Sandro Rosell, al servei d’Espanya

El Singular Digital - 14/09/2010 - Víctor Alexandre

A poc a poc, com ho feien les fotos que David Hemmings revelava en el film Blow-up, d’Antonioni, comença a definir-se l’autèntica personalitat de Sandro Rosell; aquella que ell, durant la campanya a la presidència del Barça, va mantenir amagada per poder entabanar els socis de bona fe. Ara no sols no li cal, sinó que ja compleix descaradament amb els principis “inquebrantables” dels poders fàctics que el van apadrinar, promocionar i elevar a l’altar de la institució catalana amb més projecció internacional. Les fotos ja revelades ens mostren clarament el rostre autèntic d’aquest nen de casa bona que, per tal de fer realitat el seu somni infantil, no ha tingut escrúpols de comptar amb el suport d’uns grups mediàtics que si per alguna cosa s’han caracteritzat al llarg de la història ha estat per treballar en contra dels drets nacionals de Catalunya. Amor amb amor es paga, diu la vella dita.

Només dos mesos i mig ha necessitat el senyor Rosell per espanyolitzar diversos aspectes del FC Barcelona i complaure els principis de José Montilla i de la seva Espanya “indisoluble”. La mateixa indissolubilitat que, ves per on, pregonava aquell personatge de qui Juan Antonio Samaranch va ser-ne mà dreta. Potser va ser per això que Montilla va homenatjar recentment Samaranch retent-li honors de cap d’Estat. Els “indisolubles” són així, amics fins a la mort. Rosell també és “indisoluble”. Si més no, durant un mandat. Per això caldrà que sigui el soci qui el dissolgui en les properes eleccions.

Recordem que 24 hores després d’arribar a la presidència, aquest senyor va córrer desesperadament a agenollar-se davant del president de la Junta d’Extremadura arran de la picabaralla telefònica que aquest havia tingut temps enrere amb l’aleshores president Joan Laporta. Els catalans bons sempre demanen perdó a Espanya. I Rosell és un català bo. Espanya, per tant, va ser la destinació del seu primer viatge com a president. I tot seguit, fugint de la manifestació del 10-J convocada per Òmnium Cultural, l’entitat de la qual se n’havia fet soci a corre-cuita per tapar-se les vergonyes, se’n va anar a veure la final del Mundial de Sud-àfrica amb el pretext que hi participaven jugadors blaugranes. Tanmateix, aquests jugadors no hi participaven pas ni en nom del Barça ni en el de Catalunya. És a dir, que mentre Catalunya es manifestava multitudinàriament al centre de Barcelona reivindicant els seus drets nacionals –entre els quals la seva pròpia selecció–, Sandro Rosell era a Sud-àfrica legitimant la selecció espanyola i aplaudint la bandera que trepitja els drets dels catalans.

Després va venir la baixesa moral de retirar la medalla d’honor del FC Barcelona a Johan Cruyff i més endavant la celebració del XXXI congrés mundial de penyes blaugrana en llengua espanyola porqué así nos entendemos todos, tot menyspreant la traducció simultània i donant per descomptat que “tot el món” parla espanyol. I l’última ha estat el boicot a la Diada Nacional de Catalunya situant l’horari del partit Barça-Hèrcules a les sis de la tarda, durant la celebració de la manifestació. Els “indisolubles” ja ho tenen això, sempre se serveixen dels partits de futbol per afavorir els interessos nacionals espanyols. Aquest és, per tant, Sandro Rosell, l’home que criticava Laporta dient que el president del Barça no s’ha de ficar en política i que, recentment, defensava a TV3 la política social de Rodríguez Zapatero amb aquestes paraules: “Hi estic d’acord, perquè no hi ha més remei. Potser s’hauria d’haver fet abans”.

