Rebut per Mail - 10/03/2011 - Ar.Ma
... qualsevol idea és bona, qualsevol mentida es converteix en llei.
... guardem la nostra “normalitat” a l'armari, per alliberar les formes, els costums, i els desitjos més foscos i rebuscats.
Però aquesta normalitat no deixa de ser la disfressa que duem la resta de l'any, esperant, durant uns dies, poder transgredir tanta norma, tanta normalitat, tant quotidià acumulat. I tot i així tampoc aconseguim treure’ns-la del damunt tant fàcilment. Necessitaríem més d'un any de festes dionisíaques, regides pel gran Carnestoltes, per poder arribar a plantejar-nos, definitivament, desfer-nos d'aquesta disfressa que duem al damunt des que vam néixer, i a mesura que els anys han anat passant, més detalls ha incorporat.
Per tant, com a bons Judeocristians, educats, i inconscientment pagans, realitzem que viure una festa perpètua és auto enganyar-se. I decidim condemnar, i cremar viu a l'instigador DEMONÍAC de tot aquesta farsa que ha durat uns dies, fins el dimecres de cendra.
Ja hem fet net. Tot el que hagi succeït durant aquestes hores queda redimit, el foc ho crema tot, fins i tot la mala consciencia, i així podem reprendre les nostres bones i velles disfresses, i passar un any més, jugant aquest joc absurd que curiosament té moltes analogies amb el carnaval que només dura uns dies :
"Garrotada! Cantarem. La vida és deliciosa.", deia l' Ovidi.
El rei Carnestoltes cremat, la vida segueix, com després de la mort d’algú. Allò que diuen, els qui tenen "experiència" : "la vida continua", o com deia en F. Mercury : "...the show must go on..."
Però deixant de banda, les generalitats, un dels detalls redundants en els Carnavals, són l'alt percentatge d'homes que es disfressen de dones. És una cosa, que sempre m'ha fascinat.
- Realment creuen ser originals, en el moment de plantejar-se adoptar unes robes i uns accessoris suposadament femenins, per crear la seva disfressa ?? Perquè si és així, jo crido ben fort, NO, NO SOU ORIGINALS NOIS!! I no només no ho sou, sinó que en aquesta gesta es reflexa les necessitats frustrades, de la majoria d’entre vosaltres. És a dir vestir-se de dones, els allibera, com a individus, però també com a éssers humans! Només se'ls hi ha de veure els somriures, i les maneres de moure's. Mai se'ls hi permet en societat, de poder gesticular, o parlar d'aquella manera (que en un altre moment descriurien com a “maricon”, o pels més fins, efeminat). I el fet de poder fer-ho un cop a l'any, els dona ales. Crec francament que si anessin tot l'any disfressats del que ells entenen ser una dona, potser la societat seria menys homòfoba, menys masclista, menys sexista, i potser més d'un acceptaria que el que sempre a desitjat des del més profund del seu cor de "macho cabrio", és donar pel cul al seu amic, que també s'ha disfressat de "pseudo-dona".
-L'Altre cosa que em remou els ciments, del meu odi profund cap les generalitzacions de gènere, i la mediocritat sexista generalitzada, és el fet d'entendre que si aquests homes creuen que per ser Dona, només cal vestir-se amb les faldilles, els talons, i els accessoris, (perruca inclosa) que ni la més explotada de les prostitutes de carretera gosaria portar, significaria que potser es que la majoria d'homes el que volen son dones-imatge, domesticables amb facilitat, i esclaves de la libido masculina. Dones objecte, “barbies” operades, amb poca o nul·la capacitat per pensar en quelcom altre que el seu aspecte, i que s'assemblin lo més possible, a l’ideal que ells intenten imitar quan "dissenyen" els seus tristos "atuendus" per carnaval. Però no, no vull creure que això sigui cert. Perquè si és així, potser voldrà dir, que la gran majoria de dones, no només accepten fer part d'aquest carnaval perpetu, d'imatge femenina modelada al criteri, masclista, i fastigosament sexual de l'home que celebra aquestes festivitats amb els seus “amigotes”(i altres, tipus : “despedides” de solters).
Simone de Beauvoir deia, que no es neix dona, una se'n fa. I se'n fa a través del pensament, la llibertat, la lluita contra els estereotips de qualsevol tipus, se'n fa a través de l'experiència, dels sentiments, i de l'amor. Se'n fa per moltíssims motius... però mai una dona es fa a través de una imatge que la societat masclista, consumista, li exigeix mostrar, una dona no es fa amb quatre robes, i amb quatre accessoris de moda.
És més, voldria llençar una bonica escopinada a la cara de tot aquest eix, socialisto-liberal tan normalitzat en la nostra Europa (Europa de la jubilació als 120 anys, i dels paradisos fiscals per a caps d’Estats del pròxim orient, per citar només dos exemples...) per demanar que collons significa, el dia de la dona treballadora ?? Ens hem tornat bojos o es que ja estem tant acostumats a rebre pals que ni ens en donem compte. Que es aquesta gran mentida, sobre la paritat, la igualtat de generes que pregonen els mateixos que defensen la industria pornogràfico-televisiva, i els negocis de prostitució ?? Al meu entendre la dona SEMPRE ha sigut treballadora, i ho segueix sent. La Dona es treballadora els 365 dies l’any, i en la majoria de casos les 24h del dia, ja que l”Home treballador” té que descansar, resar, o quedar amb els amics. Aquesta festivitat és un insult per les dones que encara lluiten per destruir els estereotips de gènere en qualsevol societat, dita moderna.
Penso que en uns dies on tothom porta màscares, podria ser un bon moment per donar-se compte que l'aspecte exterior no determina en res la persona que hi ha a sota, menys en els casos de persones influenciades per les modes, la imatge, la superficialitat mediatitzada en massa.
Però que dic! Si aquestes persones son la majoria !!!...aleshores podria concloure sentenciant que estem vivint en un carnaval permanent?? Cada cop més grotesc, sense ser-ne conscients ??
...probablement sí que vivim en temps de disfresses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada