diumenge, 29 d’agost del 2010

Senyor Jordi Pujol, ara toca independència


Diari Avui - 28/08/10 - Jordi Canela i Font

La frase “Ara no toca” l'ha utilitzat vostè amb molta assiduïtat. La seva manera de governar i “fer país” va ser molt útil per a Catalunya en els anys vuitanta i principis dels noranta, però ja fa temps que la situació ha canviat. La política de peix al cove ara no toca, perquè el que era bo als anys vuitanta ara ja no val. Els colonitzadors ja n'han après i el poc peix que ens arriba ja fa olor de podrit.

Vostè afirma en l'entrevista publicada en aquest diari diumenge passat que ara no toca independència, diu que en primer lloc cal treure Catalunya del sot. Si us plau, Sr. Pujol, no enganyi la gent, Catalunya no és dins de cap sot. És veritat que hi ha persones que tenen greus problemes, però són els mateixos que afecten pràcticament tots els països desenvolupats.

Els greus problemes que afecten l'economia mundial els han creat els buròcrates que omplen els edificis de vidre que hi ha a totes les gran ciutats. Vostè segur que n'ha tingut molts al seu voltant, ja que és un fenomen estès per tot el món. És una casta anomenada tècnics en economia, però que acaben destrossant-ho tot i al final és el poble qui paga les conseqüències.

Suposant que fóssim dins del sot com vostè afirma, no podríem sortir canviant solament el govern de la Generalitat, ja que Catalunya està sotmesa a un espoli econòmic que no pot permetre remuntar la situació. Si Catalunya continua tenallada amb una sangonera que li pren una part important del seu líquid vital, mai podrà prosperar.

Les agressions culturals que patim també s'han de tenir en compte, perquè afebleixen la voluntat de superació de molta gent. El poble se sent impotent davant la contínua persistència d'esborrar la personalitat de Catalunya com a nació.

L'única possibilitat que té Catalunya de sobreviure com a entitat nacional és assolir la independència amb un Estat propi. Això ara és possible i el més greu és que vostè ho sap, però ho amaga. Solament l'afany que la seva gent obtingui una situació de privilegi governant una minsa autonomia fa que vostè ens vulgui convèncer que ara no toca.

Doncs sí, Sr. Pujol, ara toca independència, i una gran part del poble també ho sap. Les properes eleccions al Parlament de Catalunya poden portar una gran sorpresa. Les candidatures independentistes poden arribar a una majoria tan gran, que els elements que fa temps que ocupen inútilment la poltrona ni tan sols s'ho poden imaginar.

L'ànsia de recuperar el poder fa amagar la realitat; dic poder, però l'expressió no és correcta, ja que qualsevol càrrec de la Generalitat no és gaire més que un cabo de varas al servei de Castella. La situació actual d'Europa és la més favorable per a Catalunya des de fa tres-cents anys. Ara la possibilitat d'assolir la independència és a l'abast. Si vostè amaga això, destrueix tota la tasca feta de molts anys enrere. Aquesta actitud seva pot ser considerada com un acte de traïció.

Encerts i pífies


Diari Avui - 28/08/10 - Jordi Basté

1.

COM ÉS
que l'operació de fitxatge entre Javier Mascherano, el Liverpool i el Barça és un exemple de discreció de les tres bandes, en què només es van sabent petits detalls fins que els dos clubs es posen d'acord, el club venedor anuncia que permet al comprador iniciar converses amb el futbolista, i el venedor, automàticament, penja en el web un acord entre els clubs?

2.

ALGÚ EM
pot explicar com pot ser tan exemplar el traspàs de Mascherano al Barça i, en canvi, tan sorollós el d'Ibrahimovic al Milan, començant per Sandro Rosell, que en el congrés de penyes ja va anunciar que havia d'anar al dinar de directives del Gamper en què el menys important era el dinar? Sabíeu que a Ca l'Isidre Adriano Galliani es va quedar impressionat per uns quadres en què hi ha dibuixades les figures de la mítica actriu italiana Giuletta Messina?

3.

QUI HA
assessorat Sandro Rosell dient-li que ha de fer els seus discursos públics en castellà, només en castellà, com ara el del congrés de penyes per «deferència a les de fora de Catalunya»? I per què no el fa en anglès per deferència als milers d'aficionats del Barça que l'escolten per internet des d'arreu del món? Repetirà fórmula en l'assemblea de compromissaris?

4.

ENCARA NO
han tret el nou eslògan de Barça TV, que diu: «Tornen els normals»? Per molt que en el vídeo es vegin els jugadors en actituds normals i no estranyes, no permet (evidents) segones lectures que, per precaució de no ofendre ningú, haurien d'evitar-se? Si resulta que «tornen els normals», qui eren els anormals?

5.

PER QUÈ
hem d'aplaudir, i ben fort, la decisió de Sandro Rosell de cedir el protagonisme del títol de la lliga de la temporada passada a Joan Laporta? Per què aquesta actitud racionalitza les crispades relacions entre els uns i els altres?

6.

NO VALDRIA
la pena que algú del vestidor expliqués què ha passat amb Zlatan Ibrahimovic? Per què no parlen Messi, Xavi o Puyol i expressen, sense entrar en detalls, la dificultat d'acoblar en un col·lectiu un jugador amb el seu caràcter? Quants futbolistes i tècnics de l'equip celebraran la seva marxa?

7.

ORGANITZEM
un altre aplaudiment per a Rosell per la defensa de l'honor de Pep Guardiola, que és atacat pel bocamoll i indecent personatge que és aquest representant d'Ibrahimovic, Mino Raiola, que, cobrant del Barça, s'atreveix a escopir bilis sobre l'entrenador? Ha estat Raiola un altre dels motius principals pels quals el Barça, com al seu dia l'Inter, es va voler treure aquest (gran) futbolista del damunt? Fa el Barça el mateix que destacàvem aquí la setmana passada de l'NBA i sanciona el representant per impresentable?

8.

ALGUN DELS
molts entesos en futbol internacional em pot explicar racionalment com pot ser que tots els millors futbolistes de la temporada passada en la Champions fossin de l'Inter de Milà? Vol dir que ni Louis van Gaal ni Josep Guardiola van permetre que els seus jugadors, del Bayern de Munic i del Barça respectivament, viatgessin a Mònaco i d'aquesta manera els únics que hi podien ser presents eren els de l'Inter?

9.

NO TENIU
una sensació especial avui que comença la temporada de gran cap de setmana, augmentada per la tornada de la fórmula 1, el començament de la Vuelta i l'inici del mundial de bàsquet? No és l'inici, malgrat la barbaritat (un any més) d'aturar la lliga la setmana vinent, d'un (magnífic) frenètic anar i venir de competicions esportives, de partits, de victòries, de patiments...?

10.

SABÍEU
que l'exjugador del Barça que va anar a veure el concert de Miguel Bosé fa quinze dies al castell de Peralada amb la seva dona i el seu fill de sis anys va ser Chapi Ferrer? I, per acabar, la pregunta per dissabte que ve: quin jugador va disfrutar d'un sopar d'animals marins amb closca, juntament amb la seva família, en un famós restaurant del carrer Major de Gràcia de Barcelona poca estona després d'acabar el Gamper dimecres passat? Sabíeu que aquest futbolista era felicitat per tothom que el reconeixia i que també venia del Camp Nou? Una pista: no és Leo Messi.

dimarts, 24 d’agost del 2010

Objectiu: liquidar el català

El Punt - 24/08/2010 - Editorial

L'atac del PP i Ciutadans contra el Codi de Consum és un nou i intolerable capítol del projecte de certs sectors polítics per perpetrar contra el català una operació que només té una manera d'anomenar-se: genocidi lingüístic. L'intent legalista d'arraconar un cop més un idioma perseguit durant centúries i de manera especialment cruel durant bona part del segle XX és una perversa maniobra per intentar debilitar el pes social d'un idioma que si avui malda per sobreviure en un entorn hostil és per culpa d'una marginació i persecució històrica indiscutible i objectiva.

El Codi de Consum no fa res més que protegir els drets lingüístics dels catalanoparlants. I ho fa des d'un respecte escrupolós als drets dels ciutadans que utilitzen l'altra llengua oficial a Catalunya. La barra que té la senyora Alícia Sánchez-Camacho quan diu que la normativa “afecta directament la llibertat” només pot sorgir d'una ment cínica i de la perversió política més recargolada. Precisament és aquesta norma la que permetrà als ciutadans de Catalunya utilitzar la seva llengua amb normalitat en les relacions amb les empreses, cosa que fins ara no podien fer, discriminats com estaven en favor del castellà.

Els defensors del castellà a Catalunya han de ficar-se al cap, d'una vegada, que en aquest país ha de ser possible relacionar-se en llengua catalana sense topar amb la ignorància o la deixadesa d'altres ciutadans, la ignorància o la deixadesa dels quals estiguin protegides per la llei espanyola. Si en aquest país hi ha dues llengües oficials, tothom ha de dominar-les de la mateixa manera per tal que tothom pugui emprar la que vulgui, una cosa que no passarà mentre algú a Catalunya pugui dir que no entén el català i quedar-se tan ample. L'ofensiva contra el Codi de Consum ha estat un altre pas, un pas més, per dinamitar la convivència lingüística a Catalunya atacant la llengua més dèbil des de la prepotència, la mentida i immundícia política més intolerable.

Guardiola El hijo del 'paleta'



El País - 22/08/2010 - David Trueba

El catalán es una lengua hermosa que coquetea con el francés para desespañolizarse, que tiene música portuguesa, pero que cuando alcanza la mayor expresividad es puro italiano. En catalán, al albañil le dicen paleta, en ejemplo prodigioso de metonimia popular. La paleta es también el arma del pintor. Para hablar de Pep Guardiola, entrenador del FC Barcelona, es apropiado reparar en esa ambivalencia.

El don de la oportunidad se tiene o no se tiene. Y la llegada de Guardiola al banquillo del Barça lo tuvo. Los catalanes han pasado años duros. El debate del Estatut ha evidenciado la incapacidad para asumir con naturalidad la pluralidad de sentimientos entrecruzados. La degradación del entendimiento mutuo, por razones muchas veces interesadas, ha venido acompañada por la viscosa corrupción. El caso Millet de saqueo del Palau de la Música a golpe de comisión y desvío de fondos fue otro golpe bajo a la autoestima catalana. Vino enlazado con la decadencia del Barça de Rijkaard, que había dejado de ganar, con un vestuario roto por la desatención al sacrificio y el esfuerzo. Su estrella Ronaldinho había perdido la joia brasileña para entrar en la resaca perpetua. El presidente Joan Laporta encaraba una moción de censura, donde hasta un 60% de los socios votarían por su dimisión. En ese momento, Pep Guardiola se convirtió en entrenador del primer equipo.

Un año antes, el ex jugador había aceptado la propuesta de entrenar al filial recién descendido a Tercera División. Sus amigos de la profesión le aconsejaron que no aceptara el encargo. "Pep, la Tercera es un infierno, no tiene nada que ver con el fútbol que conoces". Con otras palabras, todos le dijeron lo mismo: "No te ofrecen un caramelo, sino que tendrás que masticar piedras". Pero Guardiola aceptó. Se moría de ganas de entrenar. "Búscame un equipo", le decía a sus amigos, "necesito entrenar". La oferta de hacerse cargo del equipo en Tercera le enfrentaba a una decisión difícil. Pero Pep siempre tuvo claro que la vida consiste en el atrevimiento para equivocarse. A ser posible, equivocarte con errores propios y no ajenos.

Nadie valoró el hecho fundamental de que Guardiola es hijo de un paleta. Su padre, Valentí, representa para él un ejemplo de integridad y esfuerzo. La familia en la que ha crecido, en el pueblo de Santpedor, le ha inculcado valores antiguos, de cuando los padres no tenían ni dinero ni propiedades que transmitirles a los hijos, sino solo principios y dignidad. A la hora de juzgar o estudiar a Guardiola hay que tener en cuenta que debajo del traje elegante, el jersey de cachemir y la corbata elegida está el hijo de un paleta. Que dentro de los caros zapatos italianos hay un corazón en alpargatas.

La primera misión en el filial fue pasar por el embudo a más de cincuenta jugadores y reducirlos a tan solo veintitrés. Había que empezar por el final. Por mandar a muchos fuera del club que los había formado, por buscarles equipos, por citar a los padres, por tragarse las lágrimas, por desbarrancar la vocación infantil de quienes creían que el fútbol era más importante que la vida, que habían medio aparcado estudios porque eran chicos llamados a triunfar. Confeccionar esa plantilla fue un trabajo de ladrillo y cemento, de intuiciones y firmeza, un trabajo sucio y desagradecido. De un día para otro había que decidir si a un chaval llamado Pedrito se le dejaba marchar al Gavá o se le retenía. Con tan solo seis entrenamientos para elegir. Equivocarse era de nuevo el campo de juego.

En el primer amistoso, aquel pequeño Barça reformado y descendido perdió contra el Banyoles, en un campo pequeño de césped artificial junto al hermoso estanque de aguas plácidas, donde no sería el primero en ahogarse engañado por la calma. Muchos pensaron que la ropa elegante de Guardiola, que de jugador había sido un fino centrocampista con más estilo que potencia, admirador de Michel Platini, no estaba hecha para esa división de plomo. El jugador que por delante de la defensa no paraba de hablar, de ordenar a los compañeros, de perseguir al árbitro, de casi afearles a los delanteros rivales que no cumplieran con la geometría del juego perfecto, tenía la palabra.

Desconocían, y quizá hasta lo desconocía él mismo, que su verdadera vocación tiene algo de profesoral. Lo que más le gustaría, una vez abandonado el fútbol profesional, sería entrenar a chavales, a jóvenes que "aún escuchan y quieren aprender". En la pretemporada que ahora termina se quedó afónico de las charlas y correcciones a los jugadores del filial que entrenaban con el primer equipo en tanto regresaban los internacionales, ocho de ellos ganadores del Mundial. Guardiola afónico es siempre una buena señal, es que detrás del desgaste ha encontrado el placer.

Guardiola en sueños habla de fútbol. Tiene curiosidad por muchas cosas que no están en el fútbol. Pero a veces uno tiene la impresión de que las codifica de una manera especial. Que las futboliza. Si tú le cuentas una anécdota de Paco de Lucía o de Belmonte o de Cary Grant, él la archiva con devoción, pero la aplica a su juego, como si fuera un ejercicio, como si le regalas a un cocinero una raqueta de pimpón y lo primero que pensara es cómo usarla de sartén. Esa curiosidad por otros mundos, no tan habitual en los deportistas de éxito, le llega como una solución al enigma de vivir. Pep quizá no conoce los versos sabios de Emily Dickinson: "El éxito les parece lo más dulce a aquellos que no alcanzaron el éxito", pero los ha vivido en carne propia. El deporte de alta competición, por mucho que desde fuera se sitúe en una perspectiva privilegiada, marcada sobre todo por la estima social hacia el dinero y la fama, también deja un rastro de apresuramiento, de vida robada, de vacío. Por eso, acercarse con interés a la moda, al cine, a la lectura, a la música, han sido síntomas de que Guardiola valoraba la consistencia de vivir en algo más que ser reconocido en tu oficio.

A Guardiola, la figura del entrenador le ha fascinado incluso antes de ser consciente de ello. En su paleta de pintor se mezclan desde los que tuvo de niño, Ramón Casado, Antoni Marsal, Oriol Tort, inolvidables para él, hasta la influencia fundamental de Cruyff. De la autogestión con Bobby Robson a la precisión táctica de Van Gaal, que le permitía acercarse al modelo ideal de aquel Ajax de Blind, Kanu, Kluivert, Overmars. Después, el Brescia de Carlo Mazzone; baste decir de él que el magistral Roberto Baggio tenía una cláusula en el contrato por la cual podía irse del club si Mazzone dejaba el banquillo. Allá descubrió el placer de pertenecer a un equipo modesto que lucha por mantener la categoría. En el tercer partido de su primera Liga, en Gijón, tras una derrota frente al Numancia y un empate en casa con el Racing, algunos ya pretendían desbarrancarlo. Allí, el entrenador local, Manolo Preciado, tuvo un fugaz diálogo con él. Pero contenía el suficiente calor y la suficiente experiencia en el circo del fútbol y en la noria de la vida para confortar al casi debutante Guardiola. Y él no olvida esos detalles. Los mima, incluso. El día en que España ganó el Mundial no corrió a felicitar a los jugadores del Barça, sino al entrenador Del Bosque. La noche en que destituyeron a un amigo entrenador de Primera organizó a todo correr una cena para él, para hacerle reír en la desolación.

Recién retirado del fútbol, su empeño por seguir conociendo entrenadores le llevó a Argentina. Quería saber más de Ricardo La Volpe, de Marcelo Bielsa, del flaco Menotti. Citados en un restaurante de Belgrano, Menotti lo esperaba para hablar de fútbol. "Así que usted ahora quiere ser entrenador". Antes de que Guardiola pudiera comenzar a explicar eso que los comentaristas deportivos llaman con la grandilocuencia habitual su credo, Menotti pidió un whisky y el camarero le trajo un vaso bajo lleno de hielo. El veterano entrenador se enojó: "¿Usted me ve la rodilla mal? ¿Me ve hinchada la rodilla? ¿Acaso estoy lesionado?". El camarero, mudo, no sabía qué decir. "Llévese este montón de hielo, por favor, y tráigame un vaso con el whisky solo".

A Guardiola le seducen los buenos conversadores, los que manejan la particularidad de la anécdota con la varita para convertirla en sabiduría universal. De alguna manera recolecta conversadores. Le da lo mismo si son jugadores como Charly Rexach o el Matu Morales o Pellegrini, escritores como Azcona o maestros de la improvisación como el Gran Wyoming. Admira a quien sabe contar, porque sabe que contarlo bien es parte de la tarea de un entrenador. Menotti no tardó en señalar el camino de los banquillos a Guardiola. "No lo dude", le dijo. "Hágase entrenador. Al menos así los tiros estarán más repartidos. No me los darán solo a mí".

La conversación con Marcelo Bielsa fue aún más intensa. Se prolongó durante 11 horas, tras un asado en su casa de campo en las afueras de Rosario. Allí hubo discusiones acaloradas, consulta al ordenador, repaso de técnicas, puesta en escena de posiciones. Hubo preguntas complicadas: "¿Por qué usted, que conoce toda la basura que rodea al mundo de fútbol, el alto grado de deshonestidad de cierta gente, aún quiere volver ahí, y meterse además a entrenar? ¿Tanto le gusta la sangre?". Pep no se lo pensó dos veces: "Necesito esa sangre".

Marcelo Bielsa, que es un entrenador compulsivo, un arquitecto del caos, tuvo palabras de ánimo, también sembró de incertidumbres el camino. Le explicó por qué no concedía entrevistas personales a los medios de comunicación. Se resistía a caer en esa especie de juego con los locutores influyentes, con los grandes grupos mediáticos. "¿Por qué le voy a dar una entrevista a un tipo poderoso y se la voy a negar a un pequeño reportero de provincias? ¿Por qué voy a acudir a una emisora líder cada vez que me llame y en cambio jamás a una pequeña radio del interior? ¿Cuál es el criterio para hacer una cosa así? ¿Mi propio interés? Eso es ventajismo". Guardiola adoptó la medida nada más hacerse cargo del primer equipo del Barcelona. Decidió no conceder entrevistas personales. Someterse, por supuesto, a las ruedas de prensa, tres por semana, sin vetos ni duración acotada, pero no pasar de ahí. La decisión, controvertida y contestada por muchos periodistas que veían despreciada su labor o su importancia, finalmente se ha impuesto como un rasgo distintivo más.

Aunque sobre la mesa de su despacho en los campos de entrenamientos se acumulan los libros, unos enviados por las editoriales, otros por amigos, otros por los propios autores, y en los lomos alcanzas a leer obras de Marco Aurelio, Baltasar Gracián o Séneca, Guardiola es un lector y un espectador bastante común, nada relamido. Señalando la fila de libros que esperan para ser leídos, no es raro escucharle decir: "Dios mío, soy un impostor, ¿cuándo se va a dar cuenta la gente de que yo no me puedo leer todo esto?". Pero al rato se escapa a una librería y se lleva las dos o tres recomendaciones y regalos que quiere hacer, una serie en DVD y varias películas. "Yo no sé lo que pensarán los que entienden, pero a mí me ha encantado", es una declaración habitual cuando sale del cine o termina una novela que le ha atrapado.

Cuando Pep era jugador, anticipó su salida del Barcelona a que la grada lo silbara o el entrenador tuviera que armarse de valor para dejar en el banquillo a un símbolo. Se quitó de en medio. Entonces ya estaba el plan futuro trazado. Para ser entrenador, tan solo conocer la disciplina de un equipo termina por ser una enorme limitación. Para muchos entendidos, los entrenadores que no han sido jugadores relevantes sienten una especie de complejo y tratan de sobrepersonalizar a sus equipos, de ser más intervencionistas, científicos, protagonistas. Guardiola tuvo una carrera plena como jugador. La figura del futbolista como un ser privilegiado, que tiene que aprovechar esos años como un regalo, es algo que imprime en la mentalidad de sus jugadores. Fue además un capitán que aprendió de capitanes fuertes, decisivos en la organización, gente como Zubizarreta o Alexanco, o Roberto Solozábal en la selección con la que ganaron los Juegos Olímpicos de 1992. Valora y propugna esa magnitud añadida, venga desempeñada por Puyol o por Raúl.

A ratos, Guardiola es visto por la sociedad catalana como una especie de Dalai prêt-à-porter, sabio prudente. Bromea con los artículos elogiosos, como si fueran un concurso de lametazos, y se pregunta si las virtudes no se transformarán en defectos cuando llegue la derrota, si los elogios no afilan las cuchillas para cuando suene la hora del degüello. La clave es que el tiempo entre medias haya valido la pena. No en vano Amor particular, de Lluís Llach, es una de sus canciones de cabecera, el canto de agradecimiento al tiempo en el cual el amor te concedió el privilegio de posarse sobre ti.

Dos días después de ser eliminado en la Champions por el Inter de Mourinho, el Barcelona se jugaba la Liga del año pasado en el campo del Villarreal. Notaba heridos a sus jugadores, rotos por la derrota en la competición más ansiada. "¿Qué les digo?", se preguntaba en voz alta el entrenador a una hora de sentarse en el banquillo del Madrigal. A Guardiola le obsesiona que los mensajes motivantes sean cortos, claros, sencillos, asequibles, eficaces. Ha encargado vídeos y utilizado imágenes de Youtube, señalados esfuerzos, ideas, momentos, destellos. Todo vale para avivar el ánimo a los jugadores. Aquel día se dirigió a sus jugadores con una sonrisa abierta. "Señores, yo no les puedo pedir más. Me han dado mucho más de lo que cualquier entrenador puede pedir a sus jugadores. Sois grandes. Gracias por todo. Solo quiero decirles una cosa. Si salimos ahí fuera y perdemos y se nos escapa la Liga, no pasa nada. Absolutamente nada. Tranquilos. Mil gracias. Para mí sois los campeones". El Barcelona ganó cuatro a cero y la Liga. En la grada estaba Valentín, el padre de Pep.

Para Pep, lo único que compensa los ratos perdidos de disfrutar de sus tres niños por la dedicación a entrenar a alto nivel tiene que ver con su padre. Desde el día en que empezó a entrenar en Tercera, su padre decidió seguir los partidos y eso le da la salud, le mantiene ocupado, atento, en guardia, feliz. Su hijo quiere pensar que le ha regalado años de vida.

Porque perseguir la felicidad del aficionado es el empeño de este entrenador, fanático del Barça, que se mudó a vivir a La Masía, centro de formación de jugadores del club, cuando tenía 13 años. Para él no hay nada más maravilloso que a los que te regalen esa pasión, devolverles la plenitud, la euforia. Siempre que tiene ocasión lo recuerda. "Lo mejor de este oficio es que gente que tiene problemas mucho más serios que el fútbol, que vive la crisis de manera brutal o se enfrenta a dramas particulares, por un rato vibran, olvidan, celebran, gracias a este juego".

A Guardiola le gusta mucho el fútbol. Y ganar, porque en eso consiste el juego. Pero hacerlo dignificando la propuesta. Él ofrece un sistema, solo pide que confíen en él, que sean fieles. El día en que nota a sus jugadores poco comprometidos, apáticos, con dudas, aunque sea tras un entrenamiento sin relevancia, es un hombre triste, desmoralizado, con ganas de dejarlo todo. Nadie debería confundirse en esto. Es un profesional obsesivo, detallista, porque sabe que los detalles deciden. Venera el club donde trabaja y se impuso como regla no ser más que una pieza del entramado. Cobrar su sueldo por un año y jamás exigir ni un café sin pagarlo. No aspira a ser reconocido como un adoctrinador, un gurú, un guía. No quiere ser nada más que un entrenador, un buen entrenador. Lo otro, lo demás, lo bueno y lo malo, se lo echa encima una sociedad necesitada de modelos. Quizá hastiada de tramposos, de ventajistas, de canallas, de gente que impone valores de egoísmo, oportunismo y egolatría, desde la tribuna privilegiada de la televisión o los medios o los negocios o la política. Él pertenece a esa sociedad. Y la dignifica, de una manera muy simple, tratando de hacer bien su faena, ayudando a hacer prosperar el sentido común desde su parcela de exposición pública. Con la misma callada dignidad con la que un buen paleta, sin que nadie mire ni aplauda, pone un ladrillo sobre el cemento.

divendres, 20 d’agost del 2010

Una retirada que posa fi a la guerra però no al conflicte

El Punt - 20/08/10 - Editorial

Les xifres parlen per elles mateixes: 4.415 soldats nord-americans morts, 32.000 soldats ferits i més de 100.000 militars i civils iraquians morts. Des que l'any 2003 l'expresident George W. Bush va ordenar la invasió de l'Iraq amb l'objectiu de destruir les suposades armes de destrucció massiva que pogués tenir el règim de Saddam Hussein, i que mai van ser trobades, la poderosa màquina nord-americana de fer la guerra ha destruït el país; ha contribuït a destrossar i fer desaparèixer un llegat patrimonial i cultural mil·lenari; no ha evitat els enfrontaments entre les comunitats sunnites i xiïtes, amb els kurds sempre a l'expectativa, i ha deixat l'Iraq en un perillós desgovern. Ara s'han retirat les tropes de combat, però encara queden més de 50.000 soldats nord-americans per, segons el president Barack Obama, donar suport i assistir les forces de seguretat iraquianes, que estan constantment amenaçades pels atemptats terroristes d'origen divers. És cert que Obama ha començat a complir la seva promesa electoral de retirar les tropes de l'Iraq, però el panorama que hi ha al país és desolador. Després de set anys de la invasió dels EUA i altres forces aliades, com era el cas de l'Estat espanyol sota el guiatge d'Aznar, l'Iraq s'ha convertit en un dels països més inestables del món, amb grans dificultats per trobar un equilibri polític i econòmic, i amb les ferides entre els diferents grups ètnics i religiosos que hi ha al país més obertes que mai.

El compromís d'Arenys


Diari Avui - 20/08/10 - Pep Lloveras

Fa gairebé un any Arenys de Munt va deixar l'anonimat d'un poble d'uns 8.000 habitants per situar-se al mapa de la història de Catalunya. El municipi maresmenc va convocar la primera consulta per la independència davant l'expectació de la resta del país. Va ser un salt al buit, sense cap validesa real, però d'un significat enorme i, vist amb perspectiva, d'obertura cap a un nou escenari polític. Era el 13 de setembre del 2009. Com molta altra gent, l'escultor Jaume Rodri es va apropar encuriosit a Arenys de Munt i, tal com narra ell mateix, “sota els plàtans de la riera, al costat de l'amic Barrera”, va veure clar que algú havia de deixar testimoni d'aquell esdeveniment.

Amb el suport de l'Ajuntament, Rodri es va posar a fer una oda a Arenys que el consistori va preferir que fos “un monument a la independència”. L'obra, que s'inaugurarà el 12 de setembre al parc de Can Jalpí, estarà formada per quatre bigues de ferro que simbolitzaran les quatre barres al voltant d'una gran pedra de deu tones que dibuixarà la A en referència a Arenys de Munt. La biga més alta tindrà perforat l'estel símbol de la independència que projectarà una ombra a terra. Cada barra tindrà quatre pedres a la base que procediran dels quatre extrems dels Països Catalans: Salses, Guardamar, Fraga i Maó.

“És una escultura simple, minimalista”, explica el polifacètic Rodri, de 70 anys, escriptor, cineasta ocasional i diputat a principi dels noranta per ERC –“Em vaig equivocar, entrant-hi”, diu. Rodri, independentista de primera hora, creu que Arenys de Munt mereixia un reconeixement perquè és “el primer poble que va dir prou a anar de genolls”. Però tot i l'efervescència de les consultes, que han arribat a la meitat dels municipis de tot Catalunya i han sumat més de 500.000 vots favorables, Rodri és un punt escèptic davant la voluntat dels catalans. “La independència serà possible quan tinguem clar que costa suor i llàgrimes. Hi estem disposats?”, deixa en l'aire.

Arenys de Munt sembla que respon que sí, almenys a continuar-hi treballant, i celebrarà el mateix dia 12 el primer Aplec per la Independència. Una jornada festiva i reivindicativa, amb 250 cantaires, actuacions de Montserrat Carulla i Titot i parlaments de Josep M. Terricabras i Patrícia Gabancho. També es donarà suport a la consulta de Barcelona i s'oferirà als partits polítics la possibilitat d'adreçar-se als presents. ERC i Reagrupament han confirmat la seva presència –Solidaritat també té previst ser-hi– i s'espera que també firmin el document El compromís d'Arenys, on es comprometen a convocar un referèndum a la pròxima legislatura.

dijous, 19 d’agost del 2010

Un altre atac contra una llei aprovada pel Parlament

El Punt - 9/08/10 - Editorial

Ni al mes d'agost, descansen. Ni tampoc els frena ni els incomoda l'extraordinària mobilització del 10 de juliol o que més d'una cinquantena de municipis catalans ja s'hagin declarat moralment exclosos de la Constitució. Estem davant d'una altra ofensiva contra el català i les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya. Quan encara la resolució del Tribunal Constitucional contrària a l'Estatut és sobre la taula per veure quin desplegament estatutari es pot anar fent; quan s'està pendent de com evolucionen altres recursos, i no se sap res de les negociacions amb el govern espanyol, la institució del Defensor del Poble torna a qüestionar una altra llei aprovada per una àmplia majoria al Parlament. El recurs qüestiona la llei d'acollida de les persones immigrades i de les retornades, per l'article que fixa el català com a primera llengua d'acollida. S'ha de tenir en compte que la llei va ser aprovada per tots els grups parlamentaris, menys el PP i el diputat José Domingo, escindit de Ciutadans, i va rebre el suport unànime del Consell de Garanties Estatutàries, i també el de les organitzacions d'immigrants amb les quals s'havia consensuat la llei. El recurs presentat per la defensora del poble en funcions, María Luisa Cava, ha provocat la indignació de les forces catalanes, que han defensat la constitucionalitat i la legitimitat de la llei, s'han preguntat quin poble defensa aquesta institució i han reclamat que el recurs sigui estudiat per un Constitucional renovat.

dimecres, 18 d’agost del 2010

Un nou atac a la llengua de Catalunya

Diari Avui - 18/08/10 - Editorial

La llengua pròpia d'Alemanya és l'alemany. Els immigrants que hi arriben i volen integrar-se ho fan en alemany. És una raó de peu de banc: un s'integra sempre en la llengua pròpia del país on va. Aquesta lògica falla clamorosament quan es tracta de Catalunya. Per més que el català sigui la seva llengua pròpia, hi ha qui sempre examina amb recel i rep com un agressió intolerable qualsevol fet o llei que ho recordi. La llei d'acollida a l'immigrant fixava la prelació del català sobre l'espanyol, que no vol dir que aquest segon idioma sigui menyspreat.

És igual que aquesta llei fos aprovada per la majoria del Parlament de Catalunya (tret del PP i els no nacionalistes escindits de Ciutadans). És igual que les organitzacions d'immigrants l'aplaudissin. El plany imaginari va ser portat al Defensor del Poble espanyol, que va decidir congelar la decisió a l'espera del que digués el Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. La sentència ja va sortir en els termes prou coneguts i per això ara la institució hi ha presentat el recurs. No deixa de ser curiós, per cert, que els impulsors de recursos invoquin els principis antitètics de la igualtat (Estatut) entre espanyols i de la llibertat (abolició dels toros), a gust del consumidor.

La societat catalana va reaccionar exemplarment davant la sentència de l'Estatut. Ara té una altra oportunitat, i tant de bo que fos l'última, d'expressar el seu rebuig. El Tribunal Constitucional s'està convertint en una tercera cambra legislativa per sobre de la sobirania del poble català. És més que dubtós que els polítics que van concebre el Tribunal ho fessin amb aquesta finalitat. Si més no, els tribunals semblants que funcionen als països democràtics no actuen així. Si cada llei que aprova el Parlament per àmplia majoria després es veu discutida per un limitat nombre de legisladors, a efectes pràctics l'autonomia només és una carcassa. La conseqüència lògica d'aquesta manera centralista i unitària d'entendre l'Estat espanyol és l'augment de l'independentisme.

dilluns, 16 d’agost del 2010

Història d'un triomf


El Punt - 15/08/10 - Gemma Busquets

La productora Bataval vol tenir enllestit per a aquesta tardor el documental Fora de joc. Es tracta d'un treball sobre les seleccions esportives catalanes que pren com a fil narratiu el cas del conflictiu reconeixement de la selecció catalana d'hoquei patins. El 27 de març del 2004, la Federació Internacional de Patinatge (FIRS), reunida a Miami, va donar el vistiplau a la selecció catalana d'hoquei sobre patins reconeixent de forma oficial com a membre independent de ple dret la Federació Catalana de Patinatge. L'any següent, a Fresno, i després de rebre pressions espanyoles, Catalunya és exclosa del mundial A, on el campió final del torneig va ser la selecció d'Espanya, formada per jugadors catalans. La Federació Catalana va interposar un recurs al Tribunal de l'Arbitratge de l'Esport a Lausana, que finalment va donar la raó a la Catalana i va invalidar l'assemblea de Fresno per irregularitats.

El cap de documentals de Batabat, Oriol Cortacans, va assenyalar que el documental “explica molt bé tot el procés”. Un dels fets més destacables del treball, amb guió i direcció de Jordi Finestres i la realització de Grau Serra, és que recull el testimoni de responsables de federacions sud-americanes que admeten pressions de la Federació Espanyola. Entre altres, hi participen Carmelo Paniagua, expresident de la Federació Espanyola d'Hoquei; Santiago Fisas, exsecretari general de l'Esport del govern espanyol, i els jugadors Miquel Masoliver i Ivan Tibau. Fora de joc també ha parlat amb l'expresident del Barça, Joan Laporta, i Xavier Vinyals, president de la Plataforma Pro Seleccions Catalanes.

També fracassos

El documental, que té una durada de 52 minuts, no només fa una radiografia dels èxits de les seleccions catalanes esportives, sinó “també dels fracassos”. La productora està negociant amb TV3, que està interessada a emetre'l.

Mas toca retirada

El Punt -15/08/10 - Jordi Font

Ho vaig dir en un article recent. Arribada l'hora, les grans paraules de CiU —concert econòmic, sobiranisme— esdevindran fullaraca, perquè la “nova era” que anuncien no és sinó l'intent de legitimar una retirada: l'abandó del front de l'Estatut i del desenvolupament plurinacional de l'Estat (que el pacte constituent permetia i l'Estatut ha posat sobre la taula). L'objectiu: liquidar els impediments que dificultarien la restauració de la vella aliança entre la castissa conllevancia i el nostrat peix al cove. Les grans paraules de CiU, d'altra banda, ja haurien acomplert la seva segona missió: pescar independentistes incauts i ficar-los al sarró electoral on s'aixopluga bona part de la dreta catalana i els seus interessos.

I vet aquí que no ha calgut esperar una hipotètica victòria de CiU. Artur Mas, de manera sorprenent, s'ha descarat i ho ha dit amb totes les lletres, sense cap ombra de rubor: “L'Estatut ja no serveix”. Ha reconegut que “era un bon tren”, però que, davant l'intent del nacionalisme espanyol de deixar-lo “en via morta”, no val la pena plantar cara ni donar la batalla per salvar-lo, sinó que “cal un canvi de direcció”. Cap a on? Amb quin full de ruta? Ni un sol mot. Es tracta, doncs, del retorn a la política sense projecte, circumstancial, d'estira-i-arronsa; això sí, amb un arborat voleiar de banderes sota l'eteri lema del dret a decidir. Aquest cop, Artur Mas ni tan sols vol anar al notari que, en el passat, havia certificat públicament el seu compromís de no pactar amb el PP. Ben al contrari, dóna per feta, alegrement, la caducitat dels impediments que dificultarien aquest pacte.

Si l'artifici funciona, l'Estatut, certament, esdevindrà ferralla. Acabaran dient que va ser un trist error. Hi haurà un nou pacte de finançament amb l'Estat que no diferirà gaire de l'actual, però sostindran que “és gairebé com el concert econòmic”. Catalunya s'endurà, de tant en tant, algun peix al cove que se celebrarà amb timbals i platerets. Serà, efectivament, una “nova era”, però amb una vella i coneguda olor. Catalunya haurà abandonat la batalla del model d'Estat i haurà confirmat les posicions de la caverna espanyolista. Caldrà esperar una nova combinació d'esquerres, més o menys lluïda, amb més o menys contradiccions, amb crisi econòmica o sense, però amb el coratge de qui té un projecte reformador, el defensa sense treva i no es conforma amb tripijocs contingents.

Caldria evitar aquesta immensa pèrdua de temps. Diguem-ho alt i clar: l'Estatut és irrenunciable, pel seu contingut, per les lleis innovadores a què ha donat lloc (educació, vegueries...) i per tot el que comporta (finançament, model d'Estat...). Cal dilucidar en breu si és viable la seva plena recuperació, més enllà del biaix involucionista de la famosa sentència. I cal abordar la qüestió de fons: amb la sentència, queda tancada a la baixa la interpretació del pacte constituent del 1978 pel que fa al model d'Estat? Si fos així, aquest restaria desmentit com a via per encaixar les nacions (les “nacionalitats” constitucionals) que van signar-lo. Aquesta és la gran qüestió, la vella assignatura pendent de la democràcia espanyola. Aviat, l'abandó de les armes per ETA durà Euskadi a aquest mateix punt. Espanya, més enllà d'inèrcies i de bravates, ho sap molt bé. I sap que s'hi juga la seva viabilitat futura. El camp de batalla està parat. I ho està en uns determinats termes. Ningú no pot abandonar-lo ara sense contraure greus responsabilitats.

diumenge, 15 d’agost del 2010

Tranquil, Jordi, tranquil

Diari Avui - 15/08/10, Patrícia Gabancho

Jordi Font, gestor cultural, catalanista d'arrels populars i més que res bon amic, va publicar en aquestes pàgines un article de caràcter apocalíptic amb un escenari que no és la primera vegada que planteja. La cosa va més o menys així. La dreta espanyola, que pretén trencar l'espai central de convivència a Catalunya (perquè és un espai que bàsicament gestiona el PSC, diu), ataca Catalunya i l'autogovern. Això provoca la radicalització del nacionalisme català, que al seu torn genera el rebuig de la part menys catalanista, o més espanyola, de la societat catalana, amb la qual cosa l'excel·lent relació que hem construït entre els uns i els altres se'n va a can Pistraus, i la dreta pesca en les aigües tèrboles que han brollat. Com que no es pot modificar l'estratègia reaccionària, Jordi Font demana als nacionalistes que no piquin l'ham i que no torrin l'ambient –per no dir una altra cosa– amb pretensions sobiranistes que l'únic que fan és afeblir la convivència (i, no cal dir-ho, l'espai de gestió del PSC). Home, parlem-ne.

La teoria del ‘quieto parao' és molt pròpia del PSC (el president Montilla d'això en diu esquivar dreceres), perquè és l'única teoria que beneficia qui està instal·lat en el mínim comú denominador, en el “no anem més enllà”. L'agitació nacionalista i l'avenç del sobiranisme són els que incomoden el PSC perquè trenquen el seu objectiu, que és l'encaix submís de Catalunya a Espanya, cosa que és una part substancial del projecte socialista espanyol (plural, no cal ni dir-ho), que alhora és un projecte de modernitat (és un dir) per a l'Espanya homogènia, centralitzada i castellana. Es tracta que Catalunya no hi faci nosa. El PSC es troba ara en la paradoxa de jugar en el terreny nacionalista sense tenir-hi credibilitat (per la supeditació al PSOE) mentre que el seu electorat natural no se sent especialment motivat per aquest tema. No acontenta ni els uns ni els altres, i com que hi afegeix la manca de projecte que comporta la burocràcia de l'aparell com a única proveïdora d'estratègia, fa aigües.

El problema que es troben és la creixent majoria (catalana) que rebutja aquest projecte socialista repartit, amb matisos de discurs, entre el PSC i el PSOE. Atiar la por a la revolta dels hispanocatalans n'és la vacuna: de fet, és l'enèsima expressió del mite de la “Catalunya real”. Amb perdó per l'esment, en el llibre El retorn dels catalans plantejo precisament això: el seguit de mites (falsos) que han servit i serveixen per frenar les aspiracions catalanes a la llibertat, en un mena de “tunejat de coco”, ben orquestrat per les ments pensant proespanyoles de dins i de fora, que té per missió desactivar la consciència catalana. La por ha estat un gran motor (o un fre de mà) en la història de Catalunya, i és això el que avui està canviant. Per això ens diuen: com vols fer la independència si la meitat de la població té vincles amb Espanya? Si això és la Catalunya real? Parlem-ne, també.

Jordi Font, per comptes de prejudicis, esgrimeix enquestes: el famós contingent que és “tan català com espanyol”, tot passant per sobre del fet que el percentatge de “més català que espanyol” és molt més dens que no pas l'opció contrària, certament irrellevant. Doncs bé, si la gent és tan-tan, per què Jordi Font la compta al 100% com a deutora del projecte d'encaix amb Espanya? Per què no ens la repartim a mitges, i diem que com a mínim el 50% poden ser independentistes ara o en el futur? La Catalunya real, a vegades, surt a manifestar-se al passeig de Gràcia amb l'estelada.

Encara n'hi ha més, i de més greu. La teoria del mínim comú denominador situa l'Estatut com el màxim que poden tolerar els hispanocatalans. Fantàstic: donem a una minoria no qualificada, un sector de població bastant estancat i segurament el menys integrat culturalment al país, la responsabilitat de fixar l'horitzó de llibertat a què aspirem. Això, que no va així enlloc del món, equival a un suïcidi col·lectiu. ¿Hem de situar el llistó a l'alçada del senyor García Prieto, que cada cop que es belluga el sobiranisme, en fa un comunicat contrari en nom de la convivència? La teoria pressuposa que és millor frustrar els catalans que volen la independència que no pas irritar els hispanocèntrics que no la volen. Un negoci ben galdós!

Dit d'una altra manera: els catalans de cultura espanyola no serien gens propensos a acceptar decisions democràtiques, i per això la majoria ha de renunciar a plantejar-les, no fos cas que se'ns trenqués la convivència. Aquesta teoria va estar en part vigent durant el pujolisme: que no se'ns trenqui el país, deia el president, abans de renunciar a forçar l'avenç de la llengua. Si els catalans amb aspiracions nacionals (culturals, polítiques, socials, econòmiques i financeres) plenes ja hem cedit tant durant els últims trenta anys, ¿no comença a ser el moment que comencin a cedir els altres? ¿No hem fet prou inversió en convivència els catalans de cultura catalana com per ara exigir tolerància i amplitud de mires dels catalans de cultura espanyola?

¿O hem de continuar asseguts al costat del camí, veient passar les oportunitats, esperant que la “pluja fina” amari els cors i els cervells endurits per la tradició i la prèdica sociata? La convivència la fem entre tots, però l'horitzó polític el marca la majoria. I fins i tot aquells que no volen la independència viurien millor en un país lliure, que no pas anant a buscar trossos d'Estatut en uns ministeris que no saben conjugar el verb traspassar. Aquesta és, amic Font, la grandesa de l'aposta.

El camí del mig


Diari Avui - 15/08/10 - Francesc Cabana

La burgesia catalana té dues opcions a l'hora de relacionar-se amb l'administració d'un estat centralista com és l'espanyol; allò que anomenem Madrid. Una és acceptar i fer seva la força d'aquest estat, tal com ha fet la burgesia andalusa, la valenciana i una bona part de la basca, per exemple. Integrar-se, en una paraula, a Espanya. Això suposa tenir pis a Madrid, passar temporades a la capital i ser membre actiu o passiu d'alguna de les seves associacions culturals. Per descomptat, exigeix també deixar l'ús del català només per a la intimitat. L'alternativa seria sentir-se part de la comunitat catalana, anar sovint a Madrid per obligació, més que per devoció, parlar i llegir en la llengua pròpia i adherir-se més aviat poc a un estat que no dóna gaires satisfaccions a les peticions catalanes. Políticament, en aquesta opció hi caben posicions que van des de les federalistes fins a les independentistes, però no, certament, el manteniment de la situació actual.

La burgesia catalana ha optat, fins ara, pel camí del mig: ni adhesió incondicional al que Madrid significa, ni vinculació estreta amb els sentiments catalanistes. Hi ha hagut moments en la història que alguns dels seus representants més destacats haurien volgut optar per la integració total, però tot i els seus esforços no ho han aconseguit. En part, perquè Barcelona és molt més que Bilbao, València o Sevilla, si la comparem amb la ciutat de Madrid. En part, perquè la societat civil catalana imposa uns certs costums, com és parlar català quan parlen amb el president o amb un conseller de la Generalitat, i també resulta difícil renunciar totalment a una vella tradició cultural, que amara la vida catalana, encara que es vulgui dissimular. Així, la burgesia emprenedora és vista com a catalanista des de Madrid, i poc compromesa amb el país des de Catalunya. És el resultat de triar el camí del mig.

Sempre ha estat més o menys així, tot i que Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba aconseguiren que la majoria dels empresaris catalans es fessin militants de la Lliga Regionalista. Després, la dictadura de Primo de Rivera, la FAI, la Guerra Civil i el franquisme trencaren aquell motlle. Amb la democràcia, la burgesia manté un temor reverencial al poder central –totalment justificat– i un cert flirteig amb els sentiments del poble.

Aquesta burgesia està canviant constantment. A Catalunya sempre ha funcionat l'ascensor social, amb uns noms que pugen i uns altres que baixen. Els actuals representants d'aquesta classe burgesa no tenen gran cosa a veure amb els de fa quaranta o cinquanta anys. Però tot i la seva diversa procedència, continuen agafant el camí del mig. És una prova que ni el centralisme de l'Estat ni el sentiment català de poble són prou forts per imposar-se l'un a l'altre. És clar que l'empresari deixa de costat els sentiments, quan es tracta de defensar els seus interessos. Però s'hauria d'adonar que els seus interessos materials estarien més ben defensats si optessin per l'alternativa d'adhesió a la comunitat pròpia.

Sabíem que podia passar



El 9 esportiu - 15/08/10 - Toni Romero

Ahir havia de ser la data del retrobament d'un equip i la seva afició, després de tres mesos –sí, una quarta part de l'any– arrabassats del club que els paga, per unes federacions que no paguen res a canvi. Doncs tampoc. Ens haurem d'esperar a la tornada per veure els referents de l'equip vestits amb la seva autèntica samarreta. Ha arribat un punt que ens ho hauríem de fer mirar tots plegats, començant pels clubs més perjudicats, començant pel Barça. No hi ha cap empresa del món que pagui els seus treballadors més qualificats tot l'any i, sistemàticament, els hagi de prestar en comissió de serveis tres mesos sense cobrar-ne ni un euro i havent-se de pagar l'assegurança per si es posa malalt. Si es posen d'acord, els clubs tenen la paella pel mànec, per molt que els dinosaures de les federacions, de la FIFA i la UEFA ens vulguin fer creure el contrari.

Amb tot, ahir podria haver estat la data del retrobament, però no ho va ser perquè Guardiola va voler ser –i havia de ser-ho– conseqüent. Si no s'ha entrenat no es pot jugar, perquè ni s'està en forma ni és just amb qui sí que s'ha posat a treballar. Tornem allà mateix: el problema sempre és de Guardiola. No convoca els campions per si es lesionen, perquè estaven de vacances. Però a Del Bosque li era igual i encara té la barra de suggerir, amb aquell aire de chusquero que tragina l'home, que la culpa és d'en Pep per no haver-los escurçat unilateralment les vacances. En aquest afer els clubs tenen més poder del que exerceixen. La federació espanyola és la que fa el negoci amb la supercopa, venent drets de televisió de dos partits, i per això es nega sempre a jugar-la a partit únic, tot i tenir una lliga de 20 equips que obliga a forçar el calendari. Acabat d'arribar, Rosell no es vol fer malveure a Madrid, però haver deixat caure una amenaça de no presentar-se ahir a Sevilla hauria estat un cop d'autoritat.

Podia passar que el resultat no fos òptim perquè les diferències de preparació entre tots dos equips era abismal. A estones, però, ahir el Barça va saber jugar i sense vuit campions del món. Ja és un indici perquè al cap i a la fi, si s'arriba lluny en la copa i en la Champions, el recurs dels nois de Luis Enrique serà habitual a poc que lesions i sancions estiguin en la mitjana estadística. Per tant, val més habituar Sergi Gómez, Muniesa, Romeu, Sergi Roberto, Bartra... al rigor i l'exigència del primer nivell.

I així va ser. Guardiola va situar Sergi Gómez i Oriol Romeu en llocs de màxima responsabilitat, aquells en els quals un error, un dubte o una mala col·locació costa car. I a la porteria, Miño. En la primera part tots van ser resolutius, uns elements més de la xarxa, fiables com el primer. Si l'objectiu era que cada peça interpretés les obligacions de la seva posició i no rebre gols esperant que l'empenta inicial del Sevilla es matisés, es pot dir que es va complir amb escreix perquè, a més, Maxwell va fer orfebreria fina i Ibra va posar la punta de la bota per avançar el Barça i complicar encara més les coses al tècnic a l'hora de parlar (o no parlar) del suec.

Amb el gol, el duel va ser un altre, però és que, donades les circumstàncies i quedant com queden 90 minuts més, l'horitzó era idíl·lic. El Barça no només va ordenar-se; va tocar, va pressionar i va ser prou verinós perquè el Sevilla no es pogués despreocupar. Però en la segona meitat va perdre un punt de control, sobretot a partir dels canvis i, sobretot, va permetre que el Sevilla cregués que podia obtenir un resultat millor que el 1-1. La falta de continuïtat és un dels elements propis de la pretemporada i a aquestes altures d'agost, si algun equip està en pretemporada és el Barça. Si algun equip tenia un onze a les antípodes del teòric és el Barça. Si algun equip va curt de preparació és el Barça i no el Sevilla, que fa dies que prepara la prèvia de la Champions. Aquí és on es va trobar a faltar ofici, perquè si en algun context li agrada moure's el Sevilla quan s'apel·la a l'heroica, als atributs de cintura cap avall. Anant amunt i avall sense pausa. El 2-1 continuava sense ser un mal resultat, però el 3-1 ja era un càstig excessiu i un resultat molt més exigent pensant en la tornada, però, a les mans de Guardiola i per trobar-li la part positiva, una eina per al creixement accelerat dels joves.

Nacionals i istes



Diari Avui - 15/08/10 - Alfred Bosch

S'extingiran els nacionalistes quan Catalunya sigui independent? Hi ha força gent que comença a prometre que quan arribin al paradís de la nicotina deixaran de fumar. Jo mateix tendeixo a pensar que, un cop normalitzada la situació del país, no hauré de trencar-me tant les banyes per qüestions de banderes, llengües i reivindicacions –de fet, poder descansar és un dels motius que ara em porten a cansar-me.

Carod-Rovira va estrenar una moda quan va proclamar que ell no era nacionalista, sinó independentista. La finta, que amb el diccionari a la mà no té gaire consistència, va ser meritòria. El nostre actual vicepresident es referia a aquell nacionalisme que creu que el seu país és el millor, en contrast amb aquell ideal que simplement vol veure lliure el seu país. En aquest sentit, estic segur que molts, jo entre ells, deixaríem de donar la tabarra si assolíssim l'estatalitat. I aprofito per donar una pista als que n'estan farts, de gent com jo: la millor manera de fer-nos callar és donar-nos allò que volem.

Amb una república de dimensions modestes, a més, difícilment crearíem monstres nacionalistes; ni un Mussolini a la catalana, ni un Stalin, ni un Ronald Reagan. Ni tan sols un petit Aznar. Ja se sap, hi ha aquella norma científica que indica que, com més menuda la tenim, menys la inflem. En tot cas, la deriva xenòfoba d'una Catalunya independent preocupa tan poc com li preocupa al món la d'Hongria, Letònia o Luxemburg.

Tornant a la pregunta que ens ocupa: hi haurà nacionalisme o no? La gent voldrà que guanyi la seva selecció de futbol? Sorgiran símbols nacionals, nous i antics, i s'exhibiran, es vendran i es compraran arreu? Donarem prioritat a les notícies que parlin dels nostres esportistes, dels nostres estadistes, dels nostres artistes, i sobretot a les que parlin de les nostres víctimes mortals? Sí, sí i sí. Però no hi haurà supremacisme explícit, diran alguns; no ens sentirem els millors. Serem nacionals, ens diran, no pas nacionalistes.

Bé, és una manera de veure-ho, i si tallar la terminació a la parauleta ens fa sentir més sants, doncs endavant, no seré pas jo l'aixafaguitarres. Tot i així, crec que la diferència principal és que se'ns notaria menys. Seríem més banals, més inconscients. Agitaríem banderes sense imaginar que estàvem fent país o ficant-nos en política. Ho trobaríem un símptoma de normalitat, com ho troben francesos, alemanys o espanyols. Tal com ho veig jo, seríem tant o més nacionalistes que ara, però no ens n'adonaríem ni poc ni molt.

divendres, 13 d’agost del 2010

Per Catalunya, som-hi



Diari Avui - 13/08/10 - Jordi Marté i Deulogeu


1) És possible l'encaix de Catalunya a Espanya?

Hi ha una part de la societat catalana que, independentment del seu origen, creu que Catalunya no es podrà sentir mai còmoda en una Espanya basada en l'Estat nació tradicional que no té ni la més mínima intenció d'interioritzar l'Estat plurinacional, plurilingüístic i pluricultural que semblava emanar de la Constitució Espanyola del 1978, la qual ja reconeixia realitats diferents al seu article 2, en distingir entre nacionalitats i regions.

La sobirania compartida, una relació bilateral, no té cabuda a la Constitució Espanyola, que concep una única sobirania nacional, entesa aquesta com a nació espanyola –el tot–, que no es pot compartir amb cap altra realitat o comunitat nacional existent –la part–, ja que la considera element troncal de la seva essència constituent com a estat, i no quelcom que pugui tenir consciència nacional pròpia i, per tant, un estat propi també.

En aquest nou escenari s'hi adscriuen múltiples perfils: l'independentisme d'arrel identitària, el sobiranisme pràctic i gradual de caire estratègic, el català emprenyat i desencantat que mostra símptomes de desafecció, però també alguns dels mal anomenats xarnegos, uns quants dels altres catalans, en paraules d'en Francesc Candel, i un bon grapat dels que van celebrar el triomf de la selecció espanyola en el campionat del món de futbol de Sud-àfrica. Benvinguts a la Catalunya plural!

Precisament d'aquesta transversalitat política i de l'impuls de la societat civil prové la riquesa d'aquesta nova cruïlla històrica, que ha de ser vista com un punt de partida i una refundació i replantejament de la relació amb l'Estat espanyol, superat el marc del pacte per la convivència que va suposar la Constitució Espanyola. Si la nova relació se sustenta en el reconeixement de l'existència de la sobirania del poble català com a nació, aquest nou període constituent naturalment ha de poder acabar amb la creació d'un Estat català.

2) És possible una Catalunya amb identitats múltiples?

La meva opinió és que sí. Catalunya ha estat sempre una terra d'acollida i hi ha qui es considera només català, més català que espanyol, català i espanyol, més espanyol que català i només espanyol –i tot això sense considerar adscripcions identitàries de caràcter regional de base territorial i no estatal: andalús i català, extremeny i català, manxec i català, gallec i català, etc.

A més a més, en els propers anys el fenomen de la nova immigració ens portarà a veure com aquestes identificacions tenen formes ben diferents de les que estem acostumats i que tindran relació directa amb els països d'origen de les persones immigrades (senegalès i català), amb la Unió Europea (UE) (senegalès, català i europeu) i amb el món entès com una mena de condició administrativa de ciutadania internacional que ens donarà drets arreu (senegalès, català, europeu i ciutadà del món).

3) Com arribar a la independència?

Amb un full de ruta ben definit per anar creant estructures d'estat en sectors estratègics (internacionalització de l'economia catalana, projecció de l'esport, la llengua i la cultura catalanes, etc.) i una àmplia xarxa de complicitats a escala internacional que faci de l'opció de la independència una proposta atractiva, solvent i guanyadora.

A més a més, caldrà anar pensant en la negociació amb l'Estat espanyol que permetrà el traspàs de tots els recursos necessaris per garantir l'estat del benestar i els serveis públics de qualitat a Catalunya.

Serà fonamental garantir el respecte i els drets de les minories (nacionals, lingüístiques i culturals), és a dir, que per damunt de tot es preservi la cohesió social de tots els ciutadans catalans. No pot haver-hi independència amb fractura social.

Quan Catalunya sigui independent, serà una Catalunya plural plenament nacional, no una Catalunya només nacionalista. És a dir, a ulls del món podrem ser ciutadans catalans amb nacionalitat catalana. Ni més, ni menys.

Lluís Llach - La nit al dia '06



dimecres, 11 d’agost del 2010

El col·laboracionisme

El Punt - 11/08/10 - Miquel Esteba

Valéry Giscard d'Estaing, quan era president de la República francesa, va voler canviar la lletra de l'himne nacional francès. Ell, tan partidari de l'aristocràcia, el trobava exagerat i resclosit. L'oposició popular va ser unànime i Mitterrand va dir-li amb contundència que “qui era ell per canviar un símbol tan nostrat”. La iniciativa no va prosperar. Potser tenia les seves raons, Giscard, perquè França era un país lliure i normalitzat, però crec que es va equivocar perquè encara que cap sang impur abreuve nos sillons la guerra del 45 era molt present en la ment dels francesos.


La protesta va venir sobretot de la gent de l'antiga Resistència que no volien attendre dans nos campanyes mugir ses feroces soldats perquè molts s'hi varen deixar la pell davant de l'ocupació nazi i dels col·laboracionistes que, val a dir-ho, varen ser moltíssims, massa.


Pensem que amb el col·laboracionisme del govern de Vichy, la ruptura social i política va ser dolorosa i lacerant. Les delacions, les deportacions i els afusellaments estaven a l'ordre del dia, però el pitjor va ser la passivitat de la majoria social, tant es així que Goering en ser preguntat sobre la Resistència francesa, va dir displicentment “de quina resistència em parleu?”. Però encara que la guerra la varen guanyar els ianquis com tothom sap, la figura del general De Gaulle, tot salvant la dignitat i l'honor, va ser implacable amb els còmplices, i l'heroi de Verdum, el mariscal Pétain, va acabar confinat a l'illa de Yeu, on va morir.


El Parlament de Catalunya va aprovar que l'Onze de Setembre fos la nostra festa nacional i Els segadors, l'himne nacional. La primera decisió va ser encertada pel seu caràcter reivindicatiu, avui tan justificat, com absolutament vigent enfront de diades tan assenyalades com la de Sant Jordi. Quant a Els segadors, dol haver de dir que, a la meva inicial acceptació, l'ha seguit un rebuig total, i és que no vull fer el ridícul. El respecto, però no puc cantar coses com “Catalunya triomfant... ” o “que tremoli l'enemic...”, etcètera. Em cau la cara de vergonya.


Per a Joan Puigcercós l'enemic de la cançó deu ser l'Estat espanyol, ja que en unes declaracions on responia a la sentència del TC, deia que Espanya havia declarat la guerra a Catalunya. Però s'equivoca quan diu que hi ha una “declaració de guerra”. No és veritat. Només ho és de facto Què més voldríem els catalans que fos així? Perquè això voldria dir que seríem una nació amb estat. Les declaracions de guerra es fan entre estats, no entre nacions.


Per als espanyols no és necessària cap declaració, ja que només cal que les altes instàncies de l'Estat, l'església, el món econòmic i el món informatiu amb les seves falses i tendencioses invectives, es posin en marxa.


Em demano, després de passar-se unes legislatures a Madrid, què s'esperava el president d'ERC del TC? No s'adona que fa molt de temps que la bel·ligerància espanyola envers Catalunya és constant i s'ha aguditzat en els últims temps de manera clara amb l'empleat d'en Murdoch, José María Aznar, i el seu discurs agressiu i violent? No oblidem que, si hagués continuat manant, avui les aigües de l'Ebre, amb l'aprovació de CiU, ja arribarien a Múrcia. Ja podia i devia saber el que en sortiria, Puigcercós.


Al capdavall, em costa creure que la classe política catalana estigui perplexa, hagi estat “expectant” durant tant de temps i l'hagi sorprès una sentència cantada. L'agressió permanent de les institucions espanyoles obeeix a una estratègia molt ben definida. Per part catalana no hi ha hagut mai cap estratègia que no sigui la de l'absurd lliurament als postulats espanyols.


Mentre la Generalitat advocava per una absurda docència i defensava la governabilitat i l'estabilitat (doctrina Roca-Duran), ells no deixaven d'agredir i provocar Catalunya i els catalans.
Però voldria destacar que cap guerra no es comença sense tenir en territori contrari unes quinta columnes ben alliçonades. En definitiva, sense un col·laboracionisme polític, econòmic, social i mediàtic preexistent o de nova creació, què es el que té molt ben organitzat l'enemic, és a dir, Espanya.


Ens han passat la línia Maginot (Estatut) sense cap problema. Mentrestant els botiflers, i els venuts, estan exultants i no tenim, ni hem tingut, de moment, cap De Gaulle, cap líder vàlid, ni els americans del nostre cantó. Però no se sap mai.

El futur no està escrit enlloc


Diari Avui - 11/08/10 - Lluís Foix


Conservar viva la memòria del passat no ens porta necessàriament a demanar una reparació pels danys soferts sinó a estar preparat per a les situacions noves que es plantegen que són anàlogues a vivències ja viscudes. El passat mai està mort i ni tan sols està passat, deia William Faulkner, l'escriptor que narrà els sentiments dels sudistes nord-americans que perderen la guerra civil davant dels unionistes comandats per Abraham Lincoln. Recordo un viatge amb autobús per les carreteres de Nova Orleans a Jackson (Mississipí) ja fa una pila d'anys, quan comentava a una senyora que seia el meu costat el mal estat de les carreteres. Em respongué: “No oblidi que vàrem perdre la guerra civil”. Havien passat més de cent anys i aquella dona tenia clar que els seus avantpassats perderen la guerra.



He llegit aquests dies el llibre de Joaquim Albareda Salvadó La Guerra de Sucesión de España (1700-1714), una nova aportació, documentada i honesta, a la primera gran guerra civil europea arran de la successió a la corona hispànica a la mort de Carles II, l'últim monarca de la dinastia de la Casa d'Àustria. Es calcula que moriren més d'un milió de persones per accions de guerra i malalties en una lluita que durà 14 anys i que es pot dir que va acabar amb la caiguda de Barcelona l'onze de setembre de 1714 i la de Cardona uns dies més tard.



Albareda fa esment a tants treballs que s'han publicat sobre aquell conflicte, des del de Henry Kamen fins a les aportacions d'Ernest Lluch, que havia encetat una línia de publicacions sobre els austriacistes vençuts. És un llibre recomanable per entendre com els conflictes polítics peninsulars i les relacions entre Catalunya i Espanya no són un problema de fa quatre dies.



Estem davant d'un pols de forces entre l'Imperi Austríac, Anglaterra i les Províncies Unides contra la França de Lluís XIV i el seu nét Felip d'Anjou, sense altres aliats que l'elector de Munic i l'arquebisbe de Colònia. El pretext d'aquell llarg conflicte fou la successió espanyola però també estava en joc si l'hegemonia europea estaria a Londres, a París o a Viena. I si el comerç amb Amèrica estaria en mans d'Anglaterra o de França.



Fou, per tant, una guerra civil europea en què els catalans sortiren més perjudicats que cap altre poble del continent pel fet que tot i lluitar al costat dels aliats foren abandonats pel pretendent Carles per Anglaterra i es quedaren en mans del model absolutista borbònic que acabà amb les institucions catalanes i aragoneses imposant el Decret de Nova Planta que pretenia un estat unitari i centralitzat.



La complexitat d'una guerra tan llarga i tan complexa l'explica Albareda amb tots els matisos i dades noves que aporta. L'arxiduc Carles va arribar a entrar tres vegades a Madrid i tot feia pensar que la guerra estava guanyada. El pretendent a la Corona austríaca passava llargues temporades a Barcelona i tenia una cort de polítics, militars i diplomàtics que l'assistien per ajudar-lo a conquerir la Corona espanyola.



Anglaterra i Àustria respectaven en principi la pluralitat política i institucional de les terres peninsulars, mentre que França volia imposar la uniformitat com a concepte de modernitat. La sort es torçà quan l'arxiduc Carles heretà la Corona austríaca i quan Anglaterra canviava de dinastia amb l'arribada del rei de la casa de Hannover i la victòria dels conservadors al Parlament britànic. El nou emperador a Viena es desentengué progressivament dels seus interessos peninsulars i els anglesos no volien lluitar més en una guerra que els costava molts morts i moltes pèrdues de recursos. La guerra, finalment, es decantà a favor de Felip V, subordinat a França malgrat els malentesos amb el seu avi Lluís XIV. El comandament únic borbònic s'imposà al desordre dels exèrcits aliats, que acabaren depenent de la voluntat política anglesa, que va promoure un pacte amb França per acabar la guerra a fi i efecte de beneficiar-se dels interessos que es plasmarien en el Tractat d'Utrecht i en nous pactes que es signaren posteriorment.



En primer lloc en resultaren beneficiats els britànics, que saberen administrar els fils del conflicte, del qual finalment resultaren els àrbitres. Anglaterra havia faltat a la seva paraula no defensant els seus aliats de la Corona d'Aragó, principalment als catalans que resistiren fins a l'últim moment la causa austriacista i les seves institucions pròpies. En aquell any 1714 es publicà a Londres The Deplorable History of the Catalans, des dels temps de les lluites armades fins a la seva claudicació davant les forces borbòniques que prescindirien de tota singularitat dels catalans, des de la llengua fins a les institucions.



Recorda Albareda com, després de més de dos segles, el significat de la derrota austriacista de 1714 no va passar desapercebut per a Manuel Azaña, quan sent president del govern l'any 1932 i en ple debat de l'Estatut de la República, era conscient de les conseqüències que per a Espanya va tenir la Guerra de Successió que va obrir el camí al triomf de l'absolutisme. Deia Azaña que “l'últim estat peninsular procedent de l'antiga monarquia catòlica que va sucumbir al pes de la Corona despòtica i absolutista fou Catalunya i que el defensor de les llibertats catalanes va poder dir, amb raó, que ell era l'últim defensor de les llibertats espanyoles”.



Catalunya va ser vençuda. I aquella derrota encara perdura si es tenen en compte les grans dificultats per trobar un encaix amb l'Espanya de tres segles després. Però no tots els catalans estaven al bàndol dels perdedors. Molts vençuts emigraren però n'hi hagué d'altres que acceptaren la nova realitat intentant conviure amb els territoris peninsulars. I així fins avui. El futur? El futur no està escrit enlloc. Però no es pot perdre de vista el passat.


L'estanquera i el torero, de bracet del PP


El Punt - 11/08/10 - Enric Serra


Com que a Espanya mai no s'ha entès que els catalans tinguem aquest orgull de voler ser una nació i de reclamar un diàleg entre iguals, qualsevol decisió que prenguem fora dels paràmetres de l'espanyolisme tradicional serà indefectiblement titllada d'identitària i sotmesa al menyspreu i a l'atac dels guardians de les essències patriòtiques hispàniques. Això ens ha passat sempre i ens continuarà passant per més solidesa jurídica i democràtica que tinguin les nostres decisions, perquè el marc de debat es redueix a compartir les seves idees o a ser considerats uns intolerants. És per aquest motiu que a Espanya la prohibició de les corridas de toros que va aprovar el Parlament de Catalunya ha estat reduïda a l'eliminació d'un signe identitari espanyol que suposadament estaria en conflicte amb els signes identitaris catalans. Situada des de sempre arran d'aquest precipici dialèctic en què és tan fàcil estimbar-se, la capitana general del PP a Catalunya, Alícia Sànchez Camacho, va cridar a xafarranxo i tot el PP va armar veles i canons sota la divisa de l'ombra del brau anunciant que no solament canonaria la decisió del Parlament fins enfonsar-la sinó que també emprendria una croada per restituir i protegir el ritual taurí a tot el territori constitucionalment espanyol. Un ímpetu guerrer de tal magnitud va despertar aquí, a Catalunya mateix, un doll d'ironia. Però, contràriament, va sembrar el neguit a les files del PSOE que, amb una tendència decreixent en els sondejos sobre intenció de vot, es va veure amb la urgència de sortir també en defensa de les corridas i, diumenge passat, va enviar el ministre José Blanco a la plaça de San Roque de Pontevedra per intentar competir, inútilment, amb el cartell popular que encapçalava el mateix Mariano Rajoy. El resultat ho diu tot: aplaudiments per al líder del PP i xiulets per al ministre socialista. No hi busquin explicacions polítiques ni programàtiques sinó semiòtiques: mentre els socialistes es decantaven per subratllar el color roig dels seus símbols, els populars s'apropiaven de l'estanquera i taurina rojigualda –sang i or; sang i arena– i avui símbols, pàtria i ideologia són les divises exclusives de la seva ramaderia.

dilluns, 9 d’agost del 2010

El Big Bang independentista

El Punt - 09/08/10 - Josep M. Pascual

Si es consolida una marca electoral que unifiqui tot l'univers independentista que s'està gestant els últims mesos a l'entorn de Carretero, Laporta i altres, ens podem trobar davant d'un autèntic canvi estructural del mapa polític català. L'esquema dual i reduccionista (CiU-PSC) que servia per analitzar la política catalana contemporània, ja no servirà. O, almenys, ja no servirà amb la mateixa simplicitat. De fet, l'esquema, que va servir entre el 1980 i el 2003, es va començar a trencar quan es va demostrar que el PSC, per governar, no en tenia prou amb els seus escons, sinó que necessitava, almenys, els de l'independentisme (ERC). Si CiU havia pogut governar durant 23 anys sense necessitat (tret de l'excepció puntual, i gairebé de cortesia, de la primera legislatura) de fer coalició de govern amb ningú, el PSC ha demostrat, en els7 anys que ha ostentat la presidència, que necessitava governar amb l'independentisme per fer majoria. És a dir, la dualitat ja no era CiU-PSC, sinó que era CiU-PSC + independentisme. Ara, que segons les enquestes CiU podria recuperar la presidència de la Generalitat, possiblement ja no ho podrà fer amb majoria absoluta i necessitarà un valor afegit en escons: els que li pot proporcionar Solidaritat Catalana (o com es digui finalment l'independentisme parlamentari al marge d'ERC). Primer falta que Solidaritat Catalana obtingui representació, això és obvi, però si n'obté, no tinc cap dubte que podria entrar immediatament al govern, com a complement tan necessari per a Mas com en el futur com ERC ha estat per a Maragall i Montilla abans. Així, una nova prospectiva de l'escenari polític català es dibuixa, per a les pròximes legislatures, amb l'independentisme de govern assegurat. Ja sigui a través d'ERC en futurs governs de centreesquerra, ja sigui a través de Solidaritat Catalana amb futurs governs de centredreta.

Per governar Catalunya caldrà la complicitat necessària de la nova dualitat independentista (ERC-Solidaritat Catalana), que conviurà amb la vella dualitat CiU-PSC. Segurament aquest és un pas endavant de l'independentisme. I el pas endavant següent dependrà de quina de les dues dualitat assoleixi l'hegemonia definitivament.

La vergonya espanyola i indivisible



El 9 Esportiu - 07/08/10 - Jordi Basté

1.
ÉS LA
pregunta esportiva de l'estiu: és racional, normal, lògic, entenedor, disculpable, assenyat... que hi hagi un partit amistós en què participarà remunerat l'equip representatiu d'una federació de futbol (en aquest cas l'espanyola contra Mèxic) i que aquesta mateixa federació organitzi per tres dies després una competició que cataloga d'oficial (anada de la supercopa)?


2.
QUI ÉS
l'irracional (avanço la resposta: és Ángel Villar) que accepta que hi hagi sis futbolistes del Barça en l'amistós que, a més, acabaran d'aterrar de vacances, que jugaran a més de 2.500 metres d'alçada, amb un viatge de més de vuit hores, quan tres dies després jugarien a Sevilla un partit en què es juguen mig títol?



3.
PER QUÈ
no he sentit o llegit, via roda de premsa, micròfon perdut, revista d'estiu, Twitter o Facebook, alguna opinió dels set convocats del Barça en què es digui que aniran a jugar amb la selecció espanyola perquè estan lligats de peus i mans però que els sembla una barbaritat el que ha fet la federació espanyola? Per què no sempre els hem d'exigir més del que poden fer com a futbolistes però, de vegades, els hem de demanar els mínims com a representants dels clubs en la federació?



4.
HAN
demanat explicacions els directius del Real Madrid per la bandera preconstitucional amb què van sortir a Los Angeles els jugadors blancs a jugar contra l'Amèrica de Mèxic? Si es va protestar per l'ús de l'himne de Riego en una eliminatòria de l'equip espanyol de la copa Davis, es farà per aquesta barbaritat o tot quedarà en una «anècdota»?



5.
PERÒ
no havíem quedat que Cesc era un fitxatge fàcil, segons el vicepresident esportiu del Barça Josep Maria Bartomeu? Ens hem de creure el comunicat del representant del jugador català o és un capítol nou d'aquesta esgotadora història? Què ha fallat: la intransigència de l'Arsenal, que Cesc no ha pressionat prou, que el Barça no volia pagar més, que el club no ha sabut negociar millor...? Com és possible que el que ha fet històricament el Madrid de Florentino, no ho hagi fet bé el Barça? Ni pagant gairebé 50 milions d'euros s'ha pogut fitxar?



6.
ALGÚ
em pot explicar l'acomiadament d'Antonio Maceiras com a director esportiu de la secció de bàsquet del Real Madrid, des- prés d'haver-se encarregat de fitxar jugadors per a la temporada que ve com ara Sergio Rodríguez, Tucker i Fischer? Com és possible que hagi passat desapercebuda la marxa de l'equip blanc de bàsquet d'un dels grans fit- xatges dels últims anys com és Louis Bullock?



7.
SABÍEU
que la pel·lícula de Paco Martínez Soria El abuelo tiene un plan va tenir més audiència dissabte passat (890.000 espectadors i un 11,6% de share) que l'especial que es va treure de la butxaca Tele 5 dedicat a Raúl, que va tenir una audiència inexplicablement baixa a Espanya (706.000 i un 7,5% de share)?



8.
NINGÚ
no es va llegir el contracte firmat per l'anterior junta directiva del Barça amb l'empresa que gestionava el partit amistós a Seül? Com és possible que ningú no sabés que havia de jugar obligatòriament Leo Messi?



9.
EL TRADUCTOR
al castellà de la pel·lícula infantil Marmaduke és culer, aficionat del futbol, fan del Laporta o un oportunista? Per què, fins a tres cops, el doblatge del gos protagonista del film crida: «Al loro»?



10.
I ACABO
amb una endevinalla que resoldrem la setmana que ve: ara que Naomi Campbell ha hagut de testificar per possessió de diamants regalats en el judici contra l'expresident de Libèria, l'assassí Charles Taylor, que quedarà resolt dissabte que ve: quin esportista que tenia un telèfon mòbil folrat de diamants va decidir, després de veure el film Diamants de sang, amb Leonardo Di Caprio, treure-se'ls i regalar-los a una fundació?

Aniversari d'un Estatut que ha mort

Diari Avui - 09/08/10 - Editorial

Avui fa quatre anys de l'entrada en vigor de l'Estatut que es va donar el poble de Catalunya l'any 2006. Quatre anys que han estat d'una intensitat política altíssima i que han tingut un final lamentable i ben conegut per tothom. Perquè la retallada perpetrada pel Tribunal Constitucional, si bé no ha suprimit la llei marc catalana, sí que n'ha fulminat l'esperit amb què va ser concebuda. L'Estatut de Catalunya del 2006 va ser un intent de posar al dia les relacions entre la nació catalana i l'Estat espanyol des d'una voluntat d'entesa, d'integració a un projecte comú que fes possible la convivència entre les diferents realitats espanyoles sense perdre la personalitat col·lectiva d'un país, Catalunya, que reafirma dia a dia la seva voluntat de continuar-ho sent.

El procés estatutari va haver de vèncer les reticències d'una Espanya amb tendència malaltissa als plantejaments nacionalment unitaris i monolítics, i, d'altra banda, l'oposició d'un sobiranisme creixent que ja porta anys advertint que aquesta incomprensió espanyola no té cap solució si no és la submissió catalana als interessos nacionalistes espanyols. El temps ha donat la raó als que es malfiaven del pacte amb Espanya. I els l'ha donada no pas per la falta de compromís dels partits catalans i de la ciutadania, que majoritàriament van donar suport a l'Estatut, sinó per la contumàcia amb què el poder polític i mediàtic de Madrid, sense excepcions, s'ha resistit a una relació amb Catalunya que permetés acordar les aspiracions legítimes com a país i la pertinença a un Estat plurinacional.

El fracàs de l'Estatut ha estat, per damunt de tot, un fracàs d'Espanya. Un fracàs de l'Espanya de la convivència entre pobles i del respecte a la diversitat cultural, lingüística i política. Ara Catalunya ja sap que no hi ha cap més alternativa a la situació actual. I sabent això ha de decidir si vol continuar lligada a un projecte fracassat en el qual no encaixa o bé apostar per l'horitzó del projecte propi.

Raimon Panikkar ; "Cal una transformació radical"

divendres, 6 d’agost del 2010

Kosova i Catalunya


Diari Avui - 24/07/10 - Alfons López Tena

El dia 17 de febrer del 2008 els dirigents democràticament elegits de Kosova van declarar-lo estat independent i sobirà, reflectint la voluntat del poble, en reunió extraordinària, convocada amb aquesta finalitat, de 109 dels 120 diputats amb el primer ministre i declaració signada per tots ells i no publicada en el diari oficial. El Parlament serbi, estat al qual pertanyia Kosova, va votar-la per unanimitat nul·la, sense efecte, i il·legal.


L'Assemblea General de les Nacions Unides va adreçar al Tribunal Internacional de l'Haia la pregunta següent: “¿És la declaració unilateral d'independència feta per les institucions provisionals d'autogovern de Kosova conforme amb la legalitat internacional?”


La resposta feta pública diu:


1. ¿Prohibeix el dret internacional la declaració d'independència? No es tracta de si tenien dret a declarar-la unilateralment, només de dir si fer-ho viola la llei, perquè un acte com aquest pot ser conforme al dret internacional sense que necessàriament hagi de ser exercici d'un dret conferit per ell.


2. Al llarg dels segles XVIII, XIX i XX s'han declarat moltes independències, sovint amb la ferrenya oposició dels estats respecte dels quals es declarava la independència. La pràctica dels estats suggereix que de cap manera s'ha considerat això contrari al dret internacional, sinó que, ben al contrari, s'ha de concloure que el dret internacional no prohibeix les declaracions d'independència. Durant la segona part del segle XX el dret internacional a l'autodeterminació s'ha desenvolupat com a dret a la independència dels pobles sotmesos a domini estranger. Moltíssims nous estats s'han constituït en exercici d'aquest dret, i d'altres s'han constituït sense exercir dret a l'autodeterminació, i en aquests darrers casos la pràctica dels estats no indica l'aparició en el dret internacional d'una nova norma que prohibeixi declarar la independència, malgrat no exercir autodeterminació.


3. El principi d'integritat territorial no prohibeix les declaracions unilaterals d'independència, només prohibeix als estats violar la integritat territorial d'altres estats. És un principi que regeix en les relacions entre estats ja constituïts.


4. Les resolucions del Consell de Seguretat de Nacions Unides condemnant algunes declaracions d'independència (Rhodèsia, Xipre del Nord, Republika Srpska) no resulta del seu caràcter unilateral, sinó d'haver emprat il·legalment la violència. El caràcter excepcional de les resolucions condemnatòries confirma que no hi ha prohibició general contra les declaracions unilaterals d'independència.


5. No cal dir si existia o no dret a l'autodeterminació, o si la secessió era o no el millor remei en el cas de Kosova, només si la independència unilateral és conforme a dret internacional, si és legal, i la resposta és que és conforme i legal perquè no viola cap llei. El dret internacional no prohibeix les declaracions d'independència.


6. El marc constitucional de Kosova va ser establert per les Nacions Unides, amb caràcter legal internacional, però els autors de la declaració d'independència no van actuar com a institució creada i autoritzada a actuar dins del marc legal existent sinó que més aviat prengueren una mesura de significació i efectes fora de l'ordre legal existent, sense competències per prendre-la. No va ser obra del Parlament de Kosova, ni es van complir els tràmits legislatius establerts, sinó obra dels representants democràticament elegits pel poble, diputats i president, no publicada ni comunicada oficialment. La declaració unilateral d'independència, declarada plenament legal pel Tribunal de l'Haia, la van fer unes persones que actuaven conjuntament com a representants del poble de Kosovo fora del marc constitucional.


7. Perquè sigui il·legal una independència, el Consell de Seguretat de Nacions Unides l'ha de prohibir expressament.


8. No és rellevant que les institucions provisionals d'autogovern no tinguessin competència per declarar unilateralment la independència, ni incomplissin el marc constitucional, perquè ni ho van fer les institucions establertes ni actuaven en aquest marc, sinó com a representants democràtics del poble. Els autors no estaven lligats pel marc constitucional de les institucions d'autogovern, i per tant la declaració d'independència no el va violar.


9. El Tribunal conclou que l'adopció de la declaració unilateral d'independència no viola ni el dret internacional, ni les resolucions de Nacions Unides, ni el marc constitucional: cap norma aplicable de dret internacional.


Afegiria una conclusió per a catalans: la independència, constituir-nos en estat sobirà, és plenament legal segons el dret internacional, encara que la Generalitat no en tingui competència ni la Constitució espanyola la permeti, si els representants democràtics del poble català així ho decideixen. Depèn de nosaltres, el poble, votar a les eleccions al Parlament en un sentit o altre, i això Espanya no ho pot prohibir. Si votem candidatures compromeses a declarar la independència, serem independents. Si no, no. Tot depèn de la voluntat majoritària i pacífica del poble. Si volem, podem, i res ni ningú no ens pot aturar. És l'hora de la claredat, el futur ja és aquí, no hi caben ni eufemismes ni excuses: qui no es compromet a la independència, és que no la vol, és que hi està en contra. Votem en conseqüència.