRAPES.

Des del vuelva usted mañana d'en Larra, al piove, porco governo dels italians, passant per la destralera denominació peus de ministre per designar una de les especialitats porcines més celebrades de la nostra cuina, les mostres populars de rebuig a la política són un fenomen transversal i crònic. No podria ser d'una altra manera, perquè la història de la política ha transcorregut pel pedregar de la tirania o pel sender de la corrupció. No hi ha corrandes, ni auques, ni cançons, ni acudits sobre polítics bons, honestos i servicials. Només n'hi ha sobre reietons capriciosos, emperadors sense vestit, governadors amb les butxaques plenes o sàtrapes cruels. Ens queda el savi Salomó, que no va voler tallar una criatura en dues parts; el patrici Cincinat, que va renunciar a la dictadura per tornar a casa a llaurar el seu tros; i el nostre Jaume I, que no va voler desmuntar la tenda per no desallotjar unes orenetes. Però més enllà d'aquestes historietes ordides pels gabinets de premsa respectius, la realitat ens diu que els polítics són l'esca de tots els mals, els receptors de tots els improperis i els causants de totes les malures. No hi ha res de nou.

APOLÍTICS.

En el cas català, la desconfiança envers la cosa pública és reconsagrada i ancestral. Els catalans, de política, en sabem ben poc. Vam tenir rei mentre el rei manava poc, i quan els monarques van començar a tenir autoritat de la bona el nostre se'n va anar a Madrid, i l'esquelet institucional que va restar aquí era tan nyicris i tan mesell que quan ens van fotre el Rosselló amb prou feines va piular. I a partir del 1714, ni això no vam tenir, i l'Estat il·lustrat se'ns va aparèixer com un invent foraster i hostil. Catalunya va acostumar-se a anar fent sense la política, i dos segles de negligència borbònica la van acabar de convèncer que tot allò que era públic era també car.

Al segle XX, el catalanisme va proclamar que calia política catalana per contrarestar els desastres de la política espanyola, i va voler revifar -potser seria millor dir engendrar - l'esperit polític català. Ho va intentar dos cops, amb la Mancomunitat i amb la Generalitat republicana, i tots dos cops va venir un militar semianalfabet i es va carregar l'invent. Vet aquí, doncs, que els dos experiments van tenir morts tràgiques i prematures, van ser el James Dean dels règims polítics, i això va fer que els catalans mitifiquessin aquells episodis i en guardessin una memòria esbiaixada, com ho fan els pobles més sentimentals.

RUTINA.

Després del franquisme, una classe política jove i despentinada va agafar el relleu. Eren herois que havien fet lluita clandestina, i comparats amb aquelles mòmies d'en Samaranch, en López Rodó i companyia, eren com els Beatles: els estimàvem. Van portar la democràcia i l'autonomia, van treure'ns de la crisi del 73, i ens van portar a l'orgasme olímpic. ¿I ara què?, vam dir tots, després del 1992. Ara, res. Ara, la rutina. Com els països normals. Un govern rere l'altre, cada any un cas de corrupció, cada dècada una crisi econòmica, i anar fent. La classe política catalana ja no té una èpica al darrere, ni orenetes per salvar. Són tan corruptes, tan ineptes, tan previsibles, tan porucs, tan entabanadors -o tan poc- com ho són els polítics a la resta del món. I l'afecte que els vam tenir durant la Transició ha donat pas al desafecte propi de l'ensopiment democràtic. Però ni ells són pitjors, ni nosaltres més severs. Simplement, encara no estàvem curats d'espants.

Wikileaks o benvinguts al món del segle XXI

Diari Ara - 05/12/2010 - Antoni Bassas

El professor de Yale John L. Gaddis, en el seu magistral llibre The Cold War ( La Guerra fría , RBA), conclou que una de les raons per les quals el nombre de democràcies al món es va multiplicar per cinc a la segona meitat del segle XX va ser la revolució de la informació: "Va enfortir la difusió de la democràcia en produir una societat més ben informada i capaç de reaccionar a l'aprenentatge amb més rapidesa que en el passat. Per tant, va ser més difícil ocultar informació sobre el que passava tant a la resta del món com al propi país. Aquest tipus de transparència va proporcionar nous instruments de pressió contra règims totalitaris".

Wikileaks representa una nova forma de transparència, i els 251.287 cables diplomàtics nord-americans enviats al departament d'Estat des de 201 ciutats dels cinc continents, que s'han començat a revelar aquesta setmana enmig de l'estupefacció mundial, faran que les persones tinguem un coneixement més gran i millor del món que ens rodeja.

Així ho han entès els diaris The New York Times , The Guardian , Le Monde , El País i el setmanari Der Spiegel . El que Wikileaks ha posat a les seves mans és notícia i, en contra dels que fingeixen menyspreu titllant els cables de tafaneries previsibles, el que estem llegint aquests dies és la informació que més tem el poder: aquella que el retrata dansant despullat, entrant i sortint dels límits de la llei.

N´hi ha que s'escandalitzen farisaicament perquè, segons els primers indicis que la justícia haurà de convertir en proves, Julian Assange va obtenir els cables gràcies a la còpia que en va fer Bradley Manning, l'analista d'informació que treballava per a l'exèrcit dels Estats Units, ara empresonat preventivament.

La primera esmena
Doncs bé, encara que l'origen de la filtració podria ser un material obtingut il·legalment, els mateixos tribunals dels Estats Units que podrien processar Assange per divulgació de secret oficial no tocaran ni un pèl de la roba del New York Times . I això és així perquè el diari està sota la protecció de la primera esmena, que no permet perseguir judicialment un periodista per difondre una informació. El New York Times publica, no roba. Igual que Assange. Per això l'advocat especialista Mark Said deia a TV3 dijous passat que encara que és millor que Assange "no vingui a Disneyworld pròximament", els Estats Units no tenen jurisdicció sobre el fundador de Wikileaks i el que ha fet no comporta extradició.

Per contra, dimecres passat, el portaveu del departament d'Estat PJ Crowley va comparèixer al Foreign Press Center de Washington i corresponsals de tot el món el vam poder veure posant tota la seva capacitat de comunicador creïble al servei d'una consigna: "Res del que ha passat aquí afecta la nostra convicció que un periodisme vibrant és vital per a l'enfortiment de la democràcia al món. Però Assange no és un periodista. És un anarquista. És en una altra categoria. No ha mostrat interès a protegir les fonts com fan els diaris". Feia temps que no sentia algú espantant l'opinió pública amb el qualificatiu "d'a narquista".

Privacitat com a dret
Pels que no ens prenem la vida com una enquesta digital on cal estar a favor o en contra de tot en el temps d'un clic, Wikileaks ens ha portat fins al límit de les nostres conviccions. La discreció, quan no el secret mateix, són fonamentals per a l'èxit d'unes converses de pau, l´alliberament d'uns hostatges o la detenció d'uns criminals. Pel mateix exercici del periodisme. La privacitat és un dret. La transparència cent per cent només seria possible en un món sense mal que mai no existirà.

Però les noves tecnologies han fet possible un coneixement massiu, instantani i indiscriminat de qualsevol mena d'informació, inclosos els secrets oficials quan el guardià es despista. I aquest nou accés alimenta també el dret de saber què fan en el nostre nom aquells que hem escollit perquè ens governin.

On són els independentistes?

Diari Ara - 05/12/2010 - Salvador Cardús

Una de les preguntes més repetides després de les eleccions ha estat on eren tots els independentistes que s'havien mobilitzat per les consultes o que s'havien manifestat el 10 de juliol. La pregunta, que no neix de la simple voluntat de saber-ne la resposta, sovint ha tingut un to insidiós, com volent dir que potser tot plegat era un bluf i que no n'hi havia per tant. I s'ha tornat a suggerir que això de l'independentisme no havia estat més que una resposta lligada a l'emprenyament per les provocacions habituals: ja se sap com som els catalans, sempre proclius als focs d'encenalls, però després abocats a les reaccions porugues i, per tant, al vot assenyat.

La pregunta, no cal dir-ho, és legítima i fins i tot sembla lògica, vistes les expectatives creades. Però abans de respondre-hi, hi faré dues consideracions. En primer lloc, les altes expectatives sobre la possible incidència de l'independentisme en les eleccions va ser més conseqüència de les moltes advertències en contra d'aquest "perill" que no pas de la mateixa capacitat dels partits independentistes per crear-les. Probablement, l'independentisme va acabar convençut de tenir una força exagerada a la vista de les moltes prevencions que provocava, començant per l'eslògan d'un PSC presentat com a dic de contenció sobiranista, passant per l'espantall que agitava el PP o les crides al vot útil de CiU. En segon lloc, hi ha el fariseisme inacceptable de tots aquells que es van passar setmanes recordant que aquestes eleccions no anaven d'independència sí o no, i que la menystenien assenyalant-ne la dimensió frívola, les divisions internes o els defectes dels candidats. Que ara facin l'orni i preguntin on són els independentistes, com si no hi haguessin tingut cap paper, és una gran impostura.

Ara bé, crec que des de l'independentisme cal ser capaços de respondre la pregunta sense cap mena d'acomplexament. I per fer-ho començaré per una confidència per demostrar que la meva reflexió d'ara no és acomodatícia en funció dels "mals" resultats. El desembre de 2008 vaig tenir una conversa amb uns amics dels que promovien Reagrupament, llavors en una fase molt primerenca. Es parlava d'un moviment més que no pas d'un partit, però en saber que comptaven presentar-se a les eleccions de 2010, els vaig respondre que em semblava precipitat perquè una oferta política seriosa necessitava un grau de maduració en els continguts i en la tria de candidats que difícilment es podia completar en aquest període de temps. Això és el que he seguit pensant des de llavors: he dit a tothom qui m'ha volgut escoltar que l'independentisme no s'havia de presentar a aquestes eleccions. El risc de populisme, d'enfilar líders amb perfils "salvapàtries" o, en cas d'èxit, d'acabar sucumbint a les tensions de la vida parlamentària, em semblaven massa grans. No sé si els fets em donen la raó, però segueixo pensant que hi ha hagut precipitació. Entenc que es pensés que ara era un moment oportú i que, com s'ha dit, o ara o mai. Però aquest dilema que no fa altra cosa que convidar a la frivolitat i crear frustració. Objectivament parlant, la precipitació ha sigut la mare de l'oportunisme, de la divisió inútil i de l'ambició de curta volada. Tot molt humà, però d'un cost elevat quan no es disposa de recursos abundants.

Així doncs, ¿s'han evaporat tots aquells independentistes que havíem vist a cada cantonada? De cap manera. Quan hom s'allibera de la dependència colonial mental, quan arribes al convenciment que no tan sols t'agradaria la independència del teu país sinó que convé amb urgència i la veus possible, ja no hi ha marxa enrere i l'assumeixes com un deure. Hi ha catalanistes emprenyats, sí. Però els independentistes solen ser catalanistes alliberats de tot emprenyament, o en vies de desprendre-se'n. Per tant, les eleccions no han cremat als qui aspiren a la independència: hi som tots, sense baixes. I arreu. D'ERC a Solidaritat, d'ICV a CiU i, no en tinc cap mena de dubte, al PSC. A part, és clar, dels que es van abstenir i dels que no han obtingut representació. De manera que, lamentant-ho pels qui voldrien utilitzar els resultats per volatilitzar l'independentisme, en el recompte hi som tots, si no algun més.

I què ha de fer l'independentisme ara? En primer lloc, en una societat complexa com la catalana, seria absurd esperar que només tingués una veu pública. ERC ha de recuperar el seu espai, Solidaritat l'ha de buscar, i hi ha lloc per a les CUP i per moviments cívicopolítics com Reagrupament i altres. I fins i tot CiU acabarà havent de trobar la seva via. La somniada unitat no tan sols és impossible, sinó que seria perniciosa per a la pluralitat democràtica. En segon lloc, cal que el projecte independentista maduri, que s'ompli de contingut i que tingui un o diversos fulls de ruta plausibles. I, finalment, cal fer una intensa tasca tant de difusió dins del país com internacionalment, i de pressió sobre les decisions polítiques a tots els nivells de l'Administració. Que on són els independentistes? Per tot arreu.

ADN Barça

El 9 Esportiu - 09/12/10 - Jaume Peral

Mai el mèrit de rebre una Pilota d'Or ha de ser tan compartit. La pot guanyar Messi, Iniesta o Xavi, però si es vol fer justícia, aquesta pilota s'hauria de partir en molts petits bocins per tots els professionals que han fet possible que el planter del Barça, allò que se'n diu la Masia, hagi arribat on ha arribat i estigui donant els fruits que està donant.

Aquest és el model a seguir, el model d'excel·lència envejat a tot el món.

És el model en què s'anteposa l'amor a un club i a uns colors, a l'esforç, al sacrifici, al compromís, a la solidaritat, ser fidels a una filosofia que està per damunt de les persones... a allò que els catalans anomenem la feina ben feta.

Aquesta Pilota d'Or és per als presidents que l'han fet possible, per als directius que hi han apostat, per als tècnics de totes les categories que hi han confiat, per a tots els jugadors que han sortit de la Masia hagin o no triomfat amb el primer equip i per a tots els socis, aficionats i seguidors del Barça que amb el seu suport incondicional al planter ho han fet realitat.

Ara hi ha la gran sort que tenim un entrenador, Pep Guardiola, i un president, Sandro Rosell, que no només creuen i aposten pel planter, sinó que ho porten incorporat en el seu ADN.

Tenim un trio d'asos nominat, i quin trio. Messi-Xavi-Iniesta. Tres exemples i tres models a seguir. Tots tres són tan generosos que tots han dit que és un premi col·lectiu i que els altres nominats se'l mereixen tant com ells.

Messi? El millor jugador del món. Iniesta? La humilitat i la generositat personificades. Xavi? Un geni català i l'autèntic líder. Tots tres s'ho mereixen, però jo l'hi donaria a Xavi.

Algú s'imagina el portuguès Cristiano Ronaldo mig renunciant a la Pilota d'Or en benefici d'un company seu? Impossible i impensable.

Algú s'imagina el Madrid renunciant a fitxar a cop de talonari per incentivar una política en favor dels jugadors de la casa? Impossible i impensable.

Algú s'imagina els jugadors del Madrid sent solidaris i sacrificant-se pels seus companys? Impossible i impensable.

Les comparacions no s'aguanten i totes, absolutament totes, juguen a favor del Barça.

A tots els aficionats del bon futbol de tot el món se'ls cau la bava veient jugar el FC Barcelona. Ja no hi ha ningú que discuteixi el lideratge del futbol mundial que ostenta el Barça.

I és que hem de sentir-nos tan orgullosos d'aquest club i de la filosofia que l'inspira...!

Més que mai. Visca el Barça!

Cadira buida per al Nobel de la Pau

Diari Avui - 11/12/2010 - Editorial

L'any 2009 el comitè Nobel de Noruega va lliurar el premi Nobel de la Pau a l'acabat d'escollir president dels EUA, Barack Obama. Amb dues guerres obertes, a l'Iraq i a l'Afganistan, va semblar molt agosarat premiar Obama simplement perquè havia “captat l'atenció del món i donat al seu poble l'esperança d'un futur millor”. Si bé era cert que l'Obamamania estava en el seu punt àlgid en aquell moment, el Nobel de la Pau de l'any passat va semblar més un premi a les relacions públiques que al que és estrictament de lluita per la pau. Aquest any, el comitè noruec ha fet una altra aposta arriscada premiant el dissident xinès Liu Xiaobo, i sabent que el premi disgustaria enormement la Xina. I la Xina s'ha disgustat i ha decidit boicotejar l'entrega dels premis, juntament amb vint estats més que hi tenen forts lligams comercials o simplement que són hostils a Occident.

L'actitud de la Xina no ha fet res més que engrandir la figura de Liu Xiaobo i evidenciar que els xinesos han d'aprendre encara que boicotejant el premi el que han aconseguit és donar-li més rellevància. I en això sí que s'ha de reconèixer que almenys el desprestigiat guardó de la Pau ha servit per a alguna cosa. Ara el món coneix Liu Xiaobo i la seva lluita, com el 1991 va descobrir Aung San Suu Kyi, com a líder de l'oposició pacífica als excessos de la junta militar de Myanmar. La diferència rau, però, en el fet que mentre els militars birmans pràcticament estaven aïllats del món, la Xina és el país més poblat del planeta –1.333 milions d'habitants–, té una economia emergent com cap, i tant el mercat de consumidors potencials que suposa com els interessos econòmics que genera passen davant de les consideracions polítiques. La cadira de Liu Xiaobo estava buida ahir a Oslo, però això no farà que la Xina canviï d'actitud. Els europeus oficialment s'hauran netejat la consciència democràtica, però continuaran negociant amb la Xina, violi o no els drets humans.

Les altres revelacions de Wikileaks

Diari Ara - 2/12/2010 - Pere Franch

El pròxim dia 10 farà un any que el president Barack Obama va recollir a Oslo el premi Nobel de la Pau. Ja llavors es va dir que era una decisió precipitada, i que se li donava de manera preventiva; més per les seves intencions que no pas pels seus èxits. Efectivament, un any després el balanç és força decebedor. La retirada de l’Iraq és una retirada en fals (hi ha encara 50.000 soldats que, és cert, no hi són en “missió de combat” sinó només per assessorar l’exèrcit iraquià, però això és només una figura retòrica: res ni ningú els priva d’usar les armes si tenen la subjectiva percepció que estan amenaçats); a la “guerra justa” d’Afganistan no se li veu cap sortida pròxima i Guantánamo continua oberta.

La filtració de documents del departament d’Estat ha deixat en evidència, posant negre sobre blanc –però sense excessiva sorpresa–, els interessos reals de la política exterior nord-americana; i està causant força rebombori, més mediàtic que polític.

Ara bé, el que és veritablement escandalós –i que es mereixeria tenir majors conseqüències– és el contingut dels documents filtrats per Wikileaks el 23 d’octubre sobre la guera d’Iraq. En aquell cas, la filtració revelava que les tropes nord-americanes havien comès assassinats de civils de manera indiscriminada i que havien practicat i consentit tortures; una realitat també coneguda però que aquells documents van fer evident, i que entra en flagrant contradicció amb la retòrica presidencial. Ara fa un any, a Oslo, en el seu discurs, Obama va dir que a vegades les guerres eren inevitables i eren l’únic recurs per aconseguir la pau, i va afegir solemnement: “Els Estats Units han de continuar sent un referent en la conducta en la guerra. Això és el que ens fa diferents d’aquells contra qui lluitem. Aquest és l’origen de la nostra força. És per això que he prohibit la tortura. Per això vaig ordenar el tancament de Guantánamo. I és per això que he reafirmat el compromís dels Estats Units a respectar les Convencions de Ginebra. Ens perdem quan nosaltres mateixos no complim aquells ideals que defensem amb la nostra lluita”.

Després de conèixer aquelles filtracions sobre l’Iraq, des de l’ONU es va demanar a Obama que com a mínim ordenés una investigació i, si s’esqueia, processés els culpables de les atrocitats comeses a l’Iraq. De moment, però, aquest gest no ha arribat; un silenci que desacredita una mica més el Nobel de la Pau i dóna arguments als qui sospiten que Obama no ordena una investigació perquè potser no quedaria només circumscrita als escalafons més baixos de l’Exèrcit i l’Administració.

Barça 5 - Madrid 0, més que una victòria

E-notícies - 1/12/2010 - Victor Alexandre

La victòria per 5-0 del Barça sobre el Madrid, el passat 29 de novembre -amb un escandalós 75% de possessió de pilota-, té una càrrega simbòlica que la fa encara més dolorosa per a l'adversari. Una cosa és perdre un partit i una altra és negar-se a admetre l'evidència que el Barça és el millor equip del món i que el seu futbol, a banda de meravellar per la seva bellesa, elegància i qualitat, està molt per damunt del joc de contraatac i d'individualitats del Madrid. Per dir-ho ras i curt, el Madrid és un equip com n'hi ha molts arreu del món. El Barça, en canvi, és únic i el millor de tots. I això, per a un club pinxo i arrogant com el Madrid, conservador de les essències espanyoles més reaccionàries i conscient de la representativitat catalana del Barça, és un os massa dur de rosegar.

Incapaços d'assumir aquesta realitat la temporada passada, l'entorn del club blanc i la premsa esportiva espanyola van fer mans i mànigues per intentar desqualificar el joc brillant i enlluernador del Barça. Es tractava de desacreditar l'equip català per tal que els seus èxits -els mateixos que el Madrid perseguia endebades- fossin trivialitzats per l'opinió pública. Cosa que ens porta al vell discurs de la impotència. La més alta manifestació d'impotència intel·lectual no es manifesta pas en un terreny de joc o en certs àmbits de la vida, com ara el joc polític, sinó en la noblesa amb què s'admet, s'examina i es gestiona la derrota. Hi ha individus, col·lectius o partits polítics que quan es veuen vençuts o se senten incapaços de rebatre les evidències que els retraten no saben fer res més que recórrer a la desqualificació del missatger. En la seva matussera, i alhora ingènua, malignitat, creuen que intentant desacreditar-lo s'acrediten ells mateixos. Per això la derrota del Madrid, del 29 de novembre, és més dolorosa per a l'entorn del Madrid, en general, que per al club, en si mateix. Perquè l'entorn de la casa blanca odia els valors que el Barça representa i una victòria com la de l'altre dia -el del 111 aniversari del club-, vista per quatre-cents milions de persones i qualificada per la premsa internacional com una "humiliació" al Madrid, és un torpede en la línia de flotació anímica de l'espanyolisme.

Les agressions de Cristiano Ronaldo a Guardiola i del catalanofòbic Sergio Ramos a Messi, Puyol i Xavi, són filles d'aquesta impotència. Tanmateix, en un joc físic com el futbol, hi ha comportaments que, tot i ser punibles, s'entenen pel fet de ser reaccions en calent. Una altra cosa és la desqualificació sistemàtica del Barça, setmana rere setmana, per part de José Mourinho. Els seus comentaris en fredes i tranquil·les rodes de premsa no tenen cap justificació i diuen molt poc de l'ètica del personatge. Mourinho, com a persona acomplexada que és, enveja inconfessadament Guardiola, perquè ocupa el lloc que ell voldria ocupar en el món esportiu i això el treu de polleguera. No és estrany, per tant, que la gran majoria de catalans se sentin immensament feliços amb aquesta victòria: tothom ha pogut veure l'exquisida qualitat del Barça, el talent indiscutible de Pep Guardiola i l'amor propi ferit de Mourinho. Això últim es va fer ben palès no sols amb la seva covardia, quan la vergonya el va paralitzar a la banqueta deixant sols els seus jugadors, sinó també amb la seva galdosa contradicció durant la roda de premsa al final del partit. Va començar reconeixent que era la derrota més gran de la seva carrera i va acabar mentint quan, menyspreant de nou el Barça, va dir que seria "molt fàcil de pair". Tot un oximoron. I per al Barça, molt més que una victòria.