També sabem que l’excusa donada per Rosell per fer coincidir el partit del Barça amb la manifestació de la Diada era per celebrar-lo en “horari infantil”. Però no cal dir que la Diada Nacional de Catalunya no pot ser obviada i tractada com un dia qualsevol. Les raons, evidentment, són ideològiques i, per tant, polítiques. Així és com fa política Sandro Rosell: servint els interessos espanyols. Arribats aquí, cal tenir present que en els set anys de la presidència de Joan Laporta hi va haver dos partits que van coincidir amb la Diada. Un va ser el 2004 (Barça-Sevilla) i l’altre el 2005 (Barça-Mallorca). El primer, Laporta va fer que es disputés a les deu de la nit i que els jugadors saltessin al camp amb una bandera catalana; i el segon es va disputar a les set de la tarda, perquè era el moment del nou Estatut i el Barça va organitzar molts actes de catalanitat dintre i fora de l’estadi. Malauradament, aquella presidència ja és història, i ara el que hi ha és un president que se serveix del club per fer política espanyolitzadora, que és, en definitiva, la política del carrer Nicaragua. Així és com treballen els qui diuen que no s’ha de barrejar la política amb l’esport.

Un mal negocio

La vanguardia - 03/08/2010 - David García

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.

Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.

Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.

Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?

¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?

¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?

¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?

¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?

Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.

¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?

Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional.

L'hora de mullar-se

Diari Avui - 11/09/2010 - Toni Strubell i Trueta

Un bon amic lituà em comenta amb freqüència les similituds que veu entre el cas català i el lituà al llarg dels anys. Em comentava l'altre dia el caràcter “cultural” i intel·lectual que tenia inicialment el moviment regeneracionista Sajudis –creat abans d'enfonsar-se el règim soviètic– que li recorda en certa manera el brillant paper jugat per Òmnium Cultural en el 10-J. Una altra similitud que veia era la compartida insistència en la memòria històrica, clau de volta de la demostració que ni Lituània naixia amb Gorbatxov ni Catalunya naixia amb la Constitució espanyola de 1978, com ho pretenen els unionistes. Però el que més em commou de les similituds que veu l'amic és la dificultat que té certa gent a identificar la manera i el moment propicis de mullar-se amb la causa de la llibertat nacional. Ell, que va fer accions molt agosarades en temps molt perillosos, diu que estava rodejat per gent que “no veia mai el moment d'actuar per Lituània”.

Personalment penso que una part de la societat catalana actual pateix d'aquesta mateixa miopia i inflexibilitat. Per exemple, sento i llegeixo gent que sembla esperar l'arribada d'algun perfecte deus ex machina –prèviament anunciat per l'arcàngel corresponent– abans no els veiessin molestar-se a fer gaire més per Catalunya que una periòdica baixadeta manifestiva pel passeig de Gràcia. I encara! Diuen que potser serà el 2010 o inclús el 2014 el moment de bellugar-nos. De veritat? ¿Encara existirem com a nació en aquelles remotes dates si triomfa la sociovergència o si es renova el tripartit? Pensem que la deriva espanyola de PSC i PP serà implacable. Ens ho estan avisant a diari. En aquest sentit, entenc perfectament que el meu amic lituà em truqui tot sovint per demanar-me, amb cada vegada més desesperació i tendència a la paraulota: “què c… esperen els catalans per actuar políticament?”.

I jo penso: si no som capaços de reaccionar després de tot el daltabaix de l'Estatut, de tota l'engrescadora dinàmica de les consultes per la independència i tot el ridícul que ha fet la classe política catalana en aquests darrers anys, potser tindran raó els qui ens neguen el nostre caràcter de nació extrapreambular. Crec que hem d'estar a l'alçada de les circumstàncies i veure que, per una vegada, potser sí que és millor prendre un risc renovador que no arriscar-nos a renovar la confiança en els immobilistes i autonomistes que hem deixat malmanar-nos fins ara.

Pocs mesos abans de les vitals eleccions de febrer del 1990, molts lituans de cor temien que mai no la veurien, la llibertat del seu país. Deien que els de Sajudis eren una “olla de grills” i uns “romàntics poc polítics”. Us sona? Però la veritat és que aquells lituans van ser prou responsables com per unir-se (a darrera hora) i la gent es va atrevir a votar-los. Tots plegats van aconseguir 101 dels 141 escons del Consell Suprem lituà, el clar pas previ a la independència. Ara Catalunya està en un estadi que, amb totes les distàncies, no és tan diferent del de Lituània el 1989. ¿No tenen punts en comú el nostre 10-J amb la immensa manifestació bàltica del 23 d'agost del 1989? L'únic que ens fa falta –inclús ho insinua el conseller Nadal– és creure'ns-ho.

I doncs, com ho tenim? Per un costat hi ha una engrescadora opció que lidera el president del Barça més triomfant i catalanista de la història amb dos líders destacats de la Plataforma de les Consultes, juntament amb vora vint mil associats, més dels que no tenen la majoria de partits catalans. Per altra banda tenim un nucli ideològicament molt proper al primer que ja s'ha consolidat com a oferta ideològicament treballada. Si aconseguim de fer d'aquests i d'altres grups una candidatura amb cap i ulls, haurem fet un pas de gegant per emular Sajudis i per apropar Catalunya al camí que prenen els països que busquen la seva llibertat, els seus drets històrics i la seva prosperitat econòmica. Fem, doncs, com va fer el meu amic lituà l'any 1989. Si ell es va mullar davant els tancs russos, mullem-nos avui per allò que ha reclamat molta part del nostre poble el 10-J a Barcelona: és a dir, la independència nacional. Perquè si deixem per més endavant el mullar-nos, potser ja no trobarem aigua a la bassa. La llibertat l'hem d'anar a buscar avui amb el compromís, amb l'aposta pel cavall guanyador i amb la sempre present imperfecció de la humanitat.

Tres-cents anys després

Diari Avui - 11/09/2010 - Xevi Xirgo

Avui fa 296 anys que, després de tretze mesos de setge, l'11 de setembre de 1714, les tropes de Felip V van entrar de forma sagnant a Barcelona. Superat el gest heroic de resistència per unes hores del conseller en cap de la ciutat, Rafael Casanova, la ciutat es va rendir i a Barcelona, i a Catalunya, mai res ha tornat a ser igual. Cap perdó, tortures per als detinguts i, dos anys després, el Decret de Nova Planta, que avui encara arrosseguem d'una manera o altra. La comparació, ja ho sé, pot semblar una barbaritat. Però llegeixin-se el Decret de Nova Planta i veuran que no. “Las causas de la Real Audiencia se substanciarán en lengua castellana”, sosté. I afegeix una llarga llista de prohibicions. Els representants de les grans ciutats com Barcelona, Girona, Tarragona, Tortosa, Lleida o Cervera, si havien de negociar qualsevol cosa, havien d'anar-se'n a les Corts de Castella, perquè aquí no es podia decidir res sense el seu consentiment. La llengua castellana es va anar introduint de forma estratègica –d'una forma perfectament planificada– i el català va acabar reduït a l'àmbit domèstic. No sé si els sona, tot plegat. Pràcticament tres-cents anys després, i amb tota la distància que la conjuntura històrica ens aconsella prendre, continuem sota l'ombra dels Borbons, amb un altre rei Felip a la cantonada, i les relacions Catalunya-Espanya poden ser més correctes i formals, que d'això de no anar matant la gent se n'aprèn amb els anys, però sense haver resolt l'encaix de Catalunya a Espanya. O el que és el mateix: tres-cents anys després, en realitat potser no ens hem mogut gaire. I és que la realitat és tossuda.

Una Diada pel nostre dret a decidir

Diari Avui - 11/09/2010 - Editorial

Commemorem una Diada singular, fent camí cap al tres-cents aniversari del fatídic 11 de setembre del 1714, quan les tropes borbòniques del rei espanyol van entrar a Barcelona després de catorze mesos de setge, preludi de la derrota catalana en la guerra de Successió i dels Decrets de Nova Planta que van anorrear l'ideal d'una Catalunya lliure i plena. És una Diada singular perquè després de més de trenta anys des de la recuperació de les llibertats, de la construcció d'una Catalunya amb un cert grau d'autogovern i amb una clara voluntat d'encaix a l'Estat mostrada per la majoria dels partits polítics majoritaris a casa nostra, és el primer Onze de Setembre després del cop de porta que l'Estat, mitjançant la sentència del TC sobre l'Estatut, va fer a les aspiracions dels que pretenien que Catalunya fos alguna cosa més que una autonomia espanyola.

La sentència de l'Estatut tancava una ferotge campanya anticatalana iniciada durant la negociació del text al Parlament i fomentada pels qui van presentar el principal recurs d'inconstitucionalitat després que fos aprovat per les Corts espanyoles i en el referèndum. La sentència també obria la porta a la més massiva manifestació de la ciutadania catalana, que, el 10 de juliol, va sortir al carrer a Barcelona per dir que Catalunya és una Nació i que els catalans tenim el dret a decidir sobre el nostre futur. Però el malestar evident de la ciutadania catalana per la cotilla constitucional i pel seu dret a decidir era molt anterior i en celebrem també l'aniversari. El referèndum d'Arenys de Munt del 13 de setembre de l'any passat va obrir la porta a les consultes sobre la independència que en diverses fornades s'han fet al país. Unes consultes impulsades per la societat civil catalana i fetes al marge dels partits.

L'efervescència reivindicativa que alguns voldrien per cada Diada Nacional es va viure a Barcelona aquell 10 de juliol. I els seus efectes perduraran. Hi haurà un abans i un després de la gran manifestació pel dret a decidir i els partits catalans n'haurien de prendre nota: res no tornarà a ser igual encara que avui no hi hagi grans manifestacions al carrer i a l'espera dels resultats de les eleccions nacionals. El creixement sociològic de l'independentisme és una conseqüència de tot plegat, i ja són majoritaris entre la societat catalana els qui aposten que, per una via o altra, els catalans tenen dret a decidir. Commemorem la Diada, rememoren aquella derrota de fa 296 anys, però també l'aniversari de la consulta d'Arenys de Munt i, tot i la difícil conjuntura econòmica o precisament per això, iniciem el camí que ha de portar la nació catalana a la sobirania.

El càstig de la indiferència

El 9 Esportiu - 11/09/2010 - Jordi Basté

1.

QUI

no queda sorprès durant cada roda de premsa de Pep Guardiola, capaç de girar qualsevol guió de temes que semblaven liquidats i que, de cop i volta, algú ressuscita? Per exemple, no és brillant que ahir, quan li van tornar a preguntar per la marxa d'Ibrahimovic, contestés que no ho sap fer millor i que el suec fa cinc anys que és futbolista a l'elit i ell només en fa dos que hi és com a entrenador? No és brillant dir que ha estat un plaer entrenar Ibra i que ha après molt amb ell?

2.

NO

observeu que és el millor càstig, el de la indiferència o el de qui dia passa, any empeny? No és magnífic, educat, senyorial que Pep Guardiola digui que espera que Ibrahimovic jugui la final de la Champions, que és el seu gran desig, i que trobi tot el que a Can Barça no li han sabut donar?

3.

PER QUÈ

ningú del govern de la Generalitat pacta amb Pep Guardiola que faci un espot (exactament igual que el que va fer ahir a la roda de premsa) demanant al ciutadà de Catalunya que vagi a votar el pròxim 28 de novembre? Com és que sembla que debatre sobre la idoneïtat de la data de les eleccions el mateix cap de setmana del Barça-Madrid sembla una heretgia i de poca volada? Que és un problema dir (i ho reafirmo) que el fet que hi hagi un clàssic la mateixa setmana de les eleccions catalanes és una barbaritat? Que als Estats Units es jugaria la Superbowl la mateixa setmana de les eleccions?

4.

CALIA

que un dels pocs partits de la temporada que avançarà el Barça a les sis de la tarda al Camp Nou coincidís amb la manifestació de la Diada d'aquesta tarda prevista per les cinc?

5.

QUI

s'apunta a ovacionar Xavi Hernández per la interessant, animosa i apassionada roda de premsa de dijous i, a la vegada, li retraiem clarament que digui, rentant-se d'una manera covarda les mans, que al vestidor no van saber res dels aldarulls i picabaralles entre en Pep i l'Ibra? Com pot dir aquesta barbaritat si tothom sabia el que passava?

6.

ARA QUE

José Mourinho ha tancat les sessions d'entrenament a la premsa gràfica, hi haurà a Madrid el mateix merder que van organitzar quan va prendre la mateixa decisió Pep Guardiola? O és que, de la mateixa manera que poca gent s'atreveix amb Florentino Pérez, també passa el mateix amb José Mourinho?

7.

COM

de genial pot ser l'entrenador portuguès del Madrid quan fa uns mesos en la roda de premsa prèvia a l'Inter de Milà - Barça va dir: «Disculpin que parli l'italià però he oblidat el castellà» i ara s'expressa amb un castellà gairebé impecable? És tan provocador com sembla...? O més?

8.

COM

és possible que abans del partit entre la selecció espanyola i Eslovènia ahir en el mundial de bàsquet soni per la megafonia del modern pavelló Manolo Escobar? I per acabar-ho d'arrodonir (tot i que ho millorava clarament) també van posar Rosario Flores?

9.

CALEN

tantes castanyes a la selecció espanyola de bàsquet –alguna, i bàsicament des de mitjans esportius de Madrid, demolidora– quan has tingut la baixa d'un jugador clarament desequilibrant i clau com és Pau Gasol i que suposa la definició d'on has tingut la principal mancança, que ha estat al pivot? Com és possible que no hi hagi hagut una sola crítica patriòtica al desig de Pau Gasol de preferir el seu club a la seva selecció?

10.

SABÍEU

que els esportistes que més fan funcionar el Twitter són el motorista Jorge Lorenzo, l'exporter Santi Cañizares, el jugador de bàsquet Manu Ginobili, l'entrenador del Barça B Luis Enrique... entre d'altres? Sabeu que, en canvi, més mesurats i poc participatius són Carles Puyol i Andrés Iniesta, entre d'altres?

Futbolistes sense compromís polític

E-notícies - 09/09/2010 - Victor Alexandre

Catalunya és un país amb molts temes tabú. Hi ha temes que no es poden tocar. No hi ha cap norma escrita que ho prohibeixi, però no es poden tocar. I la raó és la por. Però hi ha moltes altres classes de por. La més perniciosa, perquè té arrels molt profundes, és la por d'una col·lectivitat a un càstig indefinit que només existeix en la seva ment. El poble català la té, aquesta por, i és fruit de la seva subordinació a un altre poble des de fa tres segles. Això fa que els catalans siguem un país que no parla per no ofendre, un país que demana perdó fins i tot quan té raó, un país que rebaixa les seves reivindicacions molt abans que les rebutgi aquell a qui van adreçades. I el pitjor d'aquesta por és que, en ser transversal i majoritària, té un rang de normalitat que la fa invisible. Si tothom té por, ser poruc deixa de ser una raresa per convertir-se en la manera raonable de ser. Així és com de l'autocensura passem a dir-ne llenguatge políticament correcte i com de la por a parlar en diem prudència.

Un dels temes que ens incomoda abordar és el de la necessitat de globalitzar el compromís nacional. La prova és que aquest compromís només s'exigeix a uns catalans, d'altres, en canvi, n'estan exempts. Deu ser que la cosa va per professions. Si un escriptor en llengua catalana es passa a l'espanyola és un botifler, si un presentador emblemàtic de TV3 fitxa per una televisió espanyola és un caragirat, si un cantautor o un grup musical decideixen cantar en espanyol són uns traïdors, però si un futbolista d'elit català defensa els colors de la selecció espanyola és només un xicot que mereix comprensió. Es veu que els esportistes d'elit, a diferència de la resta de mortals, només han vingut a aquest món a jugar i a guanyar milions. La política, les llibertats o els drets nacionals del seu país són coses alienes a ells i, per això, quan concedeixen entrevistes no se'ls pot posar en l'abominable compromís de dir si volen o no que el seu país sigui lliure. I ara! Per això en les capçaleres de les manifestacions, donant la cara, mai no hi veiem cap futbolista. I la raó, segons sembla, és que ser multimilionari a l'edat de vint anys eximeix de tota implicació que no sigui tècnicament professional. Em pregunto, tanmateix, què en quedaria de nosaltres si tots els catalans ens haguéssim negat a implicar-nos en la llibertat del país amb el pretext que som escriptors, pintors, fusters, metges, mecànics, professors, advocats o manyans.

No es tracta d'honorar ningú pel fet de mantenir-se lleial al seu poble i a la seva llengua -jo, per exemple, escric en català per principi i em semblaria absurd que hom m'hagués de premiar per això; un deure no es premia-, es tracta d'exigir-nos a tots plegats, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, una plasmació del nostre compromís polític. Un compromís que ha de ser proporcional als guanys i a la projecció pública de cadascú. Però no. Als joves multimilionaris no se'ls pot molestar, no fos cas que per culpa d'alguna represàlia deixessin de ser una màquina de fer diners. Els immigrants del Tercer Món que han vingut a Catalunya fugint de la misèria i que no parlen català sí que poden ser acusats de no implicar-se en el país. Aquests sí. Els compatriotes seus que juguen al Barça no.

La meva amiga Gemma Sanginés, psicòloga i impulsora de Tallers per la Llengua, em fa un suggeriment que em sembla magnífic i que, sense entrar a jutjar les raons per les quals els futbolistes catalans juguen amb la roja, consistiria a demanar-los que compensessin aquest fet amb aportacions econòmiques -com la que va fer Oleguer Presas a La Bressola- a entitats culturals que defensen el país i la seva llengua. Això, a més de ser molt beneficiós per a Catalunya, permetria que aquells jugadors mínimament implicats amb el país -i que a diferència d'Oleguer no es veiessin amb cor de dir que no a la selecció espanyola-, poguessin neutralitzar la incomoditat psicològica que comporta sentir uns colors i defensar-ne uns altres. Una mica com el que fan, per exemple, els directors de cinema que roden pel·lícules alimentàries per tal de poder realitzar després un film d'autor. En altres paraules, si el sentiment d'aquests futbolistes per Catalunya és tan profund -i no folklòric- com mostren els petons de Puyol o de Xavi a la bandera catalana en la final de Sud-àfrica, no els resultarà gens difícil destinar a les entitats esmentades una part dels 600.000 euros de prima que cadascun ha rebut per defensar la selecció d'un país que no és el seu.

El bocamoll

El 9 Esportiu - 04/09/10 - Jordi Basté

1.
PODRIA
la junta directiva del Barça esbrinar qui és el bocamoll que filtra dades de l'encara no explicada due diligence demanada per Sandro Rosell per saber la comptabilitat del club en l'època de Laporta? Faria bé Rosell d'esbrinar (i, si pot, explicar) qui és la persona de la junta que, a més, ho passa tot al diari Marca de Madrid, que amb el títol suggeridor de «Corrupción en Can Barça» ha anat oferint fascicles col·leccionables amb el tema?

2.
SABÍEU
que hi ha membres de la junta directiva emprenyats amb aquestes filtracions, i volen demanar explicacions a Sandro Rosell sobre qui ha estat la persona que ha tingut accés a aquesta informació i l'ha filtrada bàsicament al Marca?

3.
SABÍEU
que també el cos tècnic està sorprès, ja que, havent descartat Pep Guardiola el fitxatge d'Özil perquè era innecessari, ja que ja hi ha jugadors del seu perfil en el filial, diaris i ràdios catalans publicaven en portada que el que ara ja és jugador del Madrid tenia un acord amb la directiva i que, si no venia, era decisió únicament de Guardiola, com rentant-se les mans?

4.
PER QUÈ
hem d'anar molt amb compte a fer lectures (segones i terceres) de la famosa due diligence abans d'hora perquè algú s'hi pot enganxar els dits?

5.
COM ÉS
que a Madrid suquen pa amb aquest tema de Can Barça? Per què no aplaudim el tarannà democràtic del Barça, que és capaç de fer un repàs de les xifres d'una junta directiva, mentre que a Madrid (ningú del gran periodisme de la capital) ha estat capaç de preguntar quantes entrades va repartir Florentino Pérez en les finals en què ha participat el Madrid? Com és que a Madrid ningú no qüestiona ni quants diners del club gasta, ni com els gasta, el president blanc?

6.
COM ÉS
que ningú veu que l'entrenador del Madrid, José Mourinho, és tan hàbil que crea el debat de la Pilota d'Or quan queden quatre mesos, quatre, perquè sigui designada? Com és que, entre el bocamoll de la directiva del Barça i l'habilitat de Mourinho, a la capital espanyola l'empat de Mallorca ha passat ja a millor vida?

7.
ALGÚ
em podria explicar què es vota exactament en la Pilota d'Or: el millor futbolista de l'any, de la temporada, del món...? Per què depenent de què es valori en la votació pot guanyar Xavi, Iniesta, Sneijder o Leo Messi?

8.
HEU VIST
el vídeo que ja corre per la xarxa en què el gran (en tots els aspectes) Shaquille O'Neal, amb els seus 160 quilos i 216 centímetres, balla rap amb el popular cantant canadenc Justin Bieber? Molt recomanable.

9.
NO VAU
fer una regressió d'uns quants anys, en l'època que en la lliga ACB jugava l'Akasvayu, quan Sergio Scariolo va posar a la pista juntets uns minuts contra el Líban Raül López, Fernando San Emeterio, Marc Gasol i Fran Vázquez mentre al Líban jugava Jackson Vroman? Sabíeu que, a més, en el mundial hi ha tres jugadors més ex-Akasvayu: Samo Udrih a Eslovènia, Frederick Kammericks a l'Argentina i Marco Keselj a Sèrbia?

10.
SABÍEU
que el futbolista del Barça que va gaudir d'una mariscada en una conegut restaurant de Barcelona després del trofeu Joan Gamper i del seu extraordinari partit va ser Maxwell? I una altra pregunta: quins esportistes són els més actius en el Twitter? La setmana que ve, la resposta.

La injustícia, sobre el paper

El 9 Esportiu - 04/09/10 - Pere Gelada

«Hauria de ser al Canadà competint i, en canvi, em trobo fent una roda de premsa.» Amb aquestes paraules, a mig camí de la incredulitat i la ràbia, va denunciar ahir Dani Comas la seva absència al campionat del món de trial de la Unió Ciclista Internacional (UCI), que va arrencar dimecres al Mont Sainte-Anne i finalitza demà. «Una injustícia» que el set vegades campió del món de l'especialitat entén com a «càstig» per haver competit amb Catalunya en el campionat del món organitzat a principis d'agost per la Biketrial International Union (BIU), a la qual s'adscriu l'Associació Catalana de Biketrial (BAC). Va acreditar la seva tesi presentant als mitjans de comunicació diversos documents que desmunten les «excuses» esgrimides per la Federació Espanyola de Ciclisme (RFEC) –amb el consentiment de la catalana (FCC)– per justificar la seva absència en el mundial de l'UCI.

Un dels documents que va presentar va ser el correu electrònic del seleccionador estatal de trial, Miguel Hernández, en què indica al corredor de Gavà les característiques del desplaçament al Mont Sainte-Anne. El missatge té data del 13 de juliol i és anterior a la seva participació al mundial de la BIU amb Catalunya, que es va celebrar a Vilanova de Prades (24 i 25 de juliol) i Itàlia (31 de juliol i 1 d'agost). De fet, just abans d'aquest campionat va rebre una carta signada per Carmen Ramos, secretària general de la RFEC, en què se l'adverteix que «no seria convenient» participar en la prova. A més, se li recorda que, segons la normativa, «no pot utilitzar cap símbol identificatiu del territori i la federació al qual pertany.»

Per acabar de contradir els motius tècnics que s'han utilitzat per justificar la no-convocatòria, Comas va presentar dos documents més. El primer, un control antidopatge en regla que respon a les declaracions de la presidenta de la FCC, Carme Mas, en les quals requeria haver passat aquest procés per poder competir al Mont Sainte-Anne. I l'altre, la seva llicència, que s'havia dit que no estava tramitada a pesar d'haver competit enguany en proves del campionat d'Espanya i de la copa del món.

«S'han barrejat coses polítiques amb l'esport», va lamentar Comas, que ha buscat, sense èxit, la millor manera de solucionar el cas. «Fins i tot estava d'acord a pagar-me les despeses i anar per lliure al mundial, però és que la RFEC no ha volgut fer la inscripció», va explicar. De fet, va admetre que el seleccionador estatal havia rebut «ordres de dalt» per no convocar-lo. A pesar de tot l'embolic, va afirmar que tornaria a representar Catalunya, «i més tenint en compte que és un esport nascut aquí». El que no desitja és que s'utilitzi el seu cas «per impressionar als corredors més joves» posant-lo «d'exemple del que els pot passar si practiquen el biketrial i no el bicitrial de l'UCI.»