El camí del mig

Diari Avui - 15/08/10 - Francesc Cabana

La burgesia catalana té dues opcions a l'hora de relacionar-se amb l'administració d'un estat centralista com és l'espanyol; allò que anomenem Madrid. Una és acceptar i fer seva la força d'aquest estat, tal com ha fet la burgesia andalusa, la valenciana i una bona part de la basca, per exemple. Integrar-se, en una paraula, a Espanya. Això suposa tenir pis a Madrid, passar temporades a la capital i ser membre actiu o passiu d'alguna de les seves associacions culturals. Per descomptat, exigeix també deixar l'ús del català només per a la intimitat. L'alternativa seria sentir-se part de la comunitat catalana, anar sovint a Madrid per obligació, més que per devoció, parlar i llegir en la llengua pròpia i adherir-se més aviat poc a un estat que no dóna gaires satisfaccions a les peticions catalanes. Políticament, en aquesta opció hi caben posicions que van des de les federalistes fins a les independentistes, però no, certament, el manteniment de la situació actual.

La burgesia catalana ha optat, fins ara, pel camí del mig: ni adhesió incondicional al que Madrid significa, ni vinculació estreta amb els sentiments catalanistes. Hi ha hagut moments en la història que alguns dels seus representants més destacats haurien volgut optar per la integració total, però tot i els seus esforços no ho han aconseguit. En part, perquè Barcelona és molt més que Bilbao, València o Sevilla, si la comparem amb la ciutat de Madrid. En part, perquè la societat civil catalana imposa uns certs costums, com és parlar català quan parlen amb el president o amb un conseller de la Generalitat, i també resulta difícil renunciar totalment a una vella tradició cultural, que amara la vida catalana, encara que es vulgui dissimular. Així, la burgesia emprenedora és vista com a catalanista des de Madrid, i poc compromesa amb el país des de Catalunya. És el resultat de triar el camí del mig.

Sempre ha estat més o menys així, tot i que Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba aconseguiren que la majoria dels empresaris catalans es fessin militants de la Lliga Regionalista. Després, la dictadura de Primo de Rivera, la FAI, la Guerra Civil i el franquisme trencaren aquell motlle. Amb la democràcia, la burgesia manté un temor reverencial al poder central –totalment justificat– i un cert flirteig amb els sentiments del poble.

Aquesta burgesia està canviant constantment. A Catalunya sempre ha funcionat l'ascensor social, amb uns noms que pugen i uns altres que baixen. Els actuals representants d'aquesta classe burgesa no tenen gran cosa a veure amb els de fa quaranta o cinquanta anys. Però tot i la seva diversa procedència, continuen agafant el camí del mig. És una prova que ni el centralisme de l'Estat ni el sentiment català de poble són prou forts per imposar-se l'un a l'altre. És clar que l'empresari deixa de costat els sentiments, quan es tracta de defensar els seus interessos. Però s'hauria d'adonar que els seus interessos materials estarien més ben defensats si optessin per l'alternativa d'adhesió a la comunitat pròpia.