Una teoria de la desafecció

Diari Ara - 05/12/2010 - Toni Soler

SÀTRAPES.

Des del vuelva usted mañana d'en Larra, al piove, porco governo dels italians, passant per la destralera denominació peus de ministre per designar una de les especialitats porcines més celebrades de la nostra cuina, les mostres populars de rebuig a la política són un fenomen transversal i crònic. No podria ser d'una altra manera, perquè la història de la política ha transcorregut pel pedregar de la tirania o pel sender de la corrupció. No hi ha corrandes, ni auques, ni cançons, ni acudits sobre polítics bons, honestos i servicials. Només n'hi ha sobre reietons capriciosos, emperadors sense vestit, governadors amb les butxaques plenes o sàtrapes cruels. Ens queda el savi Salomó, que no va voler tallar una criatura en dues parts; el patrici Cincinat, que va renunciar a la dictadura per tornar a casa a llaurar el seu tros; i el nostre Jaume I, que no va voler desmuntar la tenda per no desallotjar unes orenetes. Però més enllà d'aquestes historietes ordides pels gabinets de premsa respectius, la realitat ens diu que els polítics són l'esca de tots els mals, els receptors de tots els improperis i els causants de totes les malures. No hi ha res de nou.

APOLÍTICS.

En el cas català, la desconfiança envers la cosa pública és reconsagrada i ancestral. Els catalans, de política, en sabem ben poc. Vam tenir rei mentre el rei manava poc, i quan els monarques van començar a tenir autoritat de la bona el nostre se'n va anar a Madrid, i l'esquelet institucional que va restar aquí era tan nyicris i tan mesell que quan ens van fotre el Rosselló amb prou feines va piular. I a partir del 1714, ni això no vam tenir, i l'Estat il·lustrat se'ns va aparèixer com un invent foraster i hostil. Catalunya va acostumar-se a anar fent sense la política, i dos segles de negligència borbònica la van acabar de convèncer que tot allò que era públic era també car.

Al segle XX, el catalanisme va proclamar que calia política catalana per contrarestar els desastres de la política espanyola, i va voler revifar -potser seria millor dir engendrar - l'esperit polític català. Ho va intentar dos cops, amb la Mancomunitat i amb la Generalitat republicana, i tots dos cops va venir un militar semianalfabet i es va carregar l'invent. Vet aquí, doncs, que els dos experiments van tenir morts tràgiques i prematures, van ser el James Dean dels règims polítics, i això va fer que els catalans mitifiquessin aquells episodis i en guardessin una memòria esbiaixada, com ho fan els pobles més sentimentals.

RUTINA.

Després del franquisme, una classe política jove i despentinada va agafar el relleu. Eren herois que havien fet lluita clandestina, i comparats amb aquelles mòmies d'en Samaranch, en López Rodó i companyia, eren com els Beatles: els estimàvem. Van portar la democràcia i l'autonomia, van treure'ns de la crisi del 73, i ens van portar a l'orgasme olímpic. ¿I ara què?, vam dir tots, després del 1992. Ara, res. Ara, la rutina. Com els països normals. Un govern rere l'altre, cada any un cas de corrupció, cada dècada una crisi econòmica, i anar fent. La classe política catalana ja no té una èpica al darrere, ni orenetes per salvar. Són tan corruptes, tan ineptes, tan previsibles, tan porucs, tan entabanadors -o tan poc- com ho són els polítics a la resta del món. I l'afecte que els vam tenir durant la Transició ha donat pas al desafecte propi de l'ensopiment democràtic. Però ni ells són pitjors, ni nosaltres més severs. Simplement, encara no estàvem curats d'espants.

Wikileaks o benvinguts al món del segle XXI

Diari Ara - 05/12/2010 - Antoni Bassas

El professor de Yale John L. Gaddis, en el seu magistral llibre The Cold War ( La Guerra fría , RBA), conclou que una de les raons per les quals el nombre de democràcies al món es va multiplicar per cinc a la segona meitat del segle XX va ser la revolució de la informació: "Va enfortir la difusió de la democràcia en produir una societat més ben informada i capaç de reaccionar a l'aprenentatge amb més rapidesa que en el passat. Per tant, va ser més difícil ocultar informació sobre el que passava tant a la resta del món com al propi país. Aquest tipus de transparència va proporcionar nous instruments de pressió contra règims totalitaris".

Wikileaks representa una nova forma de transparència, i els 251.287 cables diplomàtics nord-americans enviats al departament d'Estat des de 201 ciutats dels cinc continents, que s'han començat a revelar aquesta setmana enmig de l'estupefacció mundial, faran que les persones tinguem un coneixement més gran i millor del món que ens rodeja.

Així ho han entès els diaris The New York Times , The Guardian , Le Monde , El País i el setmanari Der Spiegel . El que Wikileaks ha posat a les seves mans és notícia i, en contra dels que fingeixen menyspreu titllant els cables de tafaneries previsibles, el que estem llegint aquests dies és la informació que més tem el poder: aquella que el retrata dansant despullat, entrant i sortint dels límits de la llei.

N´hi ha que s'escandalitzen farisaicament perquè, segons els primers indicis que la justícia haurà de convertir en proves, Julian Assange va obtenir els cables gràcies a la còpia que en va fer Bradley Manning, l'analista d'informació que treballava per a l'exèrcit dels Estats Units, ara empresonat preventivament.

La primera esmena
Doncs bé, encara que l'origen de la filtració podria ser un material obtingut il·legalment, els mateixos tribunals dels Estats Units que podrien processar Assange per divulgació de secret oficial no tocaran ni un pèl de la roba del New York Times . I això és així perquè el diari està sota la protecció de la primera esmena, que no permet perseguir judicialment un periodista per difondre una informació. El New York Times publica, no roba. Igual que Assange. Per això l'advocat especialista Mark Said deia a TV3 dijous passat que encara que és millor que Assange "no vingui a Disneyworld pròximament", els Estats Units no tenen jurisdicció sobre el fundador de Wikileaks i el que ha fet no comporta extradició.

Per contra, dimecres passat, el portaveu del departament d'Estat PJ Crowley va comparèixer al Foreign Press Center de Washington i corresponsals de tot el món el vam poder veure posant tota la seva capacitat de comunicador creïble al servei d'una consigna: "Res del que ha passat aquí afecta la nostra convicció que un periodisme vibrant és vital per a l'enfortiment de la democràcia al món. Però Assange no és un periodista. És un anarquista. És en una altra categoria. No ha mostrat interès a protegir les fonts com fan els diaris". Feia temps que no sentia algú espantant l'opinió pública amb el qualificatiu "d'a narquista".

Privacitat com a dret
Pels que no ens prenem la vida com una enquesta digital on cal estar a favor o en contra de tot en el temps d'un clic, Wikileaks ens ha portat fins al límit de les nostres conviccions. La discreció, quan no el secret mateix, són fonamentals per a l'èxit d'unes converses de pau, l´alliberament d'uns hostatges o la detenció d'uns criminals. Pel mateix exercici del periodisme. La privacitat és un dret. La transparència cent per cent només seria possible en un món sense mal que mai no existirà.

Però les noves tecnologies han fet possible un coneixement massiu, instantani i indiscriminat de qualsevol mena d'informació, inclosos els secrets oficials quan el guardià es despista. I aquest nou accés alimenta també el dret de saber què fan en el nostre nom aquells que hem escollit perquè ens governin.

On són els independentistes?

Diari Ara - 05/12/2010 - Salvador Cardús

Una de les preguntes més repetides després de les eleccions ha estat on eren tots els independentistes que s'havien mobilitzat per les consultes o que s'havien manifestat el 10 de juliol. La pregunta, que no neix de la simple voluntat de saber-ne la resposta, sovint ha tingut un to insidiós, com volent dir que potser tot plegat era un bluf i que no n'hi havia per tant. I s'ha tornat a suggerir que això de l'independentisme no havia estat més que una resposta lligada a l'emprenyament per les provocacions habituals: ja se sap com som els catalans, sempre proclius als focs d'encenalls, però després abocats a les reaccions porugues i, per tant, al vot assenyat.

La pregunta, no cal dir-ho, és legítima i fins i tot sembla lògica, vistes les expectatives creades. Però abans de respondre-hi, hi faré dues consideracions. En primer lloc, les altes expectatives sobre la possible incidència de l'independentisme en les eleccions va ser més conseqüència de les moltes advertències en contra d'aquest "perill" que no pas de la mateixa capacitat dels partits independentistes per crear-les. Probablement, l'independentisme va acabar convençut de tenir una força exagerada a la vista de les moltes prevencions que provocava, començant per l'eslògan d'un PSC presentat com a dic de contenció sobiranista, passant per l'espantall que agitava el PP o les crides al vot útil de CiU. En segon lloc, hi ha el fariseisme inacceptable de tots aquells que es van passar setmanes recordant que aquestes eleccions no anaven d'independència sí o no, i que la menystenien assenyalant-ne la dimensió frívola, les divisions internes o els defectes dels candidats. Que ara facin l'orni i preguntin on són els independentistes, com si no hi haguessin tingut cap paper, és una gran impostura.

Ara bé, crec que des de l'independentisme cal ser capaços de respondre la pregunta sense cap mena d'acomplexament. I per fer-ho començaré per una confidència per demostrar que la meva reflexió d'ara no és acomodatícia en funció dels "mals" resultats. El desembre de 2008 vaig tenir una conversa amb uns amics dels que promovien Reagrupament, llavors en una fase molt primerenca. Es parlava d'un moviment més que no pas d'un partit, però en saber que comptaven presentar-se a les eleccions de 2010, els vaig respondre que em semblava precipitat perquè una oferta política seriosa necessitava un grau de maduració en els continguts i en la tria de candidats que difícilment es podia completar en aquest període de temps. Això és el que he seguit pensant des de llavors: he dit a tothom qui m'ha volgut escoltar que l'independentisme no s'havia de presentar a aquestes eleccions. El risc de populisme, d'enfilar líders amb perfils "salvapàtries" o, en cas d'èxit, d'acabar sucumbint a les tensions de la vida parlamentària, em semblaven massa grans. No sé si els fets em donen la raó, però segueixo pensant que hi ha hagut precipitació. Entenc que es pensés que ara era un moment oportú i que, com s'ha dit, o ara o mai. Però aquest dilema que no fa altra cosa que convidar a la frivolitat i crear frustració. Objectivament parlant, la precipitació ha sigut la mare de l'oportunisme, de la divisió inútil i de l'ambició de curta volada. Tot molt humà, però d'un cost elevat quan no es disposa de recursos abundants.

Així doncs, ¿s'han evaporat tots aquells independentistes que havíem vist a cada cantonada? De cap manera. Quan hom s'allibera de la dependència colonial mental, quan arribes al convenciment que no tan sols t'agradaria la independència del teu país sinó que convé amb urgència i la veus possible, ja no hi ha marxa enrere i l'assumeixes com un deure. Hi ha catalanistes emprenyats, sí. Però els independentistes solen ser catalanistes alliberats de tot emprenyament, o en vies de desprendre-se'n. Per tant, les eleccions no han cremat als qui aspiren a la independència: hi som tots, sense baixes. I arreu. D'ERC a Solidaritat, d'ICV a CiU i, no en tinc cap mena de dubte, al PSC. A part, és clar, dels que es van abstenir i dels que no han obtingut representació. De manera que, lamentant-ho pels qui voldrien utilitzar els resultats per volatilitzar l'independentisme, en el recompte hi som tots, si no algun més.

I què ha de fer l'independentisme ara? En primer lloc, en una societat complexa com la catalana, seria absurd esperar que només tingués una veu pública. ERC ha de recuperar el seu espai, Solidaritat l'ha de buscar, i hi ha lloc per a les CUP i per moviments cívicopolítics com Reagrupament i altres. I fins i tot CiU acabarà havent de trobar la seva via. La somniada unitat no tan sols és impossible, sinó que seria perniciosa per a la pluralitat democràtica. En segon lloc, cal que el projecte independentista maduri, que s'ompli de contingut i que tingui un o diversos fulls de ruta plausibles. I, finalment, cal fer una intensa tasca tant de difusió dins del país com internacionalment, i de pressió sobre les decisions polítiques a tots els nivells de l'Administració. Que on són els independentistes? Per tot arreu.

ADN Barça

El 9 Esportiu - 09/12/10 - Jaume Peral

Mai el mèrit de rebre una Pilota d'Or ha de ser tan compartit. La pot guanyar Messi, Iniesta o Xavi, però si es vol fer justícia, aquesta pilota s'hauria de partir en molts petits bocins per tots els professionals que han fet possible que el planter del Barça, allò que se'n diu la Masia, hagi arribat on ha arribat i estigui donant els fruits que està donant.

Aquest és el model a seguir, el model d'excel·lència envejat a tot el món.

És el model en què s'anteposa l'amor a un club i a uns colors, a l'esforç, al sacrifici, al compromís, a la solidaritat, ser fidels a una filosofia que està per damunt de les persones... a allò que els catalans anomenem la feina ben feta.

Aquesta Pilota d'Or és per als presidents que l'han fet possible, per als directius que hi han apostat, per als tècnics de totes les categories que hi han confiat, per a tots els jugadors que han sortit de la Masia hagin o no triomfat amb el primer equip i per a tots els socis, aficionats i seguidors del Barça que amb el seu suport incondicional al planter ho han fet realitat.

Ara hi ha la gran sort que tenim un entrenador, Pep Guardiola, i un president, Sandro Rosell, que no només creuen i aposten pel planter, sinó que ho porten incorporat en el seu ADN.

Tenim un trio d'asos nominat, i quin trio. Messi-Xavi-Iniesta. Tres exemples i tres models a seguir. Tots tres són tan generosos que tots han dit que és un premi col·lectiu i que els altres nominats se'l mereixen tant com ells.

Messi? El millor jugador del món. Iniesta? La humilitat i la generositat personificades. Xavi? Un geni català i l'autèntic líder. Tots tres s'ho mereixen, però jo l'hi donaria a Xavi.

Algú s'imagina el portuguès Cristiano Ronaldo mig renunciant a la Pilota d'Or en benefici d'un company seu? Impossible i impensable.

Algú s'imagina el Madrid renunciant a fitxar a cop de talonari per incentivar una política en favor dels jugadors de la casa? Impossible i impensable.

Algú s'imagina els jugadors del Madrid sent solidaris i sacrificant-se pels seus companys? Impossible i impensable.

Les comparacions no s'aguanten i totes, absolutament totes, juguen a favor del Barça.

A tots els aficionats del bon futbol de tot el món se'ls cau la bava veient jugar el FC Barcelona. Ja no hi ha ningú que discuteixi el lideratge del futbol mundial que ostenta el Barça.

I és que hem de sentir-nos tan orgullosos d'aquest club i de la filosofia que l'inspira...!

Més que mai. Visca el Barça!

Cadira buida per al Nobel de la Pau

Diari Avui - 11/12/2010 - Editorial

L'any 2009 el comitè Nobel de Noruega va lliurar el premi Nobel de la Pau a l'acabat d'escollir president dels EUA, Barack Obama. Amb dues guerres obertes, a l'Iraq i a l'Afganistan, va semblar molt agosarat premiar Obama simplement perquè havia “captat l'atenció del món i donat al seu poble l'esperança d'un futur millor”. Si bé era cert que l'Obamamania estava en el seu punt àlgid en aquell moment, el Nobel de la Pau de l'any passat va semblar més un premi a les relacions públiques que al que és estrictament de lluita per la pau. Aquest any, el comitè noruec ha fet una altra aposta arriscada premiant el dissident xinès Liu Xiaobo, i sabent que el premi disgustaria enormement la Xina. I la Xina s'ha disgustat i ha decidit boicotejar l'entrega dels premis, juntament amb vint estats més que hi tenen forts lligams comercials o simplement que són hostils a Occident.

L'actitud de la Xina no ha fet res més que engrandir la figura de Liu Xiaobo i evidenciar que els xinesos han d'aprendre encara que boicotejant el premi el que han aconseguit és donar-li més rellevància. I en això sí que s'ha de reconèixer que almenys el desprestigiat guardó de la Pau ha servit per a alguna cosa. Ara el món coneix Liu Xiaobo i la seva lluita, com el 1991 va descobrir Aung San Suu Kyi, com a líder de l'oposició pacífica als excessos de la junta militar de Myanmar. La diferència rau, però, en el fet que mentre els militars birmans pràcticament estaven aïllats del món, la Xina és el país més poblat del planeta –1.333 milions d'habitants–, té una economia emergent com cap, i tant el mercat de consumidors potencials que suposa com els interessos econòmics que genera passen davant de les consideracions polítiques. La cadira de Liu Xiaobo estava buida ahir a Oslo, però això no farà que la Xina canviï d'actitud. Els europeus oficialment s'hauran netejat la consciència democràtica, però continuaran negociant amb la Xina, violi o no els drets humans.

Les altres revelacions de Wikileaks

Diari Ara - 2/12/2010 - Pere Franch

El pròxim dia 10 farà un any que el president Barack Obama va recollir a Oslo el premi Nobel de la Pau. Ja llavors es va dir que era una decisió precipitada, i que se li donava de manera preventiva; més per les seves intencions que no pas pels seus èxits. Efectivament, un any després el balanç és força decebedor. La retirada de l’Iraq és una retirada en fals (hi ha encara 50.000 soldats que, és cert, no hi són en “missió de combat” sinó només per assessorar l’exèrcit iraquià, però això és només una figura retòrica: res ni ningú els priva d’usar les armes si tenen la subjectiva percepció que estan amenaçats); a la “guerra justa” d’Afganistan no se li veu cap sortida pròxima i Guantánamo continua oberta.

La filtració de documents del departament d’Estat ha deixat en evidència, posant negre sobre blanc –però sense excessiva sorpresa–, els interessos reals de la política exterior nord-americana; i està causant força rebombori, més mediàtic que polític.

Ara bé, el que és veritablement escandalós –i que es mereixeria tenir majors conseqüències– és el contingut dels documents filtrats per Wikileaks el 23 d’octubre sobre la guera d’Iraq. En aquell cas, la filtració revelava que les tropes nord-americanes havien comès assassinats de civils de manera indiscriminada i que havien practicat i consentit tortures; una realitat també coneguda però que aquells documents van fer evident, i que entra en flagrant contradicció amb la retòrica presidencial. Ara fa un any, a Oslo, en el seu discurs, Obama va dir que a vegades les guerres eren inevitables i eren l’únic recurs per aconseguir la pau, i va afegir solemnement: “Els Estats Units han de continuar sent un referent en la conducta en la guerra. Això és el que ens fa diferents d’aquells contra qui lluitem. Aquest és l’origen de la nostra força. És per això que he prohibit la tortura. Per això vaig ordenar el tancament de Guantánamo. I és per això que he reafirmat el compromís dels Estats Units a respectar les Convencions de Ginebra. Ens perdem quan nosaltres mateixos no complim aquells ideals que defensem amb la nostra lluita”.

Després de conèixer aquelles filtracions sobre l’Iraq, des de l’ONU es va demanar a Obama que com a mínim ordenés una investigació i, si s’esqueia, processés els culpables de les atrocitats comeses a l’Iraq. De moment, però, aquest gest no ha arribat; un silenci que desacredita una mica més el Nobel de la Pau i dóna arguments als qui sospiten que Obama no ordena una investigació perquè potser no quedaria només circumscrita als escalafons més baixos de l’Exèrcit i l’Administració.

Barça 5 - Madrid 0, més que una victòria

E-notícies - 1/12/2010 - Victor Alexandre

La victòria per 5-0 del Barça sobre el Madrid, el passat 29 de novembre -amb un escandalós 75% de possessió de pilota-, té una càrrega simbòlica que la fa encara més dolorosa per a l'adversari. Una cosa és perdre un partit i una altra és negar-se a admetre l'evidència que el Barça és el millor equip del món i que el seu futbol, a banda de meravellar per la seva bellesa, elegància i qualitat, està molt per damunt del joc de contraatac i d'individualitats del Madrid. Per dir-ho ras i curt, el Madrid és un equip com n'hi ha molts arreu del món. El Barça, en canvi, és únic i el millor de tots. I això, per a un club pinxo i arrogant com el Madrid, conservador de les essències espanyoles més reaccionàries i conscient de la representativitat catalana del Barça, és un os massa dur de rosegar.

Incapaços d'assumir aquesta realitat la temporada passada, l'entorn del club blanc i la premsa esportiva espanyola van fer mans i mànigues per intentar desqualificar el joc brillant i enlluernador del Barça. Es tractava de desacreditar l'equip català per tal que els seus èxits -els mateixos que el Madrid perseguia endebades- fossin trivialitzats per l'opinió pública. Cosa que ens porta al vell discurs de la impotència. La més alta manifestació d'impotència intel·lectual no es manifesta pas en un terreny de joc o en certs àmbits de la vida, com ara el joc polític, sinó en la noblesa amb què s'admet, s'examina i es gestiona la derrota. Hi ha individus, col·lectius o partits polítics que quan es veuen vençuts o se senten incapaços de rebatre les evidències que els retraten no saben fer res més que recórrer a la desqualificació del missatger. En la seva matussera, i alhora ingènua, malignitat, creuen que intentant desacreditar-lo s'acrediten ells mateixos. Per això la derrota del Madrid, del 29 de novembre, és més dolorosa per a l'entorn del Madrid, en general, que per al club, en si mateix. Perquè l'entorn de la casa blanca odia els valors que el Barça representa i una victòria com la de l'altre dia -el del 111 aniversari del club-, vista per quatre-cents milions de persones i qualificada per la premsa internacional com una "humiliació" al Madrid, és un torpede en la línia de flotació anímica de l'espanyolisme.

Les agressions de Cristiano Ronaldo a Guardiola i del catalanofòbic Sergio Ramos a Messi, Puyol i Xavi, són filles d'aquesta impotència. Tanmateix, en un joc físic com el futbol, hi ha comportaments que, tot i ser punibles, s'entenen pel fet de ser reaccions en calent. Una altra cosa és la desqualificació sistemàtica del Barça, setmana rere setmana, per part de José Mourinho. Els seus comentaris en fredes i tranquil·les rodes de premsa no tenen cap justificació i diuen molt poc de l'ètica del personatge. Mourinho, com a persona acomplexada que és, enveja inconfessadament Guardiola, perquè ocupa el lloc que ell voldria ocupar en el món esportiu i això el treu de polleguera. No és estrany, per tant, que la gran majoria de catalans se sentin immensament feliços amb aquesta victòria: tothom ha pogut veure l'exquisida qualitat del Barça, el talent indiscutible de Pep Guardiola i l'amor propi ferit de Mourinho. Això últim es va fer ben palès no sols amb la seva covardia, quan la vergonya el va paralitzar a la banqueta deixant sols els seus jugadors, sinó també amb la seva galdosa contradicció durant la roda de premsa al final del partit. Va començar reconeixent que era la derrota més gran de la seva carrera i va acabar mentint quan, menyspreant de nou el Barça, va dir que seria "molt fàcil de pair". Tot un oximoron. I per al Barça, molt més que una victòria.

Si yo viviera en Cataluña

Diari Avui - 24/11/2010 - Vicent Sanchís

Cinquanta personalitats del “món de les arts” que viuen i treballen a Madrid han fet públic un manifest a favor del candidat d'Iniciativa. “Si jo visqués a Catalunya –proclamen–, votaria Joan Herrera”. Entre els herrerians condicionals hi ha Pedro Almodóvar, Antonio Banderas, Joaquín Sabina i Miguel Ríos. És a dir, els de sempre. Gent identificada amb l'esquerra, tot i que molts d'ells visquin com la més rampant de les dretes, valga la demagògia. Una esquerra caragol, que trau les banyes només al sol. Mentre plovia de valent i es debatia l'Estatut o quan el Tribunal Constitucional el mutilava de la pitjor manera –és a dir, mentre hi havia en joc la llibertat de Catalunya–, aquests senyors, compromesos amb tants i tants drets, s'amagaven sota les fulles. De Neptú o de Cíbele. Segons Herrera, això s'explica perquè “la batalla comença a Catalunya; si Catalunya passa a la dreta, Espanya, també”. Molt bé. Vet aquí el problema. Al final, tot comença i acaba a Espanya, que, per cert, votarà dreta faci el que faci Catalunya.

Les mentides de Sandro Rosell

Reunió dels poders catalano-espanyols:

Josep Maria Xercavins, empresari immobiliari, Artus Mas, president de Ciu, Enric Lacalle (PP) president de Barcelona Meeting Point, José antich (grupo Godó) director de la Vanguardia, Josep Cuní, periodista de Tv3, antoni Brufau, president de Repsol YPF i Joan Maria Nin, director general de La Caixa.

Sandor Rosell, Antoni Vila Casas, Arcadi Calzada, expredent de Caixa Girona, i Antoni Puig, empresari.

La independència de Catalunya, és fer una mala jugada a Espanya?

Rebut per Mail - 16/11/2010 - Anònim

Això equival a preguntar si l’alliberament d’un segrestat pel qual s’està pagant un rescat permanent, perjudica al segrestador.

Els catalans hem aportat a Espanya, de grat o per força i al llarg de centúries, infinites contribucions econòmiques, científiques, culturals, polítiques, diplomàtiques i fins esportives que han engrandit el seu desenvolupament i prestigiat la seva imatge al món.

En democràcia Catalunya s’ha vist desplaçada del seu camí cap a la prosperitat amb un drenatge constant del fruit del seu treball i iniciativa. Al llarg de 30 anys ha vist bloque-jat el seu progrés natural i disminuït el seu pes específic. Tot conseqüència d’un designi perfectament definit, ja denunciat per Ramon Trias Fargas l’any 1985 en el seu treball “Narració d’una asfíxia premeditada”.

Per la opressió violenta soferta en diferents graus durant 300 anys, la permeabilitat de les comunicacions modernes i l’influx de les migracions, Catalunya es veu ara en risc cert de perdre la seva identitat en el decurs de poques generacions (llengua, cultura, dret, tradicions, valors, estils de vida, etc.). És doncs, natural, legítim i necessari que vulgui caminar cap a la seva plenitud nacional.

La independència no és un atac contra ningú. És simplement un acte de supervivència. La independència de Catalunya serà un fet transcendent que no es pot considerar com un episodi de tràmit. No serà un entremès teatral sinó un drama en el qual, nus i desenllaç es prendran el seu temps.

Probablement caldrà negociar un període de transició i cooperació extraordinària, una mena de peatge per no acabar a mata-degolla, després de grans amenaces i espetecs de fúria espanyola, entrebancs legals, intromissions judicials i diplomàtiques, embarga-ments i una gran panòplia d’accions obstructives pròpies d’una guerra bruta. Fa temps que la caverna mediàtica n’està fent sonar el Preludi. Ja ens ho ha anunciat el ministre catalanista Sr. Celestino Corbacho: el tràngol no serà pacífic.

Per valorar-ne la resultant, especialment pel que fa al nou Regne d’Espanya, caldrà esperar per aplicar-hi una perspectiva històrica.

Espanya tindrà l’oportunitat de realitzar-se d’acord amb la seva vocació secular. Diu Ortega y Gasset a “Espanya invertebrada”: Nada hay tan conmovedor como reconstruir el proceso incorporativo que Castilla impone a la periferia peninsular. Desde un principio se advierte que Castilla sabe mandar. España és una cosa hecha por Castilla.

Avui podem dir que va saber manar perquè havia pogut vèncer i en tres segles no ha sabut convèncer perquè no sap respectar.

Espanya patirà un trauma estrictament econòmic, tot i que serà també percebut com un greu afront – un ultratge – a la seva imperial dignitat. Els catalans no pretenem ser enemics d’Espanya. Ans al contrari, li desitjarem de tot cor tota mena de prosperitat. Hem compartit moltes penes i fatigues. Hem fet amistats germanívoles i enllaçat famílies i un cop passada la tempesta, per poc que el procés resulti civilitzat, tindrem una munió d’interessos comuns i relacions privilegiades, podrem aprofitar l’extensa trama d’amistats, coneixences i experiències satisfactòries i renovar la nostra condició de pobles agermanats per la història i les migracions. I deixar enrere, si volem, el gavadal de greuges que ens han amargat secularment l’existència.

Si els espanyols saben submergir-se en un bany de realitat tindran immenses possibili-tats de desenvolupament. Disposaran d’un potencial humà extraordinari. Fa molts anys que la nova Espanya va deixar de ser aquella terra miserable de decrépitas ciudades i humildes ganapanes que plorà Machado. Totes les seves ciutats llueixen esplendoroses, totes les seves gents mostren una dignitat que, malgrat tot, mai van perdre.

Prèvia reforma de la legalitat vigent, la flexibilitat dels recursos humans permetrà crear valor afegit per part d’un gran contingent de funcionaris i col·laboradors de les administracions públiques, notablement qualificats, que podran reciclar-se en àrees com la gestió empresarial, el comerç internacional, la informàtica, les comunicacions, les ciències aplicades, els serveis socials, etc., activitats totes que el país ja domina. Tota aquesta força laboral, aprofitant la sinèrgia de l’abundància d’estructures de tot ordre, les connexions internacionals i la disponibilitat de capitals de les grans corporacions financeres amb fons vacants dels seus habituals destins immobiliaris han de poder aixecar un nou país cohesionat i amb el cos social sanejat.

Abans, però, caldrà desmuntar gran part d’aquesta baluerna galàctica en que han convertit el seu gran imperi colonial. Per exemple, desant a l’armari el macro-projecte d’envoltar la seva capital d’una perifèria de “barriades” esteses fins la mar i enllaçades amb el centre mitjançant un luxós sistema de rodalies anomenat AVE.

Aquesta regeneració de tot el sistema representarà un gran alliberament de recursos que restaran disponibles per a despeses i inversions ajustades al sentit comú.

El nou Estat tindrà l’avantatge de no necessitar noves estructures perquè – absent Catalunya – quasi tot el necessari, i més, està ja construït. Ja no caldran més aeroports, ni autovies, ni autopistes de pagament subvencionades. Cas a part serà l’eix 16 de la xarxa transeuropea de transports per la Travessia Central del Pirineu i els nodes logístics connexos, però el projecte compta amb el finançament de la UE i es demorarà perquè França prioritza l’eix mediterrani.

Les grans companyies d’obra pública hauran de competir durament per obtenir conces-sions a l’estranger, inclosa Catalunya que pateix un dèficit important d’estructures i podrà ser un bon client. Això ajudarà a equilibrar la mútua balança comercial, amb la qual cosa no caldrà malgastar energies organitzant boicots contra els productes catalans.

El Banc d’Espanya podrà recuperar les ajudes a la reestructuració de les Caixes catalanes i veurà alleugerida la seva tasca de control territorial. Els monopolis privatitzats podran seguir fent les Amèriques i explotant els seus negocis a Catalunya. Els grans capitals especulatius podran dedicar-se a activitats productives durant els anys en que seran escasses les oportunitats d’aprofitar informacions privilegiades.

La nova Espanya recuperarà posicions per a perllongar els ajuts dels Fons Europeus i Catalunya continuarà sent país contribuent, amb la qual cosa haurem assolit ambdós Estats, en condicions d’igualtat, la plena integració en l’àmbit d’una Europa pròspera i, dins d’ella exercirem la nostra escaient influència en el concert de les nacions lliures.

Finalment, i comptant que tot l’exposat succeeixi després de superada l’actual crisi, els espanyols ens agrairan l’haver afavorit la seva emancipació d’una dependència tant enutjosa com la de Catalunya.

Nota final: No he oblidat el País Valencià i Les Illes. “Però això és una altra història “.