E-notícies - 4/03/2011 - Antonio Galeote
Un sondeig publicat pel diari La Vanguardia el setembre del 2010 donava un 40% a l'opció independentista, i explicava que al juliol, després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, el percentatge arribava al 47%. El febrer d'aquest any, un estudi de la fundació Carulla realitzat conjuntament amb una càtedra d'Esade, donava la xifra del 45%.
Potser, aquestes dades estan una mica inflades. Però, en qualsevol cas, sembla que -almenys en les respostes als enquestadors i autors d'informes especialitzats sobre aquest afer- l'opció de l'independentisme ha deixat de ser una alternativa marginal. Aquest fet vol dir que, en principi, cal comptar amb els partidaris de la independència com amb qualsevol opció política i social amb un important suport a la societat catalana.
Tanmateix, si s'analitzen els resultats electorals, la cosa canvia. I si s'analitza l'espectacle que proporcionen habitualment moltes de les opcions independentistes, es troben algunes de les claus que podrien donar una mica de llum sobre aquest enigma. Si tanta gent diu que és independentista, per què després l'independentisme és una opció marginal?
Probablement, una de les raons és el personalisme dels líders que diuen ser independentistes i un excessiu afany de protagonisme, el que porta a molts d'ells a pensar que són els herois èpics de la història de Catalunya. Òbviament, aquests deliris de grandesa no serien possibles sense un ampli grau d'incapacitat intel·lectual.
Els episodis que l'independentisme català està vivint constitueixen una autèntica cadena de despropòsits, una comèdia patètica i la posada en pràctica de les ambicions, enveges, frustracions i petitesa mental d'una sèrie de personatges que es consideren cridats a una missió històrica.
D'aquesta manera, els importants percentatges que aconsegueix l'opció independentista a les enquestes es converteixen en la pràctica en l'escenari de mesquines misèries personals. Aquesta gent no s'adonen de la decepció que provoquen, de l'oportunitat que l'independentisme està perdent i del ridícul en què estan posant l'alternativa independentista.
Observar aquesta situació produeix una sensació que és una barreja d'escepticisme, vergonya i riure. A més, aquests personatges semblen creure que hi ha suficient amb dir que un és independentista. No entenen que l'independentisme és una ampolla buida, una ampolla que cal omplir amb alguna cosa, amb algun projecte, amb alguna ideologia. Són independentistes, d'acord. I què més?
Tanmateix, si s'analitzen els resultats electorals, la cosa canvia. I si s'analitza l'espectacle que proporcionen habitualment moltes de les opcions independentistes, es troben algunes de les claus que podrien donar una mica de llum sobre aquest enigma. Si tanta gent diu que és independentista, per què després l'independentisme és una opció marginal?
Probablement, una de les raons és el personalisme dels líders que diuen ser independentistes i un excessiu afany de protagonisme, el que porta a molts d'ells a pensar que són els herois èpics de la història de Catalunya. Òbviament, aquests deliris de grandesa no serien possibles sense un ampli grau d'incapacitat intel·lectual.
Els episodis que l'independentisme català està vivint constitueixen una autèntica cadena de despropòsits, una comèdia patètica i la posada en pràctica de les ambicions, enveges, frustracions i petitesa mental d'una sèrie de personatges que es consideren cridats a una missió històrica.
D'aquesta manera, els importants percentatges que aconsegueix l'opció independentista a les enquestes es converteixen en la pràctica en l'escenari de mesquines misèries personals. Aquesta gent no s'adonen de la decepció que provoquen, de l'oportunitat que l'independentisme està perdent i del ridícul en què estan posant l'alternativa independentista.
Observar aquesta situació produeix una sensació que és una barreja d'escepticisme, vergonya i riure. A més, aquests personatges semblen creure que hi ha suficient amb dir que un és independentista. No entenen que l'independentisme és una ampolla buida, una ampolla que cal omplir amb alguna cosa, amb algun projecte, amb alguna ideologia. Són independentistes, d'acord. I què més?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada