José María García: "Quan Aznar era president em va dir que s’havia d’ajudar el Reial Madrid"

Diari Ara, Redacció,  30/11/2011

José María García ha denunciat aquest dimarts a 'El món a RAC1' la repressió de la llibertat que exercia José María Aznar quan era president. "Quan era president em va dir que s’havia d’ajudar el Reial Madrid", ha explicat.

José Maria García, que col·labora mensualment amb el programa que presenta Jordi Basté, ha qualificat Alfredo Pérez Rubalcaba com "un ultrasur que perd el nord per uns colors". Fent referència a aquest Reial Madrid, García ha explicat que només cal mirar cap a la llotja del Santiago Bernabéu per saber que sortiran a la llum més "pelotazos".

SPAIN'S SECRET CONFLICT

L'independentisme té feina a Catalunya, no a Espanya

E-notícies, Víctor Alexandre, 17/11/2011

Una de les raons per les quals el personatge de Jaume Canivell, el venedor de porters electrònics que Josep Sazatornil encarnava a La escopeta nacional, de Berlanga, ha quedat per sempre en la retina de molts catalans és per la seva versemblança. Era una caricatura, és clar, però una caricatura que ressaltava els trets més galdosos de la personalitat catalana. De fet, l'èxit del personatge hauria estat impossible sense la identificació del públic. Avui dia, trenta-cinc anys després, potser ja no venem intèrfons a Madrid. Però, com feia en Canivell, que es delia per uns copets a l'esquena, continuem anant-hi perquè pensem que és la destinació natural dels catalans. I com que ara som més sofisticats i ens hem fabricat un arsenal d'arguments per justificar-nos, encara que només gestionem engrunes, hi ha qui fa abrandades declaracions intentant convèncer-nos de la importància que hi hagi una veu independentista a Madrid. "És molt important", diuen. "És vital", afegeixen. "Cal que ens votis perquè la nostra veu soni ben clara al Congrés i al Senat espanyols", conclouen. I ens ho diuen els mateixos que, any rere any, han aprovat uns pressupostos de l'Estat que inclouen l'espoliació de 22.000 milions d'euros anuals a Catalunya.

Confesso la immensa tristesa que em produeix veure fins a quin punt hi ha catalans que, tot i voler la independència de Catalunya, són incapaços de llevar-se del damunt la convicció que Madrid és el centre neuràlgic de la nostra vida. "Anirem a Madrid a defensar Catalunya", és el seu lema. Molt bé. Però, de què la defensaran? D'Espanya? Del PP? Del PSOE? Del Tribunal Constitucional? De la Guàrdia Civil? Com és que, a banda de frases buides, d'aquelles patriòtiques i ampul·loses que sonen tan bé en un míting quan s'encén la càmera del Telenotícies, no hi ha manera que es comprometin a res? Per què no ens diuen què faran a Madrid per la independència de Catalunya? En què canviarà l'estat de prostració en què es troba la nació catalana amb ells en aquella ciutat? Ens posaran un reclinatori, potser? Diu Esquerra que si treu tres diputats, els mateixos que ara té, ja serà un èxit. Un èxit? I què se n'ha fet, dels vuit que va arribar a tenir? No s'ha preguntat mai per què els va perdre? No li ha passat pel cap que la memòria és una de les facultats cerebrals que han permès a la humanitat arribar fins aquí i que hi ha gent que en té molta? Creuen de debò que hi ha gaire catalans que s'empassin que allò que no van fer vuit diputats el 2004 ho faran tres el 2011?

Franco fa 36 anys que va morir, però el seu esperit és ben viu perquè estem regits per una Constitució que va ser tutelada pel mateix feixisme que Esquerra va homenatjar el 2010 al Palau de la Generalitat a través de la persona de Samaranch. I en la democràcia totalitària espanyola és aritmèticament impossible, impossible, que Catalunya pugui capgirar la situació en què es troba. El PP i el PSOE són hegemònics i aniran sempre plegats en contra de les llibertats de Catalunya, de manera que la presència de tres independentistes al Congreso és merament ornamental. Pitjor que això, és l'aval que Espanya necessita per legitimar la seva falsa democràcia. Els independentistes a Madrid fan el mateix paper que faria un negre en un club de blancs en el supòsit que aquests últims, per contrarestar les acusacions de racisme, li cedissin una cadira en les seves votacions. El vot del negre, aritmèticament parlant, sempre seria inútil. Inútil com a representant dels negres, però molt útil per als blancs, ja que gràcies a la presència testimonial del negre podrien adduir: "Racistes, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els negres". PP i PSOE fan el mateix: "Totalitaris, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els independentistes". I aquest és el paper dels independentistes catalans a Madrid, el mateix que el del negre en un club de blancs. És obvi, per tant, que, de la mateixa manera que cap negre no hauria de caure en el parany de convertir-se en el babau útil que legitima el racisme, tampoc cap independentista del segle XXI no hauria d'anar a Madrid a legitimar un sistema totalitari i catalanofòbic que l'esclavitza per a tota la vida.

Què ens importa, com a catalans, que guanyi el PP o que guanyi el PSOE? Quina diferència hi ha entre Dupond i Dupont? La catalanofòbia espanyola és transversal i la història ha demostrat -inclosos els dos governs Zapatero- que PP i PSOE són dos partits nacionalistes espanyols enemics de Catalunya. De cap d'ells, per tant, mai no vindrà absolutament res que comporti la nostra llibertat. Mai. Adonem-nos que el discurs sobre la necessitat de millorar les condicions de vida de la presó és només el parany d'aquells catalans que en realitat no volen que marxem de la presó.

Arribats aquí, la pregunta que els independentistes conseqüents ens hem de fer és de què li ha servit a la llibertat de Catalunya avalar aquesta mascarada. I, immediatament, només mirant com està el país, en tindrem la resposta i copsarem la magnitud de l'ensarronada. Per això és èticament inadmissible que un partit independentista demani el vot a les eleccions espanyoles sense comprometre's per escrit a dir com independitzarà Catalunya des de Madrid i quines seran les seves accions en aquest sentit. És cert que a Madrid se'ns hi han perdut moltes coses, però ja mai no les recuperarem. És cert que ens han espoliat de dalt a baix, com al seu dia van espoliar les colònies d'ultramar, però ja mai no ens ho tornaran. Tanmateix hi ha una cosa que encara tenim, i és el dret i l'obligació de ser lliures. Un dret i una obligació que no s'exerceixen des de Madrid, sinó des de Catalunya. Un dret i una obligació que es materialitzen despertant consciències i enfortint l'autoestima de la gent, no pas anestesiant-la i dient-li que ara no toca mentre els anys van passant i es compten per milers les persones que van morint sense poder veure realitzat el seu somni. És la nostra voluntat de ser el que ens farà lliures, no pas el Congrés i el Senat espanyols.

Melancolía

Víctor Alexandre, Tot Sant Cugat

L'atzar ha volgut que l'estrena de Melancolía coincideixi amb el pas a prop de la Terra d'un asteroide de 400 metres de diàmetre que ha estat considerat una amenaça per al nostre planeta. La diferència és que Melancolía no és el nom de cap asteroide sinó el d'un planeta que s'acosta inevitablement cap a nosaltres i que esborrarà per sempre tot vestigi de vida. Davant d'això, les misèries humanes, a banda d'absurdes, apareixen ridícules i esperpèntiques, per bé que només un dels personatges n'és conscient. Es tracta de Justine, la núvia del casament que els ha reunit allà. Però un casament no deixa de ser una reunió familiar en què es retroben persones que van viure entre elles cataclismes emocionals, alhora que és un aparador de la banalitat del món que hem construït. I no hi ha res com la proximitat de la fi del món per prendre consciència del fracàs de l'espècie humana atrapada en una espiral que només pot provocar melangia i nostàlgia d'un futur impossible. Exquisidament hipnòtica.

“Sabem més dels romans que de la Guerra Civil” - Carme Poll

Diari Avui, Entrevistes,  17/11/2011


Què és Subterrànies?

És entre una visita guiada i un espectacle teatral que fem dins del Refugi 307, un espai històric de la Guerra Civil a Barcelona.

I com va sortir la idea?

Abans de l'estiu, l'actriu Itziar Castro i jo vam conèixer la Mamen Conte, historiadora i l'encarregada de fer les visites guiades al refugi. Ens el va ensenyar i, quan vam veure l'espai, vam decidir fer alguna cosa. Amb la també actriu Montse Alcoverro vam començar a documentar-nos per explicar a través de tres monòlegs com era la vida de tres dones. En concret situem la història entre el 16 i el 18 de març del 1938, quan hi va haver bombardejos indiscriminats sobre la ciutat per part d'avions italians.

I en què consisteix?

La gent entra per fer una visita guiada al refugi i cap a la meitat del recorregut, comencen a aparèixer personatges que expliquen la vivència, no només de com es viu dins del refugi, sinó de la República i la Guerra Civil.

Per què tres dones?

L'espectacle surt del Projecte Vaca, que és una associació de creadores escèniques, l'objectiu principal del qual és donar veu a la creació femenina en el panorama escènic actual. Era claríssim que volíem parlar de les dones i si hem de ser fidels als fets històrics, la població que més habitava els refugis eren nens, gent gran i dones. L'espectacle parla de les dones a la rereguarda, de com eren les ciutats quan els homes eren al front.

I amb qui us heu basat per construir les tres històries?

Hem llegit molt i hem vist molts documentals en què diverses dones explicaven la seva experiència. En el cas de la nena, per exemple, ens hem basat en el llibre de l'Encarnació Martorell, Amb ulls de nena, a qui s'ha anomenat l'Anna Frank catalana. Subterrànies vol ser un homenatge a totes les dones que van organitzar la defensa passiva a les ciutats i van viure de la manera més vital i positiva les circumstàncies de barbàrie i de guerra d'aquella època.

Què ha representat per a vostè aquest espectacle?

No m'ha connectat tant amb la història del país, que realment val la pena conèixer, perquè sembla que sabem més coses del Paleolític o dels grecs i els romans que de la Guerra Civil! Però a mi m'ha connectat molt amb la meva família, amb els meus avis. El fet d'escriure el monòleg m'ha donat la llibertat d'incloure coses personals, començant pel nom del personatge, que és el de la meva àvia.

La resposta ha estat molt bona.

Abans d'estrenar ja s'havien esgotat les entrades! Esperem poder allargar l'espectacle i poder-lo traslladar a altres espais històrics. No hem cobrat ni un euro, però esperem que tingui volada. En època de crisi, t'has de reinventar. O et quedes a casa esperant que et truquin, o et poses a crear.

Els Segadors, versió heavy metal

Catalonia calls to the world

Elecciones 2011, La gran Farsa

No sóc separatista, i altres debats

Diari Ara, Salvador Cardús Ros,  8/11/2011

No sóc separatista. Ho dic perquè la proximitat de les eleccions tensa el discurs polític, les paraules es tornen armes llancívoles i no ens hauríem de deixar atrapar en la vella terminologia que parla de separadors i de separatistes. Aquesta antiga dicotomia és especialment perniciosa en la comprensió de l'independentisme polític per tres raons. Primera, perquè situa en un mateix pla moral colonitzadors i colonitzats. Segona, perquè atribueix als separadors -tipus Gregorio Peces-Barba- els mèrits del creixement de l'independentisme, com si en fos un gest merament reactiu. I tercera, perquè posa tot el focus d'atenció en la secessió, ocultant que la vocació més noble de l'emancipació no és pas l'aïllament sinó el desig de dialogar amb veu pròpia en un món interdependent.

En realitat,el que tanca un país és la seva condició colonial, fet que li impedeix mantenir una relació adulta, amb vincles autònoms i responsables, amb la resta de món. ¿És que de l'emancipació d'un fill de la tutela paterna, que també implica una ruptura, no n'elogiaríem el coratge d'emprendre una vida de relacions pròpies i responsables? La nostra emancipació nacional també busca l'assumpció de la capacitat plena per a la creació de lligams amb la resta del món a tots plans: des de la presència de la societat civil a les organitzacions internacionals fins a la participació del govern als fòrums polítics mundials. I, esclar, hi ha el desig de reconstruir nous vincles amb Espanya, d'igual a igual, que permetin deixar enrere una història colonial i els intents de genocidi lingüístic, cultural, econòmic i polític. Precisament, perquè no volem viure separats de res ni de ningú, cal que ens emancipem.

També és urgent combatre el fals argument que la lluita per la independència "crearà frustració". Com si no ens haguessin frustrat prou els gairebé quaranta anys de dictadura, i ara els trenta-i-tants anys d'autonomisme! L'advertència sobre la possible frustració és greu perquè parteix de la manca de confiança en la democràcia per arribar a convertir en realitat política la força de la voluntat popular. Jo no tinc la certesa absoluta que Catalunya arribi a ser independent, però tampoc no que mai arribi una pau mundial justa i duradora o un món lliure i sense misèria. Però no em semblaria acceptable que hi haguéssim de renunciar per mor de no crear frustració. Tot el contrari, dels tres objectius, tots prou ambiciosos, el de la independència és el més plausible en un termini relativament breu.

Finalment, cansaque es posi en dubte l'amplitud de la voluntat independentista pels previsibles resultats electorals del 20-N. Que jo sàpiga, en aquestes eleccions es demana qui ha de governar Espanya els propers quatre anys en un context de crisi extrema. I els catalans hi poden respondre pensant en el curt o en el llarg termini. Els independentistes, que com més som de manera més diversa pensem i votem, bé podem considerar que són unes eleccions que no ens incumbeixen. O podem creure que és una bona ocasió per anunciar una clara voluntat d'emancipació a Espanya. O podem fer el càlcul que l'exigència d'un concert econòmic serà l'alçaprem que farà veure, definitivament, la necessitat d'anar per lliure. I, per què no, hi pot haver qui vulgui contribuir a una majoria absoluta del PP -en conec més d'un- amb la intenció que s'acceleri el procés. És a dir: no s'hi val a comptar independentistes on i quan no toca. Que s'atreveixin a fer-nos la pregunta directa, que llavors ens podran comptar ben comptats.

Fetitxisme constitucional (i 2)

Diari Ara, Carles Boix, 8/11/2011

Com ja vaig defensar fa dues setmanes, no hi ha gairebé cap procediment constitucional que pugui garantir, per si sol, els drets de les minories. Llevat dels sistemes polítics basats en el principi d'unanimitat (com el cas de la Unió Europea, amb totes les ineficiències que anem experimentant darrerament), en democràcia una majoria permanent pot modificar totes les lleis i utilitzar tota la maquinària de l'estat a favor seu. De fet, i malgrat el que se sol pressuposar als departaments de dret constitucional espanyols, l'enumeració de drets i llibertats en una Constitució no resol mai aquest problema perquè la protecció de la minoria (per part dels òrgans legislatius i judicials) depèn, en darrer terme, de la voluntat de la majoria.

El dret a l'autodeterminació és, aleshores, l'única barrera efectiva de què disposen els membres d'una minoria davant de l'abús de la majoria. La decisió d'abandonar o separar-se d'una comunitat política, tant a títol individual (la que practicaven els alemanys que saltaven el Mur de Berlín o la que empeny milers de persones a emigrar a altres països) com a nivell col·lectiu (l'exercida per les colònies americanes l'any 1776, per Irlanda fa noranta anys o per Eslovàquia l'any 1993), constitueix un dret fonamental que precedeix i depassa totes les declaracions, proclames i procediments que mai pugui contenir cap Constitució. I el seu exercici és legítim, fins i tot en aquells casos en què la minoria acceptà la Constitució vigent, probablement perquè no va preveure que la majoria abusaria de la seva força numèrica.

Qui negui el dret a l'autodeterminació, nega que el principi de llibertat precedeixi el que no és més que una llei escrita i, al capdavall, manipulable. O, dit altrament, qui exalta el concepte del ciutadà i els drets del ciutadà (i els fa derivar de la Constitució espanyola) per damunt dels drets de l'home acaba justificant la violació de tota mena de drets fonamentals i l'establiment d'una tirania.

Als judicis de Nuremberg duts a terme per les potències aliades després de la Segona Guerra Mundial, els jutges i oficials alemanys processats per crims comesos contra, entre altres minories, la població jueva o l'ètnia gitana van defensar-se dels delictes que se'ls imputava tot al·legant que s'havien limitat a obeir les ordres dels seus superiors d'acord amb la legalitat constitucional. Utilitzant una interpretació literal de la Constitució aprovada a Weimar l'any 1919, això és, fent servir el tipus d'interpretació que preconitzen alguns dels insignes constitucionalistes que escriuen a casa nostra quan examinen les relacions entre Catalunya i Espanya, la seva argumentació sembla perfectament raonable.

El partit nacionalsocialista guanyà les eleccions amb el suport d'una proporció del vot popular semblant al que treuen els partits guanyadors a les eleccions espanyoles. Un cop escollit canceller del govern, Hitler va procedir a declarar l'estat d'emergència d'acord amb les prerrogatives establertes per l'article 48 de la Constitució alemanya. Dos mesos després, el Parlament l'esmenà, tot seguint els procediments indicats al text constitucional, per concentrar el poder polític a l'executiu. De fet, el règim nazi no la derogà mai i, fins i tot al bell mig de la guerra, el Reichstag continuà ratificant els decrets promulgats per l'executiu.

En una paraula, quan va ser promulgada, tothom titllà la Constitució de Weimar de Constitució modèlica, imbuïda d'un democratisme i una transparència procedimental absoluts. Aquesta condició, però, no va impedir que els abusos comesos sota la seva empara fossin d'una magnitud indescriptible.

Com a comunitat nacional permanentment, Catalunya té un dret inalienable a l'autodeterminació, fins i tot després d'haver referendat la Constitució de 1978. Al poder legislatiu, els representats catalans no tenen cap poder per garantir l'autonomia i la fiscalitat catalanes. Els darrers anys demostren que, tot i ser part del govern central, el PSC és un instrument inútil per avançar nacionalment. El màxim oponent de l'Estatut, el PP, aconseguirà la majoria absoluta independentment dels seus resultats a Catalunya. A l'àmbit judicial, la influència de Catalunya és irrisòria. Al Tribunal Constitucional, l'hipotètic guardià de la Constitució, les decisions es prenen per membres escollits pels grans partits estatals sempre que el PP no bloquegi la seva renovació d'una manera desvergonyida tot esperant la majoria que li permeti perpetuar els seus interessos indefinidament.

Per tot això, un dels primers passos a fer en el camí cap a l'exercici de l'autodeterminació és recordar a aquells que s'hi oposen que les potències aliades no van acceptar mai una interpretació formalista de l'ordre constitucional alemany. I cal recordar-los que aquells que defensaven la primacia de la Constitució per damunt de totes les coses van ser copartícips intel·lectuals, si més no per pecat d'omissió, dels esdeveniments més tràgics que ha patit mai Europa